VEF Blog

 

 

Com per atzar, després de llegir l’assaig de Xavier Pla, El soldat del Baltimor, on Pla fa un retrat captivador de Joan-Daniel Bezsonoff, va caure en les meues mans la darrera novel·la de l’escriptor de Perpinyà, El diable es va aturar a Orà. Era un autor que desitjava llegir des de feia temps, així doncs, vaig obrir la novel·leta –el diminutiu només fa referència a l’extensió del llibre– i no la vaig amollar fins a arribar al final.

Ara ja entenc per què Ponç Puigdevall escrivia recentment:

els seguidors de l’obra de Bezsonoff som ben conscients que llegim sempre la mateixa novel·la. Això que podria semblar una crítica negativa, en el cas del nostre col·lega nord-català, pretén ser un elogi. Perquè si té una virtut fonamental per la qual pagui la pena reincidir en el seu cos narratiu és per la intensitat de les frases, per l’emoció (fonamentalment una mena de saudade infinita), l’harmonia dels paràgrafs, la fragància d’unes ambientacions que fan dels carrers desapareguts per sempre, un protagonista més.

I aquí és on vull arribar, a l’agudesa i el tacte de Bezsonoff a l’hora de recrear ambients, una època, uns escenaris. I és sobretot aquesta posada en escena, però també la profunditat i la ironia dels diàlegs que l’acompanyen, unit tot a la personalitat magnètica i controvertida dels seus protagonistes, allò que sobrevola i passa per damunt de la trama perquè, de fet, aquesta és, o pretén ser, una novel·la de gènere, policíaca, però els lectors ho oblidem ben aviat, o ho negligim. En realitat, tant ens fa, perquè allò que més captiva chez Bezsonoff és la màgia dels escenaris, les anades i vingudes dels personatges, les seues converses i un bon grapat de reflexions que tomben de tos. Res és fortuït, i algunes frases cauen com dards.

la trama policíaca i els crims són anecdòtics, secundaris, una mena d’excusa per crear una novel·la-crònica d’una època i la seua vida quotidiana, just en el llindar de l’esclat de la guerra de la independència d’Algèria

En principi, deia, aquesta és una novel·la negra, però la trama policíaca i els crims són anecdòtics, secundaris, una mena d’excusa per crear una novel·la-crònica d’una època i la seua vida quotidiana, just en el llindar de l’esclat de la guerra de la independència d’Algèria. Una història on pren cos un paisatge i una ciutat, Orà, la cinquena ciutat de França a principis dels anys cinquanta, en la colònia algeriana.

Hi passegem en companyia del comissari Ferrandis, pied noir d’origen valencià, un home “feliçment casat” que als cinquanta anys persevera en els afers amorosos extraconjugals per tal d’enganyar qualsevol indici de decadència física o moral. Ell i l’inspector Bensoussan conversen quasi a diari al voltant d’una taula molt ben parada i parlen sobre ells i la gent de la ciutat, amb unes reflexions filosòfiques agudes al volant de la vida amorosa i la seua concepció d’una harmonia familiar o d’una vida en solitari. A més, de les converses que Ferrandis manté amb els seus fills, punyents i directes. Unes vides immerses en, com encertadament ha escrit Puigdevall “una mena de calidoscopi ètnic i religiós que presenta la calma abans de la tempesta”. En definitiva, “un retrat de la descomposició poètica d’un món en extinció”. De fet, l’assassí confessarà la seua culpa i la novel·la s’acaba, just el dia de Tots Sants, quan el Front d’Alliberament Nacional va atacar objectius militars francesos.

Empúries (2022)

Amb tot, Bezsonoff m’ha dut al cap de tant en tant la literatura de George Simenon o Ferran Torrent, cèlebres autors de novel·la de gènere, distints i distants en molts aspectes, però convergents en alguns punts. I mentre llegia El diable es va aturar a Orà recordava una conversa recent amb Xavier Pla, a propòsit d’aquests dos escriptors que ell ha llegit i coneix tan bé: “Mentre Simenon és el gran escriptor de la captació d'ambients, d'atmosferes, de la descripció de certs carrers, cafès, i espais interiors, tot embolcallat per una mirada psicològica molt fina i lúcida, Torrent –comentava Pla– és el gran creador de personatges i un gran creador de diàlegs, els millors de la novel·la catalana actual. Podríem dir que la mirada de Torrent, per contrast amb la de Simenon, és més sociològica”.

I dit això, regresse a Bezsonoff i a El diable es va aturar a Orà i m’admire de la seua depurada tècnica de descripció psicològica dels protagonistes, immersos en la geografia física i emocional d’un paisatge perdut per sempre, d’on sorgeix “l’omnipresent to melangiós i enyoradís dels colons francesos i les reiterades referències al cinema, a la música, als carrers i cafès que ja no hi són».

“magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”.

Potser alguns lectors haurien preferit que l’autor hagués desenrotllat més les possibilitats argumentals del relat i trobaran excessiu el retrat de la ciutat i dels costums rutinaris i les vivències del protagonista. A mi, en canvi, no em cansa passejar per Orà de la mà del comissari, a més, m’embolcalla la fragància i la fragilitat d’aquest petit paradís que amb tanta gràcia descriu i evoca, i em diverteixen les seues falòrnies amoroses, em sembla estar escoltant-me’l mentre les conta. 

En definitiva, ensopegar amb una novel·la com El diable es va aturar a Orà és una alegria, perquè no calen patracols ni grans gestes personals per a endinsar-se en la psicologia humana i en la crònica històrica, i això, en el panorama narratiu del nostre país, fràgil, quan no insípid i repetitiu –sempre n’hi ha excepcions– em sembla admirable. Una veu pròpia, diferent, posseïdora d’una prosa intensa, sintètica i condensada que arrisca en espais i sensibilitats allunyades i “estranyes”.

Novament, i per concloure, torne a Xavier Pla quan parla de Bezsonoff i la seua “llengua magnètica”, un escriptor “magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”.