Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Llur pitjor estiu
Ernest Alòs, El Periódico de Catalunya, 2/08/2010
l primer, per ordre de publicació, és Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Des que el mes de febrer passat va arribar a les llibreries Maletes perdudes, no ha deixat en cap moment la llista de llibres més venuts. Després de convertir-se en el llibre sorpresa de Sant Jordi, aquesta història de quatre germans (Christof, a Frankfurt; Christophe, a París; Christopher, a Londres, i Cristòfol, a Barcelona), que comparteixen un pare camioner sense saber-ho, ja acumula quatre edicions en català i dues en castellà, i s'està traduint a l'alemany, el francès, l'italià, l'holandès i el portuguès. El premi Llibreter al millor llibre en català publicat des del novembre del 2009 li acaba de donar una empenta addicional. «El cercle de lectors s'ha ampliat molt, t'adones del paper prescriptor que tenen els llibreters d'aquest país», comenta Puntí.
L'OPTIMISME D'ESPINOSA / El seguirà Albert Espinosa (Barcelona, 1974). No es pot queixar (de fet, ha tingut dificultats per plantejar un pitjor estiu pròpiament dit; es tracta de la seva filosofia de vida) amb les sis edicions en castellà i tres en català de Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, que ja sumen gairebé 100.000 exemplars, amb traduccions en marxa a l'alemany, el francès i l'italià. «Rebo uns 300 correus al dia de gent enganxada a la història d'amor de la novel·la, moltíssims d'ells –es felicita– adolescents que és el primer llibre que llegeixen que no és de vampirs». ¿Es tracta de la versió local de l'onada de novel·la sentimental tan en auge? «Faig novel·la de tendresa», matisa.
Fa un mes, el jurat del premi Crexells i els socis de l'Ateneu Barcelonès van dictaminar que el millor llibre en català publicat el 2009 va ser Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Al llibre es creuen, sense sortir-ne indemnes, dues generacions, la que va ser jove a cavall dels anys 70 i 80 i la que ho és ara. Igual que totes dues es relacionen a través d'internet, Pagès ha experimentat de forma molt intensa a la xarxa la promoció del seu llibre (amb quatre edicions i la traducció al castellà a l'octubre). «No sé si així hi ha més gent que el compra, però sí que hi ha més relació amb lectors amb noms i cognoms, en lloc de llançar un llibre i quedar-te mirant les xifres de vendes», explica. Pagès ha decidit, al relat, donar detalls sobre la mort, l'agost del 1977, d'un dels personatges de la seva novel·la.
Després de Pagès, Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) viatjarà 20 anys enrere i, igual que a Una educació francesa, recent premi Lletra d'Or, rememorarà la seva formació com a fill d'un oficial francès de guarnició en guarnició per una França avui desapareguda. Aquest any ha publicat un altre volum que complementa l'anterior, Un país de butxaca, en què exposa les arrels de la seva catalanitat.
La sèrie la tancarà Xavier Bosch (Barcelona, 1967), que narra el gran secret d'un home aparentment anodí. Se sabrà tot, el thriller periodístic amb què va guanyar el premi Sant Jordi i que va empatar amb les novetats d'Arturo Pérez Reverte i Eduard Punset en el top de la Diada, ja acumula 50.000 exemplars. «La resposta ha sigut molt favorable, tant de lectors habituals com de no lectors», explica. Quan el va escriure, encara que sembli mentida, no havien esclatat els casos Pretòria i Millet. «Això demostra que un dels motius de l'èxit és que parlo de realitats d'aquí i ara, encara que el llibre sigui ficció».
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
El meu pitjor estiu relat publicat a El Periódico de Catalunya, 4/08/2010
' J'avais vingt ans et je ne laisserai personne dire que c'est le plus bel âge de la vie. ' Paul Nizan, Aden d'Arabie
Només faltava aquesta. El poc talent que m'havia donat el patiment se me n'ha anat amb l'esperança. Torno a ser un home qualsevol dins la multitud, nul...Podria explicar com la covardia m'impedeix de matar-me. Quina lliçó treuré de tot això? Cap.
Gràcies a tu, Chantal, he descobert que el centre del món mai no ha estat l'estació de Perpinyà. Encara te podria dir tantes coses, mon amour, però ja ho saps tot. Te dic adéu, per sempre. Haig d'anar a cal fotògraf a cercar les fotos que vaig fer a Rillieux-la-Pape dijous, les fotos de la coma encantada i de tots aquells carrers solitaris...
I si enfilés el turó per contemplar una darrera vegada aquest paisatge abans que es faci fosc.
Avui —divendres 30 de juny del 1989— la Chantal ha xerrat amb mi tothora. De tant en tant me n'he allunyat per no cansar-la, com si encara hagués disposat de deu mesos. De lluny me la mirava. Baixeta, amb una carona magnífica, cabells negres sempre curts, ulls d'idol púnic al fons de la mar, un somriure de bonze boig, la Chantal, com sol repetir-ho, és admirablement proporcionada. Uns pits menuts i inflats a l'encop, i sobretot un cul perfecte. Rodonet sense excés, amb la rega ben dibuixada. Portava una camisa color de rosa, un cinturó negre i una faldilla vermella.
