VEF Blog

Article publicat al diari E-notícies   15/08/2010

http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/els-paisos-catalans-si-que-existeixen-43674.html

                                                     Foto de Florenci Salesas     Aquesta és la samarreta que molts Ucencs porten 

Els dilluns 16 d'agost arribarà a la universitat de Prada, petita vila del Conflent a la Catalunya-Nord, una munió de cotxes i d'autobusos provinent de tots els Països Catalans en els quals ja no creu Xavier Rius. En tot cas, existeixen durant deu dies a Prada, al peu del Canigó. Com cada any des del 1985, hi aniré. Fins i tot, vaig participar-hi durant el meu servei militar a l'agost del 1987. Havia obtingut de les autoritats militars franceses un permís agrícola per a ajudar el padrí a fer veremes. El meu coronel no sabia que començaven pel setembre. Més enllà dels debats polítics (s'estila molt entre els polítics sortir a la foto actualment i mostrar-se a Prada...) no vull perdre aquesta ocasió de sentir al mateix lloc totes les cantarelles, tots els accents, totes les variants de la nostra llengua, fins i tot l'algueresa. En una atmosfera de cultura i de gresca contínua, la UCE permet també d'establir un balanç catalanista de l'any. Hi compartim les nostres experiències, els nostres somnis, les nostres angoixes, les nostres satisfaccions. A la nit, tothom s'aplega als bars i als restaurants vora la plaça per a sentir artistes de tots els Països Catalans, entre els quals uns quants són molt bons.

Malgrat la distància, el menjar mediocre (els millors dies...) l'aigua fresca de la font que no suporten els estómacs barcelonins, la xafogor, la incomoditat del liceu Renouvier, la UCE constitueix cada any una cita meravellosa. Com els musulmans que han d'anar a la Meca almenys un cop a la seva vida, crec que tots els catalans haurien de passar uns dies a Prada.

A partir de demà,  escriuré articles d'opinió pel diari e-notícies.Els podreu llegir amb els articles del col·legues a aquesta adreça

http://comunicacio.e-noticies.cat/un-fitxatge-de-la-catalunya-nord-43676.html

foto de Florenci Salesas

Aquest dibuix val més que 100 articles...Dibuix d'en Ferreres, El Periódico de Catalunya.  Gràcies Florenci per la precisió.

Aujourd'hui je me rappelle cet entretien que Bruno Cremer avait accordé à Télé Monte Carlo. Je pense à l'adjudant Willsdorf, au capitaine Jean Reichau et à sa façon si particulière de prononcer le mot putsch, à l'humanité mélancolique et gouailleuse de son commissaire Maigret. 

La vie répond aux questions que l'on ne se posait pas...

Bruno Cremer. " Pendant la pub " TMC, mardi 16 février 1999

foto Delcampe

D'arribada, no m'ho vaig creure. Comparat amb Quilhan, forn continental, Alet us oferia un microclima deliciós. Aquell poble, a les ribes de l'Aude, era un resum de tota la història de la terra de França. Les ruïnes de l'antiga abadia es dreçaven en el ponent, amb la lletjor orgullosa i tràgica de les velles que foren boniques. La catedral arruïnada, amb una pedra ataronjada, em va fer pensar en aquells palaus al fons de la selva de Yucatán, o potser en el teatre romà d'Aurenja. Les guerres de Religió, que havien ensagonat el país, havien portat un primer cop al patrimoni artístic. Els revolucionaris, que van donar al món els llums de la Llibertat chérie, havien enllestit la feina. Oh! La gloriosa feinassa...De l'antic bisbat en quedava un temple violat i un adorable poblet. Un balneari i un grapat d'hotels s'havien instal·lat a la vora del bisbat martiritzat. Un erudit local –Monsieur Bret– apotecari jubilat m'ensenyà els tresors del seu arxiu amb una veritable gentilesa. Una gentilesa de fadrina magenca sentimental amb licor de prunes. Ja m'enteneu, fa? I la lectura de la història de l'abadia em va obrir els ulls. Ja sabia on s'originava la fortuna de mossèn Saunière. Res de deliris templers, de casaments postevangèlics, de merovingis o de cabdills moros. Un antic bisbe d'Alet, monsenyor Nicolas Pavillon, havia estat el papa del jansenisme, el seu Martin Luther.

Nat a París el 1597 i mort a Alet el 1677, n'hom considerava Nicolas Pavillon com un dels prelats més edificants i més caritatiu del seu temps. La seua petita i pobra diocèsi, on havia creat un seminari, competia amb els bisbats més rics del reialme: Marsella, Châlons-sur-Marne, Lió o Chartres. Iniciaven els joves clergues a la coneixença de la Sagrada Escriptura. Sobresortia per les seues inspeccions de les parròquies. Durant les visites pastorals, instaurava, amb solemnitat, la pràctica dels càstigs públics contra els pecadors. Penitenciava els poderosos igual que els pobres. Per la seua part, vivia com un cristià dels primers temps. Dormia en una cel·la. A talls de seients, disposava de cadires plegables. Així, llegint i escrivint, no cediria a la temptació de recolzar-se o de badar. No tenia cap personal de caça ni cans ni armes.

