VEF Blog

Article publicat a El Periódico de Catalunya, 31/03/2010   pàg.64

 LES DESVENTURES D’UN LLIBRE VAGABUND / LAS AVENTURAS DE UN LIBRO VAGABUNDO
Paul Desalmand. Trad: Jordi Rourera Peret / Palmira Feixas. Empúries / Destino. 140 / 190 p. 16 € 

Paul Desalmand presenta un deliciós relat ple de complicitats amb els clàssics de la literatura francesa

Amb un humor fresc i gens agressiu Paul Desalmand passeja pel món de la bibliofília a ‘Les desventures d’un llibre vagabund’, una novel·la on el narrador és el mateix llibre que explica la seva història. Aquesta encantadora faula, plena de cites clandestines de les lletres franceses, obre la porta a un món paral·lel on un exemplar de ‘La nàusea’ conversa amb un altre de ‘La cartoixa de Parma’.

No sé si vostès coneixen J’étais une bonne chanson, una peça d’Henri Salvador on el gran crooner francès canta la mateixa cançó amb un estil diferent. Imita els cantants de la belle époque, Louis Amstrong, i els rockers abans d’acabar a la manera d’Henri Salvador. Les desventures d’un llibre vagabund, de Paul Desalmand (Arenthon, Francia, 1937), es presenta com un relat molt estrany on el narrador és el mateix llibre que ens explica la seva pròpia història. «Vaig néixer el 17 de juny de 1983, a les 16.37, sortit de la impremta de La Manutention a Mayenne. Format 16,5 cm x 12,5 cm. Pes: 230 grams».
Aquesta història tractada per un destraler hauria pogut avorrir el lector. No crec que el públic hispà reconegui totes les al·lusions humorístiques a la literatura francesa, però s’ho passarà bé amb un humor fresc mai agressiu. «També hi havia els que volien Madame de Bovary, atribuint-li aquella aristocràcia que la va matar de no tenir-la. O fins i tot un Madame Bovary de Balzac».

PASSADISSOS SECRETS / Ens passegem a través del món de la bibliofília amb una galeria de personatges curiosos, com el llibreter de Tulla –obert cada dia–, el metge iranià migpartit entre l’humanisme occidental i l’absolutisme islamista, el venedor de llibres rars malalt de gravetat. Aquesta autobiografia fictícia ens serveix de guia per tots els passadissos secrets, tots els túnels d’aquest món fascinador. No ens dissimula res de les pràctiques mercantils dels editors que no fan filantropia sinó negoci. «En realitat, trinxar cada any més de cent milions de llibres dels cinc-cents milions que se n’imprimeixen, és a dir, més d’una cinquena part de la població, no és gaire gloriós».
El llibre de Paul Desalmand m’apareix com una delícia plena de picades d’ullet, de cites clandestines dels clàssics de la literatura francesa que els connaisseurs apreciaran. «Això era a Métagna, raval de Pézenas, al magatzem d’un imbècil», recorda la primera frase de Salambó de Flaubert: «Sucedía en Megara, arrabal de Cartago, en los jardines de
Amílcar».
Fins i tot, l’autor adapta unes expressions famoses del general De Gaulle que parlava de l’«Orient compliqué». «Unes setmanes més tard, em trobava a l’avió cap a París, i deixava amb sentiments complicats aquest Orient d’idees –de
vegades– simples».
Un cop admès el postulat del llibre narrador, entrem en un món paral·lel on els llibres conversen. Un exemplar de La nàusea, de Jean-Paul Sartre, consola La cartoixa de Parma, de Stendhal, en un capítol al·lucinant, delirant, digne de la persecució dels cecs per les clavegueres de Buenos Aires a Sobre héroes y tumbas, d’Ernesto Sábato.
Aquesta faula encantadora, en el fons, sona com una declaració a la llengua i a la literatura franceses. L’autor fa servir totes les games de la llengua francesa, de l’argot més contemporani a la llengua més clàssica. Fins i tot, escriu el mot belga (i suís) «septante» en lloc de soixante-dix. Els mèrits del traductor Jordi Rourera Peret s’han d’assenyalar perquè la seva versió catalana reprodueix les sabors de l’original amb elegància i fidelitat.
Malgrat l’era d’internet, les imatges de l’altra punta del món disponibles en un segon, aquest llibre prova que a desgrat dels avenços de la tècnica, la lectura sempre constituirà l’aventura més gran. Mentre els homes tinguin com els infants el gust dels relats meravellosos, sempre hi haurà lectors.

