VEF Blog

                            foto de http://www.jperron.com/img/2005_france/versailles_015.JPG

Les cases són blanques com a Alger. Ara, una casa esgrogueïda, un groc Maria-Teresa desensucrat. Dins la prolongació del carrer de l'Avenir, vaig veure el nou liceu Aragó. Què n'havien fet del meu vell liceu? Un aparcament subterrani, amb una placa llosada al damunt on dormen captaies i drogats. Ara el carrer Oliva. Uns trossos de paret tallusquejada amb xiprers. Vaig acabar la meua passejada davant del jardí de la Mutuelle Scolaire des Pyrénées Orientales. Cosins de nenúfars gallofejaven darrere d'un reixat. Un matí de juny a Versalls davant del Hameau de la Reine. Vaig agafar l'Avenue de la Gare. Per fi la Maria va arribar. Em va fer pler de veure-la. Anava tot cofoi per l'aparcament amb una donassa guapa, que tots els passants m'envejaven. Si m'hagués escoltat, li hauria fotut un clau, ara mateix, dins del Renault 5. Aquelles ulleres i aquell nou vestit morat! El seu cos no tenia cap secret per mi. Havia observat que, cada cinc anys si fa no fa, canviava i em feia l'efecte que cardava amb una altra.

—Hi ha dessavuit anys que te coneixi i mira lo que m'arriba...

Va gemegar per la forma, i mit nos aquí copulant en ple cor de la vila. Perfecte! M'havia calmat la fam i li havia fet creure en un llarg període d'abstinència...

Havent sopat, la vaig desitjar de nou. Damunt meu, en la meua postura favorita, em fitava amb els seus ulls de granota endarrerida quan va sonar el telèfon. No volia respondre però continuava xisclant.

—Allô.

—Mon colonel...C'est moi, Bridon...

—Què collons voleu en aquesta hora?

—Excuseu-me, mon coronel, però ha passat una cosa molt greu...Veniu! A les dutxes de la caserna, em va ensenyar el coronel Mercier estellenat, banyant dins la seua vomida.

—Quan me n'he volgut anar cap a les nou, he vist que hi havia llum en edl seu bureu...

—Què hi fèieu en aquesta hora?

Pla sé que trucava la seua amigueta a Lió, com ens ho explicat la Seguretat Militar que vigila les comunicacions. És un consentiment tàcit entre nosaltres i els soldats. Fan la nostra feina durant un any per no res; els deixem, en canvi, avantatges miserables. Trucades gratuïtes arreu d'Europa, segells, accés al franqueig postal, robatori d'ordre de missió per a beneficiar de la tarifa militar als trens etc.

—Bridon, aneu a cercar una baieta!

Prenc el pols del borratxot. Normal.

—Netegeu-me això...Jo l'allargui en el sofà i me'n vaig...

L'endemà, en Mercier em va mirar, un xic molest.

—No sé què em va passar, doctor...Tinc un mal de cap...Que coneixeu un remei contra la ressaca?

—Deixar de ximar!

continuarà...

                                      foto de http://saigon.vietnam.free.fr/recommendations_fr.php

  La Maria va tornar de Valença. Podria continuar veient l'Anne totes les tardes, però m'havia de malfiar. Aquella imbècil era capaç de trucar a la caserna per a demanar si m'estimava més sopar amb una truita espanyola o francesa.

El tren de la Maria tenia retard. Quantes vegades l'havia pres amb el seu collar de ciutats mervalloses? Narbona, Seta, Avinyó, Aurenja...

