Que Joan Daniel Bezsonoff és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura és quelcom que no es pot posar en dubte. La seva investigació sobre el passat personal i col·lectiu li ha servit per traçar un fresc sobre la història contemporània recent però des de la talaia de la literatura, ço és, amb una immensa humanitat i comprensió de cap als personatges que col·loca al davant de cada un dels fets del passat, que és la manera potser única d’entendre’s en aquest present que viu.
El darrer exemple d’aquest camí singularíssim de Bezsonoff és Matar de Gaulle, la seva última novel·la, que acaba de publicar Empúries i en la qual l’escriptor de Perpinyà torna a tractar la guerra d’Algèria com a motivació perquè un grapat d’homes decebuts amb la política del general de Gaulle intenti assassinar-lo dues vegades.
Bezsonoff agafa com a personatge real el tinent coronel Jean Marie Bastien-Thiry i l’acompanya de tot un seguit de personatges –alguns reals i d’altres sorgits de la seva poderosa imaginació- per crear un fresc perfecte sobre un dels temes que s’oculten habitualment a França i dels quals no se’n sap pràcticament res a casa nostra.
Així les coses, ens enfrontem a una doble motivació per voler matar el general: la dels pieds-noirs obligats a tornar a França després d’anys de guerra i atemptats –i en aquest grup podem trobar els integrants de la família Vidal, amb la creació fascinant de l’oncle Anatole- i la de Bastien-Thiry, que és la motivació que té un oficial francès ferit en el seu orgull pel perjuri del general, que vestit de militar havia promès que mai abandonaria l’Algèria. Aquest doble joc de motivacions ajuda a crear una trama on el lector se sent vertiginosament atret per persones amb les quals, a priori, mai no empatitzaria: els pieds noirs colonialistes (s’ha de dir que les bestieses comeses per l’FLN i la barbàrie continuada al llarg dels anys fa molt difícil posar-se a favor de l’altre bàndol). Aquesta és una de les principals grandeses de la novel·la i de l’escriptura de Bezsonoff.
Pel que fa a la resta, doncs poques coses a dir. Qui ha llegit l’escriptor ja sap de les seves cuites per fixar per escrit les variants nord-catalanes, amb la qual cosa no cal insistir en la meravella lingüística que és cada una de les seves obres. Qui no l’ha llegit fins ara descobrirà que aquesta llengua nostra és molt més rica que el tevetresenc habitual. I després continuen les marques de la casa: les frases breus, les escenes d’alta intensitat, una recreació atmosfèrica que de tant destil·lada frega la poesia. Llegir Bezsonoff obre la ment de cap a temes inèdits, però sobretot obre la ment de cap a les immenses possibilitats expressives que té una llengua quan passa per les seves mans.
Sebastià Bennasar
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), narra a 'Matar De Gaulle' (Empúries, 2014) el drama dels 'potes negres', els francesos que van marxar d'Algèria el 1962, molts dels quals van instal·lar-se a Catalunya Nord. A través de la reconstrucció de la trama de l'atemptat que membres de l'OAS (Organisation de l'Armée Secrète) van perpetrar contra el president De Gaulle l'any 1962, l'escriptor nord-català traça el dia a dia d'una família d'origen català instal·lada a Alger que acaba retornant, fugint de la repressió, al Rosselló.
L'episodi històric també serveix per reflexionar sobre la situació actual de la llengua catalana. “Sóc optimista, fa trenta anys que dic que el català és mort”, apunta amb certa ironia Bezsonoff, que destaca que tot i que la llengua necessita de “respiració assistida”, hi ha motius per ser positiu, com l'expectació generada pel “procés d'alliberament nacional” que viu la Catalunya Sud.
-Senyor Bezsonoff, vostè vol matar el general De Gaulle?
-El que passa és que no m'agrada la injustícia i he conegut molts francesos d'Algèria, que en francès en diuen 'pied-noir' i en català del Rosselló en diem 'potes negres'. Per a mi aquest poble ha estat calumniat, diuen que són els dolents, votants de Le Pen, criptofeixistes, com si tot un poble pogués ser tot això en bloc, i no va ser així. I la seva arribada a Catalunya Nord va ser molt dramàtica per a nosaltres, perquè és quan realment comença la davallada de la llengua catalana, que era majoritària als carrers del país fins el 1962 i a partir d'aquí va començar a baixar el seu ús. Això s'hauria produït igualment, però la seva arribada ho va precipitar.