Ressenya de Joan Garí a la revista El Temps

Ribesaltes circa 1962, foto Delcampe

M'estime molt el Joan Daniel Bezsonoff. Crec que des que el vaig conéixer -ara fa un parell d'anys- es va establir entre nosaltres un corrent de simpatia mútua. Admire sincerament, a més de la seua humanitat desbordant, el seu treball literari: les seues històries esbojarrades i impossibles, el seu estil precís i sorprenent, la seua nostàlgia armada pel Rosselló català que ja no tornarà.
Un país de butxaca és tot això i més. En la línia dels seus darrers llibres -en especial Una educació francesa, de què també es parla en aquest Ofici-, hi aprofundeix en la vena autobiogràfica, tot i que es veu en la necessitat (pura captatio benevolentiae) de reconéixer que la seua vida "no té cap interés", llevat que assisteix en directe a "la mort d'una llengua" (la seua i nostra, ai las!). El llibre és tot ell una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francés. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
Bezsonoff, entre els seus conciutadans, és una rara avis. Ha bandejat el francés per a escollir el català, quan tot estava programat per a què aquesta eleció no arribara a produir-se. S'hi a ha dedicat, a més, literàriament. El preu que ha hagut de pagar, però, és molt alt, perquè a casa seua el consideren un escriptor que lingüísticament "espanyoleja", mentre que en aquest costat dels Pirineus fascina els crítics més snobs per l'aire irreversiblement francés que impregna el seu estil (el seu stilettu) i les seues històries. Encamallat al bell mig de la frontera, Bezsonoff ja es prepara per a ser un clàssic, doncs. L'ambigüitat necessària ja la té.
D'altra banda, trobarem en aquest llibre noves dosis dels temes recorrents de l'autor, com ara el seu occitanisme i l'estima còmplice envers el País Valencià. Et recorde a Borriana, Bezsonoff, al vestíbul de l'hotel Aloha, admirant-te perquè la recepcionista era jove i bonica i -vejats miracle!- parlava en català. "Això al Rosselló ja no es veu", vas mastegar. No patisques, home: aviat no es veurà tampoc al País Valencià. Viurem llavors entre els nostres conciutadans -morts vivents a efectes autòctons- com el Comte Arnau i no t'oblides que, per al cas, jo ja em dic Joan Garí (amb permís de Joan Maragall).
Precisament els meus llinatges tenen una relació gens secreta amb la Catalunya Nord. "Garí" és un nom propi d'origen germànic ben documentat a ambdós costats del Pirineu ja abans de les Homilies d'Organyà. I "Clofent" (el meu segon cognom) guarda una òbvia relació amb la comarca del Conflent. Per això m'ha fet gràcia quan Bezsonoff assegura que es va convertir en un patriota a la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra tots els anys a Prada del Conflent (l'únic lloc, afegeix, on es poden sentir simultàniament tots els accents de la nostra llengua). En el temps que ell hi va recalar per primera vegada -cap al 1986- jo també hi era, tot i que el meu "patriotisme" es va generar d'ofici d'una mena més escèptica. Llavors no ens vam conéixer, però. Van haver de passar més de vint anys perquè aquest escriptor valencià que sóc jo i aquest escriptor nordcatalà que és Bezsonoff coincidírem un dia davant un arròs melós amb llamàntol al restaurant Morro del Port de Borriana i ens adonàrem que la mar al voltant nostre era, ni més ni menys, la nostra mar.
Cal continuar llegint Bezsonoff. Ni que ell crega estar fent l'autòpsia d'una llengua. En realitat -i a la pràctica- en fa la més bella laudatio.

