Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

Gaston ne comprenait pas les gens qui dissimulaient leur âge. Il aurait bientôt 60 ans. Ce n'est pas que cela lui fît plaisir mais il ne pouvait rien y changer.

Gaston s'étonnait que Brigitte Bardot défendît avec tant d'ardeur le vieux monde dont elle avait pourtant contribué à saper les fondements.

Quarante ans après, Gaston se rendait compte avec résignation que le bromure qu'on lui avait fait ingurgiter durant son service militaire commençait à faire son effet.

Gaston eût aimé que Colombine l'embrasât affectueusement.

Cela amusait et agaçait à la fois Gaston que, dans les films de guerre américains des années 1960 doublés en francais, les alliés parlassent normalement alors que les Allemands avaient tous un accent germanique carabiné, sans doute pour les rendre plus méchants.

Gaston aimerait vous donner plus souvent de ses nouvelles mais M.Bezsonov l'empêche de travailler.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 17-07-2023 14:59

Mlle de la Ferté

Mademoiselle de la Ferté : (1923) Pierre Benoit

Depuis une vingtaine d’années, je suis membre de l’Association des Amis de Pierre Benoit que j’ai découverte grâce à un article de Patrick Besson dans Le Point. Les pétrobénédictins publient chaque année un cahier où ils analysent l’œuvre du maître sous des angles variés.

Quarante ans après, j’ai relu Mademoiselle de La Ferté que je n’avais guère apprécié à l’époque. Je préférais les romans coloniaux ꟷcomme l’Atlantide ou La châtelaine du Liban ꟷ ou allemands comme Kœnigsmark et Axelle à l’érotisme diffus. Les connaisseurs disent que Mademoiselle de La Ferté, roman balzacien du terroir, est son chef d’œuvre.

On peut en résumer l’intrigue en quelques mots. Anne de La Ferté, jeune aristocrate landaise ruinée par les imprudences de son père, se fiance à un beau jeune homme qui la trahira vite pour une belle lady installée à Haïti. Je n’en dirai pas plus pour ne pas divulgâcher la trame.

Ce roman est-il l’histoire d’une vengeance comme Aïno ? La description d’une amitié étonnante ? La radiographie d’amours interdites ?

Dans le cadre aquatique des Landes, triste, désespérément triste, Pierre Benoit passionne le lecteur. Il n’est pas tendre avec les personnages. Les hommes y apparaissent comme un ramassis de crétins malfaisants, de débauchés, d’intrigants, de fanatiques malsains. Seules la lubricité, l’avarice, la méchanceté les meuvent.

Malgré sa lenteur, son intériorité, ses paysages mélancoliques, le livre démontre une fois de plus que Pierre Benoit était un grand romancier.

Pour rire un peu, voici ma note : 17/20

Un bon candidat au prix Mitrophane si l’auteur n’était pas mort depuis si longtemps.

Le secret de fabrication du maître " Mes romans c'est simple: vous prenez une tragédie de Racine...et le Guide Bleu."

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 10-07-2023 19:36

Ainsi parlait Gaston 6

Grâce à Dieu, Gaston avait perdu l'habitude de lire à ses amis les bonnes feuilles de ses manuscrits.

On n'arrête pas le progrès. Gaston venait de découvrir l'existence de Laëtitia Milot.

Jusque là il n'avait entendu parler que de la Vénus de Milo.

Las de l'élégie, Gaston s'était lancé dans des variations sur le mythe de Bali-Balo.

L'été Gaston se réveillait très tôt. Il écrivait un moment avant de se rendormir. Il faisait alors des rêves merveilleux.

Le papet de Gaston disait que Gainsbourg choisissait des chanteuses sans voix pour se foutre du public.

Gaston se demandait comment il avait encore des lecteurs vu que ni sa famille ni ses amis ne lisaient ses livres.

Gaston avait appris avec un étonnement amusé que Gérard Philipe avait enregistré des extraits du Capital de Karl Marx.

Quand Gaston entendait les cigales dans son jardin, il les interpellait. " Ieu peréu siéu felibre. Coume vautre."

Gaston songeait: il y a

les gens qui écrivent policié et les autres...

Dans ses rêves, Gaston aurait dirigé une librairie qui eût été aussi une maison d'édition.

