VEF Blog

La Khâgne d'or

Digueu-li mestre Bezsonoff

La KHÂGNE D'OR

Si a alguns, el títol « Les meues universitats » pot fer pensar a un Gorki, a d’altres pot recordar-les hi una cançó famosa del Philippe Clay. El darrer llibre de Joan-Daniel Bezsonoff és una obra de literatura sobre una tela de fons sonor, musical, lírica. Literatura amb el sentit ampli d’un aprenentatge de llengua  fins a la de defensa i il.lustració d’aquesta mateixa llengua, aquí, el català, conquerint-ni els seus espais més nodridors i afegint-hi nous indrets i llogarets. No només una única llengua, sinó moltes altres en el cas peculiar del nostre escriptor, amant a les sonoritats, accents, i altres singularitats fòniques i fònetiques de gairebé totes els idiomes circumediterrànis.

Fídel a ell mateix, l’autor fa història I autobiografia, però diferentment d’altres novel.les seves, en que la dinàmica del relat o les peripècies del drama enfosquen l’assís biogràfic (viscut, o « escrit », remuntant les venes genealogiques materns o paterns com sol fer), el llibre « Les meues universitats », que s’obra al lector com a narració i alhora assaig,  ens immergeix dins una temporalitat breua d’uns tres anys, cabdals per la seva formació, i el passatge de l’edat adolescent a la d’adult.  Període dels anys de Khâgne de l’autor a l’institut Masséna de Niça i pretext a un brillant estudi monogràfic (si fa no fa etnogràfic) d’una comunitat escolar. Amb la seva barrera i el seu nivell. Amb les seves gents. Els seus tipus, ritus, conflictes, interdits, transgressions i sancions. Bezsonoff fa reviure una petita i prestigiosa societat. Una mena de comèdia amb setanta personatges (primers papers i rols de figuració sumats), petit festival de patronims, renoms, etc… L’autor ens regala pàgines amb bona flaire de viscut i de dolça (aquí), o amarga (allà) recordança. Cada nom obra la porta a una comitiva d’imatges, de paraules, de vestits i d’actituts.

xxx

Bezsonoff, de temps jà treballa sobre la memòria. Una memòria aquesta vegada encara fresca –dels anys 1980 als anys 2010, sols 30 anys s’han escolat- que no necessita massa investigacions. Quan s’ha de fer, l’Internet hi ajuda. Visità doncs el nostre autor-narrador-alumne, avui en dia professor, uns llocs i uns moments del que conegué bastant –sent-ne protagonista sino l’heroï- o del que no conegué prou –degut a les circumstàncies o a una falta d’audàcia persuasiva. « La vaig veure, un dissabte al midia, com muntava a la seva moto, davant l’oliu a la porta del liceu » (p 23). Diu el seu amor per la ciutat de Niça. La descriu amb precisió i afecte d’enamorat. Del dibuix dels seus carrers, de la seva arquitectura a l’atmosfera cambiant dels dies. Al seus llocs mitics : pastisseria Carrasco, llibreria La Sorbonne. Descriu relacions entre professors i alumnes, entre alumnes. Relacions entre l’institut i les seves afores : un café, un cinema…  Uns punts d’observatori  humà que permet a l’autor de proposar-nos uns reportages sobre qui són, el què es fa i el què s’en diu diu.  Una galeria de retrats o de caricatures, una sèrie de breus biografies. Tota una població que surt de l’armari dels records i posa en moviment, rapassant-se el film, tornant-lo a fer. Caracteritzacions laudatives, o « mortals ». « Un  Jerry Lewis sense tics »(p), « Amb la cara d’espant d’un lapó deportat pic de l’estiu. » (p 50), « La nostra professora de gramàtica era un monstre…Retirava a l’Orson Welles de Touch of Devil » (p. 87)…Això és ben poca coseta si la comparem amb l’execució de Sade, a l’obertura del capítol intitulat precisament  El Marquès. « Per mi, les seues novel.les no passen d’un producte comercial sense interès. »(p. 113). (Al lector de ficar-se en el llibre per descobrir el complet requisitori.) Ara bé, no tot és mofes, escarniments, o enderrocaments de personatges mitificats, també i ha exaltacions o veneracions. Més o més grandiloqüents i saboroses comme la següent (p. 126) : « Amb una carona fina, d’estil egipci, posseia un cos extraordinari. Un cul celestial, una meravella mineral, una epoeia anatòmica, un tros de catxalot als mercats del paradis…Quin pompill ! » Es tracta d’una  Nathalie Antoniolli. « L’havia motejada, indica l’autor, La Regenta al meu dietari ». (Nascut català, Edmond Rostand no hagués trobat més àmplia volada).Grossa pinzellada, o minúcia puntillista. Vèiem (com si hi fossim) l’autor actuar com a alumne. Atent, treballador, joganer, irònic, fràgil, protestari, sarcàstic. No ens dissimula, presentant les assignatures, allò que l’atreu, allò que el repugna, allò que el deixa indiferent, allò que el distingeix dels demés. Allò, o aquell, o aquella que l’entusiasma. Allò, o aquell, o aquella que el deixa penjat o frustrat. No ens amaga uns trets de caràcter que recalca com les seves constants  íntimes, i que resumeix en aquesta frase « Malgrat la meva menlangia sempre m’ha agradat carallejar » (p. 64). Estríptis, si és vol, d’una ànima acomiadant-se de l’adolescència, fet per un adult distanciat, els ulls oberts per l’experiència però guardan un tel de somnis no trencats. Amistats, amors, competències, èxits o fracassos ! Tot el què fa el gras i el magre del cada dia. En qualsevol màteria, sigui en concret sigui en ficció.

