VEF Blog

 

  

 

 

La darrièra classa del cors d’occitan aguèrem la visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff. Personalament aviái l’estrambord per aquela visita perque es un escrivan que coneissiái e pensi qu’a una òbra interessanta, que val la pena de legir. Abans de la session cerquèri dins son libre Una educacion francesa lo capítol “Les llengües de França” per çò que me semblava remembrar que i parlava de las primièras vegadas qu’ausiguèt l’occitan. En relegir lo capítol trobèri susprenent de veire que començava amb aquesta citacion de Robert Lafont: «L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present». A la fin del capítol, Bezsonoff confessa que de totas la lengas de França, la sòrre occitana es la qu’el estima mai, e raconta que li agrada anar a Fabresan, a l’ostal d’uns amics amb qui parla en una mescladissa de francés, occitan e catalan. Lo paragraf finís amb un pessimisme que justifica la tria de la citacion de Lafont: “Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

Quand pauc abans de la session legiguèri aquò, pensèri que caliá pausar qualques questions a en Bezsonoff. Perqué una persona que pensa qu’una lenga es a morir dedica son temps a far un diccionari? Per donar testimòni per les generacions futuras? Escriguèt son diccionari occità provençal català coma se foguèsse un epitafi de la lenga? Las questions qu’aviá rèstan en suspension… perque aguèri pas l’escasença de las far. Mas vegèri lèu que valiá pas lo còp, de las far, èra plan melhor de l’escotar. 

L’escrivan es un bon parlador, fòrça galejaire, e quand comencèt a parlar totes demorèrem en un silenci sonque interromput pels rires que nos causava. Foguèt tras que plan interessanta la siá charradissa plena de mantuna reflexions sus tèmas coma la lenga catalana, l’occitana, las relacions dels catalans del sud amb los del nòrd, la dificultat per los escrivans occitans e nòrd-catalans d’aver lectors, la critica literària, la literatura catalana e l’occitana, lo refús que fòrça joves nòrd-catalans an al jorn de uèi envèrs lo catalan… Entre tot aqueste discors plen de reflexions prenguèri nòta de tres que just al moment de las ausir pensèri que caliá las aver, que pagava la pena de ne far registre. Per ieu, son las pèrlas de la conversacion. La primièra es referenta a l’importància de l’occitan per al catalan: «L’occitan es lo granièr del catalan, lo trast, l’archiu». La segonda se referís a la diferéncia entre lo catalan e l’occitan a nivèl normatiu, a l’importància de l’IEC: «Lo catalan es un patés de luxe». La tresena es una reflexion que me faguèt desirar que lo nòstre convidat aguèsse qualques poders ocults e poguèsse convertir sas paraulas en realitat: “En un mond ideal lo catalan e l’occitan formarián una «koiné» conjunta que los aprochariá entre eles e a sas formas classicas, a son passat gloriós”.

Esther Lucea Teruel. Estudianta del cors d’occitan Avançat (B2). CAO

L’Indépendant, 11/04/2021

 

 

                      

                                                                                    foto @ DD L'Indépendant

 

Ha mort en Joan-Lluís Prat, antic professor de filosofia al liceu Aragó de Perpinyà.

Aquest home discret, brillant i defensor apassionat de la cultura catalana era possiblement una de les persones més cultes del nostre país. Cada cop que el visitava, me’n tornava a casa amb una pila de llibres sobre els temes més diversos. De la història de la Louisiana francesa al cinema japonès. Tot li interessava. S’havia casat amb una dama bretona i passava tots els estius a la Bretanya que considerava com la seva segona pàtria. No debades el seu fill es diu Erwan. 

Gran admirador de Georges Brassens, te’n parlava amb profunditat. Nascut el 1944, havia cursat estudis a la facultat de Tolosa de 1961 a 1967 sota el mestratge dels professors Robert Blanché, Georges Bastide i Gérard Granel.