-Com va ser l'arribada?
-Va ser la maleta o el taüt. La guerra d'Algèria va ser molt desagradable, tothom hi va tenir un mal paper. Algèria era una colònia però al mateix temps era un departament de la República francesa. Tota la costa d'Algèria, fins a deu quilòmetres, era perfectament francès, amb un setanta per cent de població francesa, allò era França, però a l'interior canviava. L'Algèria francesa era una ficció, però l'Algèria algeriana també. Era una barreja de França i d'orient, amb els jueus que van arribar abans que els musulmans i que també van haver de marxar. La guerra colonial es va allargassar, però l'exèrcit francès va jugular la rebel·lió i va obtenir una gran victòria militar. Però quan De Gaulle va arribar al poder es va adonar que ja no es podia aguantar, que els temps havien canviat i que calia independitzar Algèria, i els militar no ho van suportar, havien guanyat la guerra. De Gaulle va dir, al juny del 1958, 'Visca l'Algèria francesa, França és aquí per sempre, mentre jo visqui mai no onejarà la bandera algeriana', i Algèria va ser independent al juliol del 1962, al cap de quatre anys.
-Però com van marxar?
-Cames ajudeu-me. Fins l'últim moment creien que era el seu país. Tenia uns coneguts d'allà que treballaven a França i van tornar a Algèria el setembre del 1961, molt contents de tornar a casa. Deu mesos abans encara no havien entès que allò s'havia acabat. Els pobres són més patriotes que els rics, perquè els rics ja tenien cases a França mentre que els pobres van creure que allò seria francès per sempre.
-Molts d'ells eren nascuts a Algèria.
-Gairebé tots. Allò era de França des del 1830, de fet molt no havien estat mai a França, i després van anar al sud de França, pel clima i pel mar. I la paradoxa és que molts es deien Llopis, Pujol... L'alcalde de Perpinyà es diu Pujol i és francès d'Algèria, i té un cognom més català que jo.
-Més que Bezsonoff ho és.
-Sí, però jo sempre dic que Bezsonoff és tan català com López o García. Tot és una qüestió de perspectiva.
-Els que van marxar d'Algèria fa cinquanta anys, encara són francesos d'Algèria, 'potes negres'?
-Sí, això és per a tota la vida.
-I així, una part d'ells parlava català?
-Ja no, però els pares i els avis sí. Ells ja parlaven francès, però l'entenien. De fet n'hi havia d'ascendència valenciana, que es van sorprendre que a Perpinyà també es parlés valencià, que era la mateixa llengua.
-I com és que no van afavorir la llengua?
-Perquè eren més francesos que els francesos, francesos als dos-cents per cent, amb la fe dels conversos.
1. Vicenç le 12-10-2014 à 15:53:02
Sempre és un gust sentir el Sr. Bezsonoff. El vaig escoltar al programa "El Cafè de la Repúbica". L'haurien d'entrevistar molt més. L'haurien de fer parlar per les ràdios del Principat i per TV3. Sentim personatges anodins, que no tenen res a dir d'interessant i, en canvi, ens estalvien Bezsonoff.
ACN GIRONA
És una novel·la molt personal, on he mirat d'explicar la història col·lectiva dels francesos d'Algèria, coneguts com a 'pied-noirs', que van arribar a la metròpoli francesa i a la Catalunya del Nord l'any 1962", explica Joan-Daniel Bezsonoff en una entrevista a l'ACN. Eren refugiats, persones pobres, atrapades entre dues pàtries. Per una banda, hi havia Algèria convertirà en terra hostil que ja no els pertanyia i per l'altra quedava França que ja no els reconeixia com a ciutadans i que els tractava amb indiferència.
L'autor
de Perpinyà s'ha basat en les vivències personals que un bon amic
seu li ha cedit generosament per narrar aquella realitat complexa,
plena de sentiments i contradiccions. La novel·la recull la història
d'una família humil, rebatejada amb el cognom de Vidal i originària
de Banyuls (Rosselló), que va viure a Algèria com a 'pied-noir'.
