VEF Blog

J Daniel Bezsonoff – Montalat

sòci dóu Felibrige

Perpignan, 18 octobre 2013

Monsieur le Majoral,

J'ai lu avec tristesse votre article sur la Catalogne dans le dernier numéro de Prouvènço d'aro. Vous omettez de signaler qu'entre un million et demi et deux millions de Catalans ont participé à la chaîne humaine sur laquelle vous ne vous appesantissez guère.

Vous me semblez mal informé.

Si l'économie joue naturellement un rôle dans le mouvement actuel vers l'indépendance, elle est loin d'être essentielle.

Les revendications des Catalans ne datent pas d'hier et n'ont rien à voir avec les pitreries de la Ligue du nord en Italie. Je suppose que vous avez lu ' La coumtesso ' de Frédéric Mistral et entendu parler de Victor Balaguer, voire des des volontaires catalans de la Légion Etrangère en 1914-1918 et peut-être du complot de Prats de Molló en 1926.

Les Catalans n'ont jamais été des terroristes. Ils revendiquent simplement le droit d'organiser un référendum pour pouvoir décider démocratiquement de leur destin.

Ils ne veulent pas connaître le sort de la Provence envahie, défigurée, bafouée où la langue de Frédéric Mistral ne survit que grâce au dévouement des Félibres et de tous les amoureux du provençal.

Veuillez agréer, Monsieur le Majoral, l'expression des mes salutations distinguées.

Ressenya publicada en EL TEMPS 

Michel Adroher

Les troubadours roussillonnais (XII- XIII siècles)

Publications de l'Olivier

Pesillà de la Ribera, 2013

 Premi Mediterrani, 2013

En un món ben fet, pensi que Catalunya seria una república independent al nord i al sud de l'Albera i tots els lectors catalans podrien llegir, amb la mateixa facilitat que el castellà, els autors occitans. Almenys, els provençals i els llenguadocians, les variants dels quals no s'allunyen gaire de la nostra parla. L'occità mediterrani és molt accessible per nosaltres que el gascó i la seua modalitat aranesa. El senyor Michel Adroher, professor de literatura francesa medieval a la facultat de Perpinyà i natural d'Illa de Tet (pàtria del poeta Josep Sebastià Pons, més recordat i valorat a les terres occitanes que no pas a casa nostra) acaba de publicar un recull dels trobadors rossellonesos als segles XII i XIII que permetrà al públic català culte de verificar la proximitat entre català i occità. ' Bona dona, pus me fezes gelos, / non amiey re contra-l vostre plazer. ' (pàg 164, Bona dona, m'heu tornat gelós, / i no m'agrada res que us pugui desplaure.) Al meu parer, aquest llibre fa palès que català i occità formen una llengua Ausbau, com el neerlandès i el meu estimat afrikaans, separada per la història, la guerra i la imbecil·litat dels homes. La unitat antiga roman subjacent malgrat les diferències morfològiques.

El professor Michel Adroher, especialista del Sant Grial català, sempre ha volgut fer conèixer nord enllà la riquesa de la nostra literatura. Fa set segles que els nostres trobadors del Rosselló esperaven que els apleguessin i editessin en un sol recull. Aquesta aproximació als nostres trobadors constitueix una petita joia bibliofílica amb una iconografia de qualitat, una de les característiques de les Publicacions de l'Olivier que proposen una extraordinària reedició de Rue du soleil de François Bernadi, un llibre de contes sobre el Cotlliure d'antany que va agradar tant a Albert Camus que va editar-lo en la prestigiosa col·lecció blanca de Gallimard.

M'han agradat les fotos que il·luminen els versos dels nostres trobadors i ens recorden un temps en què Catalunya era un país que comptava en el concert de les nacions i no pas un fantasma legal migpartit entre dos estats que delegen relinquir la seua cultura i la seua llengua en un rebost d'antiquari. Amb passió, humanitat, precisió i una erudició palpable, el professor Adroher presenta el panorama del país abans d'estudiar cada peça.

