VEF Blog

 SIXTE MORAL

http://sixtemoral.wordpress.com/2012/10/28/una-estona-amb-bezsonoff/

Vaig conèixer personalment a Bezsonoff quan va fer el “Convit a la Festa” a la Festa Major de Vilanova a l’any 2004. Fins aquells moments m’havien fascinat les seves novel•les , sobretot per la seva capacitat de descripció d’ambients i per la personalitat del seus personatges ,sempre amb una ambigüitat d’actuació calculada, que donen possibilitat de veure’n diversos angles de la seva personalitat.
Vaig compartir algunes estones amb ell, vital, extravertit, peculiar en els seus plantejaments i agut observador de la realitat , era i és un contertulià i té la capacitat , segurament,sense voler-ho- tot i que confessa que el seu defecte és la vanitat- centrar l’atenció de ser capaç d’esdevenir el protagonista per la seva xerrera i les aventures que explica i les reflexions que fa.
He llegit la descripció literària que en fa un altre escriptor ,és ben il•lustrativa, Vicenç Pagès, el defineix com “una persona d’origen rus, d’ascendència empordanesa, que va créixer a França, escriu en rossellonès i publica a Barcelona”. Aquesta doble o triple ascendència el porta a fer una literatura en que també els personatges i protagonistes tenen la diversitat cultural i de procedència. El paradigma d’aquesta manera de ser i estar és el seu comandant Valls, protagonista diverses de les seves obres, un militar heterodox i peculiar.
Le seves novel•les es centren en els conflictes colonials francesos i l’oblit permanent que d’aquestes guerres s’ha tingut França. Ara quan s’ha atorgat el premi Goncourt a la novel•la “ L’art francès de la guerra” d Alexis Jenni encara és més necessari reivindicar a Bezsonoff com un dels precursors d’aqueta temàtica novel•lesca i de denúncia de l’oblit vergonyant de la situació colonial. Les Rambles de Saigon, La presonera d’Alger o la Melancolia dels Oficials són una bona mostra d’aquesta literatura d’acció i de denúncia del fets i de l’oblit dels mateixos fets per part de les autoritats però també de la societat francesa.
La vessant autobiogràfica de Bezsonoff és també molt interessant ja porta tres llibres publicats i diu que : la meva vida no té gaire interès” però com que “durant anys he escrit novel•les de guerra i ningú no em feia cas ara he decidit d’escriure sobre la meva vida”.
En canvi el lector frueix amb les històries que ens depara la vida i els miracles de l’escriptor.

A la biblioteca Cardona Torrandell ahir vam tenir la possibilitat d’escoltar a Joan Daniel Bezsonoff. Introduït i presentat per una l’altra escriptora , la Mercè Foradada, que va fer una interessant i sintètica exposició de l‘obra i les característiques de l’autor.
Amb paraules destres la Mercè va retratar perfectament a Bezsonoff i aquest en la seva intervenció va reconèixer que la presentació havia estat tant bona que ja no li calia parlar.
Però no va decebre les expectatives i va parlar i força.
Des de la dificultat d’escriure en català a la Catalunya nord i l’oblit que pateixen per part de la literatura francesa , fins el seu “enamorament “ del President Mas pel procés actual que diu que des de Catalunya Nord es veu a una certa expectativa i interès però també amb una certa incredulitat , passant per algunes de les claus de les seves novel•les i una certa fascinació per els temps i les mons oblidats però que per un escriptor són mons carregats de possibilitats.

En definitiva un bona estona escoltant primer la Mercè i després a Joan Daniel Bezsonoff que un cop mes, amb al seva dissertació, reflexions i ocurrències va omplir perfectament l’espai i el temps.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/10/24/quadern/1351094968_203421.html

Vicent Alonso, El País, València, 25/10/2012

En una entrevista publicada en Lire, le magazine des livres, Daniel Pennac, fa ja uns quants anys, a la pregunta “Per què si estimeu Shakespeare, Stevenson, Hardy, Tolstoi i Dostoievski, us llançàreu en algun temps a escriure novel·la policíaca?”, l’autor de Comme un roman respongué més o menys: perquè volia escriure novel·les que estalviaren llargues descripcions i tediosos desenvolupaments psicològics. Pennac, com a exemple d’aquesta economia essencialista de mitjans, esmentava el cas d’una novel·la de Raymond Chandler en què, encarregat el protagonista d’entrevistar una estrella del cinema, truca a la porta de sa casa i entra al saló. En aquest moment precís, assenyalava Pennac, l’autor d’un tipus de novel·les determinat dedicaria una quinzena de pàgines a descriure la paradoxa de l’estrella que es pregunta si la gent l’estima per ella mateixa o per la seua bellesa, o pels seus diners; i que, en no poder resoldre l’enigma, caurà ben segur en una profunda depressió, enganxada a la coca i a un pas del suïcidi. Chandler, tanmateix, escriu simplement: “La moqueta era tan gruixuda que un chihuahua distret s’hi podria perdre fins a la depressió nerviosa”.