Translation by Mrs and Mr Florenci Salesas 

Each morning, when we were having breakfast, my grandma told me about her dead loved ones. A list as endless as that of the foreign Legion commemoration service. By the very act of mentioning them, she caused them to be reborn within minutes.

I have dedicated a book to my Russian ancestors. The Bezsonovs and the Grigorievs. Now, I shall speak of the Catalan. The Montalats, the Brials, the Bauses, the Pujolses, the Bertranas. I’ll try my best to reanimate shadows of the lost words. The wilted words.

In the pages to come, I don’t intend to tell my life. It’s not that interesting. I was born a year after the end of the Algerian war. So far, luck has preserved me from ever having to go to war. Nobody has been killed around me. I’ve never felt an earthquake, seen a flood. I’ve never crossed forests on fire. I’ve never meet Voltaire at the Procope café. I’ve never taken a walk by the Yalta breakwater with the Doctor Chekhov. I‘ve never had a vermouth with Josep Pla at the Ampurdan hotel. I have only known the death of a language. A planned assassination, by thousands of murderers and accomplices.

By the time I was eleven, I had lived in six cities and two states and I had frequented five schools. In the midst of all of those moves, my grandparents’ house constituted a lighthouse, a rest. That house, for me, contained all that it meant to be Catalan; the very soul of catalanness. Behind an arbour of palm trees and wisterias, the house welcomed us at night with the barks of the neighbour’s dog. In winter, the stars shone more than in any other country. When we got there in summer, the frogs got very friendly with all of the cicadas of the region.

For many years, Nils has been the tiniest village of the Roussillon plain. Some inhabitants from the little neighbouring towns – who lived in metropolises  of five hundred inhabitants’ such as Cànoes, Pontellà, Pollestres, or Vilanova de Raó – had rechristened it ‘the capital’.

Those imbeciles weren’t that far from the truth. During the defeat of 1940, the French government carried on a project to retire in the Grand-Hôtel of Perpignan. The President Lebrun installed himself at Tuïr. I don’t know if the fact that Nils is about ten kilometres from both places has escaped you...

We must recognize that etymology is against us. According to lluís Bassseda, Nils is derived from d’Anils, a catalanization of the Latin asinarium; the land of asses. The official French name of the town is Nyls. According to Joan Coromines and the editors of The Great Catalan Encilopeida, it should been written ‘Nils’ in Catalan, despite the local pronunciation being ‘Nyils’. Cinsequently, Lluís Basseda, Ramon Gual, and the leaders of the Bressola’s write ‘Nyils’. As all we know, this thing called Catalan isn’t a serious thing for people, and everybody has their own opinion about it...

The old folks always told me that Hannibal and his elephants crossed this place. Despite Uncle Claudi and the road engineers’ view, I think that the most beautiful panorama via which to discover Nils is the northern one. Past the slope of Cànoes and the range of Caraig appears the entire Roussillon plane. At the side on which the sun rises, the sea frolics with an almost chemical blue like disco lights. At the South, lies the Albera, green or blue depending on the season. At the side on which the sun sets, at the foot of Canigó, the two towers of Pontellà play at religious wars. The Sant Esteve tower bell competes with the republican tower of the old town hall.

