VEF Blog

    L'Indépendant

    Per Nadal la meva gent m’ha regalat Histoire intime de la V République : le sursaut, llibre de Franz-Olivier Giesber, que m’he empapat en dos dies. No es tracta pas d’un estudi sobre el general de Gaulle com n’hi ha tants. És molt més que això, com ho anuncia el títol de l’obra. L’autor proposa una història íntima dels deu primers anys de la V república és a dir que, més enllà d’un assaig, ens parla d’ell mateix i evoca l’adolescent inquiet i patriota que era. En oposició als seus pares socialistes, el jove Franz-Olivier era molt «Algérie française» i un admirador del general Raoul Salan. Amb els anys, les idees del memorialista han anat evolucionant. Aquest recorregut no és pas una hagiografia on de Gaulle apareixeria com un sant immaculat, estràteg genial que sempre hauria tingut raó. El llibre tampoc no és un quadern de greuges (cahier de doléances)  en contra del general. Sense amagar res de la part d’ombra de l’alliberador ni de les seves mentides calculades sobre l’Algèria francesa, el drama dels Pieds-Noirs i dels harkis, Franz-Olivier Giesber amb un pinzell àgil i elegant pinta un fresc de la França dels anys 1960 tot lliurant una anàlisi de la situació actual que ens dona pistes de reflexions per la futura elecció presidencial. Recomani als amants de la història aquesta evocació suggeridora. Com ho deia el general «  Tothom ha estat, és o serà gaullista.»

@font-face {font-family:"Cambria Math"; panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-536870145 1107305727 0 0 415 0;}@font-face {font-family:Calibri; panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:-536870145 1073786111 1 0 415 0;}@font-face {font-family:Georgia; panose-1:2 4 5 2 5 4 5 2 3 3; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-unhide:no; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi; mso-fareast-language:EN-US;}p {mso-style-priority:99; mso-margin-top-alt:auto; margin-right:0cm; mso-margin-bottom-alt:auto; margin-left:0cm; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin;}.MsoChpDefault {mso-style-type:export-only; mso-default-props:yes; font-family:Calibri; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:Calibri; mso-fareast-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi; mso-fareast-language:EN-US;}div.WordSection1 {page:WordSection1;}

Fa quinze anys, va editar una versió francesa del  mètode, centrada en la llengua parlada. Allí dalt, al paradís en que creia, segur que ja deu donar classes de català a Sant Pere.

L’Indépendant, 24 d’octubre del 2021

                       La darrera occitana ?

  Una de les meues excursions favorites és d’anar al Somall, un vilatjot a una desena de km de Narbona. Allí s’hi troba una de les millors llibreries de França vora el canal del Migdia. El rodal ha perdut un poc del seu encant d’ençà que han tallat les platanes. Malgrat tot el viatge encara paga la pena. Més enllà del canal, a Bisa del Menerbés podreu visitar una cooperativa oleícola on trapareu olives molt bones, vins, calissons, sabons, perfums i productes artesanals. El darrer cop que hi vaig passar fa cosa d’un mes, vaig veure que una venedora portava una bandereta occitana. D’esma li vaig demanar : —Parlatz occitan, madomaisèla ? —Òc.

Vaig passar la meua joventut a Niça on vaig estudiar la llengua d’oc a la facultat. La minyona parlava occità amb fluïdesa i un bonic reclam. La conversa va ser molt agradable. Quan me’n vaig anar, eri tan la manera content que vaig telefonar de seguida al meu amic Terric, gran defensor de la llengua d’oc. A poc a poc vaig sentir pena. El meu entusiasme va cedir al descoratjament. És tan extraordinari xerrar en occità? Malauradament la resposta és sí. No vull que el català a casa nostra conegui el mateix destí que l’occità, llengua bessona de la nostra. Crec que ara és el darrer moment per salvar la nostra parla. Més endavant serà massa tard per plorar. Depèn de tots nosaltres que la llengua dels avis sigui també llengua del futur.     

Bernard Frank, Les rats, Flammarion, réédition de 1985

Malgré plusieurs critiques défavorables qui en dénoncent la superficialité, j’ai lu avec plaisir Les Rats de Bernard Frank. Il met en scène cinq compères qui s’ennuient dans le Paris de l’existentialisme. Ils voudraient bien s’engager mais dans quelle entreprise ? Cousins des personnages de Françoise Sagan, avec un humour désespéré en plus, ils  volent de fille en fille en essayant vaille que vaille de bâtir une œuvre. Quelques scènes sont hilarantes comme la visite chez Sartre, la scène de soûlographie chez Gallimard et les coucheries niçoises un soir d’été. Un livre léger et fort agréable.

