VEF Blog

Un dia al Paradís

Els anys passen i, com més va, més admiri Charles Trenet. Enguany se celebra el centè aniversari de la seua naixença.

Vaig voler anar a Narbona el dissabte 18 de maig. Fou un dia inoblidable. Vaig conèixer a l'ombra de la catedral i dels plataners de les Barques unes estones de pura felicitat. Vaig dinar al mercat, edifici esbelt inaugurat el 1 de gener del 1901, germà de tants mercats a tot l'imperi francès. De Hanoi a Alger, de Nouméa a Damasc.

Em vaig anar embriagant amb moderació gràcies a un vinet de la Clapa, aquesta muntanya emergida de la mar, antiga illa reunida al continent per la sorra pacient i irreversible, segle rere regle. A la llibreria instal·lada a les Dames de France, pastisseria color de crema, vaig comprar Le dîner extraordinaire de Jacques Plessis (editorial Don Quichotte) on l'autor imagina un sopar entre Trenet i Edith Piaf. Aquest llibre, diàleg teatral plausible, m'ha interessat, espiritual i melangiós com les millors cançons del mestre. Vaig copiar aquesta frase ' Mon caractère est naturellement mélancolique mais au contact des gens il se produit une réaction chimique...je deviens un homme joyeux. '

Havent dinat, era hora de recordar l'objectiu de la visita i vaig sentir un espectacle als jardins de l'arquebisbat, aquest raconet on Narbona, la modesta, recorda Königsberg, la ciutat imperial que ja no existeix. L'antic perruquer de Charles Trenet mirava de cantar les cançons del seu antic client. Només us diré que, al cap de cinc minuts, vaig fugir corrents entre els carrerons cap a la plaça de les tres fonts.Allà, ens esperava Georges Pistre, fidel servidor de la cançó francesa, Elegant, amb una humanitat palpable, va visitar les millors melodies de Trenet, amb explicacions humorístiques i alliçonadores. Aquest artista estima la vida i, al final del concert, va acariciar la galta d'una dona bonica amb delicadesa, com havia acaronat les notes.

De sobte, com a Saigon durant la temporada del monsó, va caure un diluvi. Tots els admiradors de Trenet es van refugiar sota els porxos, meravellats, amb un desesper tenaç que no gosa expressar-se per por del ridícul i per educació. De què serveix queixar-se en un món on encara canten les cançons de Trenet i on els velers vetllen al port de la Novella al mes d'agost?