L'autor ha estudiat a fons la premsa d'aquella època i s'ha ajudat
de la bona memòria del seu testimoni -"és com una enciclopèdia
d'aquella època", assegura- per aportar detalls precisos de la
vida quotidiana i cultural del moment. Un treball que li ha portat
uns cinc anys de feina amb l'objectiu de plasmar al paper una
història que des de feia molts anys que tenia al cap.
Reconeix
que aquest episodi de la història des de sempre l'ha "fascinat",
així com l'atemptat fallit de De Gaulle, a mans d'uns 'pied-noirs'
ressentits amb el mandatari francès que els havia traït i deixat
sens pàtria. Aquests es van aliar amb un grup d'hongaresos
anticomunistes i al capdavant, hi havia un oficial "brillant"
de l'exèrcit francès, Jean-Marie Bastien-Thiry, que representava
aquell sentiment d'abandó que van sentir els francesos d'Algèria
quan es va declarar la independència.
Fer
justícia a un col·lectiu maltractat per la història
'Matar
De Gaulle' és el particular homenatge que Joan-Daniel Bezsonoff ha
volgut dedicar als 'pied-noirs' en un intent de redimir els "pecats"
que se'ls ha atribuït històricament. Segons l'autor, "s'ha dit
moltes coses d'ells: que són racistes, fatxes, colonialistes... són
l'armari negre de França, amb tots els pecats del país; però la
realitat és molt més complexa". I és que al seu entendre,
aquest col·lectiu tenia molts defectes però també representaven el
bo i millor d'Espanya i França, amb un sentiment de fraternitat i
una mentalitat oberta i alegra.
Per
Bezsonoff, la història no és ni blanca ni negra sinó de color
gris, amb una realitat que no se sotmet a allò que voldríem que fos
sinó al que va ser realment. "Volia a la meva manera reparar la
injustícia; hi ha tanta gent que els ha criticat i jo els puc
defensar; qui ho farà si no?", es pregunta, conscient que cada
cop queden menys testimonis d'aquella època
La
paradoxa de ser catalans i contribuir a la pèrdua de la llengua
Una
part dels 'pied-noirs' eren originaris dels Països Catalans
-sobretot del País Valencià i les Illes Balears- i tenien el català
com a llengua materna. Bezsonoff destaca com a una "paradoxa
terrible" que precisament fossin ells els que van contribuir a
la desaparició de l'ús del català a la Catalunya del Nord i en un
bon moment de la llengua. "És una llàstima perquè es va
perdre una gran oportunitat amb l'allau de catalans potencials, gent
jove molt interessant, que va retornar a casa seva", detalla
l'autor. Habitualment parlaven en francès però els seus pares i
avis tenien el català com a llengua materna i utilitzaven el
castellà per parlar de banalitats. Amb la seva arribada, el català
va patir un retrocés. Per Bezsonoff, aquesta reculada en l'ús de la
llengua "també s'hauria produït però segurament hauria trigat
molt més".
La
independència d'Algèria va arribar de forma precipitada, segons el
punt de vista de Bezsonoff. De Gaulle havia fet creure als colons
francesos que aquella era la seva pàtria però al cap de quatre anys
va declarar-ne la independència i automàticament els va deixar a la
seva sort. Això va conduir el procés cap a la violència. Per
l'autor, De Gaulle havia cregut que podia solucionar el conflicte
d'Algèria però li va faltar temps.
Salvant
totes les distàncies, quan se li pregunta pel procés de sobirania a
Catalunya considera que "s'ha arribat a un grau de maduresa
intel·lectual i nacional" que fa impossible la marxa enrere.
Per Bezsonoff s'ha arribat massa lluny i ara aquesta situació s'ha
de reconduir de forma democràtica. El que més li sorprèn a l'autor
de Perpinyà és que el govern de Madrid en comptes de buscar la unió
el que fa és fomentar la separació, i entén que els catalans se
sentin com en una "gàbia" per culpa entre altres coses de
l'espoli fiscal. "A França això no passa; no hi ha explotació
colonial a les diferents zones del país. Cadascú rep el que li
pertoca i hi ha igualtat a tot el territori".
Aquest
autor de Perpinyà, que fa vint anys que imparteix classes de català
en un institut de la ciutat, explica que comença a veure alguns
canvis positius en la política lingüística a França però que
encara hi ha molta feina a fer. "Amb el català no hi ha
l'hostilitat que hi havia hagut anys enrere", afegeix. Es
defineix com a un "bitxo raro, exòtic". Un autor que
escriu en català i que se sent com un "fantasma" a la seva
terra. Malgrat tot, assegura que seguirà treballant des de la
"trinxera".
