VEF Blog

Um homem só deve falar, com impecável segurança e pureza, a lingua da sua terra : todas as outras as deve falar mal, orgulhosamente mal...Falemos nobremente mal, patrioticamente mal as linguas dos outros

Eça de Queirós A correspondência de Fradique Mendes

E-notícies,  20/03/2013

Fa deu mesos, un conegut militant socialista francès, director d'una revista ultra confidencial, va contestar violentament a un article meu on explicava que Nicolas Sarkozy encara no havia perdut les eleccions.

M'agradaria conèixer l'opinió d'aquest senyor sobre el recent perjuri del president Hollande. Si Sarkozy havia declarat que mai no firmaria la Carta Europea sobre les llengües minoritzades, Hollande havia afirmat que la signaria . Era una de les promeses del seu programa.

El president francès acaba d'adoptar el punt de vista del seu predecessor. En el tema de les llengües, quasi tots els polítics francesos llevat de François Bayrou i de la majoria dels elegits ecologistes palesen el mateix odi jacobí. Le Pen i Valls, mateix combat.

L'objectiu real dels polítics francesos és eliminar les darreres romanalles de les llengües parlades a França. Qualsevol neo franquista és més obert, més tolerant en aquesta qüestió perquè el francès mitjà ni vol sentir a parlar d'un ' sano regionalismo bien entendido' Per un bon socialista francès, un bon català és un català mort és a dir un català que no parla la llengua de Ramon Llull.

I aquesta gentola té la santa barra de dir que França és el país dels drets de l'home, perdó dels drets humans. Quina una !

Mon pare era metge militar. Des del meu naixement, sempre vaig viure a la vora d'una caserna de l'exèrcit francès. Els meus primers cangurs portaven l'uniforme. Els coneguts dels meus pares també. Tinc un vincle visceral amb l'exèrcit, l'armada que diem al Rosselló. Una tarda d'abril a Girona, enfilant-me cap a la catedral sota els xiprers del Passeig de la Reina, vaig tenir una il·luminació. Amb la certesa d'un creient, vaig descobrir que el meu país no era França sinó Catalunya. Arran d'aquell descobriment, no podia portar els galons d'oficial d'un exèrcit estranger. Un poc de coherència m'ajudaria a veure-hi clar en el meu entrellat d'ànimes entortolligades. Em sentia àrtic entre els catalans, meridional amb els francesos i oriental amb els occitans. Tenia tres pàtries Catalunya, França, Provença i, per què no Rússia?

No pecava per oportunisme. Era culpa meua si havia nascut en una terra catalana anexionada per França amb una mare rossellonesa i un pare mig conflentí mig rus?

A més, els meus resultats a les proves de selecció de l'exèrcit m'atorgaven el coeficient intel·lectual d'un ximpanzé mitjà. Durant un any tots els meus superiors es van pensar que havia sabotejat els testos. Els mirava, callat, amb un somriure molest. Com els diria la veritat? Havia respost tan bé com podia. Pels dissenyadors de les proves, tenia el cervell d'un macaco de Formosa. Acceptava el veredicte, sense falsa modèstia.

El coronel Paris m'havia increpat.

—Quina vergonya! Un intel·lectual com vós hauria de ser oficial. Sense gent com vós, tindríem un exèrcit de pretorians i Déu sap que hauria passat a Algèria el 1961 quan els generals es van aixecar.

Aquell coronel, de sensibilitat socialista, segons el professor Schwob sempre ben informat, m'havia dit ' passeu ' quan havia tustat a la seua porta. L'havia trobat de calçotets.

—Excusez-moi, mon colonel.

—Je vous en prie, on est entre hommes.

El coronel sabia navegar entre els diferents ministeris. El vaig veure per televisió, ascendit a general i a conseller militar dels principals canals francesos, durant la segona guerra del Golf.

Malgrat tot el que sé, les matances colonials, les traïcions, les mesquineries, malgrat tots els llibres d'història que he llegit, encara tinc un cert afecte per l'exèrcit francès. És així. No puc pas mossegar la mà que em va nodrir. Precisem un punt. L'exèrcit de la república no té res a veure amb les forces armades del regne d'Espanya. Aquest és un exèrcit república, l'exèrcit de la nació sense tradició colpista. Durant el meu servei, poques vegades els meus superiors em van tractar de tu.