El rei sospistava el nostre bisbe de professar teories jansenistes. Pavillon S'havia negat a signar el Formulari condemnant l'Augustinus, l'obra de Janseni publicada a Lovaina. Havia adoptat la parada inventada per Antoine Arnaud: la distinció entre el fet i el dret. Els jansenistes afirmaven que, efectivament, les cinc propostes, denunciades per l'Església, eren herètiques –el dret– però no es trobaven pas en el llibre de Janseni– el fet. Argumentari subtil que hauria agradat a Holmes. El jesuïtes no monopolitzaven la casuítica.

També s'havia refusat a l'extensió de la regalia a les diocèsis al sud del Loire. Amb una energia, un talent de propagandista ante litteram, aquell sant, durant tota la seua vida, havia lluitat contra els excessos del gal·licanisme i les instrusions reials en la sobirania de l'Església. S'havia cartejat amb tots els savis, tots els lletraferits del segle XVII perquè l'ajudessin a transmetre el veritable missatge de Crist. El bisbe havia acumulat tot un tresor de guerra. No pas per a ell, no cal dir-ho, sinó per al bisbat. Havien ranejat el cisma. Els seus successors, sense tenir el seu carisma, havien guardat curosament l'heretatge.

Abans que els herois de la república vinguessin a enderrocar aquell temple de la reacció, monsenyor de Chanterac, darrer bisbe d'Alet, s'havia refugiat a Sabadell a prop de Barcelona. Havia confiat el tresor dels jansenistes a mossèn Antoine Bigou, rector de Rènas Le Castèl. Camí d'Espanya, Rènas , amb la seua xarxa de passatges subterranis era el lloc ideal. Qualsevol revolucionari, fins i tot el més zelós, hauria tingut mandra d'escalar aquell puig pelat on vivien quatre pagesos.

Allí, enterrats sota l'església, els diners del bisbe podrien fructificar in saecula saeculorum.

Per bonica que fos la Roma del jansenisme, en vaig exhaurir l'encís amb quaranta-vuit hores. De dia, rai. Tot anava bé. Interrogava els veïns sobre mossèn Saunière. Descobria el passat del bisbat. A la nit, m'avorria molt. Confessi que havia renunciat a la lectura de L'educació sentimental de Gustave Flaubert. Malgrat els meus progressos, no dominava prou el francès per llegir una novel·la sense esforç. Un diari rai, o una conversa amb pagesos llenguadocians que coneixien el parlar de la capital a vegades menys bé que jo mateix...Però, una novel·lassa amb un bruixot de la llengua com Flaubert era una altra cosa...I ja havia acabat de rellegir, per tercera vegada en un mes, David Copperfield, únic llibre anglès que m'havia endut. No tenia prou cor per a emprendre una quarta lectura...

A l'adrogueria d'Alet –on venien de tot, vins, ampolles d'oli, ganivets, postals– vaig comprar un assaig amb un títol enigmàtic que m'havia recomanat el senyor Bret, el meu nou amic. La vraie langue celtique et le cromleck de Rennes-Les-Bains publicat el 1886 pel senyor Victor Bonnafous, llibreter a la Rue de la Mairie ¹ a Carcassona. L'autor, Henri Boudet, rector de Rènas-Les-Banhs, proclamava en la seua monografia l'anterioritat de la nostra llengua sobre totes les altres...L'anglès, segons el bon capellà, es diferenciava poc del llenguatge dels antics tectosages. A insabuda meua, practicava, des de la infància, la vella llengua cèltica romasa intacta. Un deliri savi i divertit. Per mossèn Boudet, l'etimologia anglesa ho explicava tot. Quilhan provenia de Killow-Hone, Coisan de Kove Sand. Reia per les butxaques quan vaig notar un detall.

A la fi del tractat, el capellà havia inclòs un mapa dels voltants de Rènas. A desgrat de la seua precisió, a voltes s'allunyava significativament dels mapes d'estat major.

Vaig entreveure la veritat. Ara entenia el petit somriure del senyor Bret quan m'havia senyalat aquella obra. Mossèn Boudet proposava un joc de pistes, un recorregut iniciàtic, la clau del qual Holmes trobaria amb la seua meravellosa intel·ligència...

—Desvariegeu, poor Watson...Vull proves, sentiu? Proves i no pas poesia esotèrica i erudició barata...

—Però Holmes, digueu el que digueu, la ciència de mossèn Boudet és innegable...