xxx

L’ « autoretrat » de Bezsonoff no el banya cap excès de narcissime, ni tampoc es complau en planys victimistes a la recerca d’una compassió.  Autoretrat en un temps « T ». S’hi presenta tal com era (o pensa que era, puix que,  passat unes primaveres, tothom copsa que la literatura és metamorfosi de l’oblidat, de l’esguerrat o del perdut). Com un jove que volia rèixir els seus estudis, i la seva questa sentimental,  la seva emancipació sexual.

A « Les meues universitats » hi ha Bezsonoff que narra, conta i se raconta. Sap donar vibracions al seu estil. El pròleg i les pàgines sobre Salamanca, són dignes d’antologia. Sap esculpir l’elogi: « Parlava castellà com Paganini tocava violí i en Platini marcava gols amb un tir indirecte »(p. 43). Sap muntar una trama, traçant i barrejant itineraris.  Sap estructurar, treballar i barrejar les formes… El lèxic i la gramàtica, si exulten de claredat i de correcció, ho fan al servei d’un projecte d’escriptura que s’articula sobre aquesta banal certitut « Fins i tot en les històries d’amor tristes, el sol acaba sortint » (p. 69). El llibre de Joan Daniel Bezsonoff (el n° 9 de la seva producció fins ara editada) es desplega en vint i cinc capítols, més o menys temàtics i complementaris. El llibre es pot llegir de la primera a l’última plana, sense descansar, de tan ric què és. Réalista i fantasiós.  Quadres, figures, veus, paraules, pensaments, anècdotes, farses, ambients, itineraris. Una ciutat, un clima, un institut, unes èfemerides.  Enfilalls de records, viatjets i digressions (sobre pizzes, pastissos o modes). Reflexions, meditacions, interjeccions…Els qui s’acosten, els qui s’allunyen. Els qui són optimistes, els qui han perdut la fé en el demà. Ruptures també narratives. Amb el que ens semblava una unitat de lloc (Niça, si, però també Canes, o París, o Salamanca, Passy o Nils), una unitat de temps (els anys 1981/2/3/4, si, però també un poc anteriorment i un poc posteriorment).  I, una unitat d’acció la progressió de la qual, marcada per l’accumulació de sabers formació i de preses de consciència, va acompanyada per dos passions de l’autor : Luis Mariano (el cantant referent, el talent enlluernador) i Sandra (l’amiga estimada, el cos tant desitjat). Són els dos fils d’or del llibre. L’atravessen de par en par, igual dos rius. Visibles en alguns capítols,  subterranis  en d’altres, però « palpables » en  tots ells. Dos venes, d’un mateix romanticisme ? Veu/via exterior i veu/via interior.  Aquest sembla ser el diàleg que habita, empeny i rellança el treball literari de Joan Daniel Bezsonoff. Estimar i veure’s estimat ! Tot un motor d’emoció ! Aqsuest món de l’emoció que neix a l’encreuament de la  sensorialitat  (visual, acústica, olfactiva, gustativa) i de la sensualitat que reivindica tot desig quan es posa a manar dins un cos físic. La taula, el llit, la classe, la pantalla, la llibreria, la ràdio…Un món de l’emoció representat en viu, a través d’entrellats d’ofertes, d’invitacions i de sugeriments, i d’entrellats de timidesa i d’orgull, d’emulació i de gelosia, dits i  no-dits, il.lusions i decepcions. A « Les meues universitats » va i vé molta gent, molta joventut. Un petit món molt cosmopolita.