Twenty years ago, at the entry of Nils, when the tower from the ‘fontinal’ project was erected, the ‘project’, was destroyed at the beginning of the eighties. It remembered the carcass of the Jardin des plantes’ diplodocus, in Paris. In Nils, we have more avenues than streets. Pollestres Avenue, Bages Avenue and Canta-rana Street follow the old walls. The stone of the country is tile. Nils seats itself on a cliff dominated by the Canta-rana, a ridiculous stream full of rushes and mud. It stinks all year round. The dogs and the big rats pooh in it. At night, the frogs and the toads get in movement while the rabbits come of their dens. From time to time, the stream remembers that it is a river and makes of with the car of an imprudent Parisian. In 1940, it grew so much that the water rose as far as the door of Uncle Claudi’s garage in the middle of the Main Street. If the timeless walls could talk, they would surely express themselves with the accent and in the words of Bernat Desclot. The visible bit of the wall on the street of the old cemetery street reminds me of the façades of Cuzco. The glory of the village is the templar church. All of the medievalists from around Catalonia go there. They assure that Nils once possessed a bell tower worthy of the one in Cuixà. The years, the wars and the idiocy of Men demolished it. The newer 17^th century church never has interested anybody, with its modern plaster statues of Joan of Arc and Saint Joseph.  Along the Pi path, where a bunch of cypresses have been rooted up to build residential areas, the kids still know Catalan.  They amuse themselves by the mulberry tree of the school La bressola. Amidst the vineyards, on the way to Pollestres, the cemetery precedes the pond, dried up lout monks in the Middle Ages. Battery chickens are raised there.

The vinyards are called Moro, Resclosa, Teuleria, Clares, Mas Déu, Riberal, Andraus, Estany and Camps de Nils. The countrymen, conscious of the progress of agriculture, congratulate themselves on summer nights:

“Nowhere are there are vineyards like here. We have the best land in the country... No need to say it... We have quantity and quality...

Except for the view of the Canigó, which it shares with every other part of the plain, Nils hasn’t anything either beautiful or original. The minuscule avenues don’t drive you to any important monument. But, in this little bit of Catalonia, I learned the language my grandparents inherited from their people. Life here is sweet and tranquil. Eternity seems palpable behind the sly smile of the old countrymen.

(...)

Twenty five years ago there were one hundred habitants in Nils. They all they spoke Catalan except for a couple of old Murcians and some ten people who came from the interior of France. Now, the town has two hundred people and there remain twenty Catalans. I won’t see snail festivals in summer. The old men don’t play French bowls on Sundays on the landing of Canta-rana Street anymore. They’ve changed their address and now they are all at the cemetery in the middle of the vineyards.

In summer the street gossip disappeared, no more rows of chairs at the street. The countrymen spoke about the past and the grape seasons.

Now, the city council of Pontellà rents the square in front of the old templar church to boisterous city people who get drunk until three in teh morning to the sound of American crap. This is what is called progress. The language of Ramon Muntaner has evaporated like the fog on a summer morning.

Els taxistes del tsar, traducción castellana de Florenci Salesas

EL ABUELO MISTERIOSO

HE VIVIDO MUCHOS AÑOS en Rusia pero no he ido nunca allí... El frío me da miedo.

En cambio, he soportado fácilmente los inviernos de la Cerdaña, del Capcir y de los Alpes. El febrero de 1956 hizo mucho frío, el peor invierno del siglo. En París la temperatura bajó a treinta y seis grados bajo cero.

Mi abuelo Mitrofan Bezsonov, nacido en el corazón de Rusia, había ya visto algunos en 1919 durante la guerra civil. Vestía una bata gris llena de monedas, las propinas de los clientes que la pequeña Jeannette recogía para comprarse caramelos. Bezsonov subía el autobús de Robinson antes de coger el tren hacia Paris. Cuando llegaba al depósito de la G7, su compañía de taxis, verificaba el nivel del aceite y daba una ojeada al interior del vehículo. Vaciaba el cenicero, regulaba el asiento y el retrovisor antes de circular lentamente por las calles a la búsqueda del primer cliente. Un día, mi abuelo ruso cometió dos faltas profesionales muy graves. No acompañó al cliente a su destino y dañó su taxi a resultas de un choque con el coche delantero. El automovilista, que salió para pedirle explicaciones, insultó a un muerto.

Casi nunca no me han hablado de mi abuelo como si fuese un antiguo colaboracionista, un viejo miliciano asqueroso, un antisemita refugiado en una hacienda de la Argentina interior, the skeleton in the cupboard que dicen los ingleses.