—Erudició, dieu? Un teixit de badomeries...Oblideu que he escrit una monografia sobre el tema: Les arrels caldees del còrnic antic...²

Ernest Alòs, El Periódico de Catalunya, 2/08/2010

l primer, per ordre de publicació, és Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Des que el mes de febrer passat va arribar a les llibreries Maletes perdudes, no ha deixat en cap moment la llista de llibres més venuts. Després de convertir-se en el llibre sorpresa de Sant Jordi, aquesta història de quatre germans (Christof, a Frankfurt; Christophe, a París; Christopher, a Londres, i Cristòfol, a Barcelona), que comparteixen un pare camioner sense saber-ho, ja acumula quatre edicions en català i dues en castellà, i s'està traduint a l'alemany, el francès, l'italià, l'holandès i el portuguès. El premi Llibreter al millor llibre en català publicat des del novembre del 2009 li acaba de donar una empenta addicional. «El cercle de lectors s'ha ampliat molt, t'adones del paper prescriptor que tenen els llibreters d'aquest país», comenta Puntí.

L'OPTIMISME D'ESPINOSA / El seguirà Albert Espinosa (Barcelona, 1974). No es pot queixar (de fet, ha tingut dificultats per plantejar un pitjor estiu pròpiament dit; es tracta de la seva filosofia de vida) amb les sis edicions en castellà i tres en català de Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, que ja sumen gairebé 100.000 exemplars, amb traduccions en marxa a l'alemany, el francès i l'italià. «Rebo uns 300 correus al dia de gent enganxada a la història d'amor de la novel·la, moltíssims d'ells –es felicita– adolescents que és el primer llibre que llegeixen que no és de vampirs». ¿Es tracta de la versió local de l'onada de novel·la sentimental tan en auge? «Faig novel·la de tendresa», matisa.

Fa un mes, el jurat del premi Crexells i els socis de l'Ateneu Barcelonès van dictaminar que el millor llibre en català publicat el 2009 va ser Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Al llibre es creuen, sense sortir-ne indemnes, dues generacions, la que va ser jove a cavall dels anys 70 i 80 i la que ho és ara. Igual que totes dues es relacionen a través d'internet, Pagès ha experimentat de forma molt intensa a la xarxa la promoció del seu llibre (amb quatre edicions i la traducció al castellà a l'octubre). «No sé si així hi ha més gent que el compra, però sí que hi ha més relació amb lectors amb noms i cognoms, en lloc de llançar un llibre i quedar-te mirant les xifres de vendes», explica. Pagès ha decidit, al relat, donar detalls sobre la mort, l'agost del 1977, d'un dels personatges de la seva novel·la.

Després de Pagès, Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) viatjarà 20 anys enrere i, igual que a Una educació francesa, recent premi Lletra d'Or, rememorarà la seva formació com a fill d'un oficial francès de guarnició en guarnició per una França avui desapareguda. Aquest any ha publicat un altre volum que complementa l'anterior, Un país de butxaca, en què exposa les arrels de la seva catalanitat.

La sèrie la tancarà Xavier Bosch (Barcelona, 1967), que narra el gran secret d'un home aparentment anodí. Se sabrà tot, el thriller periodístic amb què va guanyar el premi Sant Jordi i que va empatar amb les novetats d'Arturo Pérez Reverte i Eduard Punset en el top de la Diada, ja acumula 50.000 exemplars. «La resposta ha sigut molt favorable, tant de lectors habituals com de no lectors», explica. Quan el va escriure, encara que sembli mentida, no havien esclatat els casos Pretòria i Millet. «Això demostra que un dels motius de l'èxit és que parlo de realitats d'aquí i ara, encara que el llibre sigui ficció».

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

El meu pitjor estiu                     relat publicat a El Periódico de Catalunya, 4/08/2010  

' J'avais vingt ans et je ne laisserai personne dire que c'est le plus bel âge de la vie. ' Paul Nizan, Aden d'Arabie

Només faltava aquesta. El poc talent que m'havia donat el patiment se me n'ha anat amb l'esperança. Torno a ser un home qualsevol dins la multitud, nul...Podria explicar com la covardia m'impedeix de matar-me. Quina lliçó treuré de tot això? Cap.

Gràcies a tu, Chantal, he descobert que el centre del món mai no ha estat l'estació de Perpinyà. Encara te podria dir tantes coses, mon amour, però ja ho saps tot. Te dic adéu, per sempre. Haig d'anar a cal fotògraf a cercar les fotos que vaig fer a Rillieux-la-Pape dijous, les fotos de la coma encantada i de tots aquells carrers solitaris...

I si enfilés el turó per contemplar una darrera vegada aquest paisatge abans que es faci fosc.

Avui —divendres 30 de juny del 1989— la Chantal ha xerrat amb mi tothora. De tant en tant me n'he allunyat per no cansar-la, com si encara hagués disposat de deu mesos. De lluny me la mirava. Baixeta, amb una carona magnífica, cabells negres sempre curts, ulls d'idol púnic al fons de la mar, un somriure de bonze boig, la Chantal, com sol repetir-ho, és admirablement proporcionada. Uns pits menuts i inflats a l'encop, i sobretot un cul perfecte. Rodonet sense excés, amb la rega ben dibuixada. Portava una camisa color de rosa, un cinturó negre i una faldilla vermella.

S'han apropat les sis...He volgut que se n'anés com més aviat millor perquè cap col·lega no em fes nosa. Ha pres les claus del cotxe...