Després d’haver obtingut l’agregació, va ensenyar a Nancy, a Toló i Tunis.

Admirava tant Cornelius Castoriadis que havia publicat una Introduction à Castoriadis. Suposi que es parlaven en grec antic quan es trobaven. Efectivament una de les seves grans passions era la llengua grega. Recordi una excursió que havíem fet junts a Andorra. Aquell dia m’havia explicat fil per randa  les principals diferències entre els dialectes del grec antic. De l’àtic al dòric, de l’eòlic al jònic passant per la koiné. Havia mirat d’explicar-li que no sabia grec, però el bon home havia continuat fins a la nostra arribada.

“Enamorat com un jove tinent de Stendhal”. Sobre “L’amor, la guerra i altres ocupacions” de Joan-Daniel Bezsonoff

 

                       L'Indépendant, 3 de gener del 2021

 

Vivim una època ben estranya. Allò que hauria de ser normal ha esdevingut extraordinari. Com molta gent m’he emocionat sentint un mainatge cantant en català a la televisió francesa. Els catalans de França no paguem impostos per rebre la televisió ? És normal que hi tinguem tan poques hores amb programes en llengua nostra sense parlar de France Bleue Roussillon ? Sort de Ràdio Arrels…

Tots els diaris dels Països Catalans han parlat del petit Maxime Cayuela de Perpinyà a València, de Lleida a Mallorca. He sentit a dir que han pujat periodistes (jornalites) de televisions catalanes per entrevisar-se amb ell.

Tinc l’honor d’haver presenciat els « débuts » del petit Maxime quan tenia cinc anyets. El seu padrí, Claude Cayuela, és amic dels meus pares perquè cantent junts a la coral canoarda Les Veus de la Prada dirigida per la senyora Maria Sanchiz. Després d’un concert a la sala Claude Nougaro (Claudi Nogaron en occità) de Cànoes, vam fer una repeixada i el petit Maxime va agafar el micro per cantar-nos cançons i explicar carallades durant uns deu minuts. No hi va haver manera que acabés i el padrí li va atudar el micro. I el nin tenia llavors cinc anys i creieu-me que ho feia prou bé per la seva edat (l’atge)! Tot una bèstia escènica…Ja prometia. Si hi ha un poc de sort, podrà acabar sent el nostre Joselito.

Potser coneixeu l’avi Claude Cayuela. Durant una colla d’anys va presentar la Nit de la Cançó amb la seva ollada a Sant Joan Pla de Corts. Hi vaig anar un cop i em va impressionar el talent d’en Cayuela  i el model de llengua que fa servir : una barreja molt intel·ligent a mig camí entre la parla de cada dia i la llengua literària. Un model d’elegància i de bon gust. Desitgi una gran carrera a en Màxim, aquest petit i gran ambaixador de la nostra cultura.

  @font-face {font-family:"Cambria Math"; panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0; mso-font-charset:1; mso-generic-font-family:roman; mso-font-format:other; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}@font-face {font-family:Calibri; panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-536870145 1073786111 1 0 415 0;}@font-face {font-family:Georgia; panose-1:2 4 5 2 5 4 5 2 3 3; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-unhide:no; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi; mso-fareast-language:EN-US;}p {mso-style-priority:99; mso-margin-top-alt:auto; margin-right:0cm; mso-margin-bottom-alt:auto; margin-left:0cm; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin;}.MsoChpDefault {mso-style-type:export-only; mso-default-props:yes; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi; mso-fareast-language:EN-US;}div.WordSection1 {page:WordSection1;}

JORNALET    26/12/2020

 

 

 

 

 

 

 

Bezsonoff es un dals autors mai importants de la literatura catalana d’encuei. Lo public occitan lo conoisse e l’estima per las sieus simpatias envèrs lo movement occitan e tanben per lo sieu amor pregond per la lenga e las letras nòstras. Aqueste amor lo menèt a escriure, fa qualques ans, un diccionari occitan-catalan. Laurenç Revèst parla amb el.
 