Joan-Daniel
Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és novel·lista i col·labora al diari
El Períodico, al digital E-notícies i a la revista 'El Temps'. Les
seves primeres novel·les van ser publicades per l'editorial
rossellonesa Trabucaire. Empúries també li ha publicat algunes
obres, com 'La guerra dels cornuts' que va obtenir el premi Just
M.Casero el 2003. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos
premis, com el Méditerranée el 2004, el Crexells, el Salambó, el
Maria Àngels Anglada i el premi Lletra d'Or.
De
moment no està previst que 'Matar De Gaulle' es tradueixi al
francès, tal com voldria l'autor.
1. Vicenç le 07-10-2014 à 21:18:17
La setmana passada Màrius Serra va parlar del seu llibre a l'espai Lecturàlia dintre del programa Matí de Catalunya Ràdio de la Terribas. Es pot escoltar per internet.
2. Vicenç le 10-10-2014 à 14:00:42
N'heu de dir alguna cosa, de Modiano, ara que l'han premiat amb el Nobel?
3. Fan d'en Bezsonoff le 11-10-2014 à 15:33:17
He trobat aquest petit video del Bezsonoff i m'encanta, no es pot ser més sincer i intel.ligent:
http://www.youtube.com/watch?v=5vLYTuZqiCk
http://oficidelector.blogspot.fr/2014/10/el-paradis-perdut.html
A hores d’ara, Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor que no necessita presentació. Fa anys que el seu estil irònic i fuetejant, la seua tirada francòfila però catalaníssima ens proveeix d’un seguit de llibres ben interessants, bé de la branca memorialística o bé de la ficcional. EnMatar De Gaulle ha seguit aquesta segona senda, retornant de passada a un escenari que li resulta especialment atractiu: l’Algèria francesa.
El tema alegerià, en efecte, era el motiu central de dues novel·les anteriors:La presonera d’Alger i La melancolia dels oficials. Fill d’un militar del gloriós exèrcit francès, ningú millor que Bezsonoff per a assumir la veu d’una casta que –com l’armada italiana- no ha excel·lit històricament per guanyar guerres, però en canvi no ha tingut parangó a l’hora d’organitzar aperitius. Aquesta rècua de soldats cultes però poc eficaços van estar a punt de guanyar la partida a Algèria contra els insurrectes locals, però De Gaulle els va trair. Algèria, francesa durant segle i mig, no deixava de ser terra africana. I la indepèndencia va caure com una fruita madura.
Rafel Sena i Guzmán
Els espectacles públics de la ciutat de València. La cartellera del segle XVI al XXI
Carena Editors, Sagunt
Durant tres anys de la meua adolescència (1980, 1981, 1982) vaig cantar amb els meus pares als cors d'una companyia teatral. El Théâtre d'Opérettes de Cannes. Interpretàvem a tots els teatres del comtat de Niça i de la Provença oriental les obres de Johann Strauss, Oscar Straus (amb una sola essa), Francís López, Jacques Offenbach, Franz Lehár i André Messager. He retrobat tot aquest món passat de moda que fa olortde caramel i de rosa en les pàgines de Els espectacles públics de la ciutat de València, La cartellera del segle XVI al XXI monografia de Rafel Sena i Guzmán (València, 1940), personalitat molt implicada en la defensa de la nostra identitat al País Valencià i servidor fidel del nostre poble.
