VEF Blog

    He fullejat fa poc la darrera edició del diccionari Robert, publicada ja fa cinc o sis anys. He llegit amb interès el pròleg d'Alain Rey. El lingüista hi explica que, des del 1968 (data de la primera edició del Robert ) la llengua francesa ha evolucionat força. Una colla de neologismes (no hi ha tants anglicismes com ho diuen...) i de girs s'han introduït en la parla. 

I vaig pensar de cop en el català. Al sud de l'Albera, on la llengua és ben viva moltes paraules s'han creat ( us recomani la lectura de l'excel·lent Diccionari complementari del català normatiu de Lluís López del Castillo a les edicions 62 ) Molts neologismes vénen del castellà, evidentment, però no tants...

I els catalans del nord, quines paraules aportem dins del cistell comú? Poques...Per culpa del jacobinisme i de la modernitat, quasibé tot el lèxic dels oficis es va perdent. Què se n'ha fet de la parla dels pagesos, dels pescaires, dels pastres i dels caçaires? Quins són els mots nous d'aquí que no existien cinquanta anys enrere? En conec uns quants: pota-negre (adaptació interessant del francès Pied-Noir. Per què no s'ha dit peu negre?) / cafetonejar (creat a la Universitat catalana d'estiu per estudiants com en Lluís Creixell i l'Andreu Balent, consignat al diccionari de Creixell ) / sudejar (parlar, imitant el català central, equivalent pels joves del francès punxegut que volen fer servir alguns vells per finejar ) / mata ( hippie )

Ressenya publicada al Periódico, 7/04/2009

Jean-Marie Gustave Le Clézio

Em topo amb russos a tots els llibres. Acabo d’enamorar-me de Xenia Charivova. ‘ Nunca había visto unos

ojos como los suyos. De un azul pálido, levemente ceniciento —color de pizarra descolorida, color de mar del Norte ‘ L’he coneguda a la darrera novel·la de J.M.G Le Clézio : La música del hambre (jo hauria preferit ‘el retornelo ‘, únic retret que faré a l’excel·lent traducció de Javier Albiñana)

Aquesta és la història d’una amistat extraordinària entre dues noies : Ethel Brun, francomauriciana, i Xenia, d’origen rus. ‘ Su amistad significaba demasiado para Ethel. Era un milagro. Seguro que sus compañeras se sentían celosas. ‘ A voltes, aquest llibre retira a un pastitx de les novel·les de Modiano, amb la mateixa fascinació pel París de l’Ocupació alemanya, un París descrit amb la mateixa minúcia poètica, la mateixa poesia toponímica. ‘Rue Falguière, rue du docteur Roux, rue des Volontaires, rue Vigée-Lebrun, rue du Cotentin ‘etc.’

Ara, Le Clézio no coneix tan bé aquest període com Modiano. A l’estiu del 1944, la gent ja no llegia L’Illustration, compromesa amb l’ocupant. També m’ha semblat curiós que esmenti tan sovint la Rue Marguerin sense precisar que, fins al 1940, s’hi ubicava la redacció de Je suis partout, la famosa revista citada per l’autor a la pàgina 145.

Aquest llibre, adés avorrit adés emocionant, apareix com una enèsima variació sobre la culpabilitat francesa durant l’ocupació i la tragèdia de la deportació dels jueus. Malauradament, el París de Le Clézio luu com joies de bijuteria. No n’hi ha prou amb una acumulació de cognoms i de sigles per reconstituir una època, els seus perfums i les seves ombres. ‘ Se sabía todos sus nombres, Latécoère, Breguet, Hotckkiss, Paleron, Voisin, Humber, Ryan, Faraman. ‘ L’autor sol fer fa servir el mateix truc amb els carrers de París, de Niça, els col·laboracionistes, els illots i de les platges de l’illa Maurici. Malgrat l’estil brillant, aquesta novel·la m’ha decebut molt. Els retalls de diàlegs sense interès, les simplificacions històriques molestes per un autor que pretén descriure una època tan complexa volen com els dirigibles d’antany. Fan patxoca, impressionen i acaben cremats en una platja de Nova York.

