VEF Blog

Capbussar-se en qualsevol novel·la de Joan Daniel Bezsonoff acostuma a ser una experiència refrescant i divertida. Diferent. Ja sé que sona a tòpic, però les obres del nascut a Perpinyà, no tenen cap parangó amb les dels autors coneguts en català, tret potser de Francesc Trabal. I com són les novel·les? Doncs, són relats plens d’anècdotes i d’escenes (algunes esbojarrades) escrites segons bufa el vent. Més que estar al servei d’una història, formen una excursió imprevisible, capritxosa, que es dilata o s’encongeix segons convinga a l’autor. Podríem dir que són antinovel·les i, amb tot, perfilen històries amb una certa trama, amb un pes de psicologies i donen compte de fets i de situacions remarcables. L’humor fa de pasta que ho encola tot de manera estimulant i enginyosa.

El punt de partida de L’amor, la guerra i altres ocupacions és el Vietnam (La Cotxinxina) de 1953, el període final de la colonització francesa. Els dos personatges centrals són dos germans amb cognom rus: Volkov, que fan, l’un de professor de francés, Seguei, i l’altre de militar, Harry. I sobre els quals giren una sèrie de figures significatives dels dos mons, el vietnamita representat, especialment, per My Tiên, una jove que desperta la passió més intensa al professor i Armance, francesa vídua, que fa el mateix en el seu germà.

Però quasi diria que tot això és secundari. Hi ha discurs anticolonial, una aproximació molt el·líptica al que va ser aquell tros d’ Indoxina durant el període esmentat, però el cor de l’obra del rossellonés,  Bezsonoff escriu enjogassat i a toc de digressió, ara filològica, ara històrica, ara ètnica, ara cinematogràfica, ara musical, ara literària… L’obra és plena d’escenes vibrants on el sexe i l’humor van del bracet. Es tracta d’un sexe desinhibit, expressat amb contundència, de preferència anal, i contat a mig camí de l’acudit i de la situació imaginativa. El joc lingüístic té també un paper rellevant: “impresentable, il·lusa, il·lusionista dels sentiments, il·lustradora dels amors il·lusoris” —tot un homenatge a les geminades. Sovint deixa  inventaris torrencials, amb alguna animalada, que se situen a un no-res del desafinament. Com si foren pedres d’un marge a punt de caure.  Però la inventiva de Bezsonoff és d’una eloqüència efectiva i es deixa notar especialment en els símils literaris: “Les cases baixes, malgrat la seva ‘cotxinxinitud’, haurien pogut fer de decorat en una novel·la de Balzac”, “Estava enamorat com un jove tinent de Stendhal”, “Sota el ventilador, en Serguei li va llepar Athos i Porthos mentre que la Colette es cuidava d’Aramis i d’Artagnan”. De vegades són escades cinematogràfiques, musicals, pictòriques: “Les flors ballaven com en els quadres de Monet” o, simplement, ocurrències efectives: “Tot el cos de la noia tremolava com si hagués caigut en un ortigar”.

Llegir Bezsonoff ens fa pensar que l’escriptura ordenada, sensata, i del relat novel·lesc planificat i ben estudiat correspon a un altre temps. Entre allò que en deia Nietzsche: apol·lini i dionisíac, el de Perpinyà tira cap al segon i ens dóna moments complaents impagables.

ENRIC BALAGUER