La dona de l'altaveu va anunciar que el tren arribaria d'aci una hora. Me'n vaig aprofitar per passejar pel barri de l'estació. Vaig agafar el carrer Courteline. A mà dreta, un casal d'estil Lluís XIII, una mala còpia de Moulinsart, Molinsdedalt que diu el traductor català de Tintín. Vaig tombar el carrer d'Alger. Comença reialment i s'entrebanca en una plaça avortada. Dos coloms impennats voletejaven damunt una parella de vells. Devien dur l'impermeable verd tot l'any. La cara angoixada, crispada. Tenen por de no arribar a la fi del carrer. Vaig recordar els darrers anys del padrí. El carrer d'Alger l'han escamotejat. Ara és estret, pegós. Fa flaire de broquetes i de mar un dia de naufragi. Al carrer Béranger, una vella impremta, trista. Vaig arribar a la plaça de Bèlgica. Al fons de la ronda del Rosselló, una casa tota blanca amb ventalles blaves, sempre tancades. Darrere, a l'altra riba, al voral de Ginebra, els edificis lletgíssims, pastanagues monstruoses, remuguejaven. Vaig rodar per la plaça. Tres restaurants sòrdids. Al Celler de l'estació, tots els borratxots de la barriada vénen a ratificar llur rancúnia i vanaglòria. Darrere del vidre, una banasta amb una planta que agonitza. (…) Al mig de la plaça, un fanal s'osca. Va passar un gitanet en una bicicleta. Li vaig demanar l'hora per a tenir el pler de sentir un mainatge parlar en la nostra llengua. Ara només els nois saben català.

El bar Chez nous portava una vella publicitat rovellada de cervesa 33. Com a l'Indoxina. Als bars de Haiphong, a l'Hôtel du Commerce, tots els mariners, tots els paracaigudistes, tots els legionaris de permís demanaven una 33. A la cantonada dels carrers de Boileau i del general Marceau, una casa vella, tètrica, amb arbres el nom dels quals ignori. El padrí s'hauria mofat de mi. Al carrer Pau Massot, un convent californià, El Zorro a Catalunya. Hauria jurat que la Kim Novak apareixeria darrere dels xipres i de les palmeres, com a l'última escena de Vertigo.

continuarà...

Al començament de la meua carrera i sobretot després de l'alçament dels generals el 1961, no em refiava del contingent. Mai no em feia amb els soldats. Amb els anys, he vingut més tolerant. De tant en tant m'he trobat amb dues o tres individualitats interessants. En Richard Bridon, el soldat que se'n va anar una tarda al cinema amb la clau de la biblioteca, és un monstre. Ens hem emborratxat, tres o quatre cops, al meu despatx. Les nostres ampolles comunes van suprimir les barreres del grau i de l'edat. Cuiner en un col·legi de Lió, el deler d'en Bridon és el dibuix. Fart de retratar comunions i mainatges, decanta cap al sadisme. Cal veure els seus ulls tan bon punt evoqui atrocitats. M'avança en les obsessions sexuals. Ho ha vist tot. Em va dibuixar de franc una auca pornogràfica amb la Lisa Lipps i la Wendy Whoppers.

Si gosava, demanaria a en Bridon que em posés en escena amb l'Anne. Confessi que l'apreciï. Pla sé que em mataria per jugar si les lleis ho permetessin. Als nou anys visità el zoo del Parc de la Tête d'Or amb els pares. Davant de la bassa dels cocodrils, demanà:

—Pare, què passaria si llencessin aquest nen dins de la bassa?

Les seues històries diverteixen molt el coronel Mercier que fa concursos de crueltat amb ell.

—Mon coronel —li va demanar ahir en Bridon— vós que vau fer l Indo i vau viatjar arreu del món, on vau menjar millor?

—Al vostre país: Lió.

—I més malament?

—A Anglaterra és clar! Llur menjussa és pitjor que l'alemanya...ja em compreneu...Però, voleu que us digui quin és el menjar més repugnant?

—Sí mon coronel!

—Us avisi que és fastigós! Arrimeu-vos a la taula...Doncs, un dia, en un petit restaurant de la Rue de l'amiral Dupré a Saigon davant de la mesquita...

—Que hi ha mesquites a Saigon?

—Malauradament...Hi vaig menjar collons de cérvol macerats i, a continuació, em van servir cervells de simi...

