posté le 22-07-2023 à 11:33:42
Ressenya a Caràcters
CARLES LLUCH CARACTERS, JULIOL 2023
Un dia de gener de 1954 apareix a Orà el cos d’una dona jove morta. Serà el primer d’una sèrie de crims, amb víctimes generalment femenines, que no semblen tenir cap relació entre ells. Ens trobem en un moment que Orà era encara, com indica el títol del primer capítol, «la cinquena ciutat de França». L’encarregat d’investigar els assassinats serà el comissari Roger Ferrandis, policia madur, atractiu i faldiller. Tot i l’ajuda del seu amic l’inspector Bensoussan, provinent d’una família de jueus berbers, el cas resultarà difícil de resoldre, atesa la manca absoluta de pistes a partir de les quals estirar el fil.
Tot i aquest plantejament inicial, Joan-Daniel Bezsonoff no sembla tenir la intenció d’oferir una novel·la policíaca a l’ús. El lector de seguida s’adona —de fet, ja ho pot intuir des de les primeres línies, dedicades a una descripció general de la ciutat— que s’ofereixen pocs detalls de la investigació criminal, que la creació de la intriga no sembla que siga l’objectiu principal, sinó més aviat una excusa. Una excusa per a fer un complet retrat dels personatges, i sobretot per a convertir la ciutat d’Orà en l’autèntica protagonista de la narració.
La novel·la està encapçalada per un epígraf de Vicenç Pagès Jordà molt revelador de les intencions de Bezsonoff: «Aquest diccionari dona fe d’un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació». I efectivament, al llarg de les pàgines d’El diable es va aturar a Orà recorrem els carrers, els espais i els racons d’aquesta ciutat algeriana; se’ns donen noms de cinemes, de llibreries, de restaurants; s’anomenen les pel·lícules que s’hi projectaven, els diaris i revistes que s’hi llegien; els edificis, els jardins, els monuments de la seua geografia urbana. La presència d’Orà és abassegadora, i oculta amb la seua abundant toponímia la trama policíaca.
Això sí, reprenent els mots de Pagès Jordà, és «un món que ha desaparegut»: es tracta de l’Orà francés. Bezsonoff, fidel al seu gust per situar les obres en episodis de la història de França del segle XX, tria en aquest cas l’últim any abans de l’esclat de la guerra d’independència d’Algèria. De fet, la novel·la acaba la matinada del dia de Tots Sants de 1954, el dia que esclatà la revolta anticolonial. Tot i això, no hi ha gaires referències explícites a l’ambient previ al conflicte, perquè aquest no és el tema central. Però per al lector atent és clar que l’autor pretén mostrar un món a punt de desaparéixer, copsar l’ambient d’una ciutat que semblava que era tan francesa com Marsella, amb uns personatges que hi pul·lulen convençuts que mai deixarà de ser-ho, just abans que passe. És l’elegia d’un món perdut que no és conscient que viu els últims moments.
L’Orà de la novel·la és un espai divers, bigarrat, mestís, ric en cultures, llengües i ètnies: «En Ferrandis estimava la seva ciutat humana i rica de la seva diversitat» (p. 102). Els mateixos protagonistes en són un exemple. Hi apareix també la complexitat lingüística de l’Algèria colonial. Els personatges saben parlar francés, espanyol, valencià i/o àrab, i tots són conscients dels seus orígens. La presència valenciana a Algèria trau el cap a la narració a través del personatge de Ferrandis, fill de valencians de la Marina.
En l’àmbit formal Bezsonoff, rossellonés, no només exhibeix un lèxic ric i creatiu, sinó que fa gala d’un estil precís, de frase curta. Preguntat pel fet d’escriure en català, ha manifestat en alguna entrevista: «En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. […] En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament». Així s’aprecia en aquesta novel·la. Amb un estil de vegades irònic, una mica burleta, ens va mostrant l’Orà francés de la mà d’uns personatges que esdevenen testimonis inconscients d’un món que s’acaba.