Ressenya publicada en EL TEMPS
Michel Adroher
Les troubadours roussillonnais (XII- XIII siècles)
Publications de l'Olivier
Pesillà de la Ribera, 2013
Premi Mediterrani, 2013
En un món ben fet, pensi que Catalunya seria una república independent al nord i al sud de l'Albera i tots els lectors catalans podrien llegir, amb la mateixa facilitat que el castellà, els autors occitans. Almenys, els provençals i els llenguadocians, les variants dels quals no s'allunyen gaire de la nostra parla. L'occità mediterrani és molt accessible per nosaltres que el gascó i la seua modalitat aranesa. El senyor Michel Adroher, professor de literatura francesa medieval a la facultat de Perpinyà i natural d'Illa de Tet (pàtria del poeta Josep Sebastià Pons, més recordat i valorat a les terres occitanes que no pas a casa nostra) acaba de publicar un recull dels trobadors rossellonesos als segles XII i XIII que permetrà al públic català culte de verificar la proximitat entre català i occità. ' Bona dona, pus me fezes gelos, / non amiey re contra-l vostre plazer. ' (pàg 164, Bona dona, m'heu tornat gelós, / i no m'agrada res que us pugui desplaure.) Al meu parer, aquest llibre fa palès que català i occità formen una llengua Ausbau, com el neerlandès i el meu estimat afrikaans, separada per la història, la guerra i la imbecil·litat dels homes. La unitat antiga roman subjacent malgrat les diferències morfològiques.
El professor Michel Adroher, especialista del Sant Grial català, sempre ha volgut fer conèixer nord enllà la riquesa de la nostra literatura. Fa set segles que els nostres trobadors del Rosselló esperaven que els apleguessin i editessin en un sol recull. Aquesta aproximació als nostres trobadors constitueix una petita joia bibliofílica amb una iconografia de qualitat, una de les característiques de les Publicacions de l'Olivier que proposen una extraordinària reedició de Rue du soleil de François Bernadi, un llibre de contes sobre el Cotlliure d'antany que va agradar tant a Albert Camus que va editar-lo en la prestigiosa col·lecció blanca de Gallimard.
M'han agradat les fotos que il·luminen els versos dels nostres trobadors i ens recorden un temps en què Catalunya era un país que comptava en el concert de les nacions i no pas un fantasma legal migpartit entre dos estats que delegen relinquir la seua cultura i la seua llengua en un rebost d'antiquari. Amb passió, humanitat, precisió i una erudició palpable, el professor Adroher presenta el panorama del país abans d'estudiar cada peça.
El curador, amb la gràcia d'un ballarí, es mou en aquest món de delicadesa on els poetes idealitzen la dona en un joc galant i codificat.
Aquest llibre honra les nostres lletres com ho demostra la doctora Lola Badia en un pròleg alliçonador. Esperi amb candeletes la versió catalana perquè tot el públic català pugui accedir a aquest tresor i conèixer en Miquelet Adroher, presentador apassionat i apassionant. A la fi de l'antologia apareixen un glossari dels termes literaris, un índex onomàstic. De la belle ouvrage que diuen en francès. Aviat coneixerem mesos històrics, però, malgrat el brogit de l'actualitat,és molt important saber d'on venim.
Commentaires
És veritat que el gascó és el més diferent de tots els dialectes occitans, la h aspirada "a l'anglesa" és segurament un dels trets més significatius. L'aranès s'assembla molt al gascó de l'Alt Comenge situat a l'estat francès. Entre la vall d'Aran i l'Alt Comenge no hi ha cap muntanya, d'aquest punt de vista ens pot recordar ... la Cerdanya! Un paral·lelisme de més.