Encuentro rusos en todos los libros. Acabo de enamorarme de Xenia Charivova, «Nunca había visto unos ojos como los suyos. De un azul pálido, levemente ceniciento –color de pizarra descolorida, color de mar del Norte». La he conocido en la última novela de J. M. G. Le Clézio (Niza, 1940), La música del hambre (yo habría preferido ritornelo, único reproche que haré a la traducción de Javier Albiñana). Esta es la historia de la amistad extraordinaria de dos muchachas: Ethel Brun, franco-mauriciana, y Xenia, de origen ruso. «Su amistad significaba demasiado para Ethel. Era un milagro. Seguro que sus compañeras se sentían celosas». A veces, el libro parece un pastiche de una novela de Patrick Modiano, con la misma fascinación por el París de la Ocupación, un París descrito con la misma minucia poética, la misma poesía toponímica.
Ahora bien, Le Clézio no conoce tanto este periodo como Modiano. En el verano de 1944, la gente ya no leía L’Illustration, comprometida con las fuerzas de ocupación. También es curioso que se mencione tan a menudo la Rue Marguerin, sin precisar que hasta 1942 allí se ubicaba la redacción de Je suis partout, la famosa revista antisemita citada por el autor en la página 145.
El libro, a ratos aburrido y a ratos emocionante, aparece como la enésima variación sobre la culpabilidad francesa durante la Ocupación y la tragedia de la deportación de los judíos. Desgraciadamente, el París de Le Clézio brilla como una bisutería. No es suficiente con una acumulación de nombres y de siglas para reconstruir una época, sus perfumes y sus sombras. «Se sabía todos sus nombres, Latécoère, Breguet, Hotckkiss, Paleron, Voisin, Humber...». El autor suele valerse del mismo truco con las calles de París, de Niza, los colaboracionistas, los islotes y las playas de isla Mauricio. Pese a su estilo brillante, esta novela me ha decepcionado. Los fragmentos de diálogo sin interés a la manera del nouveau roman, las molestas simplificaciones históricas por un autor que pretende describir una época tan compleja vuelan como los dirigibles de antaño. Son aparentemente hermosos, impresionan y acaban calcinados en una playa de Nueva York. H

LA MÚSICA DEL HAMBRE / LA MÚSICA DE LA FAM
J. M. G. Le Clézio
Trad.: Javier Albiñana / Anna Torcal y Salvador Company. Tusquets / Edicions 62. 210 / 197 páginas. 17 / 18,50 €

Article publicat al Punt, edició de Girona

Sembla que la nova moda dels diaris de París sigui de denunciar, quaranta anys després, la tortura que l'exèrcit francès va practicara Algèria durant la guerra d'independència del 1954 fins al 1962. N'he parlat amb l'Omar, un amic algerià fill d'un oficial de l'ALN ( Exèrcit Nacional d'Alliberament ). M'ha dit senzillament:

" C'est du bavardage! " ja que la llei d'amnistia del 1966 priva d'inculpar els oficials i els polítics francesos responsables de crims de guerra. L'Omar parla de crims contra la humanitat. Jo, però, no hi estic d'acord del tot. Pensi més aviat que uns militars francesos van cometre crims de guerra. No crec que l'estat francès tingués la voluntat d'exterminar el poble algerià en pes. Tota aquesta campanya per denunciar la tortura a Algèria, no l'entenc. La tortura durant aquesta guerra és el secret de l'ametller. Fa temps que tothom pot assabentar-se del que va passar gràcies a les obres d'Henri Alleg, Yves Courrière, Jules Roy i tants altres. Dubti que l'obertura (necessària, no cal dir-ho) dels arxius serveixi gaire. M'imagini que cap oficial, responsable d'atrocitats, no va consignar-ho al diari de marxa del regiment...Naturalment, els periodistes francesos mai no es refereixen al context històric. Durant l'anomenada batalla d'Alger en què l'eliminació física s'havia convertit en indústria, els botxins francesos miraven d'arrestar els terroristes del FLN ( Front d'Alliberament Nacional ) que mataven més algerians que francesos al cafès, a les parades d'autobús, als dàncings. Els atemptats horribles del FLN no justificaven de cap manera l'ús de la tortura, que fereix la integritat de la persona humana, però permeten d'explicar-la. Tret d'un percentatge inherent i massa elevat de sàdics, els militars francesos a Algèria no torturaven per divertir-se i moblar les nits de solitud quan estaven farts de jugar a la belote. El personal polític democràticament elegit, entre el qual hi havia el futur president François Mitterrand i molts socialistes com Guy Mollet, els havia donat carta blanca i tots els poders per reduir el FLN i salvar l'Algèria francesa fossin quins fossin llurs mitjans. Uns quants comentadors actuals diuen que aquest capteniment era indigne de l'exèrcit de la República, el país dels drets humans, com si aquest hagués d'ésser superior per dret diví als altres exèrcits del món. Si s'estudia la guerra d'Algèria, em sembla que no cal oblidar res. Han de parlar dels crims de l'OAS ( Organització de l'Exèrcit Secret, oposada a la independència) , dels crims de l’FLN i de l'exèrcit francès, dels barbouzes (organització terrorista creada pel govern per a lluitar contra l'OAS), de l'afusellament de la rue d'Isly a Alger , de les matances d'Orà, de la responsabilitat del general De Gaulle en la ratonnade del 1961 (tothom en culpa Maurice Papon oblidant qui era el president de la República llavors...) i en l'atroç fi dels harkis que van creure en la paraula de França. Caldrà denunciar també els crims de la conquesta a partir del 1830, la

repressió dels avalots de Sétif el 1945 així com les tortures que van patir els militants de l'OAS. (Us recomani de mirar el film The day of the Jackal de Fred Zinnemann.) Després de la guerra d'Algèria, hauran de recordar les atrocitats franceses a la Indoxina. Fou el mariscal Jean de Lattre de Tassigny que va estrenar el napalm al Vietnam el 1951, molts anys abans dels americans...En tinc un fart —ho haureu comprès— de la memòria selectiva, de la bona consciència jacobina i de les indignacions tardanes i incompetents. En lloc de parlar tothora del deure de memòria, m'agradaria més que al·ludissin un poc a la política francesa a Nova Caledònia i a Ruanda. Cal que l'estat francès reconegui les seues responsabilitats en les guerres colonials tal com va fer-ho demanant perdó pels crims del govern de Vichy. No vull continuar barrejant-ho tot però potser fóra hora que els nostres amos parisencs qüestionessin també sobre l'eliminació programada de les llengües ètniques de França. Agonitzen en la indiferència general l'occità, el bretó, el flamenc i el nostre català — tots aquells patuesos aliats de la Reacció i del feixisme — i ningú no demana la inculpació per crim contra el patrimoni de la humanitat de personatges com Jean-Pierre Chevènement, el prefecte Bonnet i llurs acòlits d'estar per casa. Els periodistes de la riba esquerra del Sena descobreixen, amb crits de lloques esverades, uns fets descrits a tots els llibres d'història seriosos de molts anys ençà i callen el genocidi cultural perpetrat a hores d'ara.

http://www.laveudafrica.com/asp/Detviatges.asp?id=107

   Nous nous intéresserons aujourd’hui à un aspect très particulier du talent de Luis Mariano : ses talents d’imitateur.

Si Mariano est sans doute l’un des meilleurs chanteurs du monde, son registre dramatique nous a toujours semblé plus limité. Luis n’avait pas le talent d’acteur d’un Frank Sinatra, d’un Charles Aznavour ou d’un Dean Martin.

