Seré absent uns quants dies. Me'n vaig a Moscou i no penjaré cap article aquesta setmana.  Salutacions a tots els lectors del blog.

Article publicat a E-notícies 28/11/2010 

Amb el cinema, crec que la novel·la negra és un dels millors camins cap a l'ànima d'un país. El novel·lista polonès Marek Krajewski, natural de Wrocław, va descobrir, adolescent, que els seus pares,els seus mestres li havien dissimulat el passat de la seva ciutat. Rere la façana polonesa de Wrocław palpiten les ombres germàniques de Breslau. Quants lectors recorden que unes regions com la Prússia Oriental i Silèsia van ser terres alemanyes durant segles? El 1945, el camarada Stalin es va quedar les províncies poloneses annexionades el 1939 i va donar com a compensació a Polònia el 25% del territori alemany. Escorcollant arxius, vells plànols de la seua ciutat, guies telefòniques d'antany, Marek Krajewski es va enamorar de l'antic Breslau.

 Per tal de visitar la ciutat perduda, el novel·lista va crear un personatge inoblidable: el sergent Eberhard Mock, inspector a la brigada antivici de Breslau. Més enllà del detectiu clàssic a la Chandler, en Mock és molt violent, bagasser i gran coneixedor de la literatura llatina. Aquest home és una autèntica creació, molt més ' present ', més humà que Bernie Gunther,el detectiu berlinès animat per Philip Kerr. La fama de Kerr i el quasi anominat de Krajewski s'expliquen, al meu entendre, per la feble difusió de la llengua polonesa enfora de les fronteres de Polònia. Les històries de Kerr constitueixen un mecanisme brillant, però les seues evocacions de Berlín semblen fluixes comparades amb la descripció de Breslau de Krajewski que apareix real, palpable amb els seus tramvies, els seus bordells, els seus albergs. Les novel·les de Kerr provenen de la intel·ligència, les novel·les de Krajewski dels sentiments.

La prestigiosa revista literària rusa “Inostrannaya Literatura” dedica el seu número de novembre a un recull de textos d’autors de la literatura catalana. Aquesta revista és la principal via de publicació i de coneixement a Rússia dels autors de les literatures estrangeres.  La presentació de l’especial es farà el proper dijous 2 de desembre coincidint amb la celebració de la Fira del Llibre Non-Fiction 2010 de Moscou.

L’edició de l’antologia ha anat a càrrec de la traductora i antòloga Nina Avrova i reuneix textos dels diferents gèneres literaris, com ara el conte, la novel·la, la poesia, l’assaig i el teatre. Els autors inclosos en l’antologia són els següents: Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Carner, Josep Maria Espinàs, Pere Gimferrer, Joan Casas, Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol, Teresa Solana, Albert Mas-Griera, Maria Barbal, Joan Pons, Joan Daniel Bezsonoff  i Melcion Mateu.

L’acte tindrà lloc el proper dijous 2 de desembre, de 14.00 a 15.00 h a l’Author Hall i anirà a càrrec del director de la revista Alexander Livergant, amb la participació de l’antòloga i traductora Nina Avrova, de l’escriptor d’ascendència russa Joan Daniel Bezsonoff,  inclòs en el recull, i del director de l’Àrea de Literatura i Pensament de l’Institut Ramon Llull, Carles Torner.

La presentació es fa dins el marc de la Fira del Llibre Non-Fiction de Moscou ( International Book Fair for High-Quality Fiction and Non-Fiction)  que se celebra de l’1 al 5 de desembre a la capital russa. La mostra es considera l’esdeveniment anual literari de més impacte a Rússia amb la presència de 280 editors de 16 països diferents. El programa inclou més de 300 activitats amb una previsió d’assistència de 30.000 visitants. El principal valor de la fira és la selecció de llibres d’alta literatura.  Enguany el país convidat d’honor de la fira és França.