Entre els militars, vaig conèixer gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que vaig tractar. El brigada Clerc es delia per la poesia japonesa. El tinent Morice dominava el serbo-croat, l'alemany, l'italià i altres llengües de la Mittel Europa. Els oficials tenien humanitat i un humor resignat de vençuts que continuen creient en valors caducats com les piastres de la Banca de l'Indoxina. Havien oblidat d'eliminar de llur diccionari personal mots com honor, coratge, sacrifici. Miraven cap al cel, amb els ulls confiants, tot i que pressentien que Déu ja no entenia el francès.

LLISTA RECONSTITUÏDA DELS LLIBRES CATALANS QUE VAIG LLEGIR DURANT EL MEU SERVEI MILITAR

ARTÍS GENER Avel·lí

—Paraules d'Opoton el Vell Una obra mestra malalta. L'argument és extraordinari, però Avel·lí Artís Gener, amb tot el respecte, no és un bon novel·lista.

BERTRANA Prudenci

—Jo ! Memòries d'un metge filòsof Una petita obra plena d'enginy i d'humor.

—El desig de pecar / Josafat Pocs escriptors han sabut traduir les frustracions sexuals com ell.

BOSCH DE LA TRINXERIA Carles

—L'hereu Noradell No en recordi res. Ho confessi...

CALVET Agustí

Tots els camins duen a Roma Una obra mestra que sempre torni a llegir amb fruïció. Sempre he sentit tendresa per Gaziel. Consideri la seua història de Sant Feliu de Guíxols i les seues memòries —Tots els camins duen a Roma— com dos monuments de la literatura catalana

CANDEL PACO

—Els altres catalans Un llibre molt humà i ben fet que m'ajudà a comprendre els nous catalans.

CAPMANY Maria Aurèlia

—Un lloc entre els morts Tots els amics em repeteixen que és una obra mestra. Que m'expliquin per què no he pogut anar més enllà de la pàgina 20.

CATALÀ Victor

—Solitud La meua amiga Imma Salvatella i Rull em va dir que era una gran novel·la, però que potser presentava un lèxic massa ric per mi. L'atmosfera em va agradar així com el català postís del pastor, mig rossellonès, mig empordanès.

CERDÀ Jordi Pere

—Col·locació de personatges en un jardí tancat. No l'he pogut acabar. Malgrat els dictats dels catedràtics de literatura marxistes i dels crítics a sou, he arribat a aquesta conclusió. El teatre de Jordi Pere Cerdà és bastant bo, la seua poesia correcta, la seua prosa narrativa infecta.

ESPRIU Salvador

—Laia Sempre m'ha agradat aquest nom. Si tingués una filla i si la meua dona estigués d'acord, la batejaria així. Pel que fa a la novel·la, la vaig comprar pel setembre del 1986 en un quiosc de l'estació de Tarragona. Em va atreure la carona fina de la Núria Espert a la portada que em recordava la Rosa d'Ulldecona. Era una història de pescaires, crec...

GAZIEL veg Agustí Calvet

GENÍS I AGUILAR Martí

—Julita No en recordi res. Niente.

JUAN ARBÓ Sebastià

—Terres de l'Ebre Un gran drama rural. Encara senti l'aire de la mar, l'olor de l'arròs i del fang. M'havia agradat, però no ho tornaré a llegir tot i que posseeixi una edició deliciosa d'aquest llibre.

LLOR Miquel

—Laura a la ciutat dels sants Ja sé que tothom diu que aquesta novel·la, plugenca i boirosa, és una obra mestra. L'he llegit dues vegades per convèncer-me'n. Debades.

OLLER Narcís

—La febre d'or Un gran llibre que la gent saluda en passar davant sense entrar-hi.

ORS Eugeni d'

Glossari Don Eugenio va permetre a la nostra literatura d'internacionalitzar-se i sortir de la casa pairal.

PEDROLO Manuel de

—Totes les bèsties de càrrega Aquesta obra m'havia impressionat en aquell temps amb l'atmosfera feixuga.l'hauria de tornar a llegir.

—Mecanoscrit del segon origen La biblía dels benpensants. Un llibre que ha allunyat molts joves de la literatura

—Domicili provisional En recordi poca cosa, però sé que m'havia fet riure.

