http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 09-04-2009 10:03

Neologismes

 

                                                                  

 

 

 

    He fullejat fa poc la darrera edició del diccionari Robert, publicada ja fa cinc o sis anys. He llegit amb interès el pròleg d'Alain Rey. El lingüista hi explica que, des del 1968 (data de la primera edició del Robert ) la llengua francesa ha evolucionat força. Una colla de neologismes (no hi ha tants anglicismes com ho diuen...) i de girs s'han introduït en la parla. 

I vaig pensar de cop en el català. Al sud de l'Albera, on la llengua és ben viva moltes paraules s'han creat ( us recomani la lectura de l'excel·lent Diccionari complementari del català normatiu de Lluís López del Castillo a les edicions 62 ) Molts neologismes vénen del castellà, evidentment, però no tants...

I els catalans del nord, quines paraules aportem dins del cistell comú? Poques...Per culpa del jacobinisme i de la modernitat, quasibé tot el lèxic dels oficis es va perdent. Què se n'ha fet de la parla dels pagesos, dels pescaires, dels pastres i dels caçaires? Quins són els mots nous d'aquí que no existien cinquanta anys enrere? En conec uns quants: pota-negre (adaptació interessant del francès Pied-Noir. Per què no s'ha dit peu negre?) / cafetonejar (creat a la Universitat catalana d'estiu per estudiants com en Lluís Creixell i l'Andreu Balent, consignat al diccionari de Creixell ) / sudejar (parlar, imitant el català central, equivalent pels joves del francès punxegut que volen fer servir alguns vells per finejar ) / mata ( hippie )

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 08-04-2009 09:24

Ocupació de bijuteria

Ressenya publicada al Periódico, 7/04/2009

 

La ritournelle de la faim / la música de la fam

Jean-Marie Gustave Le Clézio

 

 

 

                                                                                                                               

 

Em topo amb russos a tots els llibres. Acabo d’enamorar-me de Xenia Charivova. ‘ Nunca había visto unos

ojos como los suyos. De un azul pálido, levemente ceniciento —color de pizarra descolorida, color de mar del Norte ‘ L’he coneguda a la darrera novel·la de J.M.G Le Clézio : La música del hambre (jo hauria preferit ‘el retornelo ‘, únic retret que faré a l’excel·lent traducció de Javier Albiñana)

Aquesta és la història d’una amistat extraordinària entre dues noies : Ethel Brun, francomauriciana, i Xenia, d’origen rus. ‘ Su amistad significaba demasiado para Ethel. Era un milagro. Seguro que sus compañeras se sentían celosas. ‘ A voltes, aquest llibre retira a un pastitx de les novel·les de Modiano, amb la mateixa fascinació pel París de l’Ocupació alemanya, un París descrit amb la mateixa minúcia poètica, la mateixa poesia toponímica. ‘Rue Falguière, rue du docteur Roux, rue des Volontaires, rue Vigée-Lebrun, rue du Cotentin ‘etc.’

Ara, Le Clézio no coneix tan bé aquest període com Modiano. A l’estiu del 1944, la gent ja no llegia L’Illustration, compromesa amb l’ocupant. També m’ha semblat curiós que esmenti tan sovint la Rue Marguerin sense precisar que, fins al 1940, s’hi ubicava la redacció de Je suis partout, la famosa revista citada per l’autor a la pàgina 145.

Aquest llibre, adés avorrit adés emocionant, apareix com una enèsima variació sobre la culpabilitat francesa durant l’ocupació i la tragèdia de la deportació dels jueus. Malauradament, el París de Le Clézio luu com joies de bijuteria. No n’hi ha prou amb una acumulació de cognoms i de sigles per reconstituir una època, els seus perfums i les seves ombres. ‘ Se sabía todos sus nombres, Latécoère, Breguet, Hotckkiss, Paleron, Voisin, Humber, Ryan, Faraman. ‘ L’autor sol fer fa servir el mateix truc amb els carrers de París, de Niça, els col·laboracionistes, els illots i de les platges de l’illa Maurici. Malgrat l’estil brillant, aquesta novel·la m’ha decebut molt. Els retalls de diàlegs sense interès, les simplificacions històriques molestes per un autor que pretén descriure una època tan complexa volen com els dirigibles d’antany. Fan patxoca, impressionen i acaben cremats en una platja de Nova York.

