Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

Gaston était peiné que certains de ses amis ne prissent pas la peine de lire au moins un de ses livres qu'il leur avait offerts et expédiés, parfois au bout du monde, à ses frais.

Gaston n'aimait pas qu'on fît allusion aux liens de Frank Sinatra avec la Maffia. A-t-on déjà entendu Al Capone chanter O Sole mio?

Quand il était petit, Gaston s'étonnait qu'aucun guide touristique ne mentionnât Massy.

Ce serait une bien étrange entreprise que les athées de tout poil éliminassent des dictionnaires tous les vocables et expressions se référant à Dieu, à Jésus, à la Vierge, aux anges, aux saints et aux saintes. À Dieu ne plaise...

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 06-09-2023 18:54

La meva Montserrat

Avui us parlaré de la Carme Junyent, aquesta gran lingüísta especialitzada en les llengües africanes. Molta gent ha celebrat les seves competències professionals. Jo evocaré la Carme que he conegut.

Fa uns deu anys em va convidar a pronunciar una conferència a la universitat de Barcelona. No sé com ho teniu, però personalment em faig un embolic amb l’agenda electrònica del telèfon mòbil i les llibretes tradicionals. La Carme, més moderna i pragmàtica que jo, es va envisar que, el mateix dia, havia de participar en un coŀloqui a la universitat de lletres d’Ais de Provença. La Carme em va demanar si tenia un Jet privat per volar d’Ais a Barcelona.

No recordi com s’ho va fer mes ho va tot solucionar i va poder programar la meva conferència la setmana següent.

Per agreujar el meu cas, li vaig escriure « Perdona, Montserrat. » Totes les catalanes es diuen Montserrat o Núria, fa ? Em va respondre « Per cert, noi, em dic Carme. »

D’ara endavant, en la nostra correspondència, sempre signaria « la teva Montserrat. »

Quan vaig arribar (a l’hora !!!) a la universitat de Barcelona, em va regalar l’agenda del pagès per ajudar-me a organitzar-me millor.

El darrer cop que vam parlar, érem a la universitat catalana d’estiu i em va saludar amb un somriure enlluernador « Mit’l, el rei de Prada ! »

Recordaré la saviesa i el sentit de l’humor d'aquesta feminista, en el sentit més noble de la paraula. Ella no admetia que uns excèntrics seguissin les modes inclusives de Califòrnia i volguessin malmetre la integritat de la nostra llengua amb neologismes grotescos com « totdona, totis ». Posats a fer, els havia suggerit que eliminessin tots els possessius i havia conclòs amb un sonor « N’hi ha prou de totes aquestes collonades ! »

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 12-08-2023 00:11

Una aventura al Canal

Vinc de rellegir 35 anys després Una aventura al Canal de Josep Pla. Molt bo malgrat un abús de metàfores vegetals. Al final sembla un mercat.M'ha agradat que faci servir el futur -irem com al meu parlar.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Ressenyes

0 comentaris коментарии

el 08-08-2023 16:44

Ainsi parlait Gaston 9

Gaston avait toujours beaucoup de doutes sur l'existence de Dieu. Il aimerait croire.

Les années passaient et Gaston avait enfin admis qu'il ne parlerait jamais le polonais, le danois ni l'annamite.

Une nuit de tristesse, Gaston s'exclama: " Heureusement qu'il reste le jazz..." Soudain il aperçut vers le ciel une affiche annonçant un concert de Nougaro qui luisait comme un néon. " Oh Claude! Salut!"

Gaston se réjouissait de pouvoir enfin porter un chandail.

Les années passaient et Gaston avait enfin admis qu'il ne parlerait jamais le polonais, le danois ni l'annamite.

Ma femme de ménage est une bombe. Nous n'avons que 30 ans de différence. Que sont 30 ans face à l'éternité?

Gaston préfère le saint-Honoré à Saint Augustin.

Je ne maigris pas avec le magret donc je m'aigris.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 03-08-2023 21:05

Així parlava en Gaston 5

D'ençà que havia perdut tota esperança, en Gaston era a voltes gairebé feliç.

Quina calor que fot! Els gats surten a la nit i dormen tot lo dia. Són " eixorits"

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 27-07-2023 16:53

Ainsi parlait Gaston 8

Gaston n'avait jamais vu de mites. Ses chandails oui.

Depuis qu'il avait perdu tout espoir, Gaston était parfois presque heureux.

Les deux chats de Gaston s'appelaient Ginto et Martini mais il n'aimait pas qu'on pût le soupçonner d'être alcoolique.