Gaston se demandait pourquoi l'on tournait plus de films à Nice qu'à Vesoul.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 01-07-2023 17:36

Una ressenya que m"ha agradat

Lourdes Toledo, La Veu dels Llibres, 1/07/2023

Com per atzar, després de llegir l’assaig de Xavier Pla, El soldat del Baltimor, on Pla fa un retrat captivador de Joan-Daniel Bezsonoff, va caure en les meues mans la darrera novel·la de l’escriptor de Perpinyà, El diable es va aturar a Orà. Era un autor que desitjava llegir des de feia temps, així doncs, vaig obrir la novel·leta –el diminutiu només fa referència a l’extensió del llibre– i no la vaig amollar fins a arribar al final.

Ara ja entenc per què Ponç Puigdevall escrivia recentment:

els seguidors de l’obra de Bezsonoff som ben conscients que llegim sempre la mateixa novel·la. Això que podria semblar una crítica negativa, en el cas del nostre col·lega nord-català, pretén ser un elogi. Perquè si té una virtut fonamental per la qual pagui la pena reincidir en el seu cos narratiu és per la intensitat de les frases, per l’emoció (fonamentalment una mena de saudade infinita), l’harmonia dels paràgrafs, la fragància d’unes ambientacions que fan dels carrers desapareguts per sempre, un protagonista més.

I aquí és on vull arribar, a l’agudesa i el tacte de Bezsonoff a l’hora de recrear ambients, una època, uns escenaris. I és sobretot aquesta posada en escena, però també la profunditat i la ironia dels diàlegs que l’acompanyen, unit tot a la personalitat magnètica i controvertida dels seus protagonistes, allò que sobrevola i passa per damunt de la trama perquè, de fet, aquesta és, o pretén ser, una novel·la de gènere, policíaca, però els lectors ho oblidem ben aviat, o ho negligim. En realitat, tant ens fa, perquè allò que més captiva chez Bezsonoff és la màgia dels escenaris, les anades i vingudes dels personatges, les seues converses i un bon grapat de reflexions que tomben de tos. Res és fortuït, i algunes frases cauen com dards.

la trama policíaca i els crims són anecdòtics, secundaris, una mena d’excusa per crear una novel·la-crònica d’una època i la seua vida quotidiana, just en el llindar de l’esclat de la guerra de la independència d’Algèria

En principi, deia, aquesta és una novel·la negra, però la trama policíaca i els crims són anecdòtics, secundaris, una mena d’excusa per crear una novel·la-crònica d’una època i la seua vida quotidiana, just en el llindar de l’esclat de la guerra de la independència d’Algèria. Una història on pren cos un paisatge i una ciutat, Orà, la cinquena ciutat de França a principis dels anys cinquanta, en la colònia algeriana.

Hi passegem en companyia del comissari Ferrandis, pied noir d’origen valencià, un home “feliçment casat” que als cinquanta anys persevera en els afers amorosos extraconjugals per tal d’enganyar qualsevol indici de decadència física o moral. Ell i l’inspector Bensoussan conversen quasi a diari al voltant d’una taula molt ben parada i parlen sobre ells i la gent de la ciutat, amb unes reflexions filosòfiques agudes al volant de la vida amorosa i la seua concepció d’una harmonia familiar o d’una vida en solitari. A més, de les converses que Ferrandis manté amb els seus fills, punyents i directes. Unes vides immerses en, com encertadament ha escrit Puigdevall “una mena de calidoscopi ètnic i religiós que presenta la calma abans de la tempesta”. En definitiva, “un retrat de la descomposició poètica d’un món en extinció”. De fet, l’assassí confessarà la seua culpa i la novel·la s’acaba, just el dia de Tots Sants, quan el Front d’Alliberament Nacional va atacar objectius militars francesos.

Empúries (2022)

Amb tot, Bezsonoff m’ha dut al cap de tant en tant la literatura de George Simenon o Ferran Torrent, cèlebres autors de novel·la de gènere, distints i distants en molts aspectes, però convergents en alguns punts. I mentre llegia El diable es va aturar a Orà recordava una conversa recent amb Xavier Pla, a propòsit d’aquests dos escriptors que ell ha llegit i coneix tan bé: “Mentre Simenon és el gran escriptor de la captació d'ambients, d'atmosferes, de la descripció de certs carrers, cafès, i espais interiors, tot embolcallat per una mirada psicològica molt fina i lúcida, Torrent –comentava Pla– és el gran creador de personatges i un gran creador de diàlegs, els millors de la novel·la catalana actual. Podríem dir que la mirada de Torrent, per contrast amb la de Simenon, és més sociològica”.