He recordat la referència a Chandler mentre llegia Les meues universitats, de Joan-Daniel Bezsonoff (L’Avenç, 2012) perquè en una d’aquelles innombrables anècdotes que defineixen la memòria dels seus anys d’estudis al Liceu Masséna de Niça, on Bezsonoff preparava l’accés als estudis de l’École Normale Supérior, Jean-Christophe, un amic del liceu, lletraferit també, li va resumir l’essència de l’estil amb unes quantes paraules: “Quan Juli Cèsar havia passat el Rubicó, Ciceró havia escrit una desena de pàgines on denunciava aquell crim nefand. Cèsar, en canvi, va escriure: ‘L’endemà érem a Ravenna’.” Potser hi ha més d’un motiu per a posar en relació Bezsonoff amb Pennac, però apunte només que, a més de gaudir de les contalles divertides d’aquest nou llibre de records de l’escriptor de Perpinyà, el lector faria bé de gratar-ne la superfície per si de cas, més o menys amagats, hi ha fruits tan saborosos o més. A mi, si més no, ja la lectura d’Una educació francesa em va fer veure que la seua prosa autobiogràfica no es deixa reduir a una col·lecció d’acudits vitals. Ací també, fet ben natural, figuren els professors, i generalment en sentit ben negatiu. Però, una capa més endins de la crítica al sistema educatiu francés i dels qualificatius a la incompetència d’alguns docents, hi ha la tria d’una actitud determinada davant de l’educació i, amb més interés encara, davant de la literatura i de la vida. La professora Mounard, per exemple, a qui endossaren el malnom “le degré zéro de l’écriture”, tenia la mateixa sensibilitat que “un escamot de borinots”; el professor Arnaud Villani, “que aclucava els ulls com un mainatjó que treu mal a fer caca”, no era més que “un marxant de tinta” que amagava la seua ignorància darrere d’una grandiloqüència pretensiosa; o la professora Biscarra amb la seua “tosquedat de pingüí malamorós” que l’autor contraposa a la història novel·lada que havia aprés en les descripcions de la guia verda Michelin. Certament, tots són exemples de paradigmes ben coneguts, però és difícil veure-hi, en cada una de les crítiques, els valors que les sustenten. No debades propose fer el pas des d’ací fins a l’assumpte estètic —i, per què no, ètic— de la contenció, com ens suggerien els casos citats de Chandler i Cèsar. Les afirmacions de Bezsonoff contra l’estil obscur o la grandiloqüència confirmaran a molts les seues creences. Potser també provocaran exercicis d’autocrítica en d’altres. No debades la contraposició “senzillesa-hermetisme”, que és una altra manera de formular-la, ha recorregut i recorre encara el panorama de les lletres. L’atractiu dels records universitaris de Bezsonoff té molt a veure també amb aquestes qüestions d’estil. És a dir, m’atrau el seu desordre expositiu, subterràniament dirigit als assumptes clau que travessen el llibre. M’atrau la seua desimboltura en el tractament de qüestions literàries de pes, la seua naturalitat a l’hora de criticar el marqués de Sade o, a propòsit d’Els falsificadors de moneda, d’André Gide, la plaga de novel·listes que sacrifiquen una manera de contar senzilla al fet de demostrar la seua intel·ligència. I per això mateix m’atrauen els seus “coms”. Si el Holzwege de Heidegger “és un pensament mineral, sòlid, com un concert de Bach”, i sempre torna a les novel·les de Montherlant “com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge”, la seua passió per Valéry Dorne, una companya d’aquells anys, és descrita finalment com una simple amistat, tan “fràgil com unes notes de jazz”. Potser la mateixa fragilitat del chihuahua de Chandler.

Frederic Llopart, Vilanova digital

 http://www.vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=37743

Joan Daniel Bezsonoff té una sèrie de novel•les ambientades en les guerres colonials franceses , novel•les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’ Indotxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria , amb la Presonera d’Alger i en aquesta nova novel•la La malenconia del oficials en que el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel•ligència i contraespionatge . També ha situat novel•les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de deu durant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en que la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar , segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d'Or i en aquest darrer llibre Les meves Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entra a l’Escola Normal Superior .

La malencolia dels oficials és un interessant retorn de l’autor a la novel•la, després d’un seguit de llibres de caràcter biogràfic, de contrast de situacions i de recordatori de la seva infantesa.
Retrobem els ambient d’Alger, ara ja però en plena guerra d’alliberament i com molts militars es senten traïts per les polítiques de De Gaulle.

Com sempre amb una documentada i acurada exposició dels marc a on succeeix l’acció ens situem al bell mig d’una Algèria convulsionada amb les batalles cruentes i cruels entre els membres del FNLA i l’exèrcit francès en una batalla que en el fons no deixa de ser una batalla no entesa per bona part de la societat francesa que segurament ja està al límit de la seva paciència desprès del degoteig de mort en la guerra d’Indotxina.