 
Qual sètz?
 
Me dison Joan Daniel Bezsonoff. Nascut a Perpinhan en 1963. Mon paire èra mètge militar, fiu d’un rus blanc e d’una catalana de Rigardà. Ma maire es catalana.
 
 
Quins son los vòstres rapòrts amb Occitània?
 
Ai viscut la mitat de ma vida dins lei tèrras occitanas. Un an a Mende en Gavaudan, quatre ans a Briançon en Gavotina, unei vint e cinc ans sus la “Còsta d’Azur” entre Canas e Niça. Siáu romancier e m’an fach l’onor de me nomenar “sòci” dau Felibritge. Ai publicat tanben un diccionari catalan-occitan provençau. L’òbra d’una vida.
 
Amb mei parents, nos installeriam a Cana l’Abocatz per setembre de l’an 1975.
 
Fins a 30 ans, passère quasi totei lei vacanças a l’ostau dei grands a Nils, vilatge de la planura rosselhonesa a un quart d’ora de veitura de Perpinhan. D’aqueu temps, la lenga catalana aviá tant de vitalitat que l’aprenguère sensa m’alassar jamai. A sièis ans, compreniáu ja perfiechament lo catalan de Rosselhon.
 
 
Quina vision de l’èst occitan?
 

« Lo provençau a Canas se trobava dins un estat residuau. I aviá de locutors, mai èra una lenga esconduda, secreta »

Aviáu alora una vision de Provença fòrça influenciada per Anfós Daudet e sustot lei libres e lei filmes de Marcèu Panhòu. Lo païsatge me semblèt mai verd que lo Rosselhon e m’impressionèt la majestat e la beutat dei pins pinhons. Per còntra, lo provençau a Canas se trobava dins un estat residuau. En vint ans, ai sentit gaireben vint minutas de convèrsa naturala. I aviá de locutors, mai èra una lenga esconduda, secreta.
 
 
Coma venguèt l’interès per l’occitan?
 
Mon interès per l’occitan se desvelhèt quand aviáu 16 o 17 ans amb la lectura d’un dei libres que m’an fach un grand impacte. Lo Que sais-je? de Pèire Bèc sus la lenga occitana. Un libre admirable, de verai. Siguère tres ans escolan dins la khâgne classica dau licèu Massena de Niça e aguère gaire de temps per “m’occitanizar”. Quand passère la licéncia de letras modèrnas a la facultat de Niça, m’inscriguère a l’opcion lenga d’òc e seguiguère lei classas dei professors Pèire Vouland (per lo provençau) e Adòrf Viani (per lo niçard; e mai trabalhèt lo vivaroaupenc).
 
Gràcias a Vouland, descurbiguère la riquesa de la literatura dau sègle XIX. Vouland èra un savi, parlava un provençau admirable mai negava l’unitat de la lenga occitana. Ne’n parlava au plurau. Per còntra, lo professor Viani aviá una vision panoccitana coma ieu. Evitava pas de me questionar sus lo catalan. Amb leis estudiants dau professor Vouland, ai totjorn parlat francés. Amb lei discípols de Viani totjorn en catalan. Me comprenián e lei compreniáu sens esfòrç. Un delici.
 
 
Quinas comparasons poiriatz far entre l’èst occitan e Rosselhon, d’aquel temps?
 
Quand aviáu 20 ans, lo catalan en Catalonha Nòrd i èra de fòrça mai de vitalitat que l’occitan en Provença e dins la Comtat de Niça. S’ausiá dins tot lo país, per lei carrieras e botigas dei vilatges. Lo provençau s’ausiá a la facultat e sustot dins lo programa “Vaquí” de France 3 que presentavan Miquèla Bramariá e Joan Francés Guégano.
 