El curador, amb la gràcia d'un ballarí, es mou en aquest món de delicadesa on els poetes idealitzen la dona en un joc galant i codificat.

Aquest llibre honra les nostres lletres com ho demostra la doctora Lola Badia en un pròleg alliçonador. Esperi amb candeletes la versió catalana perquè tot el públic català pugui accedir a aquest tresor i conèixer en Miquelet Adroher, presentador apassionat i apassionant. A la fi de l'antologia apareixen un glossari dels termes literaris, un índex onomàstic. De la belle ouvrage que diuen en francès. Aviat coneixerem mesos històrics, però, malgrat el brogit de l'actualitat,és molt important saber d'on venim.

E-notícies, 9/09/2013

No tinc cap simpatia ni cap antipatia per la senyora Ana Botella. Més aviat li tinc una certa admiració per haver suportat tants anys un personatge tan gris, tan avorrit com don José María Aznar.

Molta gent ha rigut sentint l'anglès de la senyora Ana Botella. A mi m'ha inspirat pietat més aviat. Amb els anys, gràcies a la meua passió per Frank Sinatra i pel cinema hollywoodià dels anys 1940-1950, entenc l'anglès de la gent educada prou bé i el parli amb una soltesa relativa, apunyalant la gramàtica (pobres preposicions...) i conservant un cantarella francesa espantosa digna de Maurice Chevalier en públic. El murri el parlava perfectament amb un accent molt bo però, però per agradar als seus admiradors, l'esguerrava.

No entenc aquesta mania de voler imposar als nostres polítics l'obligació de dominar l'anglès. S'ha mort la raça dels bons intèrprets? Winston Churchill parlava un francès comparable a l'anglès de la senyora Botella, i l'anglès del general De Gaulle no valia més. Aquest desconeixement els va impedir ser grans estadistes?

M'agradaria més que els polítics tinguessin coneixements econòmics i històrics.

Mussolini dominava el francès, l'anglès i l'alemany; Enver Hoxha i el doctor Goebbels el francès; Albert Speer el francès i l'anglès. Guy Mollet, un dels pitjors polítics francesos del segle XX, era professor d'anglès i el nul·líssim Jean-Marc Ayrault ensenyava l'alemany antany.

Crec que val més criticar la manca de modestia de la senyora Botella que ha tingut la pretensió de defensar la candidatura de la seua ciutat en una llengua que no domina. No tothom té la formació i les facilitats lingüístiques del president Mas.

' Um homem só deve falar, com impecável segurança e pureza, a lingua da sua terra : todas as outras as deve falar mal, orgulhosamente mal...Falemos nobremente mal, patrioticamente mal as linguas dos outros...'

(consell d'Eça de Queirós A correspondência de Fradique Mendes)

L'onanisme és la forma màxima de l'autonomia.

Entre sort i mort, només hi ha una lletra de diferència. Cal llestar la bona.

J'aime trop les glaces et pas assez les miroirs.

La vie est-elle une farce ou une garce ?

Il faut quand même reconnaître que le tourisme en France a fait des progrès depuis l'affaire Dominici.

Un carrer d'Itàlia. Una noia en un vell Fiat. La vida és dolça.

L'amour n'est pas toujours glamour

Vés a explicar a un gat que hem de canviar d'hora

 Ressenya publicada a la revista El Temps                    

Si definir la mala literatura no costa gaire, distingir la bona literatura no és pas fàcil. Un criteri que proposirau en el famós lema publicitari de Tintín. ' De sept à soixante-dix-sept ans.' Algunes obres tenen el privilegi de travessar els anys i d'agradar a totes les edats. Pensi en les meravelloses memòries de Marcel Pagnol, Les lettres de mon moulin d'Alphonse Daudet. Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain constitueix un dels cims d'aquesta literatura atemporal. Aquest llibre em va agradar als deu i als vint anys.

