posté le 01-07-2026 à 20:05:49
L'ALEIX
Quan em vaig instaŀlar definitivament a Nils l'any 1993, Ràdio Arrels va esdevenir la meva segona casa. Els dilluns al matí, treballava al liceu Charles Blanc i a la tarda al liceu Aragó. Encara no tenia el permís de conduir.
Tot seguit vaig intimar amb l’Aleix. Aquell lleidatà, discret i rialler, s’havia enamorat de la Regina Pla, natural de Baó (es pronuncia Bou) i de la seva parla.
En Renyé, un dels pocs sudistes que domina la variant septentrional, és el primer a l’època actual que ha dignificat el català del Rosselló amb un llibre titulat « Xipotades », ple d’observacions encertades sobre la vida de cada dia.
Animava els debats fins a les set i m’acompanya a Nils. De tant en tant em convidava a casa seva a Baó. Quins farts de riure ! En aquell temps, jo no tenia aturador i deia burricades a tort i a dret. Esqueixat, insatisfet en la meva vida sentimental, professional i literària, em volia revenjar del món sense saber-ho.
Amb la seva humanitat profunda, l’Aleix em va ajudar a regular la meva agressivitat. Redactàvem junts alguns articles del Fiçó. Al Rosselló del fibló en diem fiçó. Aquest mensual fiçonava com cal tots els enemics de la nostra llengua. Sota el nom de professor Porkonov, hi donava lliçons de gramàtica molt serioses amb exemples obscens.
Sense l’Aleix potser no seria escriptor. Feia quatre anys que jo mirava de coŀlocar el manuscrit de Les Rambles de Saigon. Un dia, el senyor Carles-Jordi Guardiola, director de l’editorial de la Magrana, em va telefonar. Em volia conèixer. L’Aleix es va oferir a acompanyar-me a la seu de l’editorial situada al carrer Pérez Galdós de Barcelona. Molt amable, l’editor, rere la seva barba socialista, em va fer molts compliments. S’imaginava que jo tenia vuitanta anys com el coronel Daniel Valls, narrador de la noveŀla. Va concloure, però, que no em publicaria el llibre i que havia de treballar. Estava segur que jo continuaria escrivint. Moltes gràcies, però amb una trucada n’hi havia prou, no ?
Vaig sortir de Barcelona molt desanimat i l’Aleix va trapar els mots per consolar-me.
« Feliz como quien va a los toros, desanimado como quien vuelve… »Hi ha gent que s’inventen proverbis xinesos com Jean-Pierre Melville o Henry de Montherlant. Jo creava refranys castellans.
A poc a poc, l’Aleix i jo ens vam anar distanciant. De tant en tant, coïncidim en algun acte. Riem, ens abracem, xerrem i la joventut reneix a través de les rialles i de les mirades de l’amistat immarcescible.