« Lei borgés niçards consideravan la lenga coma un ‘marcador’ sociau, una marca d’identitat »

Notère que dau caire de Niça la lenga occitana (niçard e vivaroaupenc) aviá mai de prestigi qu’en Provença. Lei borgés niçards consideravan la lenga coma un ‘marcador’ sociau, una marca d’identitat. Ai conegut de gents que li agradava pas que parlèsse una lenga tan pròcha de la sieuna e que lei comprenguèsse. M’es arribat la meteissa causa amb lei caracos escampats per tota l’espaci occitan. Li desplai qu’un ‘‘paio’’ lei comprengue.
 
 
Coma vesètz l’avenir de las lengas catalana e occitana?
 

« M’agradariá de m’enganar mai vese pas un futur ròse per l’occitan e lo catalan en Catalonha Nòrd »

An criticat fòrça Mistral e seis illusions. Siáu arribat pauc a pauc ai meteissei conclusions que lo Mèstre. M’agradariá de m’enganar mai vese pas un futur ròse per l’occitan e lo catalan en Catalonha Nòrd. I aurà totjorn una pichona resèrva de sentimentaus e de nostalgics que servaràn lo parlar. Ja es fòrça malaisit d’aprene l’anglés (mai es fòrça present e utilizat dins nòstre mond globalizat), alora fau aver una fòrta motivacion per recobrar la lenga nòstra (e mai siegue mai aisat de l’aprene que l’anglés, mai per un usatge pus reduch). En Catalonha Nòrd lo catalan a una utilitat economica dins lei relacions amb lo Sud, mai vosautres? L’estat francés a totjorn luchat per nos eliminar culturalament. Ara que lo trabalh es finit, perqué reculariá?
 

« Per quant a la lucha de liberacion nacionala de Catalonha que i comptave fòrça per nos sauvar, a seguit lei camins de la division »

Per quant a la lucha de liberacion nacionala de Catalonha que i comptave fòrça per nos sauvar, a seguit lei camins de la division. Per ara, lei partis catalans son incapables de se jónher vertadierament. Siáu desesperat e me fa pensar a la tristesa dau present de tornar legir Mistral.
 
 
 
 
 
Laurenç Revèst

JOAN GARÍ

 OFICI DE LECTOR

 

 

 

 

 

 

 Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.

  "Gràcies a la seva còrpora, infonia respecte sense esforç. Els alumnes anotaven tots els seus comentaris sobre els poemes de Clément Marot, el seu humor amarat de melangia, però s'envisava que els deixebles s'avorrien com la reina de les ostres"

 

 

En aquest blog ja he ressenyat altres llibres de Joan-Daniel Bezsonoff Montalat (tot i que el nom que figura al catàleg és el que faig servir Joan Daniel Bezsonoff), com ara aquests tres. En aquesta novel·la torna a un escenari pel que hi té força tirada, l’Indoxina francesa, com va fer Les rambles de Saigon. Som al 1953, i després de la segona guerra mundial i la independència de que ha gaudit el país no sembla acceptar tornar a ser una colònia francesa. El protagonista és un rus francés i que parla català i arriba a Saigon disposat a viure la seva aventura tropical en una ciutat que sembla una capital de provincia francesa enclavada en plena selva.

Un detall que ja no em va agradar a La ballarina de Berlín i que es repeteix aquí, les parrafades en francés sense traducció, trossos de cançons, cites, pel·lícules… també n’hi ha en anglés, i quan són en vietnamita apareix la traducció. Si quan un llibre català té molt text en castellà ho critico recordant que no tots els catalans saben castellà aquí s’aplica el mateix, no tots els catalans saben francés (ni anglès, ja posats) o sigui que, si us plau, traduccions!

Serguei treballa de professor i de seguida es fixa en una companya, una professora vietnamita.