Les darrers traduccions d’autors de la literatura catalana al rus han estat::
-El poble gris, Santiago Rusiñol. Sant Petersburg: St. Petersburg University Press , 2010.
-L’auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol. Sant Petersburg: St. Petersburg University Press , 2010.
-Vuitanta-sis contes, Quim Monzó. Moscou: Atticus Publishing Group, 2009.
-El jersei, Blanca Busquets. Inostranka publishers, 2008.
-Pandora al Congo, Albert Sánchez-Piñol. Moscou: World of Books, 2007.

Ressenya publicada a la revista El Temps, 24/11/2010 

La impaciència del cor

Stefan Zweig

traducció de Joan Fontcuberta

Editorial Quadern Gris

Us he de confessar una tara. Sempre he trobat els narradors de llengua alemanya molt pesats. No he pogut llegir fins al final cap llibre de Musill, Goethe o Herman Hesse. Potser sóc un lector estepari...No sé alemany i vés a saber si aquest idioma suporta la traducció. L'únic novel·lista germanòfon que m'agrada és Stefan Zweig. Fa molts anys que m'acompanya La impaciència del cor, la seua única novel·la. El títol francès La pitié dangereuse constitueix un resum telegràfic i perfecte d'aquesta obra. A les vigílies de la primera guerra mundial, un jove tinent de la cavalleria austríaca, Anton Hofmiller, s'avorerreix en una petita guarnició de l'imperi agonitzant de Francesc Josep, que no té res a veure amb l'Àustria de les aventures de Sissi d'un rosa molt pujat de to. El tinent Hofmiller, convidat a una festa al castell del ric Lajos von Kekesfalva, invita a ballar l'Edith, la filla del seu amfitrió. Malauradament, la noia es torna histèrica. El jove tinent no s'ha pas adonat que la pobra minyoneta és paralítica. L'Anton, que té món, li enviarà flors perquè li perdoni i començarà una història d'amor molt estranya. Una història cruel i inoblidable. Amb la seua penetració psicològica habitual (pensi particularment en l'extraordinària narració La confusió dels sentiments, també molt recomanable), el seu art del relat, la seua alacritas scribendi, Stefan Zweig mostra quin gran novel·lista hauria pogut ésser si no s'hagués dedicat tant a la biografia històrica. Aquest genère el va conrear amb elegància com André Maurois, però —em reca dir-ho— s'ha envellit molt...A La impaciència del cor, brillen els últims llantions de la festa imperial. Ens encarem amb personatges de carn i ossos, creacions entranyables dignes de les novel·les de Balzac i Tolstoi que el lector no oblidarà pas. El coronel ple d'humanitat, veritable pare del regiment; el tinent Hofmiller covard i ple de bones intencions; el doctor Condor, un sant; el pare turmentat, tan emocionant, i la pobra Edith. Llevat del capítol on Zweig s'allargassa detallant els orígens de la fortuna d'en Lajos von Kekesfalva, aquesta llibre és tota una joia, una imitació sublima de les grans empreses novel·lístiques del segle XIX, una obra mestra incontestable. Amb Zweig, que palesa el mateix entusiasme que a les primeres pàgines de El món d'ahir, visitem una Viena fascinant i inquietant, la Viena dels germans Strauss que no es resigna a morir com el seu vell emperador. Sense els accents sarcàstics d'un Josep Roth a Radetzkymarsch, Stephan Zweig, amb una nostàlgia alhora palpable i sense concessions, demostra, un cop més, que l'infern és pavimentat amb bones intencions, que diuen a França. Sense forçar el text, crec que el lector hi trobarà una metàfora del destí de la malaguanyada Àustria dels Hasburgs.

En una entrevista amb un periodista del Frankfurter Zeitung, Josep Roth va realitzar una autopsia meravellosa de la seua pàtria perduda ' Una voluntat cruel de la Història va esmicolar la meua vella pàtria, la Monarquia austrohongaresa. Me la vaig estimar tant, aquesta pàtria, que em permetia ser alhora un patriota i un ciutadà del món, un austríac i un alemany entre tots els pobles austríacs. (…) Va passar quasi directament de la representació d'operetes al teatre espantós de la guerra mundial. '

El divendres 19 de novembre a les 20h pronunciaré una conferència sobre 'Camus i els catalans a l'Algèria francesa ' a la sala La Mil·lenària de Toluges.