Es recupera el comandant Valls, militar poc convencional que està durant un temps a Alger , viu amb les rècords de la seva anterior estada i al front d’una guarnició entra de ple en les batalles. Es trasllada a París i entra a formar part dels serveis d’informació i aquí es desenvolupa una nova acció en que el comandant es veu abocat a una batalla molt més silenciosa i molt concreta , però també per embrutar-se les mans. Una situació en que el protagonista es moure entre l‘amor i el terror vinculat a la guerra. El món de l’espionatge a una Europa que comença a viure un cert terrorisme fruit de les seves actuacions colonials.

Acció a dojo, reflexió de les situacions colonials i els sentiments contradictoris del francesos davant la independència d’Algèria.

En definitiva una bona novel•la, entretinguda i que, més enllà de la narració amena i carregada d’acció, hi ha un substrat de reflexió a l’entorn d’un dels passatges més obscurs de la història contemporània de França que encara no ha vit prou la llum, s’ha debatut poc i a la societat encara no ho ha assumit amb les lògiques contradiccions que comporten aquest esdeveniments històrics.

És també una novel•la carregada de sensacions amb unes al•lusions molt ben definides als paisatges, als olors , als colors d’Algèria.


Les Meues universitats és la continuació natural del seus episodis memorialístics. Aquí trobem un Bezsonoff en plena preparació per accedir a l ‘Escola Normal Superior . En el llibre es descriu la vida dels estudiants al principi de la primera dècada dels vuitanta quan just començaven a desenvolupar-se canvis en els sistema educatiu fiancés però encara s’estudiava el grec i el llatí i la preparació per entrar a les escoles d’educació gairebé elitista de França eren un autèntic calvari per aquells estudiants que hi optaven.

Els seus companys, els seus professors, els primers amors d’estudiant i també els primers fracassos, les preferències lectores i musicals, els primers viatges fora del seu país.. En definitiva amb un llenguatge atractiu i amb les girs rossellonesos ens va desxifrant una vida d’estudiant que podria semblar, en principi, avorrida però carregada de sensacions, sentiments, vivència, i il•lusions.

Bezsonoff justifica en unes paraules pronunciades en la presentació del llibre a Barcelona , no sense una certa ironia la seva nova incursió en aquestes “memòries” de la seva universitat :”la meva vida no té gaire interès" però com que "durant anys he escrit novel•les de guerra i ningú no em feia cas ara he decidit d'escriure sobre la meva vida".

Que no s’aturi, un plaer llegir-lo

E-notícies, 20/10/2012

El Temps, 17/10/2012

Gabriel Bibiloni

Amb bones paraules

Lleonard Muntaner, editor,

Palma, juny 2012

Qualsevol persona que hagi passat per la universitat catalana d’estiu de Prada o s’interessi mínimament per la nostra llengua coneix Gabriel Bibiloni. Aquest gran lingüista, professor a la universitat de les Balears, ha conreat durant molts anys l’estandardització del català. La majoria dels seus articles ha sortit publicada en un blog —que no bloc— notable.

En un món ben fet, els Països Catalans serien independents i Amb bones paraules jugarien un paper important en la consolidació de la nostra parla tan malmesa. Bibiloni sempre s'ha mostrat un fervent defensor de l’estàndard. Abans de llegir-lo, confessi que era (encara ho sóc) un enamorat de les variants dialectals. Els treballs del professor Bibiloni han vençut totes les meues reticències sentimentals. El lingüista mallorquí voldria que la llengua catalana s'independitzés per sempre del castellà i seguís el seu propi camí.

Amb aquest nou llibre, Bibiloni segueix dos eixos. A banda d'un estudi interessant de temes mallorquins, professa teories revolucionaries. Si les apliquessin estrictament, podrien fer trontollar la nostra normativa i afavorir l’aggiornamento de l’obra fabriana que les circumstàncies no van permetre. Amb erudició, humor i sobretot paciència, Bibiloni demostra que molts camins de la depuració del lèxic encara no s’han explorat. En la mateixa línia que el malaguanyat Lluís Marquet, analitza les interferències lèxiques que pul·lulen en català i subratlla la nostra supeditació i la anormalitat del català en el conjunt de les llengües neollatines. ' La interferència és un fet molt complex, que sovint, més que en la introducció d'una paraula un bon dia, consisteix en fenòmens d'imitació de processos seculars, de seguiment mimètic en una llengua d'un procés que s'esdevé en una altra durant un lapse gran de temps. ' ( pàg 94)

Res no escapa a la vigilància de Bibiloni. Ni els topònims, ni ‘ els gentilicis discutibles ‘ com serbi. (p127) i altres ' targetes. '

Ara que tenim la feina mig feta gràcies a Bibiloni, Lluís Marquet i Lluís Creixell i que s'han desenmascarat tants castellanismes difressats, potser fóra hora que els escriptors i la gent s’adonés que la llengua no la fan els filòlegs sinó tots els catalans.