—Quin fàstic!

—Deixeu-me acabar! Doncs, la monina és viva...L'aferren i li posen al cap una mena de jou...Li serren el casquet i li mengen el cervell...Mentrestant, la pobra bestiassa pixa i caga...

Quin trobador aquest Mercier!

Comprava tres roses al florista. Cada cop la inscripció Photographe m'engelosia. Pensar que un fotògraf havia viscut amb el meu angelet, l'havia pervertida i l'havia deixada. Cap de porc!

Malgrat la seua vida lliure, l'Anne era pregonament religiosa. Molt més que els seus pares, en tot cas. Jueuexs renegats d'Orà, els Bensoussan, segons llur filla, excel·lien en el materialisme. L'extensió de llur agència immobiliària a Port-vendres els preocupava més que llur estatut en l 'eternitat. Als setze anys, arran d'un viatge lingüístic a Nova York, l'Anna havia descobert el judaisme. D'un alt nivell intel·lectual, sembla. Lliçons sobre el pensament jueu, la influència de la càbala en Jorge Luis Borges.

L'Anne s'anava constituïnt una cultura. Cada nit, entre l'amor, li llegia poemes d'Ausiàs Marc que provava de traduir. Quantes vegades li vaig comentar el vers?

Jo tem la mort per no ser-vos absent.

Li parlava del Poema de la rosa als llavis. Escoltàvem vells discos, abraçats en el sofà. Em mofava d'ella. Feia millor l'amor que la cuina. Era deliciosa i l'estimava. Cardàvem a foc lent. Hel·lenitzàvem el nostre desig. Damunt seu, la guàrdia alta, li ficava la llengua en l'orella, mosqueter del pler. Apostrofàvem els déus. Bolcàvem en la cova abrusada i fresca que mai no havia franquejat ningú. Anava esquena avall, geògraf d'una altra edat. Cercava un galió al fons de la mar. Amb el meu ceptre, indicava el començament del ball. Anava i venia dintre seu, xinès en l'arrossar mil·lenari. Orquestrava l'orgia. Adàgio, pizzicato i després càrregues wagnerianes. Bim! Bam! Bum! Cada nit, la polca del diable, el vals del senyor!

A les set sopem, amb la televisió encesa, que ens dóna temes de conversa. A la fi de les notícies m'eclipsi. Els peus sus de l'ampit de la finestra, ulli els estels. M'agradaria tant ser un altre home...Escolti discos de l'Henri Salvador. Una dutxa i faig l'amor amb la Maria. Altrament, no puc pas dormir. Cadascú té exàmens de consciència al seu abast.

L'endemà de la nostra primera nit d'amor, havia quedat amb l'Anne a les sis, al cafè de la Posta. La vaig trobar a la terrassa vidrada, manyagueta, aplicada en la redacció d'una dissertació filosòfica. Li calia comentar la frase de Nietzche ' Déu és mort! '

L'Anne va acceptar allò que sempre m'havia negat la Maria si li escrivia la dissertació. Vam tornar a casa meua a peu. Vam passar pel carrer dels cardaires. Havia deixat una caçadora amb la cremallera espatllada al sabater serbi del carrer de les tres jornades. Si hagués fet més fosc, l'hauria presa sota una porta cotxera. Em guillava el seu petit mango.

A casa vam posar un disc de Stan Getz. Li vaig confiar a cau d'orella que era calenta com un petit turró. Si no hagués estat tan gran, m'hauria casat amb ella. Em va telefonar la Maria.

Vaig passar una setmana extraordinària. Tornava a trobar les joies de la infantesa. Aprenia a dominar el meu desig. Volia que l'excitació pugés. Agafava sempre el mateix camí per anar a casa seua. Baixava a la plaça Aragó. Seguia el voral Sadi-Carnot fins al Castellet. El cor se m'embalava davant la fonteta de la plaça Bodin de Boismortier. Quatre nimfes hi sostenen el sostre d'un quiosc nan. La plaça Grétry se m'obria de bat a bat. Recordava cada cop una tarda en que havia vist l'Audrey Hepburn a War and peace dins d'un cinema al peu de la Rue Mouffetard. M'agradaria de saber per què mai no he oblidat aquella tarda del 1957. La claror? Una olor?

