VEF Blog

Alet

foto Delcampe

D'arribada, no m'ho vaig creure. Comparat amb Quilhan, forn continental, Alet us oferia un microclima deliciós. Aquell poble, a les ribes de l'Aude, era un resum de tota la història de la terra de França. Les ruïnes de l'antiga abadia es dreçaven en el ponent, amb la lletjor orgullosa i tràgica de les velles que foren boniques. La catedral arruïnada, amb una pedra ataronjada, em va fer pensar en aquells palaus al fons de la selva de Yucatán, o potser en el teatre romà d'Aurenja. Les guerres de Religió, que havien ensagonat el país, havien portat un primer cop al patrimoni artístic. Els revolucionaris, que van donar al món els llums de la Llibertat chérie, havien enllestit la feina. Oh! La gloriosa feinassa...De l'antic bisbat en quedava un temple violat i un adorable poblet. Un balneari i un grapat d'hotels s'havien instal·lat a la vora del bisbat martiritzat. Un erudit local –Monsieur Bret– apotecari jubilat m'ensenyà els tresors del seu arxiu amb una veritable gentilesa. Una gentilesa de fadrina magenca sentimental amb licor de prunes. Ja m'enteneu, fa? I la lectura de la història de l'abadia em va obrir els ulls. Ja sabia on s'originava la fortuna de mossèn Saunière. Res de deliris templers, de casaments postevangèlics, de merovingis o de cabdills moros. Un antic bisbe d'Alet, monsenyor Nicolas Pavillon, havia estat el papa del jansenisme, el seu Martin Luther.

Nat a París el 1597 i mort a Alet el 1677, n'hom considerava Nicolas Pavillon com un dels prelats més edificants i més caritatiu del seu temps. La seua petita i pobra diocèsi, on havia creat un seminari, competia amb els bisbats més rics del reialme: Marsella, Châlons-sur-Marne, Lió o Chartres. Iniciaven els joves clergues a la coneixença de la Sagrada Escriptura. Sobresortia per les seues inspeccions de les parròquies. Durant les visites pastorals, instaurava, amb solemnitat, la pràctica dels càstigs públics contra els pecadors. Penitenciava els poderosos igual que els pobres. Per la seua part, vivia com un cristià dels primers temps. Dormia en una cel·la. A talls de seients, disposava de cadires plegables. Així, llegint i escrivint, no cediria a la temptació de recolzar-se o de badar. No tenia cap personal de caça ni cans ni armes.

El rei sospistava el nostre bisbe de professar teories jansenistes. Pavillon S'havia negat a signar el Formulari condemnant l'Augustinus, l'obra de Janseni publicada a Lovaina. Havia adoptat la parada inventada per Antoine Arnaud: la distinció entre el fet i el dret. Els jansenistes afirmaven que, efectivament, les cinc propostes, denunciades per l'Església, eren herètiques –el dret– però no es trobaven pas en el llibre de Janseni– el fet. Argumentari subtil que hauria agradat a Holmes. El jesuïtes no monopolitzaven la casuítica.

També s'havia refusat a l'extensió de la regalia a les diocèsis al sud del Loire. Amb una energia, un talent de propagandista ante litteram, aquell sant, durant tota la seua vida, havia lluitat contra els excessos del gal·licanisme i les instrusions reials en la sobirania de l'Església. S'havia cartejat amb tots els savis, tots els lletraferits del segle XVII perquè l'ajudessin a transmetre el veritable missatge de Crist. El bisbe havia acumulat tot un tresor de guerra. No pas per a ell, no cal dir-ho, sinó per al bisbat. Havien ranejat el cisma. Els seus successors, sense tenir el seu carisma, havien guardat curosament l'heretatge.

Abans que els herois de la república vinguessin a enderrocar aquell temple de la reacció, monsenyor de Chanterac, darrer bisbe d'Alet, s'havia refugiat a Sabadell a prop de Barcelona. Havia confiat el tresor dels jansenistes a mossèn Antoine Bigou, rector de Rènas Le Castèl. Camí d'Espanya, Rènas , amb la seua xarxa de passatges subterranis era el lloc ideal. Qualsevol revolucionari, fins i tot el més zelós, hauria tingut mandra d'escalar aquell puig pelat on vivien quatre pagesos.

Allí, enterrats sota l'església, els diners del bisbe podrien fructificar in saecula saeculorum.

Per bonica que fos la Roma del jansenisme, en vaig exhaurir l'encís amb quaranta-vuit hores. De dia, rai. Tot anava bé. Interrogava els veïns sobre mossèn Saunière. Descobria el passat del bisbat. A la nit, m'avorria molt. Confessi que havia renunciat a la lectura de L'educació sentimental de Gustave Flaubert. Malgrat els meus progressos, no dominava prou el francès per llegir una novel·la sense esforç. Un diari rai, o una conversa amb pagesos llenguadocians que coneixien el parlar de la capital a vegades menys bé que jo mateix...Però, una novel·lassa amb un bruixot de la llengua com Flaubert era una altra cosa...I ja havia acabat de rellegir, per tercera vegada en un mes, David Copperfield, únic llibre anglès que m'havia endut. No tenia prou cor per a emprendre una quarta lectura...

A l'adrogueria d'Alet –on venien de tot, vins, ampolles d'oli, ganivets, postals– vaig comprar un assaig amb un títol enigmàtic que m'havia recomanat el senyor Bret, el meu nou amic. La vraie langue celtique et le cromleck de Rennes-Les-Bains publicat el 1886 pel senyor Victor Bonnafous, llibreter a la Rue de la Mairie ¹ a Carcassona. L'autor, Henri Boudet, rector de Rènas-Les-Banhs, proclamava en la seua monografia l'anterioritat de la nostra llengua sobre totes les altres...L'anglès, segons el bon capellà, es diferenciava poc del llenguatge dels antics tectosages. A insabuda meua, practicava, des de la infància, la vella llengua cèltica romasa intacta. Un deliri savi i divertit. Per mossèn Boudet, l'etimologia anglesa ho explicava tot. Quilhan provenia de Killow-Hone, Coisan de Kove Sand. Reia per les butxaques quan vaig notar un detall.

A la fi del tractat, el capellà havia inclòs un mapa dels voltants de Rènas. A desgrat de la seua precisió, a voltes s'allunyava significativament dels mapes d'estat major.

Vaig entreveure la veritat. Ara entenia el petit somriure del senyor Bret quan m'havia senyalat aquella obra. Mossèn Boudet proposava un joc de pistes, un recorregut iniciàtic, la clau del qual Holmes trobaria amb la seua meravellosa intel·ligència...

—Desvariegeu, poor Watson...Vull proves, sentiu? Proves i no pas poesia esotèrica i erudició barata...

—Però Holmes, digueu el que digueu, la ciència de mossèn Boudet és innegable...

—Erudició, dieu? Un teixit de badomeries...Oblideu que he escrit una monografia sobre el tema: Les arrels caldees del còrnic antic...²