—M'hi cal anar...No ha estat malament aquest aperitiu, però a Ambérieu havia estat millor. Ens havien ofert una rosa...

Hem travessat el carrer. M'he posat al mig perquè paressin els autos. Amb tota naturalitat li he dit:

—Ens hauria atropellat aquest imbècil...

Què em passa? Se me'n va la veu, se'm cau una boira al damunt...

—Que tin...guis sort...

—Espero que podràs obtenir el teu trasllat al migdia...

Sento que encara voldria xerrar. Reculo...Sóc a cinc metres. Veig com encén l'intermitent. Corro fins a la cantonada de l'Avenue Jules Verne i reconec el seu cotxe que va Boulevard Ėmile Huchet amunt cap a la flexta de la basílica...

Aviat seran les deu. Comença a fosquejar. Encara balconeja la vella que em mirava de reüll quan feia fotos la setmana passada. Quina calor! Baixen tots els moros del barri alt de Rillieux per festivar a casa dels burgesos de Crépieux-la-Pape. Avui venia escrit que seria un dia oriental. Hem dinat al Marrakech on no hi havia ningú tret de l'amo. Estava un poc trist, i no desesperat com ahir o aquest matí abans que la Chantal arribés a dos quarts d'onze. Em pensava que se n'hauria anat a migdia i total restarà fins a l'aperitiu de comiat. Aquestes estones les he considerat com una propineta del destí...

—Em donaràs notícies teues de tant en tant?

—No ho sé...

—Ja sé el que vol dir ' no ho sé ' amb tu...No m'escriuràs...

—No ho sé...

Mentre dinem li repeteixo que no concebeixo la vida sense ella. Me la menjo amb els ulls. Sens dubte, és l'últim dia que la veig en aquest món i, fins a la mort, hauré de suportar els imbècils de l'indret, els col·legues a la feina. Mai els mateixos i sempre els mateixos. La mateixa música amb una lletra a penes diferent. Els cosins que veus als enterraments, el veí...I demà no sabré què fa la persona que he estimat més...La suplico de no anar-se'n sense avisar-me. Fins on m'hauré rebaixat?

A tall de comentari ha notat que no preparaven el cuscús com al Carthage...

No sé què em passa...Aquesta gent dins del tren que puja cap a París ho deu saber. Per què he deixat els meus somnífers a casa? Me n'empassaria dos, m'ajeuria a la via i no patiria. Perquè m'identifiquin, deixaré la cartera a la vora, en aquestes mates on m'amagava per veure-la passar. On deuen ser aquests dos paios que baixaven el Roine amb un rai? Els he vist sota el pont Morand tot esperant el bus. On són? Un auto s'arramba a l'altre costat de la carretera de Ginebra, a l'aparcament on havia comprat una pizza aquella nit de gener quan ella no havia volgut berenar. Em dolia que només em quedessin cinc mesos. Ara tot s'ha acabat i encara visc. Puc pensar. Reconstituir el pitjor dia de la meua vida. S'avorria tant per romandre amb mi? No sóc res per a ella sinó un col·lega més amable que els altres. Res. Nothing, darling? ¿ Nada querida? I tu ets tota ma vida..Encara veig el molí de Crève-Cœur, i tu tan bonica. Els teus pits se't boten sota la camiseta. Hem travessat la Rue de Xavier Privas. Ho vull recordar-tot del pitjor estiu de la meua vida. Tots els detalls. No vull oblidar res perquè és el què vols i guanyaries...No t'oblidaré. Vols dir que te podràs desfer de mi com d'una carta de jugar un ' espero que podràs obtenir el teu trasllat al migdia.' No te'n deseixiràs així. Sorry angel! Potser no me mataré. Potser un dia no t'estimaré però sempre te recordaré. No me fotràs cas. No respondràs a les meues lletres d'amor. Tant se val....Cada estiu t'enviaré noranta-nou roses perquè els teus pares murmuregin. Això és absurd, segur, però la vida?

Texte de Ronald Euler extrait de son excellent livre Bànd 2,

Quan podré, traduiré aquest text magnífic al català, però estic molt enfeinat amb la redacció de la meua propera novel·la. De debò. M'imagini i confiï que el lector me perdonarà...   

Ma petite histoire alsacienne lorraine

„Liewi Frind, ich redd mit Ejch in ere Sproch, wu s villicht bàll nimmeh gitt, schint s. Doch dàs kànn nitt sin. Denn minni Sproch redd de Sproch vom Wind, vom Fir, vom Kind un von dr Lieb.“ (« Chers ami(e)s, je m’adresse à vous dans une langue, qui peut-être bientôt n’existera plus, paraît-il. Mais cela ne peut être. Car ma langue parle le langage du vent, du feu, de l’enfant et de l’amour. )

Je suis né dans les années soixante à Sarre-Union, „Buckenum“ pour les dialectophones, en Alsace Bossue, appendice lorrain en terre alsacienne ou alsacien en terre lorraine. Mes parents me transmirent le parler local, un dialecte germanique de la famille du « francique rhénan lorrain », communément appelé „Lothringerplàtt“, en fait de l’allemand dialectal, comme je l’appris bien plus tard.

