VEF Blog

El meu amic de Brusel·les

Article publicat a E-notícies  10/11/2010

Com enyori el temps quan descobria el món viatjant amb en Tintín!Durant molts anys, com per a tants mainatges de la meua generació, la darrera història de Tintín fou Vol 147 a Sidney abans que Rémi Georges, àlies Hergé, publiqués Tintín i els pícaros. Malauradament, els anys han passat. S'ha esvanit la màgia de la infantesa i ja no puc llegir Tintín, tret de Les joies de la Castafiore i de L'afer Tornasol amb dos gags inoblidables. L'ampolla de vi blanc de Suïssa que beu abans de ' poder ' desmaiar-se i el tros d'esparadrap tan empipador que traginen tots els passatgers de l'autocar...

Conec massa bé les seues aventures com els relats de Prosper Mérimée o les cançons de Jacques Brel, un altre belga famós. Només les puc llegir traduïdes quan vull millorar el meu coneixement de les llengües estrangeres. Així tinc Insula neagră (L'illa negra) en romanès, Храм солнца (El temple del sol) en rus i, perla de la meua col·lecció Koning Ottokar se Septer (El ceptre d'Ottokar) Com els seus cosins holandesos, els afrikaners anomenen Tintín Kuifie és a dir la tofa, el tupè.

La llengua de Tintín és natural, sense sofisticació amb una riquesa temàtica en el vocabulari. Si voleu després perfeccionar-vos, podreu llegir amb profit una bona traducció de El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry.

L'existència de les aventures de Tintín permet també d'encarar-se amb conflictes lingüístics candents. M'agradaria, per exemple, que els blavers em resolguessin un petit dubte. Proclamen que el valencià és una llengua diferent de la catalana i no es fan creus que no existeixi cap versió valenciana distinta de les aventures de Tintín. Igual per a la viquipèdia...

Els lectors de Hergé visiten la URSS, la Índia dels anglesos. Malgrat un paternalisme, xocant amb una mirada contemporània, els nens hi aprenen a respectar les altres cultures.

Ja enteneu perquè esperi amb candeletes l'adaptació de Spielberg. Cada cop que veig un àlbum de Tintín en una llibreria, recordi aquests versos de José María Valverde:

«  ¡ Oh Señor, aquel niño que yo era / quiere pedirte, muerto, / que le dejes vivir en mi presente un poco!  »