xxx

Bezsonoff, gourmet de llengues (i no només de llengues, la seva oralitat també la satisfà amb d’altres mitjans o objectes : converses, dinars), ens diu, per exemple, tot el bé que pensa del llatí i del castellà i es fa l’advocat de « les humanitats » (igual una Jacqueline de Romilly defensant la llengua greca) i d’un plurilinguisme, amb l’enumeració il.lustrada de totes les llengues que coneix, parla, escriu o entèn. Impressionant ! Ciutadà multilingue i « itinerant », amb maletes de referències, d’adreces. Té, Joan Daniel Bezsonoff, per totes les llengues, la tendresa d’un Claude Hagège ou d’un Alain Rey, i mostra la febrilitat de qualcús que no aconsegueix separar-se de la seva brusa immaculada d’ofici d’aprenent. Del seu ric capital, s’en serveix d’un manera brillant, tot al llarg del seul libre. Tot i ser l’escrit domini de silenci, l’escrit del nostre autor mai calla, que parli amb veu baixa o alta, que canti no només s’exclami. Un rusc sonor ! Com a filòleg, ben segur, i com a decorador s’esplateix l’autor: fent per exemple incrustacions precioses, brodaries, fistons i finestrons bàrrocs amb els colors dels idiomes, ritmes o rimes. Clar que Bezsonoff es també poeta –es a dir més que un tècnic de la llengua- i pren l’aigua clara a les bones fonts (Proust, Zweig, Borges.) Aquesta bellesa senzilla, al costat de Parissa Hedayat, una jova iraniana que l’embadaleix fent-li lectura (imaginem : a cau d’orella) de poemes de Saadi o d’Omar Khayyam. « M’agrada, consent el filòleg, aquell món perfumat on els rossinyols canten sota els balcons per commoure una rosa » (p. 115). D’aquestes meravelles, el lector en farà una bona collita ! No és pas que ès vèji massa, que en perscuti el lector, però sempre algú li reprotxarà (envejant-li)  l’extensió, la varietat i l’agudesa de la seva cultura. Glòria a mestre Bezsonoff!

Als dos fils d’or ja esmentats, que són Luis Mariano i la Sandra, s ’ha d’apuntar-ne uns altres. L’un és, diriem, una « antologia » de citacions. Fragments de poemes, o de cançons guardats en la seva llengua originària. Cap d’aquestes citacions no es pot llegir en versió catalana (llengua dominant al llibre), vingui de l’anglés, del  rus, de l’italià… Cosa que, emprant un mot boniquet del propi autor, pot empinar el lector que (desproveït de Khâgne) ignora tal o tal de les llengues considerades. Estat d’ignorància, ben segur, que no pot desagradar a la punta de tinta perversa de l’autor.  L’altra és una mena de « selecció » de frases en francès. Donades en lletres cursives i seguides, entre parèntensis, de la seva traducció catalana en lettres rodones. El  traductor Bezsonoff proporciona aixíns al seus lectors (catalans) un conjunt de frases per poder aprendre el…francés. Hàbil mètode ! Tot i relatar un episodi de la seva vida universitària, Joan Daniel Bezsonoff dona lliçons i gaudeix « de primera » fent-les  i repetint-les.

xxx

Un altre aspecte d’aquest mètode Bezsonoff és tirar en davant amb tres cavalls, com ho podem desprendre de la seva confidència: « Sempre m’ha agradat molt les pizzes, un plat rar, quasibé exòtic com els toronjos nadalencs dels avis o les llimones  als contes de Voltaire ». Més, molt més, que una confidència, l’autor ens dona aqui una clau per entendre el seu art d’escriure i tots els nivells de cultura que conrea.

Bezsonoff, observador, pinta i encerta el color, jogant admirablement del ros i del morè. Bezsonoff, documentarista,  filma (quan es troba pencant a classe, o esbarjint-se  al café,  al carrer, o somiant dins una sala de cinema), claps i clips sobre individus i societat, sobre esdeveniments i paisos. Bezsonoff, tot s’ho escolta, oïdor llaminer. Ho capta, ho grava, tot. Fill de la ràdio (« Gràcies a la ràdio vaig descobrir les cançons de Luis Mariano »), més que de la televisió, la seva orella sempre tesa, a l’aguait. Les dos orelles, de fet.  La del quotidià (prosaïc) i la de la cultura (popular), amb les seves « bandes musicals ». La cultura compensadora de privacions. Cultura (gairebé amb un signe postmodern (on tot és bó), que recepciona la cançoneta -posem de Tino Rossi-, com la poesia -posem de Dante-, i no s’espanta d’encontres improbables sobre una mateixa pàgina de Dante Gabriel Rossetti i Pierre Doris. Que pot llegir Cervantes o Flaubert, citar Frai Luis de Leon i Unamuno, com Franck Sinatra o Joan Manuel Serrat., Jean Giono ou Jorge Icaza