La My Tiên eixia directament de les planes més boniques del Truyên Kiêu, poemari que coneixen tots els enamorats d’Annam. “Un mirall d’aigües tardorals, una imatge de muntanyes primaverenques”. Tot en ella era gràcia. Caminava, ballarina irreal, diàfana com una boira matinera als boscos de Dalat. Una gràcia de clariana un matí d’estiu. Els trets juvenils desdeien un bri de la plenitud del seu cos. Els pits pinyats presumien unes cames interminables, inoblidables, crepusculars. Un cul colís i coladís, col·lació dels déus, un cul coital, cul-de-sac del desig.

La política i la història s’interposen en el que podria ser una història d’amor, i en el fragment següent, de la despedida, jo veig un petit homenatge a Casablanca.

Vietnamese girl © CiaoHo, Domini públic.

Aquell dia ella portava un Áo dài color de rosa amb pantalons blanc i un barret cònic. Caminava amb la lleugeresa dels millors poemes de Ronsard.

—Bon dia Serguei. No podia anar-me’n sense acomiadar-me.

<ins><ins><ins></ins></ins></ins>

Van travessar la Rue per anar a asseure’s en un pedrís del jardí Pierre Pagès. Uns mainatges jugaven en un gronxador, inconscients de la importància de l’escena.

—Serguei, sé que m’estimes. Jo també t’estimo, però, mentre el teu país ocupi el meu, no ens podrem estimar. Me’n vaig demà per allistar-me al Viêt Minh. No em pots seguir on vaig. He de fer la meva tasca i tu no hi pots prendre part de cap manera. Serguei, disto de ser noble, però els problemes ed dues persones són poca cosa en aquest món de bojos. Algun dia ho entendràs.

Van besar-se sota un tamarinde i la My Tiên es va esvair en la calitja del vespre. La trobada havia estat tan curta i intensa com un sonet de Ronsard.

Fent un resum bèstia, al Vietnam no hi va haver pau des de la segona guerra mundial, ocupació japonesa (que hi ha molt per explicar d’això perquè déu n’hi do!), una mena d’independència, tornada dels francesos i al final quan marxessin s’hi fotrien els americans i fins a la seva derrota el 1972.

Malgrat l’esplendor de Saigon, la guerra mai no distava de la ciutat. Regularment, una granada petava en un cinema. Almenys un cop cada setmana. A conseqüència d’una investigació seriosa, van identificar el culpable. Era un operador atret per l’ideari del Viêt Minh. Tots aquells atemptats, si bé no canviaven pas el curs de la guerra, recordaven als francesos que no es podien sentir segurs enlloc. Sempre s’aixecaria algun àngel venjador per gitar una nova granada. En Harry havia confiat al seu germà que, durant les batalles, les bombes no tornen a caure al mateix lloc. En la guerrilla urbana, ans al contrari, els terroristes tenien rodals de predilecció. El saló de te La Pagode els agradava d’allò més. La gent s’hi acostumava. En un segon, tothom es tirava a terra i, després de la deflagració, tothom s’aixecava en la fumatera llevat dels ferits i dels morts. Arribava una ambulància mentre els cambrers, solemnes i eficaços, netejaven el sòl. Una hora més tard, tot tornava a la normalitat.

SAIGON 1948 – Locals riding the street car, in French Indochina – Rue Catinat – Photo by JACK BIRNS © manhhai, Domini públic.

També sabrem la història de Harry, el germà de Serguei, que també ha tingut una història d’amor, però no pas amb una nadiua, amb l’Armance, que té al darrera un trauma tràgic que la fa ser temperamental de vegades, quasi bipolar.

Mentre les tropes del Viêt Minh i l’exèrcit francès s’entremataven a Diên Biên Phu, la vida a Hanoi era dolça per als enamorats. Cada matí, feien l’amor abans que en Harry se n’anés a la ciutadella on apareixia més brillant cada dia, més jocós amb fórmules que divertien els assistents. Uns periodistes de Saigon el van felicitar dues o tres vegades, qüestionant-lo amb un somriure sobre la seva metamorfosi.

