VEF Blog

Cada cop que passi per Bagnols-sur-Cèze, pensi en l’oncle Claude. Mentre ell era viu, li trucava per assabentar-lo que la casa de la Monique S. encara es dreçava a l’Avenue de l’Europe, ex Avenue du Pont. 

Quan era petit, l’admirava amb tota la passió i la innocència de la meva edat. L’oncle Claude Sarrahy era alt, guapo, elegant, atractiu, amb l’estil de Gilbert Bécaud i un humor desiŀlusionat. Feia de pagès i de professor. El mestre s’estava al carrer d’Antoine Parmentier a Perpinyà. A Nils vivia a cal pare a l’avinguda de Bages. Quan no treballava la vinya, quitllat en el seu tractor roig, ensenyava català i castellà al liceu Aragó. Tota la gent que ha passat pel liceu l’ha conegut. Sempre l’envoltava tota una humanitat populatxera , uns bastaixos més o menys renyits amb la justicia com als films de Marcel Pagnol, una gent una mica inquietant. Un mecànic, un electricista, un peirer, un manyà. Tots els oficis tenien un representant. Calia estalviar els sous. No es refiava dels bancs i amagava plecs de bitllets a casa. Els arqueòlegs del futur potser hi trobaran tresors.

Quan passava per casa meva ꟷsempre a l’hora de la migdiada— udolava “ Professeur!” per despertar-me. Quasi sempre em parlava en francès amb algunes consideracions en català com “ Les dones són complicades mes quan són picades, paio...” Li agradava cafetonejar a casa meva. M’interrogava sobre el sentit d’expressions noves. Volia que mirés el curs de la Borsa a Internet. Parlàvem de política, del seu avi i del meu, de la guerra i de les dones...Ah les dones...El gran afer de la seva vida. Li llegia extractes dels meus manuscrits. En Claude em repetia que era francès i que el seu país era França. Considerava el francès com la llengua més bonica i més precisa del món. L’encantava la paraula “parturiente.” Celebrava les exceŀlències de la llengua castellana amb expressions com “ es malo estar malo “, “sin más correr que el tiempo “ o “ en la señorita Paquita estaba depositada toda la sal de Andalucía.”

La mateixa setmana declarava que delejava la independència de Catalunya

—Per què?

—Perquè és el meu país. 

Passava sovint la frontera catalano-catalana. Feia vida a l’Empordà. Hi comprava sabates, aperitius, adobs i fins i tot els seus cotxes. Coneixia totes les concessionàries de Figueres i els restaurants de la comarca amb una predilecció pel Sancho Panza i Can Artigas. Quan entrava sempre demanava “ Que teniu ànec? “

Analfabet estructural en català com quasi tots els homes de la seva generació, s’hi havia posat passat la quarantena sota el mestratge del professor Enric Guiter. A la seva petita biblioteca, tenia el diccionari de Fabra, alguns volums de la coŀlecció Selecta, l’Art catalan de Marcel Durliat, la Història de Catalunya de Ferran Soldevila. Cada estiu cap a la fi de la universitat catalana de Prada, li presentava amics del Principat perquè poguessin sentir l’autèntic català de Nils. Els explicava la història de l’endret, el maltusianisme dels veïns. Més que un oncle, vaig perdre un amic i un mestre de vida quan se’n va anar.