—Un amor fora ciutat Una novel·la sobre l'homosexualitat interessant i reeixida, tan coratjosa com la cançó ' Comme ils disent ' de Charles Aznavour,

PERUCHO Joan

—Llibre de cavalleries Un llibre fi i divertit. Don Joan, però, era un home maleducat. Li vaig enviar Les rambles de Saigon, el meu primer llibre, perquè ell havia escrit La guerra de la Cotxinxina. Mai no em va contestar. Un geni com Mistral responia a totes les lletres que rebia...

PLA Josep

—Un senyor de Barcelona El llibre més divertit de l'autor, ple d'anècdotes a la manera de Sacha Guitry.

—Contraban i altres narracions Al meu parer, l'obra planiana constitueix un conjunt, un " tot " Frase rere frase, clafertes de prosaïsmes i provocacions xucoses, Pla recrea un món. Les seues evocacions de les planes flamenques, posem per cas, en Una aventura al Canal o de les nits d'estiu a la rambla de Sant Feliu de Guíxols et donen la il·lusió que a vegades la vida és bonica i té potser un sentit.

PORCEL Baltasar

—Cavalls cap a la fosca Només en puc dir que es tractava d'un llibre ambiciós. No recordi res més.

—Els escorpins M'havia agradat l'atmosfera ofegant.No en sabria dir res més.

POUS I PAGÈS Josep

—La vida i la mort d'en Jordi Fraginals Cap interès tret del llenguatge

PUIG I FERRETER Joan

—Els tres al·lucinats Un llibre al·lucinant, sobretot al començament. L'he llegit tres vegades, sempre amb la mateixa febre.

—Camins de França Molt bo, sobretot els capítols sobre la frustació seuxal. Un to planyívol constant aigualeix el llibre.

RODOREDA Mercè

—El Carrer de les Camèlies

L'obra germana i maleïda de La Plaça del Diamant. La poesia rau a cada cantonada, la llengua encanta, però el perfum de La Plaça del Diamant s'ha esvanit.

—Mirall trencat l'he llegit, no em va desagradar sense enlluernar-me. Només recordi una atmosfera jardinera.

—Tots els contes Està bé, evidentment, però el conjunt és molt desigual.

RUSIÑOL Santiago

—L'auca del senyor Esteve Una obra divertida, de poca volada, que permet saber com parlaven els barcelonins cent anys enrere. Gràcies mestre Fabra!

SAGARRA Josep Maria de

—Memòries Cal saltar tota la part sobre els avantpassats. Després, el llibre és molt agradable, dos o tres esglaons a sota de Gaziel i Pla.

—Vida privada La novel·la em va agradar tot i que la vaig trobar sobrevalorada. Mantinc la meua opinió tot pensant que la vaig menystenir massa. La llengua de Sagarra és meravellosa, c'est une affaire entendue, però el millor de Sagarra apareix als seus articles de l'aperitiu.

TRABAL Francesc

Vals Un llibre lleuger i tràgic com els millors valsos de Johann Strauss.

VERDAGUER Pere

Nadina bis Una obra pretensiosa i sense interès com quasi tots els altres llibres de l'autor.

VILANOVA Emili

Lo primer amor i altres narracions Interessant només pels arqueòlegs de la literatura o per la gent que no té cap altre llibre a l'abast.

Aquesta nit he fet un somni. Res d’alliberament, res d’opressió. Un somni molt estrany en un palau francès, al mig de les muntanyes, un palau trist i verd, un xic abandonat. Els darrers domèstics portaven les maletes cap a una carrossa caòtica. Vora un piano blanc una noia plorava.

Aquest somni m’ha perseguit tot lo dia. Aquesta nit l’he retrobat gràcies al piano d’Eduard Fontbona. Seria massa fàcil de dir que la música raja d’aquesta font, massa fàcil i inexacte. La música que ha recuperat al fons de tants arxius menystinguts no raja. Jo diria que balla o més aviat camina de puntetes amb elegància per no molestar el personal.

Quan era adolescent, el pare de l'Eduard li va regalar les partitures de les dotze sonates mig oblidades però, enamorat de Chopin, ni les va mirar. Molts anys més tard, un alumne seu no vingué a classe i el maestro desvagat va remenar els prestatges de l'escola quan va recordar de sobte les sonates negligides. La història és senzilla i bonica com als contes d'antany.

