Cada any, pel setembre, m'informava del nou horari feiner d'en Thibaut, per poder dinar amb ell i en Michel Ferrà. Aquells aperitius culturals i divertits, aquelles repeixades, aquelles cites de l'amistat constituïen un dels plaers de la vida. Parlàvem de tot i de res.
De la seua
Bèlgica natal, de la intercomprensió entre el neerlandès i
l'afrikaans, de cinema (ell imitava molt bé Pierre Fresnay i jo li
responia amb la veu de Louis Jouvet), de la batalla de les Ardenes
durant la qual se li havia mort una de les seues ties, de les seues
darreres vacances, d'aquest Déu en el qual no creia malgrat les
meues exhortacions, de la Catalunya Nord que havia adoptat i de la
llengua catalana que li hauria agradat conèixer millor.
Li agradaven les llengües i en parlava algunes amb soltesa. Durant els seus viatges, es delectava sentint llenguatges desconeguts en els quals s'interessava tant per gust de la filologia com per respecte pels habitants de les terres que travessava. Mai no oblidaré que després d'alguns dies a Polònia, havia après borralls de polonès i fins i tot elaborava algunes frases elementals com un mainatge. En Thibaut havia conservat de la infantesa la curiositat, la capacitat de meravellament davant del món.
Em deia sovint '
sóc català perquè fa vint anys que visc a Perpinyà. ' Per damunt
de tot, enThibaut s'estimava apassionadament la vida i la vida
l'estimava. De tota la gent que he conegut, en Thibaut era una de les
persones més dotades per la felicitat. S'estimava Ia seua dona, els
seus fills, la seua gent, els amics, la feina. S'implicava amb ardor
en unes causes nobles i variades com la promoció de la bicicleta,
l'ecologia, el sindicalisme, la defensa dels arbres, arbrissons i
dels esquirols del Clos Banet.
Fins i tot s'havia inventat un nou
idioma, uns conceptes estrambòtics per designar els incondicionals
de l'automòbil com el servidor. Em titllava amb afecte de ' sale
bagnolard. ' (maleït conductor) Li contestava que era un súbdit
indigne, traïdor al seu rei, ja que li havia calgut escriure a S M
Balduí per esdevenir francès.
En Thibaut era un home
dins la ciutat, un home compromès en politíca amb el sentit més
noble de la paraula.
En Thibaut era apassionat, massa a
vegades, però el seu humor, el seu somriure bonic, els seus ulls
blaus tan vius, el seu riure, les seues imitacions de l'accent de
Brusel·les o dels francesos d'Algèria superaven totes les
resistències. Tots l'estimàvem i cadascú podria evocar durant
hores el seu propri Thibaut, aquesta amistat que continua més enllà
de la vida, de la nostra joventut i de la nostra pena.