L'he tornat a llegir al portal dels cinquanta i la màgia ha operat de nou. Aquesta obra mestra, arraconada en les seccions de la literatura juvenil on els editors la manipulen, l'estripen i la trituren com les novel·les d'Alexandre Dumas i Jules Verne, és sensacional i pot agradar —ho repeteixi amb solemnitat— als lectors de qualsevol edat. L'home madur hi descobrirà una amargor somrient que un pallago de deu anys no veurà. Feliç el lector que encara no s'ha endinsat pel món deliciós de Sant Petersburg, el poble imaginari vora el Mississipi on viuen en Tom Sawyer, l'Huckleberry Finn, el terrible Joe l'Indi aixJ com la Becky Thatcher, molt més simpàtica i bonica que la seua homònima britànica.

El llibre no té pas una intriga ben estructurada com les novel·les d'Albert Sánchez Piñol, per exemple. Ans al contrari, es presenta com un enfilall d'historietes amb un lligam narratiu molt fluix. Tant se val. La lectura és deliciosa. L'humor, tintat amb una melangia discreta, amara tot el relat. En Tom somia que és Robín Hood. ' S'hauria mort si no hagués aterrat en un llit d'ortigues i no s'hagués aixecat massa ràpidament per un cadàver. '

Com ningú, Mark Twain ha sabut recrear el món màgic de la infantesa amb els seus entusiasmes, els seus enbaladiments, el seu egoisme i les seues supersticions. A Massy, quan tenia deu anys, també volia ser Robín Hood i, si no em feia por Joe l'Indi, mai no m'hauria aventurat pels subterranis de l'Avenue Saint-Marc on deien que ' l'homme des caves ' raptava els mainatges per endur-se'ls a la Xina. Al moment melangiós d'acomiadar-nos d'en Tom Sawyer i de tots els seus companys, recordi aquests versos de José María Valverde. ' ¡ Oh Señor, aquel niño que yo era / quiere pedirte, muerto, / que le dejes vivir en mi presente un poco! ' (José María Valverde, Hombre de Dios)

E-notícies, 26/08/2013

La unitat territorial de l'estat espanyol és greument amenaçada. Si Catalunya accedeix a la independència, una república basca no trigarà a seguir-la.

Si era el Jomini del govern espanyol, mit aquí les mesures que aplicaria per salvar la integritat territorial d'Espanya.

1/ Caldria que SM don Joan Carles I anés a Montserrat i demanés perdó als catalans per totes les persecucions legals contra la llengua catalana d'ençà dels decrets de Nova Planta.

2/ Caldria que el català fos llengua oficial a tot l'estat com el francès al Canadà. Als territoris castellans, bascos i gallecs, el català apareixeria només en els edificis administratius i un grapat de funcionaris sabrien parlar la segona llengua de l'estat.

Tots els petits espanyols haurien de tenir una iniciació a la llengua catalana.

3/ Caldria reconèixer la pluralitat nacional de l'estat espanyol.

4/ Caldria que la Generalitat pogués controlar 50% dels impostos pagats a Catalunya.

5/ Caldria que Catalunya tingués seleccions nacionals als principals esports com Tahiti (territori francès), Escòcia, el País de Gal·les.

6/ Caldria que el regne d'Espanya denunciés la política lingüística de França i exigís que França respectés les llengües basca, catalana i occitana parlades a cada banda deL Pirineu.

Si totes aquestes condicions fossin respectades, no sé si encara es podria salvar Sefarad. Crec que és massa tard. Si més no, Espanya, gràcies a la seua llengua i la seua cultura, restarà un país important i possiblement més respectat per haver acceptat les lliçons de la democràcia, per doloroses que siguin.

Cada any, pel setembre, m'informava del nou horari feiner d'en Thibaut, per poder dinar amb ell i en Michel Ferrà. Aquells aperitius culturals i divertits, aquelles repeixades, aquelles cites de l'amistat constituïen un dels plaers de la vida. Parlàvem de tot i de res.