 

                                                          

                                                                         

 

Encuentro rusos en todos los libros. Acabo de enamorarme de Xenia Charivova, «Nunca había visto unos ojos como los suyos. De un azul pálido, levemente ceniciento –color de pizarra descolorida, color de mar del Norte». La he conocido en la última novela de J. M. G. Le Clézio (Niza, 1940), La música del hambre (yo habría preferido ritornelo, único reproche que haré a la traducción de Javier Albiñana). Esta es la historia de la amistad extraordinaria de dos muchachas: Ethel Brun, franco-mauriciana, y Xenia, de origen ruso. «Su amistad significaba demasiado para Ethel. Era un milagro. Seguro que sus compañeras se sentían celosas». A veces, el libro parece un pastiche de una novela de Patrick Modiano, con la misma fascinación por el París de la Ocupación, un París descrito con la misma minucia poética, la misma poesía toponímica.
Ahora bien, Le Clézio no conoce tanto este periodo como Modiano. En el verano de 1944, la gente ya no leía L’Illustration, comprometida con las fuerzas de ocupación. También es curioso que se mencione tan a menudo la Rue Marguerin, sin precisar que hasta 1942 allí se ubicaba la redacción de Je suis partout, la famosa revista antisemita citada por el autor en la página 145.
El libro, a ratos aburrido y a ratos emocionante, aparece como la enésima variación sobre la culpabilidad francesa durante la Ocupación y la tragedia de la deportación de los judíos. Desgraciadamente, el París de Le Clézio brilla como una bisutería. No es suficiente con una acumulación de nombres y de siglas para reconstruir una época, sus perfumes y sus sombras. «Se sabía todos sus nombres, Latécoère, Breguet, Hotckkiss, Paleron, Voisin, Humber...». El autor suele valerse del mismo truco con las calles de París, de Niza, los colaboracionistas, los islotes y las playas de isla Mauricio. Pese a su estilo brillante, esta novela me ha decepcionado. Los fragmentos de diálogo sin interés a la manera del nouveau roman, las molestas simplificaciones históricas por un autor que pretende describir una época tan compleja vuelan como los dirigibles de antaño. Son aparentemente hermosos, impresionan y acaban calcinados en una playa de Nueva York. H

LA MÚSICA DEL HAMBRE / LA MÚSICA DE LA FAM
J. M. G. Le Clézio
Trad.: Javier Albiñana / Anna Torcal y Salvador Company. Tusquets / Edicions 62. 210 / 197 páginas. 17 / 18,50 €

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 07-04-2009 20:56

El secret de l'ametller

Article publicat al Punt, edició de Girona

 

 

                                                                          

 

 

Sembla que la nova moda dels diaris de París sigui de denunciar, quaranta anys després, la tortura que l'exèrcit francès va practicara Algèria durant la guerra d'independència del 1954 fins al 1962. N'he parlat amb l'Omar, un amic algerià fill d'un oficial de l'ALN ( Exèrcit Nacional d'Alliberament ). M'ha dit senzillament:

" C'est du bavardage! " ja que la llei d'amnistia del 1966 priva d'inculpar els oficials i els polítics francesos responsables de crims de guerra. L'Omar parla de crims contra la humanitat. Jo, però, no hi estic d'acord del tot. Pensi més aviat que uns militars francesos van cometre crims de guerra. No crec que l'estat francès tingués la voluntat d'exterminar el poble algerià en pes. Tota aquesta campanya per denunciar la tortura a Algèria, no l'entenc. La tortura durant aquesta guerra és el secret de l'ametller. Fa temps que tothom pot assabentar-se del que va passar gràcies a les obres d'Henri Alleg, Yves Courrière, Jules Roy i tants altres. Dubti que l'obertura (necessària, no cal dir-ho) dels arxius serveixi gaire. M'imagini que cap oficial, responsable d'atrocitats, no va consignar-ho al diari de marxa del regiment...Naturalment, els periodistes francesos mai no es refereixen al context històric. Durant l'anomenada batalla d'Alger en què l'eliminació física s'havia convertit en indústria, els botxins francesos miraven d'arrestar els terroristes del FLN ( Front d'Alliberament Nacional ) que mataven més algerians que francesos al cafès, a les parades d'autobús, als dàncings. Els atemptats horribles del FLN no justificaven de cap manera l'ús de la tortura, que fereix la integritat de la persona humana, però permeten d'explicar-la. Tret d'un percentatge inherent i massa elevat de sàdics, els militars francesos a Algèria no torturaven per divertir-se i moblar les nits de solitud quan estaven farts de jugar a la belote. El personal polític democràticament elegit, entre el qual hi havia el futur president François Mitterrand i molts socialistes com Guy Mollet, els havia donat carta blanca i tots els poders per reduir el FLN i salvar l'Algèria francesa fossin quins fossin llurs mitjans. Uns quants comentadors actuals diuen que aquest capteniment era indigne de l'exèrcit de la República, el país dels drets humans, com si aquest hagués d'ésser superior per dret diví als altres exèrcits del món. Si s'estudia la guerra d'Algèria, em sembla que no cal oblidar res. Han de parlar dels crims de l'OAS ( Organització de l'Exèrcit Secret, oposada a la independència) , dels crims de l’FLN i de l'exèrcit francès, dels barbouzes (organització terrorista creada pel govern per a lluitar contra l'OAS), de l'afusellament de la rue d'Isly a Alger , de les matances d'Orà, de la responsabilitat del general De Gaulle en la ratonnade del 1961 (tothom en culpa Maurice Papon oblidant qui era el president de la República llavors...) i en l'atroç fi dels harkis que van creure en la paraula de França. Caldrà denunciar també els crims de la conquesta a partir del 1830, la