Un vagabund badallava, voludat en les vinyes de la misèria. Uns vells cartells d'enrolament en els espahis o en la Legió, petits soldats de plom dels exèrcits d'antany s'entossudien en l'aparador. El rebombori de les tribanelles cap al cementiri de Sant Joan matava el somni. Desembocava a la plaça de la revolució francesa, Catalunya tonsurada a Hollywood amb la seua vella capella militar, les dues platanes raquítiques i el pou sense fons. Aviar arribaria a casa de l'Anne. Ella em rodava pels pensament com una ombra tutelar. Era la meua veritable dona, la mar, la sal, el corrent, Grècia, la meua millor amiga, ma femella!

Al capdamunt del carrer de l'Acadèmia, un gossàs negre em barrava l'horitzó com els toros a les carreteres d'Espanya. Davant del bisbat, em sentia un poc trist. La divisa llatina Salsus non putresco, el vell reixat verd, les tres palmeres em reprotxaven la meua conducta. Un home de cinquanta-tres anys, casat, enamorat d'una minyoneta de desasset anys!

A dalt de l'escalinata de la plaça Molière, pensava de nou en les fotos i les velles postals del coronel Mercier. Aquells bancs verds tenien bessons davant del teatre de Haiphong. Baixava les escales. Ara tenia pressa. Per calmar-me, m'obligava a donar un cop d'ull a l'escalinata i a les restes de la muralla. Pobres torretes encara impressionants!

La ronda de Joan Bourrat. M'exasperava el mal gust del venedor de tombes. Com a imatge de la Mare de Déu, proposava quadres de la Romy Schneider. A mà esquerre, el palmerar bulímic del harem! Sovint, a la boca del carrer Montesquieu, hi havia arrambat un 4 cavalls verd. Recordava la meua primera votura, les excursions a Surcouf i Jean-Bart. I, per fi, davant el monument als morts del 1870, l'apoteosi. La Cigale!

—És que amb els japonesos la vam passar puta...És una bona escola, sabeu...Gràcies a Déu, sols me van capturar pel juliol del 45. Era a la ratlla de la Xina...Collons! Hagués sigut per l'abril, m'hagués mort, segur!...Fixeu-vos que fora teníem un grapat d'arròs com a ració per tot lo dia...I nos el calia apuntar nosaltres mateixos...I quines caminades! Quinze quilòmetres a l'alba, quinze a la nit...Els viets rai...Eren escolanets...

Dinem junts cada dia. Menja com un porc, però parla de Saigon, d'Algèria i de la seua dona, una japonesa que va conèixer a la facultat. En Mercier es volia perfeccionar en annamita per mor de recuperar l'estima dels seus superiors després de l'episodi dels retrats de Bona.

—Casadavall vos asseguri que no hi ha res com les orientals...Pots tornar a casa a qualsevol hora...Mes, no són pas com nosaltres...Tenen manies...L'altre dia vaig tornar a casa amb llagostes...Em creia que li faria goig...No en va voler menjar cap...Ni una! Ara, les llagostes m'han colonitzat la banyera, i m'haig de dutxar aquí a la caserna...Aquestes bestiotes tenen seny...Quan la Yoko fica la mà dins la banyera, acorren...Si sóc jo, bernique!

Sovint li he explicat les meues dificultats conjugals. Invariablement em surt amb això de ' Si érem a Indoxina, la podríeu matar...'

No sé pas com s'ho fan les altres parelles. La Maria i jo vivim com dos estrangers. Me'n torni de la caserna cap a les sis. La saludi. Què ha fet a la tarda? Què té apuntat pel sopar?