A l’école, dans les années soixante-dix, ce « patois », que je parlais avec mes camarades, n’avait pas voix au chapitre. Le français régnait en « maîtresse » . Nous nous taisions dans notre langue et écoutions, intimidés, les bonnes paroles de nos maîtres. Après l’école, je regardais sans problèmes de compréhension les feuilletons et dessins animés à la télévision allemande. Et j’appris facilement à parler l’allemand, que l’on nous enseignait comme une langue étrangère, sans référence à notre parler local, au cours moyen de l’école primaire. Au collège, je choisis l’anglais comme première langue vivante, car c’était mieux, comme on disait. Puis j’allai étudier en ville, à Strasbourg, où dans le lycée que je fréquentais, il valait mieux ne pas parler le dialecte, car c’était ringard, c’était du boche, etc… Dans quelle mesure c’était du boche, je n’en savais rien. J’avalai ma langue et me tus. 

Je commençai néanmoins des études de lettres allemandes, dans une faculté où l’allemand se trouvait dans le département des langues vivantes étrangères. Alors que l’Alsace donna à la littérature allemande parmi ses plus belles œuvres au Moyen-Âge : „Das Evangelienbuch“ d’Otfried von Weißenburg, les poèmes courtois du Minnesänger Reinmar von Hagenau, le „Tristan und Isolde“ de Gottfried von Straßburg, „Das Narrenschiff“ de Sebastian Brant, entre autres. Alors que, durant la période wilhelminienne, Jean Hans Arp ou encore René Schickele marquèrent de leur empreinte les mouvements expressionnistes, dadaïstes et pacifistes. Alors que l’Alsacien Albert Schweitzer écrivait en allemand et prononça son discours pour la « Paix ou guerre atomique » dans cette langue, lors de la remise du Prix Nobel de la Paix en 1954.

Ensuite, je partis un an en pour l'Allemagne en tant qu’assistant de français. Lors de mon premier retour en Alsace, mon cœur commença à battre fort lorsque j’entendis parler français à la gare de Strasbourg. Je me sentis chez moi. Mais lorsque j’entendis le dialecte alsacien, mon cœur s’emballa comme pris de folie. Là, j’étais vraiment chez moi : „dehemm !" Je crois que c’est en Allemagne que j’ai commencé à prendre conscience que mon dialecte natal et l’allemand – standard ou haut-allemand – étaient intimement liés, que le dialecte était un tremplin vers l’allemand et que celui-ci, en retour, le vivifiait. En rentrant, je continuai mes études et grâce à des étudiants dialectophones, des écrivains, des enseignants, j’appris à connaître ma région, mes racines, les fondements de mon être. Je « réappris » à parler ma langue, sans complexes. Je découvris son origine, son histoire, sa littérature.

J’appris ainsi qu’en Alsace existait une littérature plurielle dans ses moyens d’expression, reflet des changements de nationalité et de langue que dut subir notre région frontalière au cours de son histoire mouvementée. J’appris que nos parlers alsaciens et lorrains étaient présents dans notre région depuis le Vème siècle et que c’étaient des langues germaniques, des variétés en somme d’une même langue, l’allemand. J’appris qu’une littérature en haut-allemand s’amorça à partir du XVIème siècle, suite à la traduction de la Bible par Luther, dont la langue allait servir de modèle et de référence à tous les écrivains de l’espace germanophone. J’appris qu’une littérature dans les différentes formes dialectales commença à se développer à la fin du siècle suivant. J’appris que la littérature de langue française, bien que prééminente aujourd’hui, ne se manifesta que lentement à partir de la fin du XVIIIème siècle. J’appris que certains écrivaient dans l’une ou l’autre langue, que d’autres changeaient de langue au cours de leur vie ou écrivaient même dans les trois expressions, comme aujourd’hui André Weckmann ou encore Conrad Winter et Adrien Finck, tous deux récemment disparus. J’appris que notre plus grand poème dialectal, „Schwàrzi sengessle flàckere ém wénd“, fut composé par Claude Vigée à Jérusalem, pendant la guerre du Liban en 1982. J’appris également qu’écrire en Alsace en dialecte ou en allemand pouvait être suspecté de menées anti-françaises, de nostalgies pro-allemandes, voire nazies depuis le dernier conflit mondial. J’appris que l’écrivain de langue régionale devait donc sans cesse jouer un numéro d’équilibriste, montrer sa patte blanche de bon patriote et expliquer qu’il ne faisait que défendre le droit humain inaliénable de la liberté de parole.