Si bé sóc un enamorat platònic de València perquè visc als voltants de Perpinyà, aquest llibre m'ha agradat força. Estudiant amb humor i rigor a l'encop la història del teatre a la seua ciutat, l'autor ens parla de la vella Europa. Aconselli sense reserva la lectura d'aquesta obra interessant i sensible. Hi reviu tot un món perdut. ' Ô la nostalgie à retrouver de vieilles cartes postales / Où le ciel est toujours bleu l'arbre toujours vert la mer étale / Sans doute on ne les met dans l'album que pour les photographies / Je suis seul à savoir ce que l'écriture au dos signifie. ' (Louis Aragon) Hi veiem estampes de teatres desapareguts i fotografies d'artistes valencians. Rafel Sena recorda les terrasses d'estiu amb projeccions de cinema, les Titelles, ' El Mocambo Club, la mejor sala de té de España que Mercedes Viana ofrece a Valencia. ' (pàgina 114)
Naturalment, apareix la llista exhaustiva de totes les sales de cinema de la ciutat i les fotografies de dones delicioses com Queta Claver, Concha Piquer, Maruja Tomás i Gracia Imperio. Tampoc no hi falta pas l'adreça dels canòdroms, dels velòdroms i dels camps de futbol amb llur denominació d'antany i l'actual. El valencià, enamorat de la seua terra, hi tornarà a descobrir les seues arrels i els plaers que il·luminaren la vida dels avis. La vida ja és un pur teatre, com ho escriu l'autor amb una alegria un bri melangiosa a voltes. El català d'altres regions podrà conèixer millor la segona ciutat del nostre país. Aquesta obra em sembla una eina ideal per l'explorador del passat com l'historiador o el novel·lista. Si un col·lega vol escriure una novel·la ambientada a la València de la postguerra, es valdrà de tota una enciclopèdia sentimental. Com m'agradaria que existissin estudis d'aquesta qualitat per totes les ciutats d'Europa!
Núvol, 2/10/2014
Els anys passen i m'envisi que el jovent no coneix artistes molt populars antany. Els meus primers records històrics foren la mort del general De Gaulle i, uns mesos més tard, la de Fernandel. L'any 1970 van morir Bertrand Russell, Dos Passos, François Mauriac, Luis Mariano, Jimi Hendrix, Mishima.
Fernandel era tan famós a França que Albert Camus l'esmenta a L'étranger. Els jutges que condemnen a mort Meursault no li perdonen d'haver vist un vodevil amb Fernandel la nit que segueix l'enterrament de la seua mare.
Ara, la majoria dels meus alumnes no sabien qui era aquell artista que va atreure més de 180 milions d'espectadors. El mateix general De Gaulle va declarar ' és l'únic francès més famós que jo. ' El 2014, els alumnes més il·lustrats sempre em diuen el mateix. ' Me'l conec. Ės aquest que fa publicitat per l'oli Puget, oi? ' D'una carrera de més de 200 films, només coneixen un tros de pel·lícula on imiten la seua veu per celebrar una marca d'oli.
http://www.dailymotion.com/video/x93ef3_4-fernandel-publicite-huile-puget_fun
A més de l'oli Puget, Fernandel va inspirar la saga de don Patillo, paròdia de Don Camillo.
http://www.dailymotion.com/video/x7ohw0_pub-panzani-don-patillo_creation
No sé si l'actor, nat a Marsella el 1903, parlava l'occità com a primera llengua. Ara, segur que l'entenia i que l'havia sentit a casa com ho palesaven la seua cantarella. Cap a l'any 1992, van aparèixer cartells on don Patillo bombejava la pasta en la llengua de les regions on els havien fixat. Així vaig veure una versió en occità del Llenguadoc (Dieu sap si son bonas) de Provença en grafia mistralenca ( Diéu saup si soun bouno.) i en català (Déu sap si són bones.)
Tants anys després, aquest detall encara m'alegra el cor.
Ponç Puigdevall, El País, edició de Barcelona, 25/09/2014
Cada llibre de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) està irremissiblement impregnat d’un cert sabor agredolç, sense que es pugui especificar amb exactitud de què es tracta: tant pot ser una conseqüència de la nostàlgia com d’alguna variant poc coneguda de la melancolia. Des de Les rambles de Saigon (1996) fins a Un país de butxaca (2010) —tant a la ficció com a l’autobiografia—, el lector sap que es troba davant d’una obra de Bezsonoff perquè només Bezsonoff escriu des d’una senzillesa tan ambigua, perquè només ell sap fer que el pas del temps transcorri amb una tristesa tan alegrement resignada —també amb una mica d’espant o estupor—, perquè només ell aconsegueix que es percebi alguna cosa semblant a la suspensió del sentit, segurament gràcies a la mescla estranyíssima de la trivialitat poètica amb un realisme tèrbol que apareix amb una inesperada lleugeresa. I si qualsevol llibre de Bezsonoff suscita la sensació d’estar llegint la paròdia, o la burla, del que s’està justament llegint, potser és perquè la seva estratègia més fèrtil sigui narrar com si tan sols estigués fregant lleument els recursos tècnics que té al seu abast, sense servir-se de cap en especial. Una obra de Bezsonoff és sempre tot el contrari d’una òpera: el lector no hi escolta mai el soroll que fa qualsevol fet mentre s’acosta perquè els fets, senzillament, són i passen, sense grandiositat, sense èmfasi i sense excessos, encara que el que alimenti la trama siguin els preparatius d’un magnicidi, encara que l’objectiu sigui matar De Gaulle.