Al vàter doni una ullada al correu. M'aïlli després. Segons el meu humor, llegeixi Le Quotidien du médecin, la Revue historique des Armées, El Punt o el suplement cultura de l'Avui. Cada dia una pàgina de poesia. De tant en tant, miri d'avançar un xic el meu estudi sobre la gramàtica catalana referida especialment als parlars del Rosselló. Jo no sóc pas la Maria. No renegui els meus orígens...

continuarà

Uns militars francesos davant de l'hotel Continental, Rue Catinat, Saigon

La vetlla, havia deixat la Maria a l'estació. El meu sogre, Josep Oller, s'estava morint al seu pis de Valença. M'aprofitaria de la meua llibertat per a llogar pel·lícules de cul al vídeo-club de l'avinguda del president Doumer. Les sirenes del liceu Aragó sonaven les sis. Els estornells començaven llur Diên-Biên Phu excrementici, com cada vespre.

Vaig veure un floret de minyones que passaven. Una morena em va deixar crispat com un extravagant. Setze anys a tot estirar, baixeta, un cul còsmic, resseguit per calces blanques i negres, ratllades com una zebra calenta. Els cabells en trossa, greixosos d'una setmana. Brutinejava la minyoneta. La vaig seguir. Ella caminava avinguda del Liceu amunt fins a la plaça Vaillant-Couturier. Ara vibrava, a tres metres darrere seu. Un cul celestial, obstinat, boterut, sense excés, manglaneta negra com la Venus de Maillol. Què li diria?

Va girar a la cantonada mariscal Foch – Mercader i es va enfilar fins a l'agència de la Société Générale davant del supermercat Casino. La noia va provar en va de treure sous al caixer. Em va mirar, ocellet decebut.

—Senyor, si us plau, me podeu deixar sous per prendre l'autobús?

—Ben entès, senyoreta, si accepteu que vos pagui un veire...

—No...Tinc una millor idea...Vos convidi a casa...

Vam travessar el bulevard just abans que arribés el bus de les Coves. No me'n vaig saber avenir. Una victòria tan ràpida! Ella devia cercar en mi la imatge del pare. Si hagués tingut la mateixa edat que ella, segur que no m'hauria fotut cas...Tot això era la culpa de l'escola sense Déu...

Com és que no la vaig guimbar dins de l'autobús? Em tentalitzaven els seus petits pits rodonets. La plaça de la Banca gemegava dins la nit. Aviat les primeres putes prendrien posicions al pont de la Posta. Les palmeres de la plaça Aragó es descoronaven en la tramuntana. Les floristes de la Passejada havien tancat llurs paradetes. Vam baixar a la plaça Cassanyes. L'Anne —així es deia la meua minyoneta— vivia sola en un apartament del carrer de Còrsega, davant del restaurant La Cigale. La Cigale, com el restaurant de l'ex Boulevard Albert I a Saigon, del qual m'havia parlat tan sovint el coronel Mercier. Tan bon punt l'Anne va obrir la porta, li vaig amanyagar el cul. Vaig passar una nit hebraica i cap bri sabàtica. Filla de jueus renegats d'Orà, establerta a Port-vendres, l'Anne, a desesset anys, tenia antecedents amorosos molt greus. Havia viscut amistançada amb un fotògraf de trenta-cinc anys que l'acabava de deixar per una meuca andalusa de la Jonquera. Jo només tenia dessavuit anys de més que ell...

Com cada matí arribi a la caserna Dagobert, seu de la Division Militaire Départementale, cap a dos quarts de deu. Hauria de reaccionar. De cops no hi ve ningú. La setmana passada vaig cercar tres hores la clau de la biblioteca. En Bridon, el soldat que la tenia, se n'havia anat al cinema. Sóc un dels dos coronels en activitat.

El tercer coronel, Jean Mercier, es va retirar fa tres anys. Continua treballant al quarter com a civil. És un geni de la informàtica, possiblement un dels millors especialistes de l'exèrcit malgrat la seua biografia més aviat accidentada.