Eduard Fontbona amb la gràcia d’un Voltaire inspirat, sap recrear aquesta civilització perduda, Pompeia musical que està explorant amb passió i minúcia. Grazzie Maestro!

Il paraît que tous les Français et les Allemands comptent Charlemagne parmi leurs ancêtres. Il eut tellement de maîtresses, le bougre. Les Catalans peuvent aussi se réclamer de l'Empereur à la barbe fleurie. Nos voisins et cousins andorrans lui vouent un culte. Outre ses exploits guerriers et amoureux, Charlemagne fonda aussi l'école et la Catalogne. On ne prête qu'aux riches, c'est bien connu.

ARSENE LUPIN A RIA

Peu de gens se rappelle que Maurice Leblanc, créateur d'Arsène Lupin, mourut à Perpignan en 1941. Il aurait pu donner une suite au Bouchon de cristal, l'un de ses romans les plus palpitants, consacré aux suites de l'affaire de Panamá. On a trouvé dans les ruines du château un pommeau de cristal. Mais que fait donc le gentleman cambrioleur?

LE PETIT CHEMIN QUI SENT LA NOISETTE

Comme dans la chanson de Jean Sablon, il existe à Ria un petit chemin qui sent la noisette. Il mène à l'ancien 'pou de gel' (glacière, puits à glace) construit en 1685. Le site se présente comme une citerne où les villageois entreposaient de la glace. Pour vous y rendre, prenez la route de Conat. Après la dernière maison, une sente file vers la rivière. Suivez-la.

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Le mythe se barre

L'un des plus célèbres westerns de John Ford — L'homme qui tua Liberty Valence— révèle au spectateur vers la fin que les mythes ont la peau dure et se substituent souvent à l'histoire authentique. ' Quand la légende dépasse la réalité, on publie la légende. ' est la morale à la fois poétique et cynique du film. La légende de Guifré pourrait constituer la matière d'un bon western ou d'un film historique japonais, plein de samourais sautant par dessus les murailles.

Dès 1812, l'historien barcelonais Joan de Sans i de Barutell démonta, pièce par pièce, la légende. Rien n'y fit. Tout au long du XIX siècle et plus particulièrement à l'époque romantique, les peintres et les poètes donnèrent de nouvelles couleurs à la vieille légende. Le tableau sur la mort de Guifré de Claudi Lorenzale i Sugrañes est de plus émouvants. L'artiste y plagie le Gréco avec ses personnages au long visage. Cependant, cette toile, malgré ses bonnes intentions, relève davantage de l'hagiographie pour boites de chocolat que du chef d'œuvre.

En poésie Ria et sa légende eurent plus de chance. Joaquim Rubio Ors, Josep Coroleu et surtout Jacint Verdaguer.

Posa els dits en la ferida,
els passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.

( Il met ses doigts sur la blessure / Il les passe sur l'écu d’or. / Si le comte Jofre pleurait, / Il pleure encore plus fort, / Mais ses larmes de peine
/ Sont à présent des larmes de joie. )

Dans les premières pages de La gloire de mon père, Marcel Pagnol affirme que tous les manuels d'histoire du monde sont des outils de la propagande des gouvernements qu'ils servent. Le moulin de Valmy, l'ossuaire de Douaumont ou la Bastille font partie des lieux de mémoire de l'histoire de la République française. La Catalogne elle aussi a distingué ses propres lieux de mémoire comme le monastère de Montserrat ou le pin aux trois branches. Ainsi, le village de Ria (Rià en catalan), inconnu de la plupart des Français, occupe-t-il une place centrale dans la construction du roman national des Catalans. Feuilletons la saga, rédigée en latin, Gesta Comitum Barchinoensium.

' Par le récit des Anciens, nous savons qu'à une époque lointaine il y eut un chevalier du nom de Guifré, natif de la ville Arrià, qui est dans le territoire du Conflent, à côté de la Tet, près du monastère de Sant Miquel de Cuixà. '

C'est, en effet, à Ria, autrefois Arrià, que, selon la légende, naquit la Catalogne. Guifré el Pilós (le Poilu, alias Guifre, Jofre ou Jofré. Certains historiens hagiographes firent du maréchal Joffre un descendant lointain du seigneur de Ria. ) Le roi des Francs trempa sa main dans le sang des blessures de Guifré et, tout en passant quatre doigts sur le bouclier doré du comte de Barcelone lui dit ' Ce seront vos armes, comte. ' Ces armes connurent un succès réel puisqu'on les retrouve dans toutes les localités de l'ancien royaume d'Aragon (Catalogne, Aragon, Pays Valencien, Baléares, l'Alguer en Sardaigne ) mais aussi en Provence.