El 22 d’agost de 1962, al suburbi parisenc de Petit-Clamart, el general De Gaulle va sortir il·lès de l’atemptat dirigit pel tinent coronel Jean-Marie Bastien-Thiry, un dels moltíssims patriotes francesos desenganyats amb el cap d’estat perquè havia traït la política duta fins llavors i havia fet pública la seva intenció d’independitzar Algèria de França. A Matar De Gaulle, Bezsonoff recupera aquest episodi històric per construir una novel·la on es recrea, sobretot, la pèrdua de la colònia, la violència generada pels independentistes de l’FLN i pels militants de l’OAS, els nostàlgics que no acceptaven l’inevitable, i la indiferència hostil dels ciutadans de la metròpoli davant del desarrelament dels Pieds Noirs, els ciutadans francesos que van haver de marxar d’Algèria.
Més enllà de les peripècies de l’artífex de l’atemptat, Bezsonoff centra el gros de la novel·la en les diferents posicions que adopten els membres de la família Vidal —Pieds Noirs— respecte del centre unificador del llibre, De Gaulle. Robert Vidal, comandant de l’exèrcit francès, es resigna a veure com caduquen els seus valors, el seu germà Gilbert és partidari de la política del general perquè “cal viure amb el seu temps”, i Anatole, l’altre germà (“estimava apassionadament la terra algeriana, però, per damunt de tot, era un home de negocis realista”), és membre de l’OAS i participa en l’intent d’assassinar De Gaulle. Alain, el seu nebot, encarna una altra via, la d’odiar sense recórrer a la violència.
Matar de Gaulle el que triomfa és la poesia de la toponímia més immediata, la presència d’observacions paradoxals com ara “la grandesa no es troba mai lluny del grotesc” —tot i que no sempre sigui clara la línia divisòria entre l’aforisme i la boutade—, els excessos condensats, la sorprenent precisió descriptiva, la cacera de l’instant revelador, però no se sap si és gaire bo que l’escriptura de Bezsonoff cada vegada s’assembli més a l’escriptura de BezsonoffNo es té la sensació que a Bezsonoff li interessi esprémer totes les possibilitats argumentals del relat i mantenir el lector en un estat de tensió contínua per saber de quina manera el desenllaç no és el previst pels conjurats. Tampoc sembla que li importi gaire l’ordre dels moviments dels personatges, ni les vicissituds que han de recórrer abans d’arribar a un destí, i de seguida es té la certesa que si hi ha alguna cosa que menysprea l’autor són els riscos de la dispersió: més que narrar, Bezsonoff recrea climes emocionals i, al final, el que escriu no és tant la novel·la sobre l’any que es va pretendre matar De Gaulle, com la crònica de l’any que Jean Sablon cantava a la ràdio el seu últim èxit, Syracuse.
Albert Playà Sallent, Núvol, 17/09/2014
Si barregem una família d’origen rossellonès assentada a les costes d’Alger, amb intimitat catalana, més un pic de drama i un general, que com defineix l’autor: “Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home. Sense cap mena de discussió”, i ho condimentem amb un terrorisme que desperta simpatia i compassió, s’organitza una realitat anomenada novel·la amb un nom al darrere, Joan Daniel Bezsonoff, i un títol: Matar de Gaulle (Empúries).
En un joc de pàtries sense estat i estats sense pàtria es dispara una paràbola que recórrer la riba del Mediterrani, instigada per la capritxosa i insensata decisió del general De Gaulle d’abandonar Algèria i els seus colons a la seva sort. El Comandant Vidal, el seu fill Alain i l’oncle Anatole prendran camins diferents alimentats per la nostàlgia d’un paisatge comú i compartit, una Algèria lluminosa i sucosa de fruits madurs, una realitat nord-africana que es planteja com la mescla perfecta de cultures que podria arribar a ser, i no serà sinó una altra oportunitat perduda.