He oït a dir que hauria tingut els seus estels de general si no hagués tret la foto d'en De Gaulle del cercle militar de Bona durant el putx dels generals el 1961. La tornà a plaçar tres dies més tard, amb el revòlver al puny.

—El primer que diu quelcom, me'l peli.

Com tots els oficials de la Colonial, el coronel enyora l'Indoxina. Cal sentir com se li tremola la veu quan evoca els aperitius a la terrassa del Continental a la Rue Catinat, ombrejada pels mangos, tamarindes, mirabolaners, les elegants de Saigon que anaven Boulevard de la Somme i Rue Chasseloup-Laubat amunt.

—Quin país! Si sabíeu, Casadavall!

—Encara hi seríem sense els americans...

—A propòsit, mon vieux, sabeu per què vam ocupar tot l'Indoxina durant un segle mentre els americans, que només controlaven l'Annam i la Cotxinxina, van fotre el camp al cap de deu anys?

—No, mon coronel...

—Al meu entendre, és gràcies als ànecs del Mekong...

—Com?...

—Sí...Els nostres legionaris, quan tenien massa ganes de cardar, agafaven els tirons i els hi fotien pel cul...Però, com que tenien l'ull massa estret, els escanyaven al mateix temps...De dolor, els ànecs obrien el cul i vinga a rajar la salsa...Així obtenien un pler tanàtic i eròtic...

—No sabia que fóssiu tan sàdic, mon colonel.

Somriu, afalagat.

La Cascade d'Argent, Tam Dao

ELS ÀNECS DEL MEKONG

tret de Perpinyahard, El Trabucaire, 1995

Per en Patrick Delavaloire

Malgrat la fred de la nit, l'Anne em xuclava a l'escullera de Llançà. Acabàvem de sopar a la pizzeria Le Provençal. Jo havia horroritzat l'amo francès detallant a l'Anne el programa. Li comentava per endavant les etapes del nostre viatge eròtic. Em llepava amb tanta consciència professional com la Tracey Adams, reina de les porno-stars. Entre dues aspiracions murmurà:

—Ta queue est très douce ce soir...

—Ça doit être l'air de la mer...

Els estels esternudaven en el firmament. Mentre la deliciosa infant em candia el marsuí, vigilava l'escullera. La mar llepava el roquissar en la ferum impacient. El far seccionava les ones. Totes les finestres eren tancades, tret d'una a cinquanta metres on la televisió donava a l'apartament el llostre d'un aqüari. Normal en aquella nit del març. Vaig mirar debades d'encrancar l'Anne, dreta contra la paret.

—És igual, manyaga...Cardarem dins de la votura— li vaig dir en francès, única llengua que entenia malgrat que estudiés el català de dos anys ençà per a treure punts al batxillerat.

Vam trobar un caminoi cap a Vilajuïga, entre la carretera i la via de ferrocarril rere una filera de xiprers. Amb una casseta de l'Henri Salvador, em va tornar a llepar. La vaig provar de penetrar, ajagut. No hi havia manera. Vaig baixar del cotxe. Mentre em treia les calces, totes les monedes se'm van caure de la butxaca. Francs i pessetes escampats en la foscor. La vaig prendre com una ca. Ella udolava. Els estels aplaudien, i en Salvador cantava:

Le soleil de mai

Et le monde entier

S'est illuminé

Quand je l'ai trouvée

Si jolie

Que j'en ai rêvé...

Va passar un tren camí del nord. Vaig riure, donant-li copets a les anques. Un riure jupiterià. El riure de Léon Daudet a la Cambra de Diputats. Ella pernabatia mentre li murmurejava obscenitats en la llengua de Bossuet. L'aire feia flaire de pi. No sé quantes vegades va pujar al setè cel. Encara no havia descarregat, pobre de mi! Li vaig demanar que sortís. Es va posar el jersei; es va instal·lar damunt el capot. La vaig gomorritzar, lentament, per etapes, així com li havia promès a la pizzeria del francès. Tocàvem l'acord major i ens coneixíem d'una setmana només...

continuarà...