repressió dels avalots de Sétif el 1945 així com les tortures que van patir els militants de l'OAS. (Us recomani de mirar el film The day of the Jackal de Fred Zinnemann.) Després de la guerra d'Algèria, hauran de recordar les atrocitats franceses a la Indoxina. Fou el mariscal Jean de Lattre de Tassigny que va estrenar el napalm al Vietnam el 1951, molts anys abans dels americans...En tinc un fart —ho haureu comprès— de la memòria selectiva, de la bona consciència jacobina i de les indignacions tardanes i incompetents. En lloc de parlar tothora del deure de memòria, m'agradaria més que al·ludissin un poc a la política francesa a Nova Caledònia i a Ruanda. Cal que l'estat francès reconegui les seues responsabilitats en les guerres colonials tal com va fer-ho demanant perdó pels crims del govern de Vichy. No vull continuar barrejant-ho tot però potser fóra hora que els nostres amos parisencs qüestionessin també sobre l'eliminació programada de les llengües ètniques de França. Agonitzen en la indiferència general l'occità, el bretó, el flamenc i el nostre català — tots aquells patuesos aliats de la Reacció i del feixisme — i ningú no demana la inculpació per crim contra el patrimoni de la humanitat de personatges com Jean-Pierre Chevènement, el prefecte Bonnet i llurs acòlits d'estar per casa. Els periodistes de la riba esquerra del Sena descobreixen, amb crits de lloques esverades, uns fets descrits a tots els llibres d'història seriosos de molts anys ençà i callen el genocidi cultural perpetrat a hores d'ara.

 

 

                                                         

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Quim  le 14-05-2010 à 11:19:48  (web)

Oi que en Miterrand va tenir "certes responsabilitats " a Algèria?

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 06-04-2009 14:17

El mal de Bezsonoff article de Carles Ribera

                                                             

                                                 

 

 

 

 

 Article de Carles Ribera, publicat a Presència, 5/04/2009

 

 

 

L’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter
Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em reprimeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens curarem a temps, mestre Bezsonoff

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-04-2009 23:12

Article de Cari Oriol Serres / La presonera d'Alger

                                                                                

 

http://www.laveudafrica.com/asp/Detviatges.asp?id=107
Barcelona

http://www.laveudafrica.com/asp/Detviatges.asp?id=107

 

 

                                                                               

 

 

Va ser a finals de desembre de 2005 quan en un avió d’Air Algérie vaig aterrar de matinada a
l’aeroport d’Alger i morta de son en vaig ficar al llit de l’hotel més emblemàtic del país: El – Djazaïr, edificat en estil morisc i el més famós durant el colonialisme francès; en ell s’hi van allotjar també famosos personatges com Agatha Christie, Eisenwoher, Winston Churchill, De Gaulle, Albert Camus...De bon matí amb una lluminositat mediterrània davant els ulls descobreixo la ciutat: Alger la Blanche, tot comprovant de seguida que aquest és el color predominant dels seus edificis amb les portes i finestres de color blau; color molt
estimat pels musulmans, ja que el relacionen amb el cel on els espera el paradís. És tan considerable l’estimació per aquest color, que li atribueixen propietats, com ara la de repel·lir insectes perniciosos com mosques i mosquits; diuen que per aquest motiu els tuaregs vesteixen de blau.