“Matar a De Gaulle” és un obsequi i el primer capítol és el llaçet vistós que l’envolta. Si com descriu Jaume Cabré, el primer capítol d’una novel·la és un contracte entre l’autor i el lector, jo ja he firmat la lletra abans d’acabar el primer paràgraf, perquè tres taurons negres travessant la Xampanya em sembla, potser, l’única imatge poètica que el món de l’automòbil és capaç d’engendrar. Però és quan avancem, que es desplega tot un treball d’estil explorant vessants del català desconeguts per la majoria. Un vocabulari ric i vistós que marca diferència i aporta una altra dimensió afegida d’interès, que s’articula amb perfecció a les capes històriques i polítiques i als passatges més intimistes dels personatges, que en retrata el cantó emocional a través de multitud de referències cinematogràfiques i musicals d’un imaginari complex i elaborat.
Si la tarte au citron meringuée de la senyora Vidal es desfeia deliciosament dins la boca i lliscava com tots els esquirols d’Àustria, podríem dir que aquesta novel·la es digereix a la velocitat fugidissa d’una guineu urbana esquivant túmuls en un cementiri de Londres. Subtil, sense fer soroll i amb una reverberació dolça i fascinant que ens recorda la cultura i la història mediterrània, compartida per tots i desconeguda per molts, amb estirabots d’humor, cinisme i sarcasme, que emmarcats dins del paisatge nord-africà remeten inevitablement als sorprenents vincles entre la nació francesa i les colònies del nord d’Àfrica, vincles que configuren paisatges com els de les novel·les d’Albert Cossery, on la burla i la denúncia de la impostura i la infàmia sempre hi tenen un lloc reservat.
Llegir “Matar a De Gaulle” és recepta i alhora pronòstic pel benestar de l’hàbit lector.
EL PERIODICO DE CATALUNYA Vicenç Pagès 17/09/2014
L’obra de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) està formada per cinc llibres d’introspecció autobiogràfica i vuit novel·les, la majoria situades en el marc de conflictes bèl·lics, en particular la guerra d’Algèria. És el cas del seu últim llibre, Matar de Gaulle, que novel·la l’atemptat fallit que va tenir lloc el 1962 contra Charles de Gaulle, aleshores president de la República Francesa. Tot i que el vehicle presidencial va ser metrallat a Petit-Clamart, prop de París, la causa cal buscar-la en el tracte que el general va donar a la que durant més d’un segle havia estat la província francesa d’Algèria.
Quan De Gaulle va accedir al poder, el 1959, va defensar l’Algèria francesa. Tres anys més tard, però, li va concedir la independència. El resultat va ser un milió de francesos que van retornar amb un sentiment d’odi cap al general: els pieds-noirs o potes negres, rebuts a la metròpoli amb una mescla de comprensió i de rebuig. L’atemptat de Petit-Clamart, el més ben preparat dels que va patir De Gaulle, va ser obra d’uns quants d’aquests potes negres, aliats amb un grup d’hongaresos preocupats per l’ascens del comunisme a Europa, i coordinats pel tinent coronel Bastien-Thiry, l’home que “inventava atemptats amb la prolixitat d’un fulletonista”.
Personatges històrics i ficticis es barregen en aquesta obra que permet seguir pas a pas com va anar prenent cos la sensació de traïció i d’abandonament que van sentir els francesos d’Algèria, l’evolució cap a la lluita armada, els primers contactes i la preparació de l’atemptat. La part de ficció gira al voltant de la família Vidal, procedent de Banyuls i instal·lada a Algèria, que es veurà involucrada en l’atemptat.
L’últim llibre de Bezsonoff oscil·la entre la investigació omnicomprensiva que trobem en el reportatge novel·lat A sang freda, de Truman Capote, i els dubtes que angoixen els personatges de les novel·les de John Le Carré, als quals els arbres de les peripècies personals no deixen veure el bosc de la política. Un dels testimonis contempla l’atemptat sense adonar-se del que està veient, igual com el Fabrizio de La cartoixa de Parma es troba perdut enmig de la batalla de Waterloo.
A Matar De Gaulle hi trobem alguns dels trets d’estil de l’autor: els dialectalismes sucosos, els adjectius inesperats, la construcció de personatges amb quatre pinzellades, la minuciositat amb què recupera escenaris de l’època, la nonchalance dels protagonistes, entre els quals no falta mai un erudit de la llengua, un seguidor de Jean Gabin o de Luis Mariano. En canvi, les dones queden en un segon pla, tot i que una té un paper decisiu en la motivació de l’atemptat.