L'article dedicat al barbarisme 'targeta' constitueix un bon resum de l'obra.

' És un punt que els bons models de llengua haurien de revisar, amb la idea d'acostar-se a l'ús general europeu i separar-se de la imitació de l'espanyol. Naturalment, no es tracta de cremar els diccionaris que incloguin targeta ni tan sols d'eliminar la paraula a la pròxima edició. (…) es tracta d'assajar d'introduir progressivament els mots més desitjables, tranquil·lament i sense por. ' ( pàg 114, 115 )

Qui gosarà afrontar-se amb els correctors de les editorials i de la premsa? Qui anirà amb ' auto ' o comprarà amb una ' carta de crèdit ' un bitllet cap a ' Lisbona ' ?

E-notícies, 14/10/2012

Quan era petit, tots els catalans de França parlaven català. A Perpinyà, ja coquetejaven amb el francès, però tots els nostres pobles es mantenien fidels a la llengua de Ramon Muntaner.

Cinquanta anys després, ja en queda poca coseta. El francès ha envaït tots els carrers, tots els patis, totes les terrasses com una aigua maligna que no se'n vol anar.

No vull que la nostra llengua conegui la mateixa fi lamentable al sud de l'Albera. Malgrat la meua dilecció per la cultura i la llengua espanyoles, delegi la independència de Catalunya per salvar la nostra llengua i que per fi l'originalitat i la riquesa de la nostra cultura siguin reconegudes arreu del món.

Continuaré escoltant els discos de Luis Mariano, Antonio Machín, Susana Rinaldi, Carlos Gardel i Julio Sosa. Continuaré llegint les obres de Cervantes, Clarín, García Lorca,Ernesto Sábato, Ana María Matute. Continuaré menjant jabugo i beuré vins de la Rioja, però vull que Catalunya accedeixi a la plenitud nacional.

La llengua de Calderón de la Barca, parlada per 300 000 de persones i vehicle d'una de les cultures més riques de la humanitat, no patirà de la pèrdua de quatre petites províncies espanyoles.

Amics espanyols, no us fa nosa que tants catalans se'n vulguin anar d'Espanya i desitgin l'èxit de qualsevol selecció que afronti Espanya ? No enteneu que Espanya serà més gran i més lliure quan hagi atorgat la independència a la seua germaneta Catalunya?

http://oficidelector.blogspot.fr/2012/10/retrat-de-lescriptor-com-estudiant.html

Joan Garí

Després d'Una educació francesa i Un país de butxaca, Joan Daniel Bezsonoff -un dels escriptors més interessants i personals de l'actual panorama de la literatura catalana- continua la seua rememoració autobiogràfica amb aquest nou títol, Les meues universitats. L'escriptor nordcatalà ja ens havia explicat, en Una educació francesa, que l'única cosa que li havia d'agrair a la República Francesa era el seu sistema educatiu, on va entrar en contacte amb magnífics professors de literatura. Ara ha arribat el moment de saldar comptes amb aquests professors. Entra en dansa, així, l'evocació de la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça.
A principis dels 80, Bezsonoff és un jove estudiant que es deleix per conéixer a fons les dones i les ciutats. El sistema escolar vol convertir-lo en un bon francès, però ell vol aprendre occità i millorar el seu català. Al qüestionari Proust, a la pregunta "Què voldria ser?", contenta sense dubtar "Un gran escriptor". En aquesta època François Mitterrand és el seu heroi, però prefereix assistir als mítings de Le Pen, on la concentració de dones boniques és molt més estimable. A 15 anys ja havia començat a esciure, en concret un relat autobiogràfic on contava la seua infantesa a Massy. A la Khâgne, emprén la seua primera novel·la, que comença en francès i acaba en català. Encara necessitava l'instrument decisiu, però: l'estil. D'ensenyar-li'l s'encarregaria Juli Cèsar en persona. En passar el Rubicó, Cèsar es limita a constatar: "L'endemà érem a Ravenna", mentre Ciceró hi va necessitar una desena de pàgines. "C'est ça le style...", li xiuxiueja un company, i en el jove Bezsonoff s'esdevé una revelació instantània...
El pas decisiu per a convertir-se en catalanoescrivent el fa gràcies a la lectura del Diccionari bàsic francès-català de Lluís Creixell, adquirit el 5 de maig del 1986 a Cotlliure, al bulevard Voramar. No cal menysprear la influència dels diccionaris en la trajectòria dels escriptors. Jo mateix dec el mateix pas -la descoberta de la meua pròpia llengua- a la troballa del Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, a l'estiu del 1983. Això ho explique a la secció El temps retrobat que duc a Serra d'Or (a l'article "Evocació del Ferrer Pastor", que es publicarà en el número de novembre). Em sorprén, en tot cas, el paral·lelisme entre la meua educació espanyola i la francesa de Bezsonoff (assumim, Joan Daniel, que som ànimes bessones).
Explicar Les meues universitats es fa difícil, però, si es pretén descabdellar un fil argumental. Allò propi de la memòria és l'enumeració caòtica, el frontó on venen a estavellar-se títols de llibres, noms de companys, perfums de dona, escenes de films, anècdotes de professors... En tot aquest caos, emergeix l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola, que tant ateny García Lorca com Luis Mariano, i que té ocasió de substanciar en una estada inoblidable a Salamanca. Gràcies a això aprén que, com va dir Menéndez Pidal, "En España, todo lo bueno es anónimo".
No sé què més dir. Estic massa d'acord amb moltes de les afirmacions que es fan en aquest llibre, començant per l'avaluació de Marcel Proust: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".
De la mateixa manera, quan haureu acabat de llegir Les meues universitats us adonareu perfectament que Bezsonoff és un dels escriptors imprescindibles d'ara mateix. I si no el llegiu estareu perdent miserablement el vostre temps.