Ses talents d’amuseur, en revanche, ne furent peut-être pas assez exploités au cinéma. Dans le sketch des dictateurs dans Candide, Luis se révèle prodigieux de drôlerie malgré la brièveté de son apparition. Dans ses chansons, ses talents d’imitateur n’ont peut-être pas été assez soulignés. Vous vous rappelez sans doute ses imitations de Joséphine Baker et de Maurice Chevalier dans "  La valse mexicaine "

( le grand Momo inspirait décidément beaucoup de confrères, comme Charles Trenet dans " Moi, j’aime le music-hall " chanson délicieuse où j’ai toujours déploré l’absence de Luis dans la liste des " grandes gentilles vedettes " même s’il est vrai que le royaume de Luis Mariano relevait davantage de l’opérette que du music hall proprement dit.)

Malgré son accent espagnol, Luis arrive à se moquer gentiment de la prononciation des Parisiens dans "  Gabrielle "

C’est dans la facette espagnole de son œuvre qu’apparaissent le mieux, à notre avis, ses dons d’imitateur.

Dès son premier enregistrement "  Olvídame ", Luis imite à la perfection la prononciation argentine. Dans le monde hispanique, les Argentins occupent une place à part. A cause de la forte émigration italienne, l’accent des pays riverains du Río de la Plata (l’Argentine, l’Uruguay et dans une moindre mesure le Paraguay) s’est considérablement éloigné des autres variantes de la langue espagnole. Ainsi,la phrase

Aquellos (asquejos) et non aquellos comme tous les autres hispanophones.

Dans Mi Buenos Aires querido, admirable version supérieure à celle de Plácido Domingo et de Julio Iglesias contrairement à ce qu’affirme Joëlle Montserrat dans sa pitoyable étude sur Luis, il s’amuse à reproduire l’accent de Carlos Gardel sans que son imitation n’entache l’émotion de la chanson.

"  El farolillo de la calle en que nací "

Son imitation est très convaincante selon l’une de mes amies argentines.

Après avoir épinglé les Porteños , Luis met à son tableau de chasse les Andalous à l’accent si chantant, si particulier. Dans Sueño de Andalucía , version espagnole d’ Andalousie, Luis dans toutes ses chansons imite les Andalous. Beau souci de professionnalisme ! C’est particulièrement flagrant dans "  El botijero " alias "  Le marchand d’alcarazas "

En dehors de ses moyens vocaux prodigieux, les talents d’imitateur de Luis Mariano constituent une facette supplémentaire de son art .