De la seua Bèlgica natal, de la intercomprensió entre el neerlandès i l'afrikaans, de cinema (ell imitava molt bé Pierre Fresnay i jo li responia amb la veu de Louis Jouvet), de la batalla de les Ardenes durant la qual se li havia mort una de les seues ties, de les seues darreres vacances, d'aquest Déu en el qual no creia malgrat les meues exhortacions, de la Catalunya Nord que havia adoptat i de la llengua catalana que li hauria agradat conèixer millor.

Li agradaven les llengües i en parlava algunes amb soltesa. Durant els seus viatges, es delectava sentint llenguatges desconeguts en els quals s'interessava tant per gust de la filologia com per respecte pels habitants de les terres que travessava. Mai no oblidaré que després d'alguns dies a Polònia, havia après borralls de polonès i fins i tot elaborava algunes frases elementals com un mainatge. En Thibaut havia conservat de la infantesa la curiositat, la capacitat de meravellament davant del món.

Em deia sovint ' sóc català perquè fa vint anys que visc a Perpinyà. ' Per damunt de tot, enThibaut s'estimava apassionadament la vida i la vida l'estimava. De tota la gent que he conegut, en Thibaut era una de les persones més dotades per la felicitat. S'estimava Ia seua dona, els seus fills, la seua gent, els amics, la feina. S'implicava amb ardor en unes causes nobles i variades com la promoció de la bicicleta, l'ecologia, el sindicalisme, la defensa dels arbres, arbrissons i dels esquirols del Clos Banet.
Fins i tot s'havia inventat un nou idioma, uns conceptes estrambòtics per designar els incondicionals de l'automòbil com el servidor. Em titllava amb afecte de ' sale bagnolard. ' (maleït conductor) Li contestava que era un súbdit indigne, traïdor al seu rei, ja que li havia calgut escriure a S M Balduí per esdevenir francès. 

En Thibaut era un home dins la ciutat, un home compromès en politíca amb el sentit més noble de la paraula.

En Thibaut era apassionat, massa a vegades, però el seu humor, el seu somriure bonic, els seus ulls blaus tan vius, el seu riure, les seues imitacions de l'accent de Brusel·les o dels francesos d'Algèria superaven totes les resistències. Tots l'estimàvem i cadascú podria evocar durant hores el seu propri Thibaut, aquesta amistat que continua més enllà de la vida, de la nostra joventut i de la nostra pena.

Chaque année, en septembre, je m'informais du nouvel emploi du temps de Thibaut, pour pouvoir déjeuner avec lui et Michel Ferrà. Ces apéritifs culturels et drolatiques, ces repas, ces rendez-vous de l'amitié constituaient l'un des plaisirs de la vie. Nous parlions de tout et de rien.

De sa Belgique natale, de l'intercompréhension entre le néerlandais et l'afrikaans, de cinéma (il imitait très bien Pierre Fresnay et je lui répondais avec la voix de Louis Jouvet), de la bataille des Ardennes, dernier coup de dés de Hitler, durant laquelle était morte l'une de ses tantes , de ses dernières vacances, de ce Dieu auquel il ne croyait pas malgré mes exhortations, de la Catalogne Nord qu'il avait adoptée et de la langue catalane qu'il aurait aimé mieux connaître.

Il aimait les langues et en parlait plusieurs avec aisance. Durant ses voyages, il se délectait d'entendre des langages inconnus auxquels il s'intéressait tant par goût de la philologie que par respect pour les habitants des pays qu'il traversait. Je n'oublierai jamais qu'après quelques jours en Pologne, il avait appris des bribes de polonais et élaborait même quelques phrases élémentaires comme un enfant. Thibaut avait gardé de l'enfance, la curiosité, la capacité d'émerveillement devant le monde.