Flux, Jaume Subirana    

 http://jaumesubirana.blogspot.fr/

Dins de la llista de narradors joves (bé, relativament joves: això ja se sap que va de bracet amb la perspectiva de cadascun) a tenir molt en compte hi ha sens dubte el Joan-Daniel Bezsonoff, nat a Perpinyà l'any que van matar en Kennedy i que es va morir Joan XXIII i responsable de Can Mitrofan, a més d'autor d'un seguit de llibres de primera entre els quals per a mi destaquen Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010), que si ho entenc bé ara complementa amb Les meues universitats. Avui a dos quarts de vuit el presenten (el presenta en Vicenç Pagès) a Laie, al carrer Pau Claris. I si no hi podeu anar el teniu ja a la vostra llibreria, és clar.

"Estimàvem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra..."

Digueu-li mestre Bezsonoff

La KHÂGNE D'OR

Si a alguns, el títol « Les meues universitats » pot fer pensar a un Gorki, a d’altres pot recordar-les hi una cançó famosa del Philippe Clay. El darrer llibre de Joan-Daniel Bezsonoff és una obra de literatura sobre una tela de fons sonor, musical, lírica. Literatura amb el sentit ampli d’un aprenentatge de llengua  fins a la de defensa i il.lustració d’aquesta mateixa llengua, aquí, el català, conquerint-ni els seus espais més nodridors i afegint-hi nous indrets i llogarets. No només una única llengua, sinó moltes altres en el cas peculiar del nostre escriptor, amant a les sonoritats, accents, i altres singularitats fòniques i fònetiques de gairebé totes els idiomes circumediterrànis.

Fídel a ell mateix, l’autor fa història I autobiografia, però diferentment d’altres novel.les seves, en que la dinàmica del relat o les peripècies del drama enfosquen l’assís biogràfic (viscut, o « escrit », remuntant les venes genealogiques materns o paterns com sol fer), el llibre « Les meues universitats », que s’obra al lector com a narració i alhora assaig,  ens immergeix dins una temporalitat breua d’uns tres anys, cabdals per la seva formació, i el passatge de l’edat adolescent a la d’adult.  Període dels anys de Khâgne de l’autor a l’institut Masséna de Niça i pretext a un brillant estudi monogràfic (si fa no fa etnogràfic) d’una comunitat escolar. Amb la seva barrera i el seu nivell. Amb les seves gents. Els seus tipus, ritus, conflictes, interdits, transgressions i sancions. Bezsonoff fa reviure una petita i prestigiosa societat. Una mena de comèdia amb setanta personatges (primers papers i rols de figuració sumats), petit festival de patronims, renoms, etc… L’autor ens regala pàgines amb bona flaire de viscut i de dolça (aquí), o amarga (allà) recordança. Cada nom obra la porta a una comitiva d’imatges, de paraules, de vestits i d’actituts.