Publicat a Descobrir Catalunya

    Fa molts anys, tenia problemes econòmics com tots els prínceps russos exiliats, problemes econòmics agreujats per una pena d’amor. Per salvar-me de la bancarrota i del deshonor, havia acceptat de donar classes de literatura francesa a adolescents molt malalts. La meva nova escola era el Centre Bouffard-Vercelli. Aquest centre de recuperació, situat en un roquisser roig a l’entrada nord de Cervera, acull les víctimes d’accidents. Al primer pis es troben els malalts sense gravetat que se’n sortiran sense gaire seqüeles. Al segon, la cosa es complica. Hi instal·len les víctimes d’accidents greus. M’estimi més no parlar del tercer pis… La primera vegada que vaig anar a veure en Virgile feia un temps rúfol. M’havien explicat que el pobre noi havia jugat a rugbi fins el dia que va sortir de l’estadi paralitzat. Ara, només podia obrir la boca i els ulls. Tota la resta del cos era inerta. Els nervis no li servien de res. Totalment dependent dels altres. No podia ni mastegar ni mocar-se. Cervera és a una horassa de cotxe de Perpinyà i no sabia com reaccionaria davant d’aquest noi. A Cotlliure la mar ja no blavejava. Era grisa i bonica com la vida. Trista, sense cap vela a l’horitzó. Pensava en la meva estimada que m’havia deixat sense explicació. A Portvendres, que unia la metròpoli als departaments francesos d’Algèria, tot recorda el passat colonial. Els barris de dalt semblen un petit Télemly, el barri de les vil·les "  chic "  d’Alger, a dalt de les facultats i de les palmeres del Boulevard Saint-Saëns. Els vells pescadors de Portvendres vénen sovint d’Orà o d’Arzew que van deixar quan Algèria va accedir a la independència. A vegades parlen el valencià heretat dels seus avis que s’ha barrejat amb la variant septentrional del català. Pronuncien "  el bolanger "   i no " al bulangé " com nosaltres. Per mantenir la ficció de l’Algèria perduda, el monument de Sidi-Ferruch, repatriat també el 1962, vetlla en el port. A partir d’aquest testimoni irrisori, la carretera es fa escabrosa, remingoleja que diuen al Rosselló. El camí gira i gira tant que no tens temps d’admirar el panorama com s’ho mereix. Aquell dia, jo no feia turisme. M’esperava un nou alumne. Em va acollir amb un somriure sense poder tocar-me la mà. Tenia els ulls blaus, d'un blau vivíssim com la mar quan està ben humorada…En Virgile no es planyia mai. De què hauria servit? Els altres pacients, davant tant de coratge, sovint els venien a fer companyia, alhora entristits de veure'l així i content de ser només hemiplègics o mancs. En Virgile somreia i demanava als seus amics que li llegissin les revistes de rugbi. Quan se sentia massa desanimat, volia que el deixessin sol i s'abandonava a la desesperança. Una desesperança digna, normal i humana ja que els seus ulls encara secretaven llàgrimes. Aquest noi, tan digne, m’havia ajudat a estimar millor la vida.

Em demano sovint si no valdria més per a tothom que deixés d'escriure en català i adoptés el castellà, el francès o la llengua d'oc. En tinc un fart que els meus articles estiguin retocats per unes quantes persones que tenen un coneixement molt superficial del català. En un article recent, havia escrit la fred i no el fred. Si la persona que m'ha corregit aquesta suposada falta s'hagués pres la pena de consultar el nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, hauria descobert que la forma femenina és tan normativa com la masculina. El corrector o la correctora s'ha pensat " aquest francès ni sap que es diu el fred..." i ja està...Amb un any i mig de col·laboració n'he vist de verdes i de madures. Encara ric d'una modificació grotesca. Havia escrit " M'estimi més comptar les puces del ca del veí " i vaig llegir al Punt " M'estimi més comptar les puces de cal veí..." ¿ Divertit, oi? El corrector, que segurament no ha passejat ni pel Rosselló ni per Mallorca i que ha llegit en català les obres obligatòries a la facultat per a treure oposicions, ignora que " un ca " és " un gos " ( un perro, en la lengua de la Corte...) Per la gent que no coneixen el català light del segle XXI, el títol d'aquesta columna donaria en llatí " vicini canis ", " lo can dau vesin " en occità de Provença, " il cane del vicino " en italià, " le chien du voisin " en patuès de París i " cîinele vecinului " en romanès. El mot ca, que deriva del llatí canis té molts cosins com ho veieu...És veritat que un corrector no ha de saber llengües...Com tothom, faig faltes d'ortografia en les parles que conec però, cada cop que tinc un dubte, consulto dos o tres diccionaris per treure'n l'aigua clara.

El que més m'empipa és que intento escriure en un català d'aquí, bastant normatiu, comprensible a tot Catalunya. Sovint " sacrifico " paraules i girs del terrer perquè sé que no s'entenen al sud de l'Albera. Quan goso allunyar-me un xic del català de la Ciutat Comtal, em cauen a sobre muntanyes d'incompetència, de pretensió i de cofoisme gramatical. ¿Què haig de fer? Em caldrà d'ara endavant proposar una traducció castellana de les meves columnes? Esto del catalán no es para los gabachos. Es una cosa seria...