                                                           

 


Els carrers d’Alger encara respiren aires francesos: la Grande Poste, l’interior de la qual és esplèndid, les famoses "arcades" enfront del port amb el típic barri de pescadors –la Pêcherie- pler de xiringuitos per menjar peix fresc, el boulevard Khemisti, la place des Martyrs...davant i tot enlairant-se: la Casbah.
En uns segons vaig recordar el llibre de Joan-Daniel Bezsonoff: La presonera d’Alger, el contingut del qual l’estava materialitzant en observar el que tenia davant; una ciutat moderna completament
afrancesada a causa de la seva etapa colonial, i la "vila" àrab, reialme del Front de Libération Nationale (FLN), organització independentista aràbiga que va lluitar contra l’exèrcit francès en l’anomenada
"Guerra d’Algèria". Com diu Bezsonoff, "a les dues
bandes, la mateixa crueltat". Ara, els algerians parlen amb orgull de la independència assolida. Em vaig impressionar en veure l’ Otomatic (reconstruït), el cafè on anaven els estudiants a prop de les
facultats, que juntament amb el saló de té La
Cafétéria i el bar Le Coq Hardi, van patir els primers atemptats perpetrats per unes noies, d’aparença europea, les quals van dipositar als lavabos els explosius. Aquest fet, tan ben tractat a la pel·lícula La batalla d'Alger del director Pantecorvo, va
representar l’inici de l’enfrontament. També se’n
parla al llibre La presonera d’Alger; precisament la
protagonista es detinguda com a sospitosa d’un
d’aquests actes terroristes. I jo estava allí, al lloc
dels fets!; això és el que més m’emociona dels
viatges: vius les coses que has llegit. I jo, mirant
l’Otomatic, vibrava d’emoció i comprovava com de
vital pot esdevenir el fet de la lectura. Aquesta
novel·la narra una història d’amor durant l’esclat de
la Guerra d’Algèria; ell és un comandant de l’exèrcit
francès i ella una independentista àrab. L’episodi
amorós es malmet, i crec que simbolitza, o al
menys a mi m’ho suggereix, que la fraternitat és
impossible, o simplement, en aquell cas no va poder
ser o que no estem fets per viure
pacíficament...Caminava pels carrerons de la Casbah
pensant en aquell alçament contra el colonialisme i
com en alguna d’aquelles cases s’hi havia amagat en
Ben M’Hidi i també era el cau d’en Yacef Saadi,
cervells de l’organització. Van ser eliminats, però la
revolució algeriana continuava en cos i ànima. Jo no
em cansava de mirar amb el respecte que causa
veure com aquelles persones, senzilles i pobres,
contenien tanta història.

                                           


Algèria és la gran desconeguda del Nord d’Àfrica i per aquest motiu aquest viatge va tenir un caràcter privilegiat que poques vegades obtens. Vaig assaborir l’Algèria romana sense cap turista al costat; només el grupet del viatge es passejava per les extraordinàries ruïnes de Djemila, o les de Timgad, o Tipasa i Cherchell...Un estudiós del món clàssic s’hi hagués tornat boig! Després, cap al sud, les cultures del Sahara, els oasis del desert, els
palmerars de Biskra, que ens oferien els dàtils millors del món, sobretot acompanyats d’una llet agra com el iogurt, la combinació agredolça de la qual és formidable. Jo em trobava de meravella en el Gran Erg Oriental, circulant per una carretera flanquejada de palmeres o fent picnic en un oasi asseguda a les dunes amb la companyia dels camells, els quals sorprenentment campaven lliures en el que era el seu medi natural. A la nit, sota un
cel estelat que fa mal als ulls de tanta llum com s’hi veu, una nova experiència: un allotjament en una casa mozabita prop de Ghardaia, una de les cinc ciutats mozabites que formen la Pentàpolis: Beni Isguem, Bounora, Melika, El Ateuf i l’esmentada Ghardaia. Els mozabites formen un corrent dins de l’Islam i es caracteritzen per conservar llurs tradicions i costums amb tal rigor, que visitant la Pentàpolis sembla que visquis a l’Edat Mitjana. Són
bons artesans i excel·lents comerciants; les catifes que fabriquen són autèntiques preciositats; jo en vaig comprar una per vuit euros. No obstant això, en penetrar dins del reducte de la part antiga –que és l’autèntica- experimentes la sensació que ets aliena
a tot el que t’envolta ; l’atmosfera és densa i la claror empal·lideix a causa de l’estretor dels
carrerons. El visitant ha de respectar una sèrie de normes –fins i tot no es permet fumar- i no ets rebut amb gaire hospitalitat, la qual cosa fa que et sentis com si et trobessis en un museu, és a dir, en un lloc estàtic que viu ancorat en un passat molt
llunyà i aïllat tot el possible d’altres gents. Dues
coses em van fer pensar així: en primer lloc, les
façanes de les cases tenien un portal de fusta
fermament tancat i quasi no hi havia finestres que
donessin a l’exterior i, en el cas que n’hi hagués
alguna, estava coberta d’una planxa metàl·lica amb
escassos forats, de manera que et podien veure des
de dins i tu a ells mai; però dubto que volguessin
encuriosir-se pel món exterior, ja que l’altra cosa
que em va sobtar fou comprovar reiterades vegades
que si una dona anava a sortir de casa seva, en
veure alguns turistes que s’apropaven pel carrer, es
girava d’esquena i tornava a entrar dins de casa
seva. La situació de les dones la respecto, però
m’angoixa. Van tapades amb una mena de llençol
blanc i les casades o vídues es tapen totalment la
cara i només poden veure per un sol ull; tampoc
volen parlar de la seva situació, només s’amaguen.
Els homes sí que en parlen però amb un to
intransigent i prepotent; et vénen a dir que si no
s’adopten aquestes mesures acabarien com les
europees que van en pantalons curts. Quan després
de tornar del viatge penso amb aquestes coses, no
acabo d’entendre com pot funcionar una societat en
que un decideix per l’altre ni aquesta obsessió en
aïllar-se per no rebre influències externes als seus
principis o a la seva manera de ser, tancar les
portes i finestres per no contaminar-se... què els
passarà si l’absurd s’ha quedat dintre?
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-04-2009 23:05