xxx

Bezsonoff, de temps jà treballa sobre la memòria. Una memòria aquesta vegada encara fresca –dels anys 1980 als anys 2010, sols 30 anys s’han escolat- que no necessita massa investigacions. Quan s’ha de fer, l’Internet hi ajuda. Visità doncs el nostre autor-narrador-alumne, avui en dia professor, uns llocs i uns moments del que conegué bastant –sent-ne protagonista sino l’heroï- o del que no conegué prou –degut a les circumstàncies o a una falta d’audàcia persuasiva. « La vaig veure, un dissabte al midia, com muntava a la seva moto, davant l’oliu a la porta del liceu » (p 23). Diu el seu amor per la ciutat de Niça. La descriu amb precisió i afecte d’enamorat. Del dibuix dels seus carrers, de la seva arquitectura a l’atmosfera cambiant dels dies. Al seus llocs mitics : pastisseria Carrasco, llibreria La Sorbonne. Descriu relacions entre professors i alumnes, entre alumnes. Relacions entre l’institut i les seves afores : un café, un cinema…  Uns punts d’observatori  humà que permet a l’autor de proposar-nos uns reportages sobre qui són, el què es fa i el què s’en diu diu.  Una galeria de retrats o de caricatures, una sèrie de breus biografies. Tota una població que surt de l’armari dels records i posa en moviment, rapassant-se el film, tornant-lo a fer. Caracteritzacions laudatives, o « mortals ». « Un  Jerry Lewis sense tics »(p), « Amb la cara d’espant d’un lapó deportat pic de l’estiu. » (p 50), « La nostra professora de gramàtica era un monstre…Retirava a l’Orson Welles de Touch of Devil » (p. 87)…Això és ben poca coseta si la comparem amb l’execució de Sade, a l’obertura del capítol intitulat precisament  El Marquès. « Per mi, les seues novel.les no passen d’un producte comercial sense interès. »(p. 113). (Al lector de ficar-se en el llibre per descobrir el complet requisitori.) Ara bé, no tot és mofes, escarniments, o enderrocaments de personatges mitificats, també i ha exaltacions o veneracions. Més o més grandiloqüents i saboroses comme la següent (p. 126) : « Amb una carona fina, d’estil egipci, posseia un cos extraordinari. Un cul celestial, una meravella mineral, una epoeia anatòmica, un tros de catxalot als mercats del paradis…Quin pompill ! » Es tracta d’una  Nathalie Antoniolli. « L’havia motejada, indica l’autor, La Regenta al meu dietari ». (Nascut català, Edmond Rostand no hagués trobat més àmplia volada).Grossa pinzellada, o minúcia puntillista. Vèiem (com si hi fossim) l’autor actuar com a alumne. Atent, treballador, joganer, irònic, fràgil, protestari, sarcàstic. No ens dissimula, presentant les assignatures, allò que l’atreu, allò que el repugna, allò que el deixa indiferent, allò que el distingeix dels demés. Allò, o aquell, o aquella que l’entusiasma. Allò, o aquell, o aquella que el deixa penjat o frustrat. No ens amaga uns trets de caràcter que recalca com les seves constants  íntimes, i que resumeix en aquesta frase « Malgrat la meva menlangia sempre m’ha agradat carallejar » (p. 64). Estríptis, si és vol, d’una ànima acomiadant-se de l’adolescència, fet per un adult distanciat, els ulls oberts per l’experiència però guardan un tel de somnis no trencats. Amistats, amors, competències, èxits o fracassos ! Tot el què fa el gras i el magre del cada dia. En qualsevol màteria, sigui en concret sigui en ficció.

xxx

L’ « autoretrat » de Bezsonoff no el banya cap excès de narcissime, ni tampoc es complau en planys victimistes a la recerca d’una compassió.  Autoretrat en un temps « T ». S’hi presenta tal com era (o pensa que era, puix que,  passat unes primaveres, tothom copsa que la literatura és metamorfosi de l’oblidat, de l’esguerrat o del perdut). Com un jove que volia rèixir els seus estudis, i la seva questa sentimental,  la seva emancipació sexual.

A « Les meues universitats » hi ha Bezsonoff que narra, conta i se raconta. Sap donar vibracions al seu estil. El pròleg i les pàgines sobre Salamanca, són dignes d’antologia. Sap esculpir l’elogi: « Parlava castellà com Paganini tocava violí i en Platini marcava gols amb un tir indirecte »(p. 43). Sap muntar una trama, traçant i barrejant itineraris.  Sap estructurar, treballar i barrejar les formes… El lèxic i la gramàtica, si exulten de claredat i de correcció, ho fan al servei d’un projecte d’escriptura que s’articula sobre aquesta banal certitut « Fins i tot en les històries d’amor tristes, el sol acaba sortint » (p. 69). El llibre de Joan Daniel Bezsonoff (el n° 9 de la seva producció fins ara editada) es desplega en vint i cinc capítols, més o menys temàtics i complementaris. El llibre es pot llegir de la primera a l’última plana, sense descansar, de tan ric què és. Réalista i fantasiós.  Quadres, figures, veus, paraules, pensaments, anècdotes, farses, ambients, itineraris. Una ciutat, un clima, un institut, unes èfemerides.  Enfilalls de records, viatjets i digressions (sobre pizzes, pastissos o modes). Reflexions, meditacions, interjeccions…Els qui s’acosten, els qui s’allunyen. Els qui són optimistes, els qui han perdut la fé en el demà. Ruptures també narratives. Amb el que ens semblava una unitat de lloc (Niça, si, però també Canes, o París, o Salamanca, Passy o Nils), una unitat de temps (els anys 1981/2/3/4, si, però també un poc anteriorment i un poc posteriorment).  I, una unitat d’acció la progressió de la qual, marcada per l’accumulació de sabers formació i de preses de consciència, va acompanyada per dos passions de l’autor : Luis Mariano (el cantant referent, el talent enlluernador) i Sandra (l’amiga estimada, el cos tant desitjat). Són els dos fils d’or del llibre. L’atravessen de par en par, igual dos rius. Visibles en alguns capítols,  subterranis  en d’altres, però « palpables » en  tots ells. Dos venes, d’un mateix romanticisme ? Veu/via exterior i veu/via interior.  Aquest sembla ser el diàleg que habita, empeny i rellança el treball literari de Joan Daniel Bezsonoff. Estimar i veure’s estimat ! Tot un motor d’emoció ! Aqsuest món de l’emoció que neix a l’encreuament de la  sensorialitat  (visual, acústica, olfactiva, gustativa) i de la sensualitat que reivindica tot desig quan es posa a manar dins un cos físic. La taula, el llit, la classe, la pantalla, la llibreria, la ràdio…Un món de l’emoció representat en viu, a través d’entrellats d’ofertes, d’invitacions i de sugeriments, i d’entrellats de timidesa i d’orgull, d’emulació i de gelosia, dits i  no-dits, il.lusions i decepcions. A « Les meues universitats » va i vé molta gent, molta joventut. Un petit món molt cosmopolita.

