VEF Blog

La pietat perillosa

Ressenya publicada a la revista El Temps, 24/11/2010 

La impaciència del cor

Stefan Zweig

traducció de Joan Fontcuberta

Editorial Quadern Gris

Us he de confessar una tara. Sempre he trobat els narradors de llengua alemanya molt pesats. No he pogut llegir fins al final cap llibre de Musill, Goethe o Herman Hesse. Potser sóc un lector estepari...No sé alemany i vés a saber si aquest idioma suporta la traducció. L'únic novel·lista germanòfon que m'agrada és Stefan Zweig. Fa molts anys que m'acompanya La impaciència del cor, la seua única novel·la. El títol francès La pitié dangereuse constitueix un resum telegràfic i perfecte d'aquesta obra. A les vigílies de la primera guerra mundial, un jove tinent de la cavalleria austríaca, Anton Hofmiller, s'avorerreix en una petita guarnició de l'imperi agonitzant de Francesc Josep, que no té res a veure amb l'Àustria de les aventures de Sissi d'un rosa molt pujat de to. El tinent Hofmiller, convidat a una festa al castell del ric Lajos von Kekesfalva, invita a ballar l'Edith, la filla del seu amfitrió. Malauradament, la noia es torna histèrica. El jove tinent no s'ha pas adonat que la pobra minyoneta és paralítica. L'Anton, que té món, li enviarà flors perquè li perdoni i començarà una història d'amor molt estranya. Una història cruel i inoblidable. Amb la seua penetració psicològica habitual (pensi particularment en l'extraordinària narració La confusió dels sentiments, també molt recomanable), el seu art del relat, la seua alacritas scribendi, Stefan Zweig mostra quin gran novel·lista hauria pogut ésser si no s'hagués dedicat tant a la biografia històrica. Aquest genère el va conrear amb elegància com André Maurois, però —em reca dir-ho— s'ha envellit molt...A La impaciència del cor, brillen els últims llantions de la festa imperial. Ens encarem amb personatges de carn i ossos, creacions entranyables dignes de les novel·les de Balzac i Tolstoi que el lector no oblidarà pas. El coronel ple d'humanitat, veritable pare del regiment; el tinent Hofmiller covard i ple de bones intencions; el doctor Condor, un sant; el pare turmentat, tan emocionant, i la pobra Edith. Llevat del capítol on Zweig s'allargassa detallant els orígens de la fortuna d'en Lajos von Kekesfalva, aquesta llibre és tota una joia, una imitació sublima de les grans empreses novel·lístiques del segle XIX, una obra mestra incontestable. Amb Zweig, que palesa el mateix entusiasme que a les primeres pàgines de El món d'ahir, visitem una Viena fascinant i inquietant, la Viena dels germans Strauss que no es resigna a morir com el seu vell emperador. Sense els accents sarcàstics d'un Josep Roth a Radetzkymarsch, Stephan Zweig, amb una nostàlgia alhora palpable i sense concessions, demostra, un cop més, que l'infern és pavimentat amb bones intencions, que diuen a França. Sense forçar el text, crec que el lector hi trobarà una metàfora del destí de la malaguanyada Àustria dels Hasburgs.

En una entrevista amb un periodista del Frankfurter Zeitung, Josep Roth va realitzar una autopsia meravellosa de la seua pàtria perduda ' Una voluntat cruel de la Història va esmicolar la meua vella pàtria, la Monarquia austrohongaresa. Me la vaig estimar tant, aquesta pàtria, que em permetia ser alhora un patriota i un ciutadà del món, un austríac i un alemany entre tots els pobles austríacs. (…) Va passar quasi directament de la representació d'operetes al teatre espantós de la guerra mundial. '