                                                             Rue Michelet, Alger, circa 1960

Article publicat a E-notícies  16/11/2010 

S'ha especul·lat molt sobre la possible relació sentimental entre José María Aznar i Rachida Dati, la deliciosa exministra de justícia francesa, jove mare d'una filla amb un pare desconegut...Voldria aportar la meva pedreta a les xafarderies. Fa deu anys, el president Aznar parlava un francès molt deficient. L'he sentit, recentment, durant un programa de la televisió francesa sobre la guerra civil espanyola i la memòria històrica. Ara don José María s'expressa amb fluïdesa en un francès correcte, amb una fonètica acceptable. Com s'entén? Deu parlar francès sovint. Amb qui? Cherchez la femme...

En aquest diari, he vist que uns lectors es mofen de l'anglès del president Montilla. No veig per què el president de Catalunya, el rei d'Espanya, el  president de la república francesa haurien de dominar l'angloamericà. Que no hi ha bons intèrprets a Catalunya? Crec que el president de la Generalitat hauria de dominar l'occità abans de l'anglès. Potser seria hora que la gent entengués que, en lloc d'esmerçar tants anys per xampurrejar un anglès tan patètic com el del senyor que interroga el president Montilla, potser valdria més que tots els locutors d'una llengua neollatina estudiéssim les beceroles de les llengües germanes. Els meus amics es pensen que sóc poliglot perquè parlo català, francès, castellà i em defenso en occità, romanès i italià...' ¡ Qué va! '  Totes aquestes llengues són formes del llatí... Amb un  estudi de les arrels, de les claus de les modificacions fonètiques, l'aprenentatge d'algunes paraules diferents  (noia, chica, chata, jeune fille, ragazza, fată) tots els llatins podríem entendre tots els nostres cosins sense cansar-nos, dedicant una atenció especial al romanès i al francès més allunyats de les llengües neollatines  meridionals...Faig una proposta. Per què Europa no acceptaria com a llengua de comunicació el provençal de Frederic Mistral?

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 17/11/2010   pàg.63

A vegades la publicitat no menteix. Tots els elogis que transcriu de Leviatán o La ballena de Philip Hoare són exactes. Haig de confessar que mai no he llegit Moby Dick. Mai no n'he seguit una adaptació fins a la fi ja que tothom la coneix. El llibre de Philip Hoare, veritable temple literari en homenatge a la balena, m'ha donat ganes de descobrir la novel·la de Herman Melville. Si hagués de definir l'obra de Hoare, diria que es tracta d'una autobiografia literària i biològica o d'una monografia apassionada i apassionant. D'entrada, l'autor afirma ' El mar es el gran desconocido, el último territorio por descubrir, a pesar de abarcar tres cuartas partes de la superfície de la Tierra. ' ( p 18)

Tot contant el seu descobriment de la balena, la seva història, amb moltes al·lusions a Moby Dick —les taules de la Llei per ell— l'autor ens entreté amb anècdotes. Les seves ànalisis de Melville li permeten de carregar-se de retruc un president famós. ' lideres que los periódicos me recuerdan a Ahab por su insistencia ciega en la guerra contra el terror ' (p 56)

Aquesta enciclopèdia personal no m'ha avorrit malgrat el meu desinterès total per aquest cetaci. Si Hoare pogués dedicar tota la seva erudició, tot el seu talent narratiu a altres branques de la ciència, nosaltres, els lectors, esdevindríem especialistes d'annamita antic, doctors en baobadologia o catedràtics en alpinisme. Només emetré una petita reserva. Ja sabem que l'anglo-americà és el llatí del segle XXI, però m'hauria agradat que uns quants llibres de l'important bibliografia vinguessin escrits en altres llengües. Malgrat tot, aquesta obra m'ha semblat entranyable. La traducció elegant de Joan Eloi Roca, la qualitat i la varietat de les il·lustracions que acompanyen el text i retiren als dibuixos a les novel·les de Jules Verne, tot contribueix a fer d'aquest totxo a priori sense interès una obra agradable, lleugera com una gelat de llimona una nit d'estiu.