S'han apropat les sis...He volgut que se n'anés com més aviat millor perquè cap col·lega no em fes nosa. Ha pres les claus del cotxe...
—M'hi cal anar...No ha estat malament aquest aperitiu, però a Ambérieu havia estat millor. Ens havien ofert una rosa...
Hem travessat el carrer. M'he posat al mig perquè paressin els autos. Amb tota naturalitat li he dit:
—Ens hauria atropellat aquest imbècil...
Què em passa? Se me'n va la veu, se'm cau una boira al damunt...
—Que tin...guis sort...
—Espero que podràs obtenir el teu trasllat al migdia...
Sento que encara voldria xerrar. Reculo...Sóc a cinc metres. Veig com encén l'intermitent. Corro fins a la cantonada de l'Avenue Jules Verne i reconec el seu cotxe que va Boulevard Ėmile Huchet amunt cap a la flexta de la basílica...
Aviat seran les deu. Comença a fosquejar. Encara balconeja la vella que em mirava de reüll quan feia fotos la setmana passada. Quina calor! Baixen tots els moros del barri alt de Rillieux per festivar a casa dels burgesos de Crépieux-la-Pape. Avui venia escrit que seria un dia oriental. Hem dinat al Marrakech on no hi havia ningú tret de l'amo. Estava un poc trist, i no desesperat com ahir o aquest matí abans que la Chantal arribés a dos quarts d'onze. Em pensava que se n'hauria anat a migdia i total restarà fins a l'aperitiu de comiat. Aquestes estones les he considerat com una propineta del destí...
—Em donaràs notícies teues de tant en tant?
—No ho sé...
—Ja sé el que vol dir ' no ho sé ' amb tu...No m'escriuràs...
—No ho sé...
Mentre dinem li repeteixo que no concebeixo la vida sense ella. Me la menjo amb els ulls. Sens dubte, és l'últim dia que la veig en aquest món i, fins a la mort, hauré de suportar els imbècils de l'indret, els col·legues a la feina. Mai els mateixos i sempre els mateixos. La mateixa música amb una lletra a penes diferent. Els cosins que veus als enterraments, el veí...I demà no sabré què fa la persona que he estimat més...La suplico de no anar-se'n sense avisar-me. Fins on m'hauré rebaixat?
A tall de comentari ha notat que no preparaven el cuscús com al Carthage...
No sé què em passa...Aquesta gent dins del tren que puja cap a París ho deu saber. Per què he deixat els meus somnífers a casa? Me n'empassaria dos, m'ajeuria a la via i no patiria. Perquè m'identifiquin, deixaré la cartera a la vora, en aquestes mates on m'amagava per veure-la passar. On deuen ser aquests dos paios que baixaven el Roine amb un rai? Els he vist sota el pont Morand tot esperant el bus. On són? Un auto s'arramba a l'altre costat de la carretera de Ginebra, a l'aparcament on havia comprat una pizza aquella nit de gener quan ella no havia volgut berenar. Em dolia que només em quedessin cinc mesos. Ara tot s'ha acabat i encara visc. Puc pensar. Reconstituir el pitjor dia de la meua vida. S'avorria tant per romandre amb mi? No sóc res per a ella sinó un col·lega més amable que els altres. Res. Nothing, darling? ¿ Nada querida? I tu ets tota ma vida..Encara veig el molí de Crève-Cœur, i tu tan bonica. Els teus pits se't boten sota la camiseta. Hem travessat la Rue de Xavier Privas. Ho vull recordar-tot del pitjor estiu de la meua vida. Tots els detalls. No vull oblidar res perquè és el què vols i guanyaries...No t'oblidaré. Vols dir que te podràs desfer de mi com d'una carta de jugar un ' espero que podràs obtenir el teu trasllat al migdia.' No te'n deseixiràs així. Sorry angel! Potser no me mataré. Potser un dia no t'estimaré però sempre te recordaré. No me fotràs cas. No respondràs a les meues lletres d'amor. Tant se val....Cada estiu t'enviaré noranta-nou roses perquè els teus pares murmuregin. Això és absurd, segur, però la vida?
versión castellana de mi texto
traducción de Ernest Alòs
Te enviaré 99 rosas
' Tenía veinte años. No dejaré que nadie diga que es la edad más bella de la vida. '
Lo que me faltaba. El poco talento que me dio el sufrimiento se ha ido con la esperanza. Vuelvo a ser un hombre cualquiera dentro de la multitud, nulo... Podría explicar cómo la cobardía me impide matarme. ¿Qué lección sacaré de todo eso? Ninguna.