Desde el día de su muerte, cayó una losa de silencio. La pequeña Jeannette, que tenía nueve años, no pudo ir al entierro de su padre. Así, durante muchos años, creyó que no había muerto y que la había dejado para volver a Rusia. Un día aparecería con los brazos llenos de regalos maravillosos. Unos huevos de madera pintados, muñecas rusas a todo color, samovares rutilantes, iconos de la madre de Dios que lo permitiría volver al país de los vivos...

Sin embargo, todos aquellos que lo habían conocido en el Conflent, como el padre de mi amigo Joan-Miquel, la tía María Teresa Barboteu o conocidos de los abuelos de Nils, siempre me habían hablado bien de él. Repiten que era una buena persona. El pudor y el dolor, normales después de una defunción, poco se justifican cincuenta años más tarde. Mi padre no lo había mencionado casi nunca. Su madre, la yaya Jeanne, tan parlachina, tampoco lo nombraba y mi hermana y yo habíamos respetado aquel silencio. No le preguntábamos nada sobre aquel hombre que le había hecho cuatro hijos y vivido veinticinco años con ella.

Conozco mejor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la de mi abuelo ruso. Sé que se llamaba Mitrofan. Los rusos pronuncian Mitrafan. Mitrofan Tikhonovich Bezsonov. Como todos los rusos, tenía tres nombres. El nombre de pila, el patronímico y el nombre de familia. Nació el 7 de agosto de 1901 según el calendario juliano, es decir el 20 de agosto según el nuestro. Venía de Vorónezh. 

Su padre se llamaba Tikhon; su madre, Ana Grigorieva; su hermano Leonid (pronunciad Leanít); sus hermanas, Ana y Olga. Un antepasado había sido sacerdote. Sin duda le habían puesto Mitrofan para homenajear san Mitrofan de Vorónezh, uno de los jerarcas más ilustres de Rusia, que había dado su nombre al monasterio más grande de la ciudad.

Mi abuelo ruso murió siete años antes de mi nacimiento, pero siempre me ha complicado la vida.

Cuando yo era pequeño, los otros chiquillos se mofaban de mí llamándome Mierduzov o Koñuzov. No supe escribir nuestro apellido hasta los ocho años y aún hoy no pasa una semana que no me pregunten sobre mis orígenes. ¿De dónde sale este hombre que habla una mixtura afrancesada de mallorquín y ampurdanés?

Bezsonov deriva de los equivalentes rusos de insomnio e insomne. Una <<noche de Bezsonov>> se traduce por 'noche en blanco'. без quiere decir 'sin'; сно 'sueño' tanto en su sentido de modorra, como en el de ensueño, que en catalán se diferencian con las palabras son y somni. Me gusta más la etimología без сна, 'sin sueño', que equivale al segundo sentido en catalán, el somni.

Así podría suspirar con Salvador Espriu: <<Un home sense somnis és la meva solitud>> (1)

Como ya he dicho, no sé casi nada de mi abuelo, No conozco su risa, ni su sonrisa, ni su lengua, ni su voz. En las viejas fotografías, he visto siempre un hombre de talla mediana, rubio, bien proporcionado, con una nariz algo larga que no alteraba para nada la armonía de su cara. Un gran-ruso del bosque, ojos azules y facciones nada asiáticas. Me han dicho que hablaba, poco a poco, con una voz dulce , a penas coloreada por los rescaños de un acento ruso casi olvidado e inaudible como el canto de las últimas cigarras de finales de verano.

Era un hombre cualquiera de gustos sencillos. Fumaba tabaco ordinario envuelto en papel gris. Le gustaban los films de Charlot, Laurel y Hardy. Reía muy fuerte con una risa tan contagiosa que mi padre, avergonzado le decía:

—No rías tan fuerte, papa...

En aquel tiempo el cine era algo serio. Una vez, mi abuelo ruso, incrédulo, había visto, en la acera frente al cine Comedia, en Châtenay-Malabry, como unos espectadores llegaban a las manos, porque se acusaban de haberse colado.