Luis Mariano, imitateur

                                                                     

 

 

   Nous nous intéresserons aujourd’hui à un aspect très particulier du talent de Luis Mariano : ses talents d’imitateur.

Si Mariano est sans doute l’un des meilleurs chanteurs du monde, son registre dramatique nous a toujours semblé plus limité. Luis n’avait pas le talent d’acteur d’un Frank Sinatra, d’un Charles Aznavour ou d’un Dean Martin.

Ses talents d’amuseur, en revanche, ne furent peut-être pas assez exploités au cinéma. Dans le sketch des dictateurs dans Candide, Luis se révèle prodigieux de drôlerie malgré la brièveté de son apparition. Dans ses chansons, ses talents d’imitateur n’ont peut-être pas été assez soulignés. Vous vous rappelez sans doute ses imitations de Joséphine Baker et de Maurice Chevalier dans "  La valse mexicaine "

( le grand Momo inspirait décidément beaucoup de confrères, comme Charles Trenet dans " Moi, j’aime le music-hall " chanson délicieuse où j’ai toujours déploré l’absence de Luis dans la liste des " grandes gentilles vedettes " même s’il est vrai que le royaume de Luis Mariano relevait davantage de l’opérette que du music hall proprement dit.)

Malgré son accent espagnol, Luis arrive à se moquer gentiment de la prononciation des Parisiens dans "  Gabrielle "

J’ai rencontré l’autre soir

Par les plus grand des hasards

Une petite provinciale

Qui venait de son pays

Passer quatre jours à Paris

Pour découvrir la capitale… "

C’est dans la facette espagnole de son œuvre qu’apparaissent le mieux, à notre avis, ses dons d’imitateur.

Dès son premier enregistrement "  Olvídame ", Luis imite à la perfection la prononciation argentine. Dans le monde hispanique, les Argentins occupent une place à part. A cause de la forte émigration italienne, l’accent des pays riverains du Río de la Plata (l’Argentine, l’Uruguay et dans une moindre mesure le Paraguay) s’est considérablement éloigné des autres variantes de la langue espagnole. Ainsi,la phrase

Aquellos (asquejos) et non aquellos comme tous les autres hispanophones.

Dans Mi Buenos Aires querido, admirable version supérieure à celle de Plácido Domingo et de Julio Iglesias contrairement à ce qu’affirme Joëlle Montserrat dans sa pitoyable étude sur Luis, il s’amuse à reproduire l’accent de Carlos Gardel sans que son imitation n’entache l’émotion de la chanson.

 

El farolillo de la calle en que nací "

Son imitation est très convaincante selon l’une de mes amies argentines.