Le drapeau flotte sur la marmite

Ria s'accroche à cette légende comme son château ruiné au rocher. Désespérément. Le voyageur, pressé d'arriver aux pistes de Cerdagne et du Capcir, n'aperçoit peut-être pas le drapeau qui flotte sur les ruines du castel et suit la nationale en passant sous les façades grises. Ici s'achève vraiment la plaine. Quand j'étais petit et partais pour les Angles avec mes grands-parents, c'est là que commençait réellement l'aventure. C'est aussi ici que naquit Robert Vinas, le célèbre historien spécialiste des Templiers en Catalogne et traducteur de nos chroniques médiévales.

Mon curé chez les fantômes

Ria, comme tous nos villages, mérite mieux qu'une traversée rapide. On y distingue quatre quartiers. Le village de Ria proprement dit, le village de Sirach (en catalan on l'orthographie Cirac) et l'ancien hameau de Llúgols. J'aime beaucoup ce village fantôme, rendu célèbre grâce à un curé de fictif, ami de l'abbé Bitarol protagoniste des extraordinaires Històries de la Roca del Duc, antérieures de quarante ans au Petit monde de don Camillo de Giovaninno Guareschi.

A Sirach, colonie de Ria, s'élève l'église de Saint Clément, romane naturellement. Jadis elle dépendait de Cuixà. Son clocher servait aussi de tour de défense contre les envahisseurs. On y trouve encore quelques statues du XVII et du XVIII qui auraient bien besoin d'être restaurées. A notre époque étrange où l'on installe tant de ronds-points inutiles, on laisse pourrir l'héritage de nos ancêtres. C'est ce que l'on appelle le progrès.

Maréchal Vauban, nous voilà

Les gens de Ria appellent la Lliça le quartier aux pieds du château. Ce fut le maréchal Vauban qui procéda à la démolition du château. Il pourrait disputer au cardinal de Richelieu, grand démolisseur de forteresses devant l'Éternel, le titre de plus grand vandale de l'histoire de France. S'il nous a laissé un réseau de citadelles admirables comme Villefranche-de-Conflent, Montlouis, Briançon ou Mont-Dauphin, Sébastien le Prestre de Vauban était aussi un militaire de son temps pas très regardant sur les moyens mis en œuvre pour gagner des batailles. Ce grand bâtisseur causa aussi la mort de milliers de Catalans. Et, Villefranche ne lui doit que le fort Libéria et quelques aménagements comme les bastions. Malgré ce passé cruel, on se sent bien dans les ruelles de Ria. L'église Saint Vincent a du mal à se rappeler qu'elle fut romane tant les générations qui se succédèrent y ajoutèrent leur grain de sel architectural. On y reconnaît un clocher de style lombard, de la ferronnerie médiévale, un parvis en marbre du XVII, deux Vierges romanes pour sauver l'honneur et surtout des retables baroques.

Comme partout, les vieux lisent le journal dans une odeur de géraniums et guettent le chaland à qui ils pourront raconter leur guerre. On demanderait presque pardon aux chats de les déranger dans leur sieste.

Liverpool au milieu des poules

De l'époque métallurgique, avec des fourneaux qui se maintinrent (il fallait le placer celui-là) jusqu'au début du vingtième siècle, il ne reste pas grand chose. La crise de 1929 et l'éloignement du village provoquèrent la fermeture de ces usines miniatures. Ainsi le village et ses alentours évitèrent-ils de s'enlaidir comme Saint-Étienne ou Saint-Chamond. Le village est resté intact et constitue un excellent point de départ pour les excursions à travers le Conflent. Finalement, il faut bien reconnaître que rira bien qui Ria le dernier....

Jordi van Campen

http://homesensegat.wordpress.com/2013/03/07/els-taxistes-del-tsar-de-joan-daniel-bezsonoff/

El 2007, Editorial Empúries presentava un llibre sorprenent, a mig camí entre la biografia nostàlgica, la guia Baedecker i la novel·la d’acció. D’haver-se publicat a França hauria reobert el debat sobre la mort de la novel·la. A casa nostra, “Els taxistes del tsar” va merèixer elogis de la crítica i va obtenir un cert ressò. El llibre està traduït al castellà.