La gent, no pot deixar de viure i les seves històries els ajuden a sentir-se lluny de la tragèdia que tenen aprop, físicament i també en el temps. És un món que s’acaba, tot i que prefereixin no veure-ho. Finalment Harry decideix anar a lluitar a Diên Biên Phu, per allunyar-se d’Armance i perquè al cap i a la fi és un militar i ha de lluitar, demana que el traslladin a la que seria la darrera batalla de la colonització francesa (també s’explica aquesta batalla en aquest llibre de David Castillo). Una batalla que no tenien cap opció de guanyar, tot i que els capitostos s’hi entestessin.

Mataven viets com si arrenquessin un pèl desgraciós en el nas, però cada cinc minuts moria amb els seus soldats un nou oficial francès. Havien lluitat fins al final perquè eren professionals conscienciosos que havien dedicat la vida al seu país tot i que França se’n desinteressava. Morien per no abandonar els companys i no decebre els seus homes. Morien per elegància.

Battle of Dien Bien Phu 1954 – Tướng Giáp xem xác máy bay Pháp bị bắn rơi cạnh cầu Mường Thanh © manhhai, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat, recomanable com tots els de l’autor i trobo que aquí encerta el to i el ritme de la història (el trobo molt més rodó que Les rambles de Saigon), té tirada per aquell lloc i aquell moment, això ja ho sabíem, però trobo que ara s’hi troba realment còmode, i això és nota. Dos germans, diferents històries d’amor i mentrestant un país lluita per la seva independència contra uns soldats que no acaben de tenir clar perquè lluiten.

LA  VEU DELS LLIBRES  12/12/2020

 

 

 

Joan Garí, Joan Antoni Vicent

Pròleg de Manuel Vicent

València, els habitants del riu

Institució Alfons el Magnànim, València, 2020

 

            

 

 

 

 

 

   Tot i que hi he passat estones inoblidables, he de confessar que conec molt poc València. La meua València és sobretot la d’Estellés. Podria tenir pitjor referent.

 El darrer llibre de Joan Garí —Els habitants del riu— il·lustrat per les magnífiques fotos de Joan Antoni Vicent, m’ha donat ganes de tornar a València tan bon punt s’hagi acabat la pandèmia. El llibre de Joan Garí, com la resta de la seua obra, és per damunt de tot un himne a la vida, una petita cançó sublim en un món de bojos, una microexperiència de l’Existència per plagiar el seu estimat Rolland Barthes.

Durant un momentet, les fotografies de Vicent i les frases cristal·lines de Garí donen com una petita eternitat al present fugisser. Pensi en la foto de la pàgina 13 per exemple. Garí evoca l’ombra del riu amb classe. «  L’aigua evaporada hi passa com un vell fantasma que es resisteix a desaparèixer completament de l’imaginari ciutadà. » (pàg.15)

Albert Camus solia dir «  Sujet, verbe, complément. Pour les adjectifs, me consulter. »

Garí domina com ningú l’art tan relliscós de l’adjectivació. «  A la seua esquena, la plaça de Bruges, avui massa desapacible, permet acostar-se als palaus gòtics que pasturen, com vells dinosaures endormiscats i massa envellits per tindre cura d’ells mateixos, al carrer dels Eixarchs. » (pàg.58)  Sempre m’han fet fàstic el dinosaures que uns científics malalts voldrien ressuscitar. L’autor me’ls fa un xic més simpàtics.

Com es podria oblidar la pàgina 42 on formiguegen i puntegen els carrers uns germans humans ?

En Garí s’estima la vida, fins i tot els ficus pels quals sent tendresa. «  Tot convida a l’harmonia i a l’esbarjo, a una evanescent sensació de felicitat urbana. » (pàg. 191)  Quina joia ! En Garí és gran.

Em permetreu que acabi l’article tal com ha començat, amb una confessió. Un dia tornaré a València. Menjaré una paella amb en Joan Garí i ens emborratxarem vora mar a la salut de totes les dones que hem perdut.