Gracias a ti, Chantal, he descubierto que el centro del mundo nunca ha sido la estación de Perpinyà. Te podría decir aún tantas cosas, mon amour, pero ya lo sabes todo. Te digo adiós, para siempre. Tengo que ir al fotógrafo a buscar las fotos que saqué en Rillieux-la-Pape el jueves, las fotos del valle encantado y de todas aquellas calles solitarias... ¿Y si subiese a la colina para contemplar una última vez este paisaje antes de que anochezca?
Hoy –viernes, 30 de junio, 1989– Chantal me ha hablado sin parar. De vez en cuando me he alejado de ella para no cansarla, como si aún me quedaran 10 meses. De lejos, la miro. Bajita, con una carita magnífica, pelo negro siempre corto, ojos de ídolo púnico en el fondo del mar, una sonrisa de bonzo loco, Chantal, como suele repetirlo, es admirablemente proporcionada. Unos pechos pequeños e hinchados al mismo tiempo, y sobre todo un culo perfecto. Redondito sin exceso, con la raya bien dibujada. Lleva una camisa rosa, un cinturón negro y una falda roja.
Son casi las seis. He querido que se fuera lo antes posible para que ningún colega me molestara. Ha cogido las llaves del coche...
–Tengo que irme... No ha estado mal este aperitivo, pero en Ambérieu estuvo mejor. Nos ofrecieron una rosa...
Hemos cruzado la calle. Me he colocado en medio para que no pasen los coches. Con toda naturalidad le he dicho:
–Nos podría haber atropellado, este imbécil.
¿Qué me pasa? Se me apaga la voz, una niebla se me echa encima.
–Que ten... gas... suerte...
–Espero que puedas obtener tu traslado al Sur.
Siento que aún querría charlar. Retrocedo... estoy a cinco metros. Veo cómo enciende el intermitente. Corro hasta la esquina de la Avenue Jules Verne y reconozco su coche, que sube por el Boulevard Emile Huchet hacia la aguja de la basílica...
Pronto serán las diez. Empieza a anochecer. La vieja que me miraba de refilón cuando hacía fotos la semana pasada aún está en el balcón. ¡Qué calor! Bajan todos los moros del barrio alto de Rillieux para pasarlo bien en casa de los burgueses de Crépieux-la-Pape. Estaba escrito que sería un día oriental. Hemos almorzado en el Marrakech, donde no había nadie, solo el amo.
Estaba un poco triste, y no desesperado como ayer o esta mañana antes de que Chantal llegase a las 10.30. Pensaba que se habría ido a mediodía y al final se habrá quedado hasta el aperitivo de despedida. He considerado este rato como una pequeña propina del destino...
–¿Tendré noticias tuyas de vez en cuando?
–No lo sé...
–Contigo ya sé qué quiere decir « no lo sé». No me escribirás.
–No lo sé...
Mientras almorzamos le repito que no concibo la vida sin ella. Me la como con la mirada. Sin duda, es el último día que la veo en este mundo y, hasta la muerte, tendré que soportar a los imbéciles del lugar, a los colegas en el trabajo. Nunca los mismos y siempre los mismos. La misma música con una letra apenas diferente. Los primos que ves en los entierros, el vecino...Y mañana no sabré qué hace la persona que más he amado. Le suplico que no se vaya sin avisarme. ¿Hasta dónde me rebajaré?
Ella comenta que no preparan el cuscús como en el Carthage...
No sé qué me pasa... Lo debe de saber esta gente del tren que va a París. ¿Por qué me he dejado los somníferos en casa? Me tomaría dos, me estiraría en la vía y no sufriría. Para que me identificasen, dejaría la cartera cerca, en estas matas donde me escondía para verla pasar. ¿Dónde deben de estar esos dos tipos que bajaban el Ródano con una balsa? Los he visto bajo el puente Morand esperando el autobús. ¿Dónde están?
Un coche se arrima al otro lado de la carretera de Ginebra, en el párking donde compré una pizza aquella noche de enero cuando ella no había querido merendar. Me dolía que solo me quedaran cinco meses.
Ahora todo se ha acabado y aún vivo. Puedo pensar. Reconstruir el peor día de mi vida. ¿Se aburría tanto para no quedarse conmigo? No soy nada para ella, solo un colega más amable que los otros. Nada. Nothing, darling? ¿Res, estimada? Y tú eres toda mi vida.
Aún veo el molino de Crève-Cœur, y tú tan bella. Tus pechos saltan bajo la camiseta. Hemos cruzado la Rue de Xavier Privas. Quiero recordarlo todo, del peor verano de mi vida. Todos los detalles. No quiero olvidar nada porque es lo que quieres y ganarías... No te olvidaré. Quizá crees que te podrás deshacer de mí como de un naipe con un «espero que puedas obtener tu traslado al Sur». No te saldrás con la tuya. Sorry angel! Quizá no me mataré. Quizá un día no te amaré pero siempre té recordaré. No me harás ni caso. No responderás a mis cartas de amor. Da lo mismo. Todos los veranos te enviaré 99 rosas para que tus padres murmuren. Eso es absurdo, claro, ¿pero y la vida?