¿De què són fetes les nostres petites existències sinó d’anècdotes intranscendents?, es demana Joan Daniel Bezsonoff. És així que troba un pretext per escriure, en un atac tardà de russofília, alhora que investiga els orígens eslaus de la seva família a partir de la vida de l’avi Mitrofan.

Farcida de detalls, la mirada que ofereix no és mai lineal. Obre perspectives saltant de tema en tema amb l’agilitat d’un gat altiu. En parlar de la ciutat on va néixer l’avi rus, Voronej, ho fa des del passat i del present, però també des de la toponímia, dels grans homes i de l’arquitectura de Rússia i França, creuant un pont invisible entre totes dues potències, eliminant el factor temps sense manies. Ens fa entrar de ple a Voronej, gairebé sentim l’alè dels vianants en girar les pàgines del llibre. I com més en detall parla, més desapareixen les fronteres i els límits, com qui s’acosta a la paret d’una aquari per veure els esquals i oblida la presència del vidre.

Quan ens parla de fets històrics, Bezsonoff els presenta llaminers i acolorits, vius. La seva exactitud és exasperant però alhora dota la narració de versemblança: “Les minyones són boniques, famoses a tot Rússia per la bellesa de les seves cames. Les més espavilades han quedat davant d’un dels set teatres i dels dotze cines de la ciutat”. Quan ens il·lustra sobre autors, ofereix un elenc de luxe: Puixkin, Tolstoi, Turguénev, Balzac i Stendhal, tots a la mateixa pàgina; ¿qui en dóna més?

La ironia acompanya el lector des de la citació inicial de Salvador Dalí: “La revolució Russa és la Revolució Francesa, que arriba tard per culpa del fred”. Més: “Pels voltants del 1976, la televisió francesa, que en aquell temps no prenia el públic per imbècil…”. Aquesta és una lectura amb voluntat postmoderna d’acompanyar, com ho és “El lloro de Flaubert” de Julian Barnes o “La identitat” de Milan Kundera. Com que entre autor i lector la interacció és constant -fins i tot contesta possibles retrets-, hom té la sensació de conversar amb un antic amic.

L’autor formula cada frase com si fos la darrera que escriurà en vida, i és així que la seva prosa busca l’exigència de la llimona, i que li permet assolir un impossible: acostar-se a la senzillesa de la veritat humana, a la tristesa última de les coses. Parlant d’una tal Isabelle, ens confia que l’embogien “els seus ulls blaus, melangiosos i buits com la seva biblioteca”. Tirant de tòpic, diríem que és un bon escriptor rus.

 “Si tots els catalans són filòlegs, els russos es consideren especialistes en gramàtica”. Com en tots els llibres d’en Bezsonoff (autor d’un diccionari occità-català), és inevitable topar amb l’etimologia. Fins i tot reflexiona sobre la funció del llenguatge (qui hauria dit que una novel·la en català escrita per un rus podria parlar de l’ús de la segona forma del condicional passat eusse aimée en un poema de Baudelaire). Aquest és sens dubte un dels punts claus de la seva obra: la reflexió sobre la llengua i el llenguatge, i sobre el futur del català amb la seva perspectiva privilegiada i descoratjadora alhora: el seu referent és el Rossellonès, on la nostra parla era quotidiana cinquanta anys enrere, mentre que actualment és a penes residu per a turistes. Si en Joan Coromines fos viu, no dubto que s’hauria interessat per en Bezsonoff.

Els lectors habituals de l’autor trobaran en aquesta novel·la un valor afegit, i és que hi ha elements que més endavant esdevindran llibre per si mateixos: amors, estudis, professors… Elements tots ells que desenvoluparà a “Un país de butxaca” i al més recent “Les meues universitats”.

Al llarg de la seva ja extensa obra, Bezsonoff utilitza sempre la mateixa treta per submergir-se en tot allò que li crida l’atenció: pretendre que parla de si mateix. Amb llibres aparentment autobiogràfics com aquest, ens acosta a l’alta literatura: no parla d’ell mateix sinó de nosaltres i del nostre pobre, petit i desmembrat país.