Comme il aimait le cinéma, Gaston n'y allait plus.

Gaston était amoureux de Meg Ryan depuis trente ans mais il attendait qu'elle fît le premier pas.

Quand Gaston écrivait un texte, il fallait qu'il trouvât la première phrase. Le reste venait tout seul.

Gaston était un incorrigible optimiste. Il mettait l'avenir au féminin.

Gaston fut ému d'apprendre qu'on retrouva près du lit mortuaire de Tolstoi " Les frères Karamazov". Dans sa dernière fugue, le géant avait emporté un chef d'œuvre de son rival.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

0 comentaris коментарии

el 22-07-2023 11:33

Ressenya a Caràcters

CARLES LLUCH CARACTERS, JULIOL 2023

Un dia de gener de 1954 apareix a Orà el cos d’una dona jove morta. Serà el primer d’una sèrie de crims, amb víctimes generalment femenines, que no semblen tenir cap relació entre ells. Ens trobem en un moment que Orà era encara, com indica el títol del primer capítol, «la cinquena ciutat de França». L’encarregat d’investigar els assassinats serà el comissari Roger Ferrandis, policia madur, atractiu i faldiller. Tot i l’ajuda del seu amic l’inspector Bensoussan, provinent d’una família de jueus berbers, el cas resultarà difícil de resoldre, atesa la manca absoluta de pistes a partir de les quals estirar el fil.

Tot i aquest plantejament inicial, Joan-Daniel Bezsonoff no sembla tenir la intenció d’oferir una novel·la policíaca a l’ús. El lector de seguida s’adona —de fet, ja ho pot intuir des de les primeres línies, dedicades a una descripció general de la ciutat— que s’ofereixen pocs detalls de la investigació criminal, que la creació de la intriga no sembla que siga l’objectiu principal, sinó més aviat una excusa. Una excusa per a fer un complet retrat dels personatges, i sobretot per a convertir la ciutat d’Orà en l’autèntica protagonista de la narració.

La novel·la està encapçalada per un epígraf de Vicenç Pagès Jordà molt revelador de les intencions de Bezsonoff: «Aquest diccionari dona fe d’un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació». I efectivament, al llarg de les pàgines d’El diable es va aturar a Orà recorrem els carrers, els espais i els racons d’aquesta ciutat algeriana; se’ns donen noms de cinemes, de llibreries, de restaurants; s’anomenen les pel·lícules que s’hi projectaven, els diaris i revistes que s’hi llegien; els edificis, els jardins, els monuments de la seua geografia urbana. La presència d’Orà és abassegadora, i oculta amb la seua abundant toponímia la trama policíaca.

Això sí, reprenent els mots de Pagès Jordà, és «un món que ha desaparegut»: es tracta de l’Orà francés. Bezsonoff, fidel al seu gust per situar les obres en episodis de la història de França del segle XX, tria en aquest cas l’últim any abans de l’esclat de la guerra d’independència d’Algèria. De fet, la novel·la acaba la matinada del dia de Tots Sants de 1954, el dia que esclatà la revolta anticolonial. Tot i això, no hi ha gaires referències explícites a l’ambient previ al conflicte, perquè aquest no és el tema central. Però per al lector atent és clar que l’autor pretén mostrar un món a punt de desaparéixer, copsar l’ambient d’una ciutat que semblava que era tan francesa com Marsella, amb uns personatges que hi pul·lulen convençuts que mai deixarà de ser-ho, just abans que passe. És l’elegia d’un món perdut que no és conscient que viu els últims moments.

L’Orà de la novel·la és un espai divers, bigarrat, mestís, ric en cultures, llengües i ètnies: «En Ferrandis estimava la seva ciutat humana i rica de la seva diversitat» (p. 102). Els mateixos protagonistes en són un exemple. Hi apareix també la complexitat lingüística de l’Algèria colonial. Els personatges saben parlar francés, espanyol, valencià i/o àrab, i tots són conscients dels seus orígens. La presència valenciana a Algèria trau el cap a la narració a través del personatge de Ferrandis, fill de valencians de la Marina.

En l’àmbit formal Bezsonoff, rossellonés, no només exhibeix un lèxic ric i creatiu, sinó que fa gala d’un estil precís, de frase curta. Preguntat pel fet d’escriure en català, ha manifestat en alguna entrevista: «En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. […] En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament». Així s’aprecia en aquesta novel·la. Amb un estil de vegades irònic, una mica burleta, ens va mostrant l’Orà francés de la mà d’uns personatges que esdevenen testimonis inconscients d’un món que s’acaba.