xxx

Bezsonoff, gourmet de llengues (i no només de llengues, la seva oralitat també la satisfà amb d’altres mitjans o objectes : converses, dinars), ens diu, per exemple, tot el bé que pensa del llatí i del castellà i es fa l’advocat de « les humanitats » (igual una Jacqueline de Romilly defensant la llengua greca) i d’un plurilinguisme, amb l’enumeració il.lustrada de totes les llengues que coneix, parla, escriu o entèn. Impressionant ! Ciutadà multilingue i « itinerant », amb maletes de referències, d’adreces. Té, Joan Daniel Bezsonoff, per totes les llengues, la tendresa d’un Claude Hagège ou d’un Alain Rey, i mostra la febrilitat de qualcús que no aconsegueix separar-se de la seva brusa immaculada d’ofici d’aprenent. Del seu ric capital, s’en serveix d’un manera brillant, tot al llarg del seul libre. Tot i ser l’escrit domini de silenci, l’escrit del nostre autor mai calla, que parli amb veu baixa o alta, que canti no només s’exclami. Un rusc sonor ! Com a filòleg, ben segur, i com a decorador s’esplateix l’autor: fent per exemple incrustacions precioses, brodaries, fistons i finestrons bàrrocs amb els colors dels idiomes, ritmes o rimes. Clar que Bezsonoff es també poeta –es a dir més que un tècnic de la llengua- i pren l’aigua clara a les bones fonts (Proust, Zweig, Borges.) Aquesta bellesa senzilla, al costat de Parissa Hedayat, una jova iraniana que l’embadaleix fent-li lectura (imaginem : a cau d’orella) de poemes de Saadi o d’Omar Khayyam. « M’agrada, consent el filòleg, aquell món perfumat on els rossinyols canten sota els balcons per commoure una rosa » (p. 115). D’aquestes meravelles, el lector en farà una bona collita ! No és pas que ès vèji massa, que en perscuti el lector, però sempre algú li reprotxarà (envejant-li)  l’extensió, la varietat i l’agudesa de la seva cultura. Glòria a mestre Bezsonoff!

Als dos fils d’or ja esmentats, que són Luis Mariano i la Sandra, s ’ha d’apuntar-ne uns altres. L’un és, diriem, una « antologia » de citacions. Fragments de poemes, o de cançons guardats en la seva llengua originària. Cap d’aquestes citacions no es pot llegir en versió catalana (llengua dominant al llibre), vingui de l’anglés, del  rus, de l’italià… Cosa que, emprant un mot boniquet del propi autor, pot empinar el lector que (desproveït de Khâgne) ignora tal o tal de les llengues considerades. Estat d’ignorància, ben segur, que no pot desagradar a la punta de tinta perversa de l’autor.  L’altra és una mena de « selecció » de frases en francès. Donades en lletres cursives i seguides, entre parèntensis, de la seva traducció catalana en lettres rodones. El  traductor Bezsonoff proporciona aixíns al seus lectors (catalans) un conjunt de frases per poder aprendre el…francés. Hàbil mètode ! Tot i relatar un episodi de la seva vida universitària, Joan Daniel Bezsonoff dona lliçons i gaudeix « de primera » fent-les  i repetint-les.

xxx

Un altre aspecte d’aquest mètode Bezsonoff és tirar en davant amb tres cavalls, com ho podem desprendre de la seva confidència: « Sempre m’ha agradat molt les pizzes, un plat rar, quasibé exòtic com els toronjos nadalencs dels avis o les llimones  als contes de Voltaire ». Més, molt més, que una confidència, l’autor ens dona aqui una clau per entendre el seu art d’escriure i tots els nivells de cultura que conrea.

