VEF Blog

Esmentar Victor Labrado equival a evocar tota la meva joventut. En Victor és un dels meus millors amics. Un dia digué a un coŀlega que si no visquéssim tan lluny l’un de l’altre, segur que passaríem la meitat de la setmana junts. Es va casar a cinquanta anys per evitar d’esdevenir « un vell verd patètic. » Entre tots els meus amics, en Victor és l’home més a prop de l’ideal de felicitat que conec. Viu en un torre de Sueca amb la seva dona Llúcia. Una mossa inteŀligent, bonica i deliciosa. Quan no feia tanta calor, jo baixava l’estiu a passar una setmana a casa seva. Una tarda de juliol que nedàvem a la piscina del barri, la petita Aitana, llur filla, jugava amb les seves amiguetes. L’una d’elles digué ensenyant-me :

Alors pas de pitié pour les livres sans intérêt. Je laisse tomber à la page 38" L'Exposition coloniale " de M.Orsenna, prix Goncourt 1988.

  Quan em vaig instaŀlar definitivament a Nils l'any 1993, Ràdio Arrels va esdevenir la meva segona casa. Els dilluns al matí, treballava al liceu Charles Blanc i a la tarda al liceu Aragó. Encara no tenia el permís de conduir.