Apreciaba la compañía de los niños y los gatos, el circo y los payasos. Cocinaba muy bien y se volvía loco por las peras y los pepinos.

Me costará llamarle abuelo. El abuelo, para mí, siempre será mi yayo Jean Montalat. A él no le habría gustado este libro, ya que era tan celoso que había hecho jirones los pañales de su hermanito Raymond. Me costará demasiado llamar abuelo a un hombre que no he conocido. De ahora en adelante lo llamaré Mitrofan.

A día de hoy, Mitrofan es un nombre que desprende tufillo de Rusia imperial. Un nombre tan pasado de moda como Bartomeu o Rossend en Cataluña, un nombre de criado en las novelas de Tolstoi. Es un nombre tan devaluado que lo ponen a animales. En octubre del 2006, Su Majestad Don Juan Carlos I, de viaje por la región de Vologda, se enfrentó a un oso ebrio, amansado y lanudo. El monarca lo abatió sin saber que este oso se llamaba Mitrofan...

 Blog d'en Toni Fernandez

 http://in.directe.cat/toni-fernandez/blog/3302/viatge-al-futur

Fa unes setmanes vam passar uns dies esplèndids a les comarques del Vallespir i el Rosselló, tot seguint les passes dels escriptors nord-catalans Joan-Lluís Lluís i Joan-Daniel Bezsonoff, i acompanyats de la lectura de “El dia de l’ós” i “Un país de butxaca”. He de dir que aquest viatge m’omplia d’emoció, ja que finalment revisitava la Catalunya del Nord després de 10 anys de no anar-hi.

La carretera d’entrada al Vallespir des de Molló llueix un rètol de benvinguda en català. Això, juntament amb el fet que l’hostaler de l’establiment on ens vam hostatjar parlès d’entrada en català, i que els carrers de Prats de Molló estiguessin retolats en la nostra llengua, em van donar la falsa aparença que potser la llengua no estava pas tan malalta com les notícies que ens arriben d’aquelles contrades ens fan suposar.

Malauradament, malgrat les efusives mostres de catalanitat que varem observar, des de ballades de sardanes els diumenges, fins al fet que la nostra bandera fos present gairebé a cada carrer dels pobles que vam visitar, no van poder pas amagar la trista realitat que la llengua a l’extrem nord del país se’ns escola de les mans, tot i la incipient recuperació que es detecta des de fa pocs anys en determinats àmbits, com pot ser l’escola o la retolació dels carrers.

Viatjar a la Catalunya del Nord, després de 350 anys de dominació francesa, impressiona molt, i impressiona negativament. En Bezsonoff ens explica al seu darrer llibre que la llengua era força viva dins l’àmbit privat i de relacions interpersonals fins fa poques dècades. Ara, tot passant per aquests rodals, se’ns fa difícil trobar algú que parli català, no ja amb un mínim de naturalitat, sinó amb un mínim de fluïdesa. I aquesta pèrdua de parlants l’hem patida d’una manera molt ràpida i decidida. Evidentment, la Catalunya del Nord no és com la del Sud, però fets com aquests (incloent-hi llocs com Alacant o Mallorca) ens han de servir d’avís del que ens pots passar a tots nosaltres en un futur no gaire llunyà si no ens hi posem les piles tots plegats. Volem de debò que el nostre destí final sigui ser una reserva folclòrica catalana del nord-est peninsular, una regió on tothom s’expressi en espanyol, això sí, dient a tort i a dret que són molt catalans, i amb la bandera embolcallant literalment tot el país?

Hem de prendre consciència que la nostra llengua, i amb ella la nostra identitat nacional,desapareixerà si no fem un esforç col·lectiu de parlar a tot arreu i a tot hora en català, amb tothom. En aquest sentit hem de fer com els espanyols, que mostren majoritàriament una fidelitat extrema a la seva llengua i altres símbols de la seva identitat. Com deia aquell, si no ho fem els catalans, qui ho farà?