A « Les meues universitats », l’imaginari de l’autor pasta millor el « record » que l’ « invent ». Es vol més aviat memorialista (declara la seva admiració per Mitterrand, evoca una reunió electoral no convencedora de Le Pen) que no pas novel.lista. Però ningú pot fer-li el retret (de pecat de no modernitat), puix que ell mateix confia al paper que és troba més bé en el passat que no pas en l’actualitat. (Un passat dels anys 50, el temps del seus avis de Nils...) La modernitat ? No li importa. Encara que un escriptor que al.ludeix a Gerard Genette no se’l pot abstreure totalment de la modernitat ni tampoc quan escriu : « Abans de la història, l’important era l’art de l’autor »(p.74). Ell, amb el seu bigós electrònic, cava un altre terreny : l’amor als mots. S’hi inverteix perseguint un doble plaer -sensual i estètic- de la pràctica d’una llengua (d’unes quantes llengues que manejen amb facilitat) i de les seves obres que li semblen més dignes i altes. La, per exemple, d’un Mistral, o d’un Montherlant. « He admirat altres escriptors, però sempre torni a les novel.les de Montherlant com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge. » (p. 111). Quina meravella ! Quin raig d’emocions que són farinetes de melodrama !

xxx

Amant a les llengues i literatures, Joan-Daniel Bezsonoff escriu (recordem els truismes clàssics com els glans que se li tirarà al damunt : per identificar-se, per acomplir-se, per sobreviure’s) amb enèrgia i dèlit, sense preocupar-se potser suficientment  de l’equilibri entre els capítols del seu llibre, tot i donar-les hi un formatatge bastant curt (de 3 a 8 pàgines). Un principi d’exposició que en val d’altres, i que, de fet, funciona com un accelerador de lectura ( almenys pels qui han comprat el llibre i que no s’acontentaran amb desar-lo sobre una lleixa de biblioteca d’obres mestres no llegides). Tampoc, el nostre autor, vigila amb severitat màxima l’escolament del seu text que pot topar, per exemple, contra una « incongruïtat » que el fa desviar de la seva coherència, o ens fa suposar una mancança de frase, de tros de paragraf. Bezsonoff es fixa principalment sobre la composició. Literària, ben entés, amb sentit musical o pictòric. Les seva ressonàncies visuals o sonors quan es compagina un text en català, amb un text en anglès i un text en italià, etc…no s’e’ls pot ignorar o minimitzar. Tècnica i estètica del col.lage. Si, Bezsonoff no les desdenya ! Llum (el que entenc) i ombra (el què no sé),  particular (posem el niçard) i de l’universal (evidentment l’anglès). El col.lage també fa irrupció, em sembla, amb la introducció a mitja part dell libre (p.95) del questionari de Marcel Proust (un des autors que han portat Bezsonoff a fer literatura. Potser el questionari permet a l’autor de facilitar--nos una pausa, de donar-nos a veure una radiografia del què era a l’època de la seva presència a l’institut Masséna de Niça. Potser no té cap més altra finalitat que la de senyalar-nos que el dit questionari és un dels materials que l’han ajudat a la fabricació de « Les meues universitats »  Com el dietari, escrit en llatí i castellà, o l’album, de fotografies de classe, als quals l’autor fa referència explicita en un lloc del llibre. Materials amb un estatut identic als darrers capítols (Membra disjecta i Dramatis Personae) o a les llistes de llibres llegits et de pel.lícules de cinema vistes durant aquests tres anys de Khâgne, i proves exibides del treball del nostre « khâgneux »  Aquestes són les « peces del dossier » de « Les meues universitats », llibre recentment sortit del taller d’escriptura de Joan-Daniel Bezsonoff. Aquestes són  peces que molts escriptors es neguen a mostrar, a posar sota el nas dels lectors, per por de passar per « mecànics » i destructors del misteri del naixement d’un llibre. En el cas de Joan-Daniel Bezsonoff ens en diuen més sobre uns vessants cultes de la seva subjectivitat com també d’una inclinació vers una crítica literària que ha de malfiarse de dos deliris la neutralitat i l’idolatria.