Après avoir épinglé les Porteños , Luis met à son tableau de chasse les Andalous à l’accent si chantant, si particulier. Dans Sueño de Andalucía , version espagnole d’ Andalousie, Luis dans toutes ses chansons imite les Andalous. Beau souci de professionnalisme ! C’est particulièrement flagrant dans "  El botijero " alias "  Le marchand d’alcarazas "

" Yo soy solamente un andalu’

Que va ba’o la luna…"  

En dehors de ses moyens vocaux prodigieux, les talents d’imitateur de Luis Mariano constituent une facette supplémentaire de son art .

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-04-2009 21:27

Records de la Marenda

Publicat a Descobrir Catalunya

 

                                                                      

 

 

    Fa molts anys, tenia problemes econòmics com tots els prínceps russos exiliats, problemes econòmics agreujats per una pena d’amor. Per salvar-me de la bancarrota i del deshonor, havia acceptat de donar classes de literatura francesa a adolescents molt malalts. La meva nova escola era el Centre Bouffard-Vercelli. Aquest centre de recuperació, situat en un roquisser roig a l’entrada nord de Cervera, acull les víctimes d’accidents. Al primer pis es troben els malalts sense gravetat que se’n sortiran sense gaire seqüeles. Al segon, la cosa es complica. Hi instal·len les víctimes d’accidents greus. M’estimi més no parlar del tercer pis… La primera vegada que vaig anar a veure en Virgile feia un temps rúfol. M’havien explicat que el pobre noi havia jugat a rugbi fins el dia que va sortir de l’estadi paralitzat. Ara, només podia obrir la boca i els ulls. Tota la resta del cos era inerta. Els nervis no li servien de res. Totalment dependent dels altres. No podia ni mastegar ni mocar-se. Cervera és a una horassa de cotxe de Perpinyà i no sabia com reaccionaria davant d’aquest noi. A Cotlliure la mar ja no blavejava. Era grisa i bonica com la vida. Trista, sense cap vela a l’horitzó. Pensava en la meva estimada que m’havia deixat sense explicació. A Portvendres, que unia la metròpoli als departaments francesos d’Algèria, tot recorda el passat colonial. Els barris de dalt semblen un petit Télemly, el barri de les vil·les "  chic "  d’Alger, a dalt de les facultats i de les palmeres del Boulevard Saint-Saëns. Els vells pescadors de Portvendres vénen sovint d’Orà o d’Arzew que van deixar quan Algèria va accedir a la independència. A vegades parlen el valencià heretat dels seus avis que s’ha barrejat amb la variant septentrional del català. Pronuncien "  el bolanger "   i no " al bulangé " com nosaltres. Per mantenir la ficció de l’Algèria perduda, el monument de Sidi-Ferruch, repatriat també el 1962, vetlla en el port. A partir d’aquest testimoni irrisori, la carretera es fa escabrosa, remingoleja que diuen al Rosselló. El camí gira i gira tant que no tens temps d’admirar el panorama com s’ho mereix. Aquell dia, jo no feia turisme. M’esperava un nou alumne. Em va acollir amb un somriure sense poder tocar-me la mà. Tenia els ulls blaus, d'un blau vivíssim com la mar quan està ben humorada…En Virgile no es planyia mai. De què hauria servit? Els altres pacients, davant tant de coratge, sovint els venien a fer companyia, alhora entristits de veure'l així i content de ser només hemiplègics o mancs. En Virgile somreia i demanava als seus amics que li llegissin les revistes de rugbi. Quan se sentia massa desanimat, volia que el deixessin sol i s'abandonava a la desesperança. Una desesperança digna, normal i humana ja que els seus ulls encara secretaven llàgrimes. Aquest noi, tan digne, m’havia ajudat a estimar millor la vida.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-04-2009 21:17

Boualem Sansal 2

                                                                     

 

 

   Fa una colla d'anys que m'apassiona la història d'Algèria. D'Albert Camus a Kateb Yacine, de les guies turístiques del segle XIX fins a les postals de Fort de l'Eau, de la darrera edició del Guide du Routard al cuscús, de les cançons de l'Enrico Macias al rai sense oblidar el vi de Sidi Brahim, m'estimi a manta aquest país. He descobert fa poc una novel·la de categoria: Le serment des Barbares (editat en la col·lecció blanca de Gallimard) de Boualem Sansal, escriptor algerià d'expressió francesa. M'han entusiasmat el to i l'estil d'aquesta obra rabelaisienne on s'aiguabarregen el francès literari i l'argot amb alguns claps d'àrab dialectal.