Article publicat a E-notícies  10/11/2010

Com enyori el temps quan descobria el món viatjant amb en Tintín!Durant molts anys, com per a tants mainatges de la meua generació, la darrera història de Tintín fou Vol 147 a Sidney abans que Rémi Georges, àlies Hergé, publiqués Tintín i els pícaros. Malauradament, els anys han passat. S'ha esvanit la màgia de la infantesa i ja no puc llegir Tintín, tret de Les joies de la Castafiore i de L'afer Tornasol amb dos gags inoblidables. L'ampolla de vi blanc de Suïssa que beu abans de ' poder ' desmaiar-se i el tros d'esparadrap tan empipador que traginen tots els passatgers de l'autocar...

Conec massa bé les seues aventures com els relats de Prosper Mérimée o les cançons de Jacques Brel, un altre belga famós. Només les puc llegir traduïdes quan vull millorar el meu coneixement de les llengües estrangeres. Així tinc Insula neagră (L'illa negra) en romanès, Храм солнца (El temple del sol) en rus i, perla de la meua col·lecció Koning Ottokar se Septer (El ceptre d'Ottokar) Com els seus cosins holandesos, els afrikaners anomenen Tintín Kuifie és a dir la tofa, el tupè.

La llengua de Tintín és natural, sense sofisticació amb una riquesa temàtica en el vocabulari. Si voleu després perfeccionar-vos, podreu llegir amb profit una bona traducció de El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry.

L'existència de les aventures de Tintín permet també d'encarar-se amb conflictes lingüístics candents. M'agradaria, per exemple, que els blavers em resolguessin un petit dubte. Proclamen que el valencià és una llengua diferent de la catalana i no es fan creus que no existeixi cap versió valenciana distinta de les aventures de Tintín. Igual per a la viquipèdia...

Els lectors de Hergé visiten la URSS, la Índia dels anglesos. Malgrat un paternalisme, xocant amb una mirada contemporània, els nens hi aprenen a respectar les altres cultures.

Ja enteneu perquè esperi amb candeletes l'adaptació de Spielberg. Cada cop que veig un àlbum de Tintín en una llibreria, recordi aquests versos de José María Valverde:

«  ¡ Oh Señor, aquel niño que yo era / quiere pedirte, muerto, / que le dejes vivir en mi presente un poco!  »

Article publicat a e-notícies, 5/11/2010

Fa cent anys es moria un dels gegants de la literatura mundial. Lev Nikolaievitx Tolstoi. Vell ocell ferit, el comte Tolstoi, immensament ric, agonitzava en una petita estació de províncies, el 7 de novembre segons el vell calendari julià, el 20 de novembre segons el nostre. Feliç el lector que encara no coneix l'obra de Tolstoi! Més encara que El Quixot, llibre genial malgrat uns quants túnels d'avorriment com aquests relats intercalats insoportable tan de moda a l'època, Guerra i Pau és un dels cims de la literatura universal. Voina i mir —Война и Мир— (permeteu que citi el títol en rus) Com Benito Pérez Galdós, narra la invasió francesa al seu país, però va molt més enllà que el novel·lista espanyol.

A. Hopkins i Fiona Gaunt, Guerra i pau, 1972

Conec poques evocacions tan justes com la seua descripció del sentiment amorós entre el príncep Andreu i Nataixa. Quina noia més deliciosa! L'imagini amb la carona d'Audrey Hepburn en l'adaptació de King Vidor del 1956. Amb la prodigalitat genial d'un Verdi, Tolstoi va compondre altres obres mestres com Anna Karenina i Resurrecció. Als lectors de bona voluntat que no coneixen Tolstoi i tenen por d'endinsar-se en aquest univers clafert de personatges amb noms impronunciables com el servidor, els recomani que comencin per narracions breus com La mort d'Ivan Ilitx, La felicitat conjugal o La sonata a Kreutzer. Cada llibre de Tolstoi és un excel·lent visat per a visitar la malaguanyada Rússia imperial, la Santa Rússia. No tingueu pas por, animeu-vos i entrareu en un món màgic.