Bezsonoff, observador, pinta i encerta el color, jogant admirablement del ros i del morè. Bezsonoff, documentarista,  filma (quan es troba pencant a classe, o esbarjint-se  al café,  al carrer, o somiant dins una sala de cinema), claps i clips sobre individus i societat, sobre esdeveniments i paisos. Bezsonoff, tot s’ho escolta, oïdor llaminer. Ho capta, ho grava, tot. Fill de la ràdio (« Gràcies a la ràdio vaig descobrir les cançons de Luis Mariano »), més que de la televisió, la seva orella sempre tesa, a l’aguait. Les dos orelles, de fet.  La del quotidià (prosaïc) i la de la cultura (popular), amb les seves « bandes musicals ». La cultura compensadora de privacions. Cultura (gairebé amb un signe postmodern (on tot és bó), que recepciona la cançoneta -posem de Tino Rossi-, com la poesia -posem de Dante-, i no s’espanta d’encontres improbables sobre una mateixa pàgina de Dante Gabriel Rossetti i Pierre Doris. Que pot llegir Cervantes o Flaubert, citar Frai Luis de Leon i Unamuno, com Franck Sinatra o Joan Manuel Serrat., Jean Giono ou Jorge Icaza

A « Les meues universitats », l’imaginari de l’autor pasta millor el « record » que l’ « invent ». Es vol més aviat memorialista (declara la seva admiració per Mitterrand, evoca una reunió electoral no convencedora de Le Pen) que no pas novel.lista. Però ningú pot fer-li el retret (de pecat de no modernitat), puix que ell mateix confia al paper que és troba més bé en el passat que no pas en l’actualitat. (Un passat dels anys 50, el temps del seus avis de Nils...) La modernitat ? No li importa. Encara que un escriptor que al.ludeix a Gerard Genette no se’l pot abstreure totalment de la modernitat ni tampoc quan escriu : « Abans de la història, l’important era l’art de l’autor »(p.74). Ell, amb el seu bigós electrònic, cava un altre terreny : l’amor als mots. S’hi inverteix perseguint un doble plaer -sensual i estètic- de la pràctica d’una llengua (d’unes quantes llengues que manejen amb facilitat) i de les seves obres que li semblen més dignes i altes. La, per exemple, d’un Mistral, o d’un Montherlant. « He admirat altres escriptors, però sempre torni a les novel.les de Montherlant com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge. » (p. 111). Quina meravella ! Quin raig d’emocions que són farinetes de melodrama !

xxx

Amant a les llengues i literatures, Joan-Daniel Bezsonoff escriu (recordem els truismes clàssics com els glans que se li tirarà al damunt : per identificar-se, per acomplir-se, per sobreviure’s) amb enèrgia i dèlit, sense preocupar-se potser suficientment  de l’equilibri entre els capítols del seu llibre, tot i donar-les hi un formatatge bastant curt (de 3 a 8 pàgines). Un principi d’exposició que en val d’altres, i que, de fet, funciona com un accelerador de lectura ( almenys pels qui han comprat el llibre i que no s’acontentaran amb desar-lo sobre una lleixa de biblioteca d’obres mestres no llegides). Tampoc, el nostre autor, vigila amb severitat màxima l’escolament del seu text que pot topar, per exemple, contra una « incongruïtat » que el fa desviar de la seva coherència, o ens fa suposar una mancança de frase, de tros de paragraf. Bezsonoff es fixa principalment sobre la composició. Literària, ben entés, amb sentit musical o pictòric. Les seva ressonàncies visuals o sonors quan es compagina un text en català, amb un text en anglès i un text en italià, etc…no s’e’ls pot ignorar o minimitzar. Tècnica i estètica del col.lage. Si, Bezsonoff no les desdenya ! Llum (el que entenc) i ombra (el què no sé),  particular (posem el niçard) i de l’universal (evidentment l’anglès). El col.lage també fa irrupció, em sembla, amb la introducció a mitja part dell libre (p.95) del questionari de Marcel Proust (un des autors que han portat Bezsonoff a fer literatura. Potser el questionari permet a l’autor de facilitar--nos una pausa, de donar-nos a veure una radiografia del què era a l’època de la seva presència a l’institut Masséna de Niça. Potser no té cap més altra finalitat que la de senyalar-nos que el dit questionari és un dels materials que l’han ajudat a la fabricació de « Les meues universitats »  Com el dietari, escrit en llatí i castellà, o l’album, de fotografies de classe, als quals l’autor fa referència explicita en un lloc del llibre. Materials amb un estatut identic als darrers capítols (Membra disjecta i Dramatis Personae) o a les llistes de llibres llegits et de pel.lícules de cinema vistes durant aquests tres anys de Khâgne, i proves exibides del treball del nostre « khâgneux »  Aquestes són les « peces del dossier » de « Les meues universitats », llibre recentment sortit del taller d’escriptura de Joan-Daniel Bezsonoff. Aquestes són  peces que molts escriptors es neguen a mostrar, a posar sota el nas dels lectors, per por de passar per « mecànics » i destructors del misteri del naixement d’un llibre. En el cas de Joan-Daniel Bezsonoff ens en diuen més sobre uns vessants cultes de la seva subjectivitat com també d’una inclinació vers una crítica literària que ha de malfiarse de dos deliris la neutralitat i l’idolatria.