La littérature d’expression haut-allemande et dialectale est cependant en déclin. La plupart des auteurs sont nés dans l’entre-deux-guerres. La base linguistique de cette dernière, le dialecte, de moins en moins compris et parlé, est en effet menacée de disparition. La guerre, l’école, les médias, la société de consommation, le « cours des choses » et que sais-je encore… ont eu raison de sa pugnacité plus que millénaire. Enfin presque. Moins de 5% des enfants sont en mesure de le parler, selon certains sondages. Une reconnaissance tardive de la langue régionale sous ses deux formes – dialectale et standard –, au début des années quatre-vingt, et la mise en place marginale d’un enseignement bilingue paritaire français/haut-allemand – moins de 10% des enfants le suivent – n’ont pas inversé, jusqu’à présent, la tendance. Apparemment, en composant dans mon dialecte natal, j’écris donc dans une langue condamnée.

Pour moi, elle est la langue de mon être le plus intime, qui permet de dire les choses telles que je les ai vécues et les vis au plus près de mon corps, de mon sexe, de mon cœur et de mon âme. Elle dit les choses comme elles sont. Elle me permet de dire ce qui à mes yeux est essentiel dans la vie. Ma langue se moque de l’air du temps. Elle est libre, comme celle, qui remue, s’agite et danse dans la bouche, ami(e) des îles, des chemins de traverse, de France et d’ailleurs, elle parle le langage du vent, du feu, de l’enfant et de l’amour.

 Zwische schwarz un wiss
Zwischen schwarz und weiß
Entre noir et blanc
Ronald Euler
dialecte alsacien/français/allemand/latin

SALDE. Ed 79 pages 18 €

 Ouvrage disponible chez  http://alsacezwei.voila.net/francais/savoirplus/dansnotremagasin/dialecte.htm

Ronald et moi à Arcangues, 13 mai 2010  

« S’gétt hitt schun Noochwuchs én unsere àlde elsässische Dichterzunft: dini Gedichtle, lièwer Ronald Euler, sén voll Liècht, Sénn, Kràft un Scheenheit.  « Aujourd’hui, il y a déjà une relève dans notre vieille corporation de poètes : tes poèmes, cher Ronald Euler, sont pleins de lumière, de sens, d’énergie et de beauté. »                          Claude Vigée 

  Sherlock Holmes s'enorgullia pels seus orígens francesos. Quantes vegades m'havia repetit que descendia del pintor Horace Vernet? Per un capritx de vell, havia volgut passar l'estiu a Vernet-les-Bains, al sud de França. A causa de la seua antiga adicció a la droga, tenia el sistema nerviós malmès, havia de seguir una cura d'aigües.

Abans de la guerra de 1914, Vernet, el " Paradís del Pirineu " que deia la propaganda turística, era una localitat molt concorreguda. A la vora dreta del Cadí, un riu qualsevol de muntanya, hi havia un poble pirinenc bonic i un xic endarrerit. Una església romànica, com a tota muntanya catalana, flanquejada d'un castell ruïnós que denunciava per dellà de la mort la decadència del temps. Al peu del castell, els descendents dels antics vassalls la campaven com antany amb quatre camps. Els vells treballotejaven a l'hort, jugaven a cartes i xiulaven amb convicció davant les gàbies de canaris rampelluts. Les padrines, sempre entre dues misses, s'envellien sàviament entre testos de geranis i baròmetres monacals. Feia flaire de farigoleta i d'espígol. Els carrerons estrets i costosos, paradís dels gats, convergien cap a la inevitable plaça de la República amb un bust al·legòric.

A la terrassa dels dos cafès –n'hi havia un pels republicans i l'altre pels rastellers–  se sentia l'onada de la vella llengua romànica. De tard en tard, topàveu uns quants compatriotes nostres, alguns ducs russos i rics parisencs que s'havien empassat les publicitats dels diaris i venien a combatre, per última vegada, sense creure-hi més, la tuberculosi.

La colònia anglesa s'havia incrementat tant que es parlava de més en més d'edificar una capella anglicana. A la riba dreta del Cadí, les termes Mercader constituïen com un enclau, un presagi de modernitat que començava ben bé a l'altra vora. Imagineu un barri de Ginebra o del nostre estimat Londres trasplantat als Pirineus. S'hi organitzaven festes magnífiques. Recordi unes naumàquies nocturnes a l'estany del casino. Des de la glorieta, un centenat  de llums elèctrics i de llanternes venecianes viatjaven per damunt de les aigües com en una obra de Shakespeare.

Una emulació en l'elegància s'havia insinuat entre els diferents hotels. El Grand Hôtel du Portugal amb una torre cantonera com qualsevol banc de París regnava en la cruïlla. L'Hôtel du Parc, més discret, amb una vidriera, feia la migdiada enmig d'un parc a l'uníson dels banyistes. En aquell parc, ridícul i encantador, els cignes coneixien llur paper. Nedaven sota una rocalla rococo i una vegetació d'opereta. Un parc, ple d'avets, de pins i de làrixos, ideal pels amors pulmonars. Els altres hotels feien el que podien. Holmes i jo, ens mofàvem de l''Hôtel des Thermes amb la seua bola rodona que desdeia amb el frontó neoiòinic de la façana.