I dit això, regresse a Bezsonoff i a El diable es va aturar a Orà i m’admire de la seua depurada tècnica de descripció psicològica dels protagonistes, immersos en la geografia física i emocional d’un paisatge perdut per sempre, d’on sorgeix “l’omnipresent to melangiós i enyoradís dels colons francesos i les reiterades referències al cinema, a la música, als carrers i cafès que ja no hi són».

“magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”.

Potser alguns lectors haurien preferit que l’autor hagués desenrotllat més les possibilitats argumentals del relat i trobaran excessiu el retrat de la ciutat i dels costums rutinaris i les vivències del protagonista. A mi, en canvi, no em cansa passejar per Orà de la mà del comissari, a més, m’embolcalla la fragància i la fragilitat d’aquest petit paradís que amb tanta gràcia descriu i evoca, i em diverteixen les seues falòrnies amoroses, em sembla estar escoltant-me’l mentre les conta.

En definitiva, ensopegar amb una novel·la com El diable es va aturar a Orà és una alegria, perquè no calen patracols ni grans gestes personals per a endinsar-se en la psicologia humana i en la crònica històrica, i això, en el panorama narratiu del nostre país, fràgil, quan no insípid i repetitiu –sempre n’hi ha excepcions– em sembla admirable. Una veu pròpia, diferent, posseïdora d’una prosa intensa, sintètica i condensada que arrisca en espais i sensibilitats allunyades i “estranyes”.

Novament, i per concloure, torne a Xavier Pla quan parla de Bezsonoff i la seua “llengua magnètica”, un escriptor “magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

El diable es va aturar a Orà

0 comentaris коментарии

el 27-06-2023 18:46

Vida Privada

D’ençà que he perdut quasi totes les iŀlusions sobre l’alliberament nacional, em consolo llegint els clàssics catalans. Trenta-cinc anys després, he rellegit Vida privadad en l’edició de Narcís Garolera. La noveŀla em va semblar paradoxal, avorridota i apassionant a l’encop.

Sagarra té una llengua meravellosa, ironia, inteŀligència, però no és ni Balzac ni Clarín. Juraria que va escriure el llibre sense pla previ, seguint la inspiració tal com rajava.

Els sarcasmes ens allunyen dels personatges que per tant poden semblar caricaturescos.

Ara, els diàlegs enlluernadors, divertits i cínics palesen la seva soltesa teatral. L’escena entre don Tomàs i en Frederic de Lloberola és antològica

L’edició del professor Garolera reprodueix fidelment la riquesa lingüística de l’autor. Com Joan Oliver, director literari de Proa, va gosar desfigurar-li la llengua i reescriure-li la noveŀla per dir-ho així perquè considerava que Sagarra « escrivia malament » ?

Mentre he llegit el llibre, he anotat el text. Si recordo bé, tinc predecessors iŀlustres.

Perdoneu la banalitat, però estic convençut que si Sagarra hagués nascut anglès o francès, seria conegut arreu del món. La seva llengua esplèndida suporta malament l’exportació com fruites delicades.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Ressenyes

0 comentaris коментарии

el 25-06-2023 12:15

Així parlava en Gaston 4

Quan en Gaston escrivia un text, li calia trobar la primera frase. La resta venia tota sola.

En Gaston mai no havia arnes. Els seus jerseis sí.

Els avis d'en Gaston, nascuts als voltants de Perpinyà, no havien estudiat filologia catalana en cap universitat i xerraven sense dificultat amb valencians.

Per en Gaston, la primera parella de la humanitat no es deia Adam i Esteve.

Gràcies a Sagarra, en Gaston es va adonar que no sabia català.

Per en Gaston, la UCE era un invent meravellós que li permetia superar la tragèdia de tornar a la feina.

En Gaston es fa vell. Ara hi ha gent que li diu vostè. Si fos vós, rai.

En Gaston no coneixia cap població més trista que Prada dos dies després de la UCE.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 24-06-2023 15:38

Ainsi parlait Gaston 5

Si Gaston avait eu des enfants, il se serait initié à l'art des ombres chinoises pour les amuser.

Gaston songeait à étudier le slovène de Carinthie ou le suédois d'Åland.

Gaston, qui n'avait jamais aimé les réjouissances sur commande, évitait les rassemblements. Un mauvais coup est si vite arrivé.

Gaston se disait que de nos jours Guy Lux passerait sur Arte.

Gaston eût aimé connaître le gotique de Crimée.

L'été Gaston sortait le moins possible. Rédaction de ses mémoires. Lectures, siestes, classiques à la TV.