Avui, 18/03/2010  

                                   foto Delcampe 

Jordi Capdevila

Sense dubtes, complexos, ni matisos, sense demanar perdó, amb un llenguatge directe, ric, viu i plenament dialectal del nord, deixant anar veritats pel broc gros i amb tot l’entusiasme i humor possibles, l’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff proclama solemnement als quatre vents la seva identitat catalana.

I el que és més important: argumenta la seva decisió seguint tots els camins de la seva vida que el van portar a fer-se un apòstol de la seva llengua i cultura. No hi falten ni els llibres que el van influir, ni els prohoms que el van convèncer, ni els escriptors catalans i amb altres llengües que l’han seduït literàriament. Tampoc no ignora tots els esforços lingüístics fets per aprendre el castellà, el rus, el romanès i l’occità, idiomes que domina, i que també van contribuir a decantar la seva definitiva opció lingüística i cultural.

“Com el meu país de butxaca em migparteixen dues llengües, dues històries, dues propagandes, dues memòries”, diu Bezsonoff. Una és la francesa, mamada a la infància, a l’escola i amb els pares, i que ja li va escapçar la grandeur que tant l’estarrufa al seu llibre Una educació francesa. L’altra, la catalana. Ell mateix confessa que el va “catalanitzar del tot el servei militar”, un fet que també ha passat a molts catalans del sud.

Però els que coneixem la seva obra i vida sabem que també li té robat el cor la llengua i la història russes, que amb tanta devoció va exaltar en Els taxistes del tsar, on narrava la seva dèria per recuperar la memòria del seu avi patern. Tan és així que els dos idiomes naturals al seu blog a la xarxa són el català i el rus, sense deixar de banda els seus articles en francès i en les altres llengües que domina.

Però a Un país de butxaca deixa molt clar que “sense els meus avis no sabria català. Potser l’hauria après pel meu compte amb llibres i discos. Ara parlaria com un robot, el català del Digui, digui amb un reclam francès. Vaig aprendre la llengua de la meua gent a la cuina sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de setrills d’oli, d’un porró comprat a Andorra i d’un Sagrat Cor d’un pelegrinatge a Lorda”.

I és aquesta parla rica, profunda i genuïna dels seus avis materns, ben amanida amb girs encara més dialectals i adobada amb la seva dèria lectora de la millor literatura catalana de tots els temps, la que usa Bezsonoff per explicar la seva conversió total al catalanisme. Si hi afegim aquella alegria seva per explicar les coses, la seva vida arrauxada, que li agrada tant difondre, i el seu seriós i profund sentit de l’humor, el lector es troba davant un llibre amè, que es llegeix amb la intensitat d’una bona novel·la, amb la passió per conèixer vells mots i expressions encara ben vius de l’idioma i amb la seguretat que el somriure i la rialla seran ben presents al seu rostre en tot el llibre.

I amb una conclusió optimista: el català és una llengua en que es pot fer tot el que li doni la gana a qui li doni la gana. Com a l’autor del llibre. Que no és poca cosa, amb la pressió que pateix al seu mateix entorn.

El Periódico, 18/03/2010

Josep Maria Fonalleras

   Joan-Daniel Bezsonoff realiza en ‘Un país de butxaca’ una evocación nostJoan-Daniel Bezsonoff realiza en ‘Un país de butxaca’ una evocación nostálgica del aprendizaje de la lengua de sus abuelos lgica del aprendizaje de la lengua de sus abuelos

