Les nostres lletres acaben de perdre un dels seus majors escriptors i jo perdo un amic. La mort d’en Vicenç Pagès és per mi un drama personal. El vaig conèixer quan vaig concórrer al premi Casero amb La presonera d’Alger. Me la va presentar a la llibreria 22 de Girona i em van enlluernar la seva intel·ligència, el seu humor desesperat d’empordanès lletraferit. La fiblada amistosa fou compartida. Li enviava els meus manuscrits i em feia l’honor de proposar-me els seus. Una vegada es va enfadar molt i, al cap d’una setmana, em va escriure « El més greu és que tens raó. » Us donaré un exemple dels seus comentaris tan preciosos. Vaig escriure a La melancolia dels oficials :
« La Cathy posava poc cor en la feina. La veia més sovint a les pastisseries turques o al cafè que no a la voravia. Amb ella, l’amor venal no s’allargava. Nou minuts entre el moment quan pujava amb un client i baixava… » En Vicenç va afegir « Amore espresso… »
Genial ! Definitiu ! Era un gran intel·lectual, un crític honest que desenvolupava anàlisis brillants. Quan un llibre no li feia el pes no s’allargassava i s’estalviava les danses de l’escalp.
Els seus assaigs m’entusiasmaven. Penso en Un tramvia anomenat text. Pel que fa a les novel·les, oscil·lo entre l’admiració i la incomprensió. En l’excel·lent La felicitat no és completa es diverteix avorrint el lector amb la descripció d’un partit de futbolí durant unes vuitanta pàgines…En Vicenç era un pur producte de la contracultura, de l’American way of life. Per la meva part encara visc als anys 1950 i soc de formació francesa. A Els jugadors de whist evoca tothora músics que em fan venir destret a mi, l’admirador de Frank Sinatra.
En Vicenç mirava d’ampliar l’imperi de la literatura, d’explorar territoris desconeguts. Feia experiments permanents. Sovint discrepàvem (parlant de literatura, de cinema i sobretot de música), però l’admirava i l’estimava.
La vida amb ell era més rica i més dolça.
Joan-Daniel Bezsonoff Montalat
Je viens de passer quinze jours avec David Niven. J'ai beaucoup aimé ses mémoires pleins d'humour et d'humanité. Probablement les meilleurs mémoires d'acteurs que j'ai lus après " The Sea, the Sea " d'Iris Murdoch mais dans ce cas précis il s'agit de mémoires inventés. Après le récit de son enfance à la Dickens, le plus anglais des acteurs de Hollywood (né d'une mère française et d'un père écossais) raconte sa vie sous les drapeaux à Malte avant son départ pour la Californie où il deviendra l'artiste que l'on sait. On découvre le Hollywood de la grande époque avec sa grandeur, ses commérages, ses orgies, ses mesquineries, son inventivité. On fait la connaissance des belles dames du temps jadis. On se baigne nu dans une piscine en parlant suédois avec Greta Garbo. On refait le monde avec Humphrey Bogart autour d'une bouteille de whisky. On pleure avec The King la mort de Carole Lombard. En quelques lignes, parfois cruelles, Niven sait dépeindre un être. " Ce qui était merveilleux, avec Errol, c'était que vous saviez toujours ce que vous pouviez en attendre étant donné qu'il vous décevait toujours. Il lui arrivait de temps en temps de se décevoir lui-même " Sacré Flynn! Cette lucidité envers son ami ne l'empêche pas d'écrire des pages bouleversantes sur sa mort. Acteur talentueux, héros de la Seconde Guerre Mondiale, mémorialiste hors pair, David Niven est un bien agréable compagnon pour supporter les soirées de cet été torride.
En Gaston viatjava pels Alps francesos. Comprava una barra de pa en una plaça a dalt del poble. Travessava un pont i s'endinsava per un carrer estret. A la recerca d'un diccionari portuguès, entrava en una llibreria de vell molt desordenada i claferta de llibres esquinçats.Mentrestant l'amo posava un disc en una gramola. En Gaston va reconèixer totes les melodies. " La plus belle chose au monde " de Luis Mariano, " Amour, amour " de Dario Moreno i una cançó de Georges Brassens. En Gaston es va acomiadar del llibreter. " Je n'habite pas ici. Je vis loin d'ici en Catalogne, près de Perpignan. Je ne reviendrai peut-être jamais ici. Je voulais vous remercier de tenir une si belle librairie." El llibreter li va donar les gràcies dient que treballaven tots dos per a la cultura. I en Gaston, trist com sempre, va tornar cap al país de la seva solitud.
Soc víctima d'un gat boig que alimento de 3 mesos ençà. De tant en tant m'agredeix, em mossega, estofinya mogut per raons obscures. Ara he decidit de passar a l'acció. Em desplaço amb una ampolleta d'aigua i, si s'apropa massa, rep una rajada. Així anem..
Ahir vaig veure " Calle Mayor " de Bardem i vaig notar que els personatges feien servir -Vd amb la mateixa freqüència que -vous entre els francesos actuals. També els protagonistes empraven l'expressió " tener un plan " amb el sentit de " mantenir relacions sentimentals."
En Gaston sospirava: França rai, però la seva república...
Amicus Plato sed magis major amicus aer frigidus.
Я хотел ы снова уведеть Мосву.
Если это вас успокоит, жиэнь и для меня остаётся загадкой.
Si això us pot tranquil.litzar, la vida és un misteri per a mi també.
Com més va, més somiï el padrí. Aquest cop espiàvem junts un film de Carlos Gardel sul trinc. /// Espiar= mirar / trinc= tren
En Gaston era un catòlic agnòstic.
Pel que fa a les seves relacions amb l'església romana, catòlica i apostòlica, en Gaston era un company de viatge tot i que no tenia pas la carta del partit.
He fet un somni meravellós en Technicolor. Passejavi pels carrers de Toluges. Tothom hi parlava català com als anys 1950. Deiï a un senyor ' Parli bé català per un Parisien' - " Mes què diues? Ets fill d'aqueixa terra." Perdoneu, que me'n torni al llit.
En Gaston escrivia bestsellers comarcals.
El bac de basc me fa venir basques...
En Gaston es demanava si l'estudi del català no s'estava convertint en iniciació al castellà.
Actualment llegeixi autors massa bons que em cohibeixen. Com puc gosar escriure després de Gianfranco Calligarich, Jean-Christophe Grangé o Romain Slocombe ? Val més que plegui.
La Catalunya del Nord és la Prússia Oriental dels catalans. Namen, die keiner mehr nennt.
Els meus avis deien " Quan se fa la mala, l'amor se'n va."
Soc un català vacacional i un rus decadent.
Hi ha un tema que m'angoixa. Què podem fer per què els nostres antics alumnes practiquin el català i no l'oblidin en un país esdevingut francòfon?
Comentaris/ коментарии