Citations tirées de

Pauwels ou le malentendu, Gabriel Veraldi, Grasset, 1989

« Il y a des hommes-océans, je ne suis qu’un homme-rivière. » p. 40

 

« Il y a des hommes-océans, je ne suis qu’un homme-rivière. » p. 40

 

« Mes lectures initiatrices ? Pour la poésie : Rimbaud, Daumal, Michaux. (…) Pour la mystique : les Hindous, maître Eckhart, Jakob Böhme. Pour les romanciers, le Duhamel des Salavin, Jules Romains, Cécile, Montherlant. » p. 47

 

« Il y a deux façons d’aimer sa femme : ne plus rien attendre, ou attendre le miracle. La première, ce n’est pas vivre. La deuxième finit mal. » p. 62

 

« Il y a des hommes-océans, je ne suis qu’un homme-rivière. » p. 40

 

à propos de Jacques Bergier « On lui posait une question : il répondait par une bibliographie. » p.201

 

 

« Le fantastique est une manifestation des lois naturelles, un effet de contact avec la réalité quand celle-ci est perçue directement et non pas filtrée par le voile du sommeil intellectuel  par les habitudes, les préjugés, les conformismes. » p. 205

 

« J’ai assisté à trop de désastres. J’ai trop souffert de sentir, chez une femme que j’aimais, l’esprit se fêler, et, dans cette fêlure, disparaître l’amour. » p. 302

 

« Pour un écrivain, la tentation du retirement est grande. Il a fallu exorciser les deux démons : celui de la réussite conventionnelle, celui de l’exil romantique. » p. 273

 

« On observe chez Giono une passivité touchant son œuvre elle-même. Après s’être fait faire une nichée par le robuste paysan Ramuz, au temps de Regain, l’Eau vive, il avait eu ses enfants de Stendhal, grâce à une sorte de fécondation artificielle. » p. 278

 

« Si le Diable venait me proposer, contre l’enfer éternel, d’être le plus génial et glorieux écrivain de mon temps,  je n’hésiterais pas une seconde, de crainte qu’il ne se ravise. » p. 283

 

 L'Indépendant, 29 de novembre del 2020

 

 

 

 

 

  Ja tinc cinquanta-set anys, ai las. Quan era petit, recordi que el català a casa nostra se parlava a pertot, fins i tot a les botigues del centre de Perpinyà. Amb els meus pares, vivia França endins i vaig aprendre la nostra llengua naturalment, sense cansar-m’hi, sentint els avis i els veïns de Nils durant les meves vacances al país. Em vaig perfeccionar a poc a poc estudiant pel meu compte mes, sense el català transmès pel padrí i la padrina no crec que me n’hagi sallit. Els adolescents del segle XXI que volen dominar la llengua ho tenen pelut. Les classes bilingües públiques, les escoles Arrels i la Bressola fan una feina admirable en la recuperació de la nostra parla. Ara, la nova reforma Blanquer dels col·legis i dels liceus porta un cop mortal a l’ensenyament del català i de totes les altres llengües patrimonials de França com el basc, l’occità, el cors, l‘alsacià, el bretó, el neerlandès. Si els catalans no piulen pas, si accepten aquest estat de fet, el nostre català tan estimat és condemnat a una mort lenta i a l’oblit. Vos imagineu la nostra terra sense el català ? Com seríem sense el Canigó, les vinyes, els reproverbis ancestrals, els camps de presseguers, les nostres esglésies romàniques, els nostres estanys, les bunyetes, les nostres cançons, les cargolades, els poemes, el rugby ? Si estimeu de debò el català, la nostra llengua des de fa més de mil anys, escriviu als nostres elegits. Expliqueu als nostres batlles, als nostres diputats, a les nostres presidentes  com estimeu el català. Si no salveu, si no salvem el català, tindrem una greu responsabilitat històrica. No tenim el dret de desheretar lingüísticament les generacions futures.