Joan Sola, L'Avui, suplement de cultura, 10/06/2010 4

Ja he dedicat un llibre als meus avantpassats russos. Els Bezsonov i els Grigoriev. Ara parlaré dels catalans. Els Montalat, els Brial, els Baus. Faré el que podré per reanimar l'ombra dels mots perduts. Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d'agost de 1985 a la Universitat Catalana d'Estiu. La primera llengua que em van parlar fou el francès, una llenguassa claferta de solecismes. Vaig passar els primers mesos a la casa dels avis Jean Montalat i Lucienne, a Nils, que allà es pronuncia Nyils i per això uns quants l'escriuen Nyils. Ja se sap, això del català no és seriós per a la gent... Durant molts anys vaig estimar bojament França. Fins i tot m'hauria allistat en un comando per reconquerir Algèria. A poc a poc vaig descobrir que França havia envaït el meu país i havia volgut eliminar la seua llengua i les seues tradicions. Els ocells havien deixat de cantar. En un instant, una d'aquelles estones superiors de l'existència, vaig saber amb una certitud total, amb la certesa d'un creient, que tothom m'havia mentit. El meu país no era pas França sinó Catalunya. I vaig prendre una de les decisions més importants de la meua vida. D'ara endavant escriuria en la llengua del meu país. Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o en rus. El nostre país és tan petit que la gent té la imaginació empetitida. El padrí Jean va aprendre a escriure el francès sense faltes. Coneixia les beceroles de la llengua de Cervantes. En català era analfabet, però li ho dec tot. A més de la tendresa, em va transmetre la clau del tresor que li havien llegat els seus, els mots daurats del nostre llatí salvatge. La llengua d'un país de butxaca que ens agermana amb tots els pobles del món. Amb el seu humor particular, el padrí va saludar així les meues primeres frases en català: ¾Sembla que cagues... Amb els anys, temia que la meua passió pel català m'apartés dels estudis. ¾Me fa por que l'avemaria te fagi descuidar el parenostre. Mon pare sempre ha manifestat un gran malpreu per la nostra llengua. Em repetia que l'estudi del català perjudicaria el meu coneixement del castellà. Abans de la Segona Guerra Mundial, els catalans del Rosselló ja se sentien plenament francesos. Havien de viure, d'educar els nins i de fer venir la verema. Al nord de l'Albera, la gent no se sent catalana del nord sinó francesa del sud. Es pot criticar l'actitud de persones que renuncien a llur llengua. No es pot, en canvi, condemnar l'actitud de tot un poble. Els que volem ser catalans hem de fer entendre als altres que només la catalanitat ens permet d'arribar a la plenitud de la nostra identitat. La coneixença de la llengua catalana ens permet llegir el nostre paisatge, relligar-nos als nostres avantpassats, obrir-nos a tots els pobles que comparteixen una llengua romànica. El dia que va morir el padrí, mentre menjava, amb tristesa i plaer alhora, totes les flaires del nostre país i els mots nostres per designar-les es giragonsaven i desfilaven per la boca i el nas... El gust del julivert i dels grans d'all que mires de reconèixer com la cara d'una persona estimada. Vint-i-cinc anys enrere hi havia cent habitants a Nils. Tots parlaven català. Ara, el poble té dos-cents habitants i queden vint catalans. Els vells ja no juguen a botxes els diumenges al replà del carrer de la Canta-rana. Han canviat d'adreça i ara estan tots al petit cementiri enmig de les vinyes.

(Joan-Daniel Bezsonoff, culte, viatger, professor de francès, poliglot, escriptor irònic i nerviüt, arrelat i arrapat en aquest país de butxaca, independentista, acaba de rebre el premi Lletra d'Or. Per molts anys.)