VEF Blog

Article publicat a E-notícies, 23/11/2010

Diuen que França és una república laica. Em fa l'efecte que, ans al contrari, França té una religió oficiosa —el gaullisme— i un Déu  —el general De Gaulle.

La passada setmana, tota la premsa francesa va commemorar el quarantè aniversari de la mort del general De Gaulle. Personalment, és el primer esdeveniment  històric que recordo. Acabava de complir set anys. Mon pare m'havia servit un got de coca-cola. No m'havia agradat fins al moment en què mon pare em va  confiar que aquella era la beguda preferida dels 'cow-boys.' L'arribada de l'home a la Lluna no em va deixar cap record, però encara veig la pantalla de la  televisió a la nostra torre de Breisach-am-Rhein, la petita ciutat alemanya on vivíem. La televisió retransmetia la cerimònia oficial.  

Ningú no pot negar la dimensió històrica del personatge. Pel juny del 1940 va recollir el tros de l'espasa —le tronçon—de la grandesa francesa, la famosa  autoproclamada grandeur. Va escriure memòries d'un alt nivell literari i, després de les guerrilles legislatives dels parlaments efímers de la IV República, va donar una constitució i unes institucions estables a França. Això dit, no em puc associar a aquest concert d'elogis. La llegenda el presenta com l'alliberador del territori nacional mentre, una setmana abans, el General ignorava la data i el lloc del desembarcament. La contribució de l'exèrcit francès a la victòria contra el nazisme fou tan modesta que, el 8 de maig del 1945, el mariscal Keitel en veure la bandera francesa, no pogué estar-se de dir 'Ach! Els francesos també son aquí?' Sense De Gaulle, hauria existit la resistència francesa com hi hagué una resistència espanyola durant la Guerra del Francès, una resistència austríaca a l'època napoleònica i una resistència alemanya durant l'ocupació de la Ruhr entre les dues guerres mundials.  

S'han escrit molts llibres sobre el cop d'estat 'democràtic' que va realitzar el General per tornar al poder el 1958. François Mitterrand, que no acceptà mai les pretensions del General a encarnar tot sol la Resistència parlava de 'coup d'Etat permanent'. Després d'haver proclamat que mai la bandera de l'FLN
onejaria a Alger, el General va transformar una victòria militar total en derrota diplomàtica atorgant la independència algeriana. Mai no tingué una paraula de compassió pels centenats d'algerians llençats al Sena per la policía de París, pel centenar de víctimes franceses sense armes de la Rue d'Isly a Alger metrallades per soldats francesos i sobretot pels desenes de milers de harkis —els soldats algerians de l'exèrcit francès— degollats a l'estiu del 1962 sense cap protesta del govern francès.  

Un dia, potser, s'examinarà tota la carrera del General sense les ulleres de la Llegenda, i veurem si els francesos encara consideraran el general De Gaulle com ' le plus grand Français de tous les temps'.