Un dia, el general De Gaulle va confiar a André Malraux " Algèria romandrà francesa com la Gàl·lia romangué romana..." Escoltant regularment la televisió algeriana i descobrint aquesta novel·la, m'he adonat que la llengua francesa té encara molts dies davant seu a Algèria. Sansal explica la investigació d'un vell policia que, al llarg de les seues recerques, ens descriu la deixadesa criminal, la podridura de l'estat algerià.

" Pour un contrat, c'était un piège en bonne et due forme; trente années après le divorce, nous voilà ruinés et avec plus de nostalgiques que le pays ne comptait d'habitants et plus de rappetout qu'il n'abritait de colons. " ( p.149 ) Es desprèn de tota l'obra una desesperança, una melangia de fi del món animades per un humor radiant. El llibre m'ha fet riure tant com una memorable representació de Le dindon de Feydeau, a l'època d'Au théâtre ce soir, amb Louis Seigner en el paper principal. Recordeu? Descrivint amb rialles la burocràcia del país (una herència de la presència francesa agreujada pel marxisme...), Boualem Sansal no ens amaga res de la tragèdia actual, especificitat nacional precisa el novel·lista " Le martyre est au pays ce que le brouillard est à l'Angleterre, le spaghetti à l'Italie, le chocolat à la Suisse, la catastrophe au Bangladesh. " ( p.222 ) .

Ho haureu entès, Sansal desmunta, amb una honestedat intel·lectual admirable ara com ara, els mites de la independència algeriana confiscada pel FLN en detriment dels altres partits i dels veritables combatents que van lliutar contra l'exèrcit colonial amb les armes a les mans com el sergent dels Ulls de sorra de Lluís . " Au bout du compte, les Arabes se sont surtout battus entre eux et toujours pour de vagues chicanes et les Français qui voulaient nous décimer jusqu'au dernier ont fini par se déchirer et porter la honte dans leur pays. En dehors des chefs du FLN qui ont gagné sur toute la ligne, les autres ont tout perdu. Les Français, l'Algérie et le fruit d'un siècle de labeur; les Algériens, le peu de liberté qu'il avaient..." ( p.303 )

Aquest tema l'obessiona ja que el tracta igualment a L'enfant fou de l'arbre creux, una altra novel·la, no tan encertada al meu parer. Amb obstinació, Sansal denuncia l'estafa del FLN que va malgastar una revolució gloriosa contra el colonialisme francès en un pillatge generalitzat del país i en una manipulació de la memòria. " l'accès aux archives de la révolution est réglementé et pas qu'un peu! À côté, Fort Knox est une galerie marchande. Cette bâtisse n'est pas comme les autres, chaque pilier a trois ombres. Si le contenu en était révélé, le pays volerait en éclats. " ( p. 237 ) Si voleu riure, emocionar-vos i entendre millor la situació d'aquest meravellós país martiritzat, llegiu aquest autor...

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-04-2009 10:06

El perro del vecino

   Article publicat al Punt, edició de Perpinyà

 

 

                                                                         

                                                                                      

 

 

 

Em demano sovint si no valdria més per a tothom que deixés d'escriure en català i adoptés el castellà, el francès o la llengua d'oc. En tinc un fart que els meus articles estiguin retocats per unes quantes persones que tenen un coneixement molt superficial del català. En un article recent, havia escrit la fred i no el fred. Si la persona que m'ha corregit aquesta suposada falta s'hagués pres la pena de consultar el nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, hauria descobert que la forma femenina és tan normativa com la masculina. El corrector o la correctora s'ha pensat " aquest francès ni sap que es diu el fred..." i ja està...Amb un any i mig de col·laboració n'he vist de verdes i de madures. Encara ric d'una modificació grotesca. Havia escrit " M'estimi més comptar les puces del ca del veí " i vaig llegir al Punt " M'estimi més comptar les puces de cal veí..." ¿ Divertit, oi? El corrector, que segurament no ha passejat ni pel Rosselló ni per Mallorca i que ha llegit en català les obres obligatòries a la facultat per a treure oposicions, ignora que " un ca " és " un gos " ( un perro, en la lengua de la Corte...) Per la gent que no coneixen el català light del segle XXI, el títol d'aquesta columna donaria en llatí " vicini canis ", " lo can dau vesin " en occità de Provença, " il cane del vicino " en italià, " le chien du voisin " en patuès de París i " cîinele vecinului " en romanès. El mot ca, que deriva del llatí canis té molts cosins com ho veieu...És veritat que un corrector no ha de saber llengües...Com tothom, faig faltes d'ortografia en les parles que conec però, cada cop que tinc un dubte, consulto dos o tres diccionaris per treure'n l'aigua clara.