Bien qu'il en connût les limites, l'écrivain favori de Gaston était J.Daniel Bezsonoff.

Grâce à l'Eurovision, Gaston avait découvert que l'Arménie, Israël et l'Australie font partie de l'Europe.

Il attendait avec impatience que postulât l'Argentine.

Gaston maniait davantage la Kalachnikov que la brosse à reluire dans sa recherche de la prose à relier et à relire.

Gaston se demandait si Charlotte Corday, en assassinant Marat, n'avait pas abrégé ses souffrances.

Face aux malheurs du temps, Gaston voyait de vieux westerns, lisait Dostoievski, écoutait les disques d'Astrud Gilberto et rédigeait ses mémoires.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 16-06-2023 20:08

Del dialecte

Quan parli/o amb catalans del sud de l'Albera, tendeixi a passar d'esma al normatiu.

Del meu parlar conservi alguns trets. Pronunciï 'vai' en lloc de 'vaig', ' tabé ' i 'tapoc'. Faig servir l'article neutre lo i alguns 'cultismes' corrents a casa meva com quelcom, llur, cambra, cercar. També dic ca, guilla, la fred, minyona. I vosaltres, què feu?

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 14-06-2023 23:39

En Claude

Un tast del meu proper llibre.

Cada cop que passi per Bagnols-sur-Cèze, pensi en l’oncle Claude. Mentre ell era viu, li trucava per assabentar-lo que la casa de la Monique S. encara es dreçava a l’Avenue de l’Europe, ex Avenue du Pont.

Quan era petit, l’admirava amb tota la passió i la innocència de la meva edat. L’oncle Claude Sarrahy era alt, guapo, elegant, atractiu, amb l’estil de Gilbert Bécaud i un humor desiŀlusionat. Feia de pagès i de professor. El mestre s’estava al carrer d’Antoine Parmentier a Perpinyà. A Nils vivia a cal pare a l’avinguda de Bages. Quan no treballava la vinya, quitllat en el seu tractor roig, ensenyava català i castellà al liceu Aragó. Tota la gent que ha passat pel liceu l’ha conegut. Sempre l’envoltava tota una humanitat populatxera , uns bastaixos més o menys renyits amb la justicia com als films de Marcel Pagnol, una gent una mica inquietant. Un mecànic, un electricista, un peirer, un manyà. Tots els oficis tenien un representant. Calia estalviar els sous. No es refiava dels bancs i amagava plecs de bitllets a casa. Els arqueòlegs del futur potser hi trobaran tresors.

Quan passava per casa meva ꟷsempre a l’hora de la migdiada— udolava “ Professeur!” per despertar-me. Quasi sempre em parlava en francès amb algunes consideracions en català com “ Les dones són complicades mes quan són picades, paio...” Li agradava cafetonejar a casa meva. M’interrogava sobre el sentit d’expressions noves. Volia que mirés el curs de la Borsa a Internet. Parlàvem de política, del seu avi i del meu, de la guerra i de les dones...Ah les dones...El gran afer de la seva vida. Li llegia extractes dels meus manuscrits. En Claude em repetia que era francès i que el seu país era França. Considerava el francès com la llengua més bonica i més precisa del món. L’encantava la paraula “parturiente.” Celebrava les exceŀlències de la llengua castellana amb expressions com “ es malo estar malo “, “sin más correr que el tiempo “ o “ en la señorita Paquita estaba depositada toda la sal de Andalucía.”

La mateixa setmana declarava que delejava la independència de Catalunya

—Per què?

—Perquè és el meu país.

Passava sovint la frontera catalano-catalana. Feia vida a l’Empordà. Hi comprava sabates, aperitius, adobs i fins i tot els seus cotxes. Coneixia totes les concessionàries de Figueres i els restaurants de la comarca amb una predilecció pel Sancho Panza i Can Artigas. Quan entrava sempre demanava “ Que teniu ànec? “

Analfabet estructural en català com quasi tots els homes de la seva generació, s’hi havia posat passat la quarantena sota el mestratge del professor Enric Guiter. A la seva petita biblioteca, tenia el diccionari de Fabra, alguns volums de la coŀlecció Selecta, l’Art catalan de Marcel Durliat, la Història de Catalunya de Ferran Soldevila. Cada estiu cap a la fi de la universitat catalana de Prada, li presentava amics del Principat perquè poguessin sentir l’autèntic català de Nils. Els explicava la història de l’endret, el maltusianisme dels veïns. Més que un oncle, vaig perdre un amic i un mestre de vida quan se’n va anar.