Pour rire un peu :  15/20

« C’est drôle, on ne peut se faire à l’idée qu’un ami ait eu un passé.. » p.102

 « J’aime les petits faits. C’est la seule bonne drogue contre l’angoisse. » p.131

« mais un écrivain, qu’est-ce  que c’est, sinon un type qui fait la putain avec ses manies ? » p.158

« La sexualité est vraiment une passion pour pauvres. » p.269

« des brindilles de souffrance » p.340

«  Giono est un faussaire de génie au même titre que Van Meegeren. » p.446

Pierre Benoit

Villeperdue, Albin Michel, 1954

On devrait relire plus souvent les romans de Pierre Benoit. Sans être un chef d’œuvre, Villeperdue est d’une lecture bien agréable avec son évocation de la Grèce de 1918 et de la France de cette époque. Le romancier nous raconte l’histoire d’un officier à la retraite trahi par sa jeune épouse qui revient au foyer quatre ans plus tard. Je n’en dirai pas plus pour ne pas divulgâcher la fin. Le livre pâtit de quelques longueurs mais le début et surtout la fin palpitante m’ont rendu nostalgique de l’époque où les romanciers savaient nous tenir en haleine, nous instruire sans avoir la prétention de révolutionner la planète.  

Hôtel de Noailles à Marseille où le commandant Etienne d'Orthe a ses habitudes 

Citation

« Il y a des gens pour qui un bonheur qui n’a pas de témoins n’est pas un bonheur complet. » p 220

Pour rire un peu, voici ma note 13/20

   Els plurals en -is són bonics i natural al Capcir i a la Conca. A la resta del país fan goig com un ca pintat de verd. Me demani com hauria reaccionat el padrí si li hagués parlat en catanyol inclusiu.  M'hauria dit " Que te'n vas del cap? Tenes pas cap bri d'ideia. Me faràs venir cap-bord amb les teues històries de la vora del foc. " 

Fa quaranta anys que lluiti per a salvar el català mirant de donar-li dignitat i no suporti pas que unis exaltadis de truca-a-l'embut vulguin desfigurar i malmetre la nostra llengua per motius polítics. PROU!!!

Lorelei, roman de Maurice Genevoix, que j'avais lu il y a quarante ans m'est tombé des mains. Les personnages sont inconsistants, la description de l'Allemagne plate et superficielle. L'album de Yoko Tsuno L'orgue du diable m'a semblé beaucoup plus évocateur. Une collection de belles phrases et de mots choisis ne font pas un bon roman.

   El cavall roig

  He viscut una aventura com al temps de l’adolescència. Al cap de dos mesos i mig, he acabat la lectura d’una novel·lassa d’Eugenio Corti : Il cavallo rosso (Per ara no n’existeix cap traducció catalana). Es tracta d’un totxo d’unes 1400 pàgines.

L’he començat en italià, mes confessi que m’ha calgut renunciar-hi per passar al francès perquè l’autor joga amb els dialectes de la peninsula i l’argot militar. Aquesta obra només es pot comparar amb clàssics russos del segle XIX com ara La Guerra i la Pau de Tolstoi. El llibre es presenta com un fresc on seguim la vida d’uns joves italians del 1940 als anys 1970.  Els veiem al front rus, durant la fugida després de la batalla de Stalingrad i descobrim llurs sofriments als camps de concentració soviètics on molts soldats es van lliurar al canibalisme per sobreviure. Unes escenes que fan venir frisanya. D’ençà de Le soldat oublié de Guy Sajer, no havia llegit res de tan fort sobre la guerra germano-russa. El cavall roig (títol manllevat a l’Apocalipsi de Sant Joan) apareix com una obra profundament cristianes amb meditacions sobre qüestions eternes. Per què Déu permet el mal ? Ja en parlava el nostre Ramon Llull. Que hi ha una vida després de la mort ? Com es presentarà el Paradís a l’hora de la ressurrecció dels cossos ? Aquesta novel·la ha estat tot un triomf editorial a Itàlia. A França ha passat sense pena ni glòria, sens dubte a causa de la seva llargària exagerada i del seu contingut ideològic molt reaccionari. Al meu parer, Eugenio Conti, com Zola, sap evocar millor les multituds que els destins personals. Malgrat els túnels d’avorriment, els passatges massa llargs, aquesta novel·la és un llibre important, ideal per aquests temps de confinament que ens ha tocat viure.