En la seva recerca d’un lloc propi, més enllà de la història oficial de França, Bezsonoff ens confronta amb nosaltres mateixos. A part dels valors estètics d’una novel·la ben narrada, Bezsonoff porta a primer pla les nostres contradiccions respecte de la que anomenem Catalunya Nord: si la llengua ens hi agermana, la història recent ens en separa. I, tanmateix, si de debò formen un col·lectiu, potser hauríem de sentir tan pròpia la “seva” guerra d’Algèria com la “nostra” guerra del Rif. Aquesta contradicció pren cos quan, cap al final del llibre, un personatge emplena Perpinyà de pintades: “Algèrie française” i “Catalunya lliure”. A les novel·les de Bezsonoff, tant Catalunya com Algèria són mites perduts.
EL TEMPS
Per comprendre Catalunya Nord, de la identitat desnaturalitzada a l'esperança de futur
Pagès editors
Lleida, 2012
193 pàgines
Com menys es parla la nostra llengua a Catalunya Nord, més es publiquen llibres per a explicar aquest trist fenòmen. Després de L'identité du Roussillon, el magistral assaig de Nicolas Berjoan i de Catalunya Nord, societat i identitat l'interessant estudi d'Alà Baylac, els lectors catalans d'altres terres que vulguin conèixer millor la situació i la història d'aquest trosset de Catalunya disposaran d'una nova eina. Per comprendre Catalunya Nord de Llorenç Planes (Costoja, 1945)
L'autor és un gran patriota, un militant conegut des de fa quaranta anys. L'antic president d'Unitat Catalana, un partit que ha fet tant per a la recatalanització de Catalunya Nord, va publicar El petit llibre de Catalunya Nord (1974, edició ampliada el 1978) i que va ajudar molts catalans del Nord (entre els quals el servidor) a veure-hi més clar en la qüestió nacional.
Aquest llibre, que podrà ensenyar molts fets al públic no especialista, m'ha decebut un xic al començament abans d'interessar-me. Possiblement pel seu caràcter híbrid. Es presenta, abans de tot, com un assaig sobre el nostre país i, al mateix moment, com unes memòries personals i polítiques. Per pudor potser, Planes, al meu entendre, no en diu prou sobre ell mateix i la gent que ha conegut. M'ha agradat que evoqui Lluís Creixells, per exemple, però hauria pogut subratllar la diferència entre la timidesa d'aquest lingüista i la importància de la seua obra. Caldria reeditar urgentment el seu extraordinari diccionari.
Sense entrar en la polèmica debilitant, hauria estat plaent que Llorenç Planes ens expliqués més anècdotes. Només dedica deu ratlles a la seua estada a Alger. Per què en parla,doncs? Quan es limita a l'assaig stricto sensu, retrobem el millor Planes. Amb poques paraules, sap descriure l'organització administrativa de França i la realitat del nostre país. ' Els nascuts entre 1950 i 1980 ja no el tenen com a llengua materna, però han viscut en un món on era ben present, llengua dels avis, i llengua dels pares de vegades. Al contrari, pels que han nascut més enllà dels anys 80 el català molt sovint no es fa servir en família. ' ( p 114) Planes té fórmules definitives com ' Més que una nació, França és sobretot una administració, és a dir una màquina burocràtica. ' ( p 76)
Per mi, a banda de l'abundància d'informacions, el gran interès del llibre rau en la seua justificació de l'expressió tan controvertida de Catalunya Nord. ' El gran interès que jo veia a dir Catalunya Nord, igual que els bascos Euzkadi Nord, és que això permetia guardar l'expressió '' Catalunya del Nord '' per designar tot el territori del nord de Catalunya, que, a més de les terres annexades en 1659, pot comprendre l'Empordà o la Garrotxa i sobretot els Pallars. La Montserrat deia que '' Catalunya Nord '' era al límit de la correcció gramatical però feia observar també que per aquesta mateixa raó creava un fort impacte com passa amb els eslògans publicitaris. ' ( p 146)
Recomani la lectura d'aquest llibre útil i lúcid, molt humà tot esperant que Llorenç Planes publiqui aviat el llibre de memòries que ens deu.
Comentaris/ коментарии