El cavall roig
He viscut una aventura com al temps de l’adolescència. Al cap de dos mesos i mig, he acabat la lectura d’una novel·lassa d’Eugenio Corti : Il cavallo rosso (Per ara no n’existeix cap traducció catalana). Es tracta d’un totxo d’unes 1400 pàgines.
L’he començat en italià, mes confessi que m’ha calgut renunciar-hi per passar al francès perquè l’autor joga amb els dialectes de la peninsula i l’argot militar. Aquesta obra només es pot comparar amb clàssics russos del segle XIX com ara La Guerra i la Pau de Tolstoi. El llibre es presenta com un fresc on seguim la vida d’uns joves italians del 1940 als anys 1970. Els veiem al front rus, durant la fugida després de la batalla de Stalingrad i descobrim llurs sofriments als camps de concentració soviètics on molts soldats es van lliurar al canibalisme per sobreviure. Unes escenes que fan venir frisanya. D’ençà de Le soldat oublié de Guy Sajer, no havia llegit res de tan fort sobre la guerra germano-russa. El cavall roig (títol manllevat a l’Apocalipsi de Sant Joan) apareix com una obra profundament cristianes amb meditacions sobre qüestions eternes. Per què Déu permet el mal ? Ja en parlava el nostre Ramon Llull. Que hi ha una vida després de la mort ? Com es presentarà el Paradís a l’hora de la ressurrecció dels cossos ? Aquesta novel·la ha estat tot un triomf editorial a Itàlia. A França ha passat sense pena ni glòria, sens dubte a causa de la seva llargària exagerada i del seu contingut ideològic molt reaccionari. Al meu parer, Eugenio Conti, com Zola, sap evocar millor les multituds que els destins personals. Malgrat els túnels d’avorriment, els passatges massa llargs, aquesta novel·la és un llibre important, ideal per aquests temps de confinament que ens ha tocat viure.