Il me disait souvent ' sun català perquè fa 20 anys que visc a Perpinyà. ' Par dessus tout, Thibaut aimait passionnément la vie et la vie l'aimait. De tous les êtres que j'ai connus, Thibaut était l'un des plus doués pour le bonheur. Il aimait sa femme, ses enfants, les siens, ses amis, son métier. Il s'impliquait ardemment dans des causes nobles et variées comme la promotion de la bicyclette, l'écologie, le syndicalisme, la défense des arbres, des arbrisseaux et des écureuils du Clos Banet.
Il avait même inventé un nouvel idiome, des concepts loufoques pour désigner les inconditionnels de l'automobile comme votre serviteur. Il me traitait avec affection de ' sale bagnolard. ' Je lui répondais alors qu'il n'était qu'un sujet indigne, traître  à son roi, puisqu'il avait dû écrire à  S M Baudoin pour devenir français. 

Thibaut était un homme dans la cité, un homme engagé dans la politique au sens le plus noble du mot. 


Thibaut était passionné, trop parfois mais son humour, son beau sourire, ses yeux bleus si vifs, ses éclats de rire, ses imitations de l'accent bruxellois ou pied-noir emportaient toutes les résistances. Nous l'aimions tous et chacun pourrait évoquer pendant des heures son propre Thibaut, cette amitié qui continue au-delà de la vie, de notre jeunesse et de notre peine.

Amics lectors,

gràcies pel vostre interès. Em fa content que passegeu pel meu jardí de mots. Perdoneu l'escassesa actual de les entrades al blog. No sóc pas un escriptor subvencionat.  Me guanyi la vida amb una feina absurda que com més va més em desplau...

Ja no vull perdre temps amb massa articles que no em paguen...Un de tant en tant, rai, però sistematicament no. M'estimi més escriure la meua propera novel·la. En penjaré uns extractes. Bon estiu a tothom!

Els anys passen i, com més va, més admiri Charles Trenet. Enguany se celebra el centè aniversari de la seua naixença.

Vaig voler anar a Narbona el dissabte 18 de maig. Fou un dia inoblidable. Vaig conèixer a l'ombra de la catedral i dels plataners de les Barques unes estones de pura felicitat. Vaig dinar al mercat, edifici esbelt inaugurat el 1 de gener del 1901, germà de tants mercats a tot l'imperi francès. De Hanoi a Alger, de Nouméa a Damasc.

Em vaig anar embriagant amb moderació gràcies a un vinet de la Clapa, aquesta muntanya emergida de la mar, antiga illa reunida al continent per la sorra pacient i irreversible, segle rere regle. A la llibreria instal·lada a les Dames de France, pastisseria color de crema, vaig comprar Le dîner extraordinaire de Jacques Plessis (editorial Don Quichotte) on l'autor imagina un sopar entre Trenet i Edith Piaf. Aquest llibre, diàleg teatral plausible, m'ha interessat, espiritual i melangiós com les millors cançons del mestre. Vaig copiar aquesta frase ' Mon caractère est naturellement mélancolique mais au contact des gens il se produit une réaction chimique...je deviens un homme joyeux. '

Havent dinat, era hora de recordar l'objectiu de la visita i vaig sentir un espectacle als jardins de l'arquebisbat, aquest raconet on Narbona, la modesta, recorda Königsberg, la ciutat imperial que ja no existeix. L'antic perruquer de Charles Trenet mirava de cantar les cançons del seu antic client. Només us diré que, al cap de cinc minuts, vaig fugir corrents entre els carrerons cap a la plaça de les tres fonts.Allà, ens esperava Georges Pistre, fidel servidor de la cançó francesa, Elegant, amb una humanitat palpable, va visitar les millors melodies de Trenet, amb explicacions humorístiques i alliçonadores. Aquest artista estima la vida i, al final del concert, va acariciar la galta d'una dona bonica amb delicadesa, com havia acaronat les notes.

De sobte, com a Saigon durant la temporada del monsó, va caure un diluvi. Tots els admiradors de Trenet es van refugiar sota els porxos, meravellats, amb un desesper tenaç que no gosa expressar-se per por del ridícul i per educació. De què serveix queixar-se en un món on encara canten les cançons de Trenet i on els velers vetllen al port de la Novella al mes d'agost?