Tornàvem d'una excursió a la cascada dels anglesos on havíem anat més per curiositat que per interès real. Un bonic salt, per cert, d'una quinzena de iardes. N'havia vist d'altres durant la meua campanya a l'Afganistan. Digui el que digui Rudyard Kipling, ni Canigó ni el Pirineu no es poden comparar amb l'Himàlaia. M'havia creuat unes quantes vegades amb el famós escriptor sense que contestés les meues salutacions. Vaig demanar a Holmes el seu parer.

—Com tots els grans homes deu ser un bri distret...Se capfica en les seues creaccions i no veu ni sent ningú...

—Voleu dir, Holmes?

L'endemà, feia un temps deliciós, un d'aquells matins quan es veu que Déu té coses a fer-se perdonar i us embelleix la vida. Els coloms abusaven del parrupeig. L'aigua canigonenca corria pels recs amb aquella rumor plujana dels balnearis tan agradable. Em vaig creuar de nou amb Kipling per l'avinguda davant de l'Hôtel de la Préfecture. Calb com en les fotos, amb ulleres petites. Era impossible que no em veiés. El vaig saludar i no em va respondre. Contra tota educació, el vaig interpel·lar. Ell continuava caminant com si res. El vaig encalçar, increpant-lo amb epítets ornítics.

—Ja us podeu fer l'orni, cucut pelat. No m'impressiona el vostre premi Nobel...Sóc el doctor Watson, el millor amic de Sherlock Holmes!

Res a fer. El novel·lista sordejava, inaccessible, com una dona estimada que ha decidit de tallar.

Vaig interrogar Holmes perquè m'expliqués aquell capteniment.

—No ens veu...Sem personatges de ficció, però no d'una ficció seua...Només existim pels nostres lectors i la gent que volen creure en nosaltres...

Em vaig resoldre a foragitar Kipling del meu món ja que m'havia exclòs del seu. Malgrat tot, encara pensava en aquella trobada desplaent quan un jove eclesiàstic se'ns apropà i ens adreçà la paraula en la nostra llengua. Tornàvem del casino on havíem assistit a la representació de La poupée d'Audran. Max Kelly, el tenor, no havia estalviat els pinyols. Jo estava cantussejant l'entrada de Lancelot.

S'expressava com un anglès ben educat.

—Senyor Holmes, doctor Watson, I presume?  Em permeti de molestar-vos durant la vostra estada a casa nostra per sotmetre-vos un cas digne de la vostra sagacitat.

Com moltes persones que dominen una llengua estrangera, aquell capellà no desdenyava una certa èmfasi, potser inconscient.

—Sóc mossèn Pistre, vicari a la catedral de Carcassona. Vinc de part de monsenyor Beauséjour....

—Com parleu tan bé la nostra llengua?

— He viscut a Anglaterra...M'apassiona el rugby. M'enorgulleixi d'haver contribuït a la implantació de l'esport rei al Llenguadoc. El seu to s'escalfava.

—I veniu fins aquí per destorbar el millor policia del món? demanà Holmes amb simplicitat.

—Séu vós que us considereu com el millor policia del món però tots els xampions posen en joc llur títol regularment...I si, vós, us negàveu a treballar per a l'Església, ja contractaríem un altre detectiu que ho farà tan bé o potser millor que vós...

— De què es tracta?

— Una història enrevessada en la confluència dels grans mites d'occident. Dels albigesos als templers passant pels jansenistes...

Les autoritats eclesiàstiques s'interessaven a les activitats estranyes de mossèn Béranger Saunière. El capellà de Rènas Le Castèl semblava gaudir d'una fortuna incompatible amb la modestia de la seua condició. Fill d'una família qualsevol, rector d'un vilatge desconegut a cinquanta milles ⁴, havia llogat els millors artesans per restaurar la seua església. Per què s'esplaiés el capellà, havien plantat lilàs, peònies, boixos i un parell de palmeres. El parc de la vil·la era un mini zoològic amb micos i lloros. Per més místic que fos, mossèn Saunière gormandejava i li havien instal·lat un conillar. A la seua torre renaixentista, amb totes les comoditats modernes, rebia gent famosa. Uns actors de París, arxiducs sense terres, " grisettes. " ⁵ Dins la veranda, el sacerdot s'havia ofert un hivernacle.

A mesura que mossèn Pistre parlava, l'interès es va desenvolupar en els trets del meu amic. Sabia contar. Mesurava els seus efectes. Acoloria el seu anglès amb lleugeres entonacions franceses.

En Saunière, deien, organitzava orgies i nodria els ànecs de l'estanyol amb bescuits que feia venir de Naoned ⁶ a preu d'or. Fins ara, les autoritats eclesiàstiques havien callat. El nou bisbe havia decidit de posar fi a l'escàndol. El capellà hauria d'explicar al provisor ⁷ de Carcassona els orígens de la seua fortuna.

—Molt bé, Monsieur l'abbé, —digué Holmes amb una cortesia glacial —però heu pensat que interromprem les nostres vacances per una estafa qualsevol?

—Mr Holmes, no és una estafa qualsevol...

—I teniu raó, Monsieur l'abbé...Accepti de confrontar-me amb el vostre terrible capellà...Pot ser divertit...