El que més m'empipa és que intento escriure en un català d'aquí, bastant normatiu, comprensible a tot Catalunya. Sovint " sacrifico " paraules i girs del terrer perquè sé que no s'entenen al sud de l'Albera. Quan goso allunyar-me un xic del català de la Ciutat Comtal, em cauen a sobre muntanyes d'incompetència, de pretensió i de cofoisme gramatical. ¿Què haig de fer? Em caldrà d'ara endavant proposar una traducció castellana de les meves columnes? Esto del catalán no es para los gabachos. Es una cosa seria...

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Vicenç  le 05-04-2009 à 18:55:45

Si vol creure'm, no s'estigui d'escriure paraules genuïnes del Rosselló, precisament és un dels encants de la seva literatura: la seva riquesa lèxica. És un plaer llegir escriptors com vostè. I si no entenem alguna paraula ja consultarem l'Alcover-Moll, que per alguna cosa s'han fet els diccionaris. Salut.

2. Mitrophane  le 05-04-2009 à 19:09:53  (web)

Teniu tota la raó Vicenç...La nostra llengua és bonica en la seua diversitat...Un dels encants de la universitat catalana de Prada prové de la musicalitat de totes les nostres variants...

3. Quim  le 14-05-2010 à 11:07:03  (web)

Al costat de Barcelona, però, hi ha una localitat que s'anomena Viladecans, i a Mallorca diuen "ca"; a banda que també existeix el sinònim, en registre culte, "ca". Crec que aquest corrector no devia ser massa bo...

Cordialment,

Joaquim Torrent

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 05-04-2009 09:58

Del català al Rosselló

 

 

     Arran les columnes publicades per en Francís Fabre i en Vicenç Pérez Verdell, desitjava afegir avui el meu gra de sal a la discussió. D'ençà que llegeixi en català, sempre m'ha xocat un fet. Els catalans del Principat escriuen en llur variant dialectal; els valencians en valencià; els mallorquins en mallorquí etc. Només, els nord-catalans escriuen en una mena de català fabrià deslligat de la llengua parlada a llurs comarques . Un català de necròpoli segons l'encertada expressió de Pons. Ara, aquesta llengua que encara parlem, en aquestes terres catalanes actualment sota administració francesa, encara l'anomenen català. Les meues padrines catalanes i el meu padrí català ( l'altre era rus i em va donar el nom de casa...) deien que parlaven català. Per ells, " rossellonès " designava un habitant de la plana. Res més...I tenien raó...M'estimi més que hom parli dels parlars catalans septentrionals. El rossellonès no existeix. Us puc assegurar que entre els parlars de Nils, Cànoes i Pontellà ja apareixen variacions ínfimes...Mit aquí perquè ens fa menester d'una llengua normativa ( gràcies a Pompeu Fabra ja la tenim! ) Em sembla que aquí dalt ja coneixem prou dificultats per crear-ne d'altres...Com més va, més franximans em demanen si hi ha moltes diferències entre el rossellonès i el català! Reservem, doncs, el gentilici rossellonès a tot allò que vulgueu tret de la llengua..

D'ençà que escric en català, m'obsessionen les divergències entre la llengua parlada vora meu i el català normatiu. Crec que, amb un poc de seny, les podem reduir força. Us recordi que la desinència en -i és admesa per l'IEC al present d'indicatiu així com els pretèrits imperfets en -éssem i -ésseu que retrobem al País Valencià. També són normatius els possessius en -eua com meua, teua, seua. Tot és una qüestió de tacte. Demanant-nos sempre si ens poden comprendre de Salses a Guardamar i empolvorant raonablement un català estàndard amb mots d'aquí ( ben bé d'aquí o del Llenguadoc i no de França endins, ei...) crec que obtindrem un català del Rosselló literari - artificial per cert mes quina llengua literària no és artificial?- a mig camí entre la llengua parlada i la llengua normativa. Entre les ultrances d'un Jordi Carbonell i d'un Albert Saisset deu ser possible de trapar quelcom de crane...

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Quim  le 14-05-2010 à 11:09:32  (web)

De la mateixa manera que, pròpiament, no existeix el rossellonès, tampoc no existeix pas el català d' Aragó...

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article