A resultes d’aquesta novel·la, l’autor va obrir un bloc que genera molt de moviment sobre literatura, sobre l’estat del català i sobre la Catalunya Nord: Can Mitrofan. Pel nombre de visites, és evident que els lectors coneixen bé en Joan Daniel Bezsonoff. Potser és hora, des de les institucions que promouen la literatura catalana, de valorar aquest gran escriptor i atorgar-li els galons que mereix. Les tres estrelles de tinent, per exemple.

http://www.cugat.cat/diari/sons/86493/especials/publicitat

Ressenya publicada a EL TEMPS, 19/02/2013

Josepmiquel Servià

Cada cop que em topo amb en Josepmiquel Servià pels camins de la vida, pels passadissos de la universitat catalana d'estiu de Prada o en alguna presentació a Barcelona, l'increpo i li retrec la seva peresa. Si l'amic Servià no fos tan gandul, podria ocupar un lloc d'honor al panteó de les lletres catalanes. S'acaba de reeditar Pluja de sang, un recull de narracions del 1974, que constitueix un passaport cap al país màgic d'en Servià. L'autor és fill de la terra empordanesa i els relats configuren tota una geografia sentimental. 

  En aquests relats juvenils, Josepmiquel Servià té accents més tràgics, més sarcàstics que de costum. Ell, enamorat de la vida, amant de l'amor en totes les seves variants, constata en un text tràgic, la impossibilitat de la felicitat. Com el Soral de Belle du Seigneur d'Albert Cohen o, menys tristament, el protagonista de La felicitat conjugal de Tolstoi, els personatges servians no accepten pas les concessions inevitables de cada dia, l'assassinat quotidià i programat de l'amor. Els protagonistes servians volen viure la felicitat en la seva plenitud. No volen les tristes mitges tintes de la gent qualsevol. Josepmiquel Servià sap descriure amb plasticitat la bellesa de la costa empordanesa.

' Blanes, mirat des de la punta de l'espigó, s'oferia en una rècula meravellosa de cases petites, senzilles i blanques, clapejades dels més virolats colors. El conjunt feia l'efecte d'una immensa gavina, cercant la fauna, amb les ales esteses ran de la mar. ' (pàg 9) ' Les restes del vell castell de Sant Salvador i de l'enrunat monestir de Sant Pere de Roda ja no eren sinó ombres que jugaven amb el contrallum de la posta. ' (pàg 13)

Com el Charles Anavour de ' Que c'est triste Venise! ' només pot celebrar ' l'inutile beauté ' dels paisatges que no seran suficients per a desviar els personatges de llurs projectes sinistres.

En Josepmiquel té la saviesa desesperada i voluptuosa dels vells gats orientals que fan la migdiada a l'ombra dels patis venerables per plaer i també per preparar-se a la mort que acollirà amb una cortesia resignada.

L'estil flueix, lleuger. El lector se la xala d'allò més, però un home amb tants talents, tanta facilitat i felicitat verbals, potser s'hauria d'avergonyir de publicar tan poc. Sospiti que li agraden massa la vida i els seus plaers per dedicar-se a la vida monacal d'un escriptor. Servià deu al lector un gran llibre, una simfonia magna més enllà dels seus valsos empordanesos deliciosos que ens fan rodar el cap i ens deixen als llavis un perfum de xampany i d'amor perdut.

Servià posseeix el català ric dels escriptors d'antany amb una forta cultura al darrere. Pluja de sang pot constituir un ADN de l'autor de Palamós. El lector més exigent hi trobarà totes les seues qualitats amb les seues facilitats.

 En aquestes set narracions, majoritàriament situades al seu estimat Empordà amb una escapada a Barcelona i una altra a Venècia, s'hi respiren uns aires molt diferents. Josepmiquel Servià hi tracta temes com l'homosexualitat, l'amor impossible, la fugacitat de la bellesa servits per una prosa precisa, massa a vegades amb un tuf floralesc.

En Servià és el nostre Petroni, però encara no ha trobat el seu Neró. La seua evocació de l'homosexualitat, amb tendresa i sarcasmes, rellisca com als millors llibres de Roger Peyrefitte, mordaç.

' I fins i tot és possible que després de l'última reblincada del teu cos sobre el matalàs, ja de nou serè i reflexiu, t'enorgulleixi la certesa de saber que demà, a l'acadèmia, al gimnàs o a l'oficina, els teus companys continuaran pensant de tu que ets « tot-un-home». (pàg 30)