VEF Blog

Català amb cognom rus

El Periódico, 18/03/2010

Joan Daniel Bezsonoff fa a ‘Un país de butxaca’ una evocació nostàlgica de l’aprenentatge de la llengua que li van llegar els seus avis

Josep Maria Fonalleras

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un personatge singular. I ha dedicat bona part de la seva producció més recent a definir els marcs de la seva singularitat: orígens russos, cultura francesa, devoció algeriana, cantant aficionat i pletòric de peces de Luis Mariano, multilingüe, expansiu. Ara a Un país de butxaca, Bezsonoff refà la seva filiació rossellonesa, els estius passats a Nils, a casa dels padrins, els avis materns que li parlen en una llengua que ell, finalment, triarà com a eina literària. Aquesta és la història personal d’un aprenentatge. Més encara, d’una decisió. La llengua catalana que al Rosselló «s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu», anorreada a causa de «les lleis d’un complot diabòlic», difunta per culpa d’un «assassinat programat», Bezsonoff no l’aprèn als llibres sinó «a la cuina, sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de sitrells d’oli, d’un porró comprat a Andorra i del Sagrat Cor d’un pelegrinatge a Lorda». És a dir, en l’ambient familiar i concentrat de la infantesa, una mena de paradís que aquest text s’encarrega de sepultar. D’aquell entorn amable, ¿què en queda? Els mots dels avis que sempre l’acompanyaran. Un país de butxaca és, per damunt de tot, l’homenatge als seus avantpassats, al padrí que enregistrava en una cinta, que l’escriptor encara conserva, la fonètica precisa d’una llengua que Bezsonoff assumeix com a pròpia.
Aquest llibre és una resposta a la pregunta que ell mateix es fa al llarg d’aquesta evocació nostàlgica i radical (perquè és deutora d’un temps que ha perit i perquè és un exercici de voluntat fèrria): «Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o rus». Bezsonoff concentra el seu propi «camí de Damasc», la seva caiguda dels cavalls francesos o russos, en dos episodis d’un alt valor simbòlic. La seva primera visita a Girona on sap, en un instant epifànic, que «el meu país no és França sinó Catalunya», i l’estada, el 1985, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. En surt amb la idea premeditada, també iniciàtica, d’escriure en aquella llengua que ja no abandonarà. Una llengua i una història a qui ret tribut amb la seva confessió