—Ireu a Quilhan i us podreu allotjar a l'hotel del meu amic Moulines. Ha introduït la pràctica del rugbi a Quilhan.

— Entesos...El doctor Watson i jo, havíem projectat de visitar la ciutat de Carcassona. Parlarem amb el vostre bisbe i ja trobarem el temps de resoldre aquest misteri...

Dos dies després de la nostra trobada amb mossèn Pistre, havíem obtingut una cita amb monsenyor de Beauséjour. Per discrecció, ens havia convidat al seu domicili de la Rue Jean-Jacques Rousseau a Carcassona. Un carrer tranquil enfora de la vila baixa. El bisbe era un home ben plantat, quasi calb amb un nas i orelles llargs. Malgrat tot, els seus ulls intel·ligents, l'argent dels seus darrers cabells i la sotana violeta li donaven una majestat innegable.

—El cas és delicat, senyors... No voldria que s'involucrés l'Església en un escàndol...Els nostres enemics ens han despullat dels nostres béns. Els soldats ens han foragitat de les nostres esglésies quan hi ha tants assassins que corren. Han deshonorat els nostres temples amb llurs lletres R.F, llur bandera... Ah, senyors, vivim temps desenraonats...

No us puc garantir la literalitat de la conversa però he mirat de reconstituir el francès llibresc de monsenyor de Beauséjour.

Naturalment, podíem disposar dels fons secrets del bisbat per facilitar les nostres investigacions.

—Rebi amb freqüència cartes de les comunitats religioses que em demanen informacions sobre aquest capellà estrany que reclama sense parar donatius o honoraris de misses. Quantes vegades he recordat a mossèn Saunière que havia de passar pel secretariat del bisbat? És l'únic organisme que pot retribuir les misses. Ara ha anat massa lluny. El procés tindrà lloc a la tardor...Vull proves...La fortuna de mossèn Saunière no pot raure en la simonia només...

—Excuseu la nostra ignorància. —vaig dir —Hi ha matisos de la vostra llengua que ens escapen...Què vol dir simonia?

—Perdoneu...És la voluntat de comprar o de vendre un bé espiritual...

—Ah. voleu dir simony.

—La seua fortuna deu venir d'alguna font. Una font diabòlica, potser...

—Monsenyor, el senyor Holmes i jo sem homes racionals, gosaria dir científics...Tots els crims tenen una explicació racional i l'hem de trobar...Volia demanar-vos però en què consisteix exactament el tràfic de les misses.

—Es veu que seu fundamentalment honest, doctor Watson –va respondre el bisbe– Els catòlics demanen als capellans que celebrin misses per ells...Si mossèn Saunière reclama un franc per cada missa i en celebra, posem, vint cada dia, això constitueix un bon grapat de diners al cap d'un mes. Mossèn Saunière té com a clients les congregacions religioses, els convents, els hospicis, els pensionats, els hospitals, els orfenats sense parlar de les persones d'upa...

—Però això és repugnant! Com un capellà pot enriquir-se amb diners que haurien de ser sagrats per ell?

—Sortiu de l'ou, Watson –va concloure Holmes– En Saunière abusa de la credulitat de la gent però no fa mal a ningú. La primera missa li va costar molts remordiments, sens dubte; la segona molt menys i ara és tot un industrial...

 Entrevista amb en Xavier Rius, e notícies, dijous 22 de juliol del 2010 a Perpinyà

 http://cultura.e-noticies.cat/els-catalans-canviem-de-llengua-massa-rapid-43193.html

                                                    foto d'en Florenci Salesas

Si es vol saber com està el català a la Catalunya Nord, cal llegir Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). Sobretot 'Un país de butxaca' (2010) o 'Una educació francesa' (2009), però també d'altres obres perquè ha esdevingut ja un autor prolífic.

De família d'origen rus, descriu l'asfíxia a la que està sotmesa la llengua catalana. La prova és que, al Cafè de la Poste, la principal cafeteria de Perpinyà, hem hagut de demanar el Perrier en francès. "A Perpinyà el francès és aclaparador", admet. Em la seva opinió està amb "respiració artificial".

En una entrevista al programa 'La cadira elèctrica' d'e-notícies, Bezsonoff, tanmateix, es optimista: s'està perdent el català "dels avis", però està de moda "entre els joves". Com d'altres autors de la Catalunya Nord, considera que l'ideal seria que "el Principat sigui independent", però cal "tocar de peus a terra": "No crec que la Catalunya Nord pugui formar part d'un estat català independent", continua.

El novel·lista també es molt crític amb TV3 perquè "fa talls publicitaris a cada moment" i assegura que "l'únic que pot salvar el català és la voluntat dels catalans". "Els catalans afavorim la desaparició del català", afegeix perquè canviem de llengua massa sovint. "Som massa educats, baixem del burro massa ràpdi", insisteix en posar un exemple sobre la Cerdanya. També és mostra pessimista sobre la situació del català a Andorra: "al Principat quasi mai parlo en castellà, només a Andorra".

foto d'en Xavier Rius