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) es un personaje singular. Y ha dedicado buena parte de su producción más reciente a definir los marcos de su singularidad: orígenes rusos, cultura francesa, devoción argelina, cantante aficionado y pletórico de piezas de Luis Mariano, multilingüe, expansivo. Ahora, en Un país de butxaca, Bezsonoff rehace su filiación rosellonesa, los veranos pasados en Nils, en casa «dels padrins», los abuelos maternos, que le hablan en una lengua que él, finalmente, elegirá como herramienta literaria.
Esta es la historia personal de un aprendizaje. Más aún, de una decisión. La lengua catalana que en el Rosellón «s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu», aniquilada debido a «les lleis d’un complot diabòlic», difunta por culpa de un «assassinat programat», Bezsonoff no la aprende en los libros sino «a la cuina, sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de sitrells d’oli, d’un porró comprat a Andorra i del Sagrat Cor d’un pelegrinatge a Lorda». Es decir, en el ambiente familiar y concentrado de la infancia, una especie de paraíso que este texto se encarga de sepultar. De aquel entorno amable, ¿qué queda? Las palabras de los abuelos que siempre le acompañarán. Un país de butxaca es, por encima de todo, el homenaje a sus antepasados, al padrí que registraba en una cinta, que el escritor aún conserva, la fonética precisa de una lengua que Bezsonoff asume como propia.
El libro es una respuesta a la pregunta que él mismo se hace a lo largo de esta evocación nostálgica y radical (porque es deudora de un tiempo que ha perecido y porque es un ejercicio de voluntad férrea): «Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o rus». Bezsonoff concentra su propio «camí de Damasc», su caída de los caballos franceses o rusos, en dos episodios de un alto valor simbólico. Su primera visita a Girona, donde sabe, en un instante epifánico, que «el meu país no és França sinó Catalunya»; y la estancia, en 1985, en la Universitat Catalana d’Estiu, en Prada de Conflent. Sale de allí con la idea premeditada, también iniciática, de escribir en aquella lengua que ya no abandonará. Una lengua y una historia a la cual rinde tributo con su confesión.

El Periódico, 18/03/2010

Joan Daniel Bezsonoff fa a ‘Un país de butxaca’ una evocació nostàlgica de l’aprenentatge de la llengua que li van llegar els seus avis

Josep Maria Fonalleras

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un personatge singular. I ha dedicat bona part de la seva producció més recent a definir els marcs de la seva singularitat: orígens russos, cultura francesa, devoció algeriana, cantant aficionat i pletòric de peces de Luis Mariano, multilingüe, expansiu. Ara a Un país de butxaca, Bezsonoff refà la seva filiació rossellonesa, els estius passats a Nils, a casa dels padrins, els avis materns que li parlen en una llengua que ell, finalment, triarà com a eina literària. Aquesta és la història personal d’un aprenentatge. Més encara, d’una decisió. La llengua catalana que al Rosselló «s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu», anorreada a causa de «les lleis d’un complot diabòlic», difunta per culpa d’un «assassinat programat», Bezsonoff no l’aprèn als llibres sinó «a la cuina, sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de sitrells d’oli, d’un porró comprat a Andorra i del Sagrat Cor d’un pelegrinatge a Lorda». És a dir, en l’ambient familiar i concentrat de la infantesa, una mena de paradís que aquest text s’encarrega de sepultar. D’aquell entorn amable, ¿què en queda? Els mots dels avis que sempre l’acompanyaran. Un país de butxaca és, per damunt de tot, l’homenatge als seus avantpassats, al padrí que enregistrava en una cinta, que l’escriptor encara conserva, la fonètica precisa d’una llengua que Bezsonoff assumeix com a pròpia.
Aquest llibre és una resposta a la pregunta que ell mateix es fa al llarg d’aquesta evocació nostàlgica i radical (perquè és deutora d’un temps que ha perit i perquè és un exercici de voluntat fèrria): «Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o rus». Bezsonoff concentra el seu propi «camí de Damasc», la seva caiguda dels cavalls francesos o russos, en dos episodis d’un alt valor simbòlic. La seva primera visita a Girona on sap, en un instant epifànic, que «el meu país no és França sinó Catalunya», i l’estada, el 1985, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. En surt amb la idea premeditada, també iniciàtica, d’escriure en aquella llengua que ja no abandonarà. Una llengua i una història a qui ret tribut amb la seva confessió