VEF Blog

Joan Daniel Bezsonoff mata De Gaulle

Albert Playà Sallent,  Núvol, 17/09/2014 

Si barregem una família d’origen rossellonès assentada a les costes d’Alger, amb intimitat catalana, més un pic de drama i un general, que com defineix l’autor: “Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home. Sense cap mena de discussió”, i ho condimentem amb un terrorisme que desperta simpatia i compassió, s’organitza una realitat anomenada novel·la amb un nom al darrere, Joan Daniel Bezsonoff, i un títol: Matar de Gaulle (Empúries).

 En un joc de pàtries sense estat i estats sense pàtria es dispara una paràbola que recórrer la riba del Mediterrani, instigada per la capritxosa i insensata decisió del general De Gaulle d’abandonar Algèria i els seus colons a la seva sort. El Comandant Vidal, el seu fill Alain i l’oncle Anatole prendran camins diferents alimentats per la nostàlgia d’un paisatge comú i compartit, una Algèria lluminosa i sucosa de fruits madurs, una realitat nord-africana que es planteja com la mescla perfecta de cultures que podria arribar a ser, i no serà sinó una altra oportunitat perduda.

“Matar a De Gaulle” és un obsequi i el primer capítol és el llaçet vistós que l’envolta. Si com descriu Jaume Cabré, el primer capítol d’una novel·la és un contracte entre l’autor i el lector, jo ja he firmat la lletra abans d’acabar el primer paràgraf, perquè tres taurons negres travessant la Xampanya em sembla, potser, l’única imatge poètica que el món de l’automòbil és capaç d’engendrar. Però és quan avancem, que es desplega tot un treball d’estil explorant vessants del català desconeguts per la majoria. Un vocabulari ric i vistós que marca diferència i aporta una altra dimensió afegida d’interès, que s’articula amb perfecció a les capes històriques i polítiques i als passatges més intimistes dels personatges, que en retrata el cantó emocional a través de multitud de referències cinematogràfiques i musicals d’un imaginari complex i elaborat.

Si la tarte au citron meringuée de la senyora Vidal es desfeia deliciosament dins la boca i lliscava com tots els esquirols d’Àustria,  podríem dir que aquesta novel·la es digereix a la velocitat fugidissa d’una guineu urbana esquivant túmuls en un cementiri de Londres. Subtil, sense fer soroll i amb una reverberació dolça i fascinant que ens recorda la cultura i la història mediterrània, compartida per tots i desconeguda per molts, amb estirabots d’humor, cinisme i sarcasme, que emmarcats dins del paisatge nord-africà remeten inevitablement als sorprenents vincles entre la nació francesa i les colònies del nord d’Àfrica, vincles que configuren paisatges com els de les novel·les d’Albert Cossery, on la burla i la denúncia de la impostura i la infàmia sempre hi tenen un lloc reservat.

Llegir “Matar a De Gaulle” és recepta i alhora pronòstic pel benestar de l’hàbit lector.