VEF Blog

Quan era petit, els únics corsos que havia sentit a anomenar eren Tino Rossi, Napoleó i el seu nebot Louis-Napoléon. Amb l'àlbum d'Astèrix a Còrsega, el meu coneixement de l'ànima insular va progressar. Dels corsos només sabia els acudits sobre llur pretesa peresa i els records militars del padrí.

Als deu anys, vaig llegir Colomba de Prosper Mérimée. La seua descripció de Còrsega és fantasiosa i va ferir moltes sensibilitats insulars, però l'autor hi manifesta interès per a la llengua i els costums corsos.

El liceu Masséna, tota la ciutat de Niça constituïen un veritable cap de pont, un bocinot de Còrsega en la terra ferma.

El senyor Guérini, el porter, acollia els visitants amb un aire murri, un aire d'home desganat que ja no creu en res, i que, malgrat tot, no pot estar-se d'estimar la humanitat encara. El seu gran plaer era mirar la previsió del temps presentada per Alain Gillot-Pétrée. Al senyor Guérini també li agradava xerrar amb en José i en Colombani, dos empleats que netejaven el pati i els passadissos amb parsimonia.

En José, ros i discret, parlava cors tot lo dia i em va sorprendre que conegués tan bé el francès un dia que vam coincidir a la porteria del senyor Guérini.

Un altre cors que tractava es deia Patrick Mattei. Baixet, amb una cara fina i cabells arrissats, un somriure permanent, seduïa les senyoretes somrient i tocant guitarra.

Em sorprenia que alguns corsos parlant francès posessi la preposició —a davant dels complements de persona com en castellà. La Dominique L, la millor amiga de l'Alexandra, em deia:

—J'attends à Sandra. ?

Un dia, em va fer gràcia que una estudianta ivoriana la corregís i li expliqués que en francès correcte es diu ' J'attends Sandra. '

Aquelles faltes de la Dominique, que motejàvem ' la dueña 'perquè no deixava l'Alexandra ni un segon, divertien molt en Pierre Carboni, un cors nascut a Mònaco on treballava son pare al consulat de França. Tot i que havia viscut tota la vida al Principat, en Pierre enyorava el seu país amb un amor carnal.

El veterà del dormitori i el depositari de les tradicion de la Khâgne es deia Henri L. L'admiràvem amb l'entusiasme de la joventut. Al vespre feièm 'tertúlia' al seu cambrot. Si algun estudiant li desplaïa, li dedicava un sonet venjatiu. L'encantava enraonar amb els seus compatriotes tot i que no creia en les possibilitats literàries de la llengua corsa. Llur llenguatge sonava indiscutiblement com itàlic, un italià sord, cavernós. Unes paraules com " u iattu, a gambana ' o ' a pellezza di a Corsica ' no lluïen amb l'esclat de l'italià de la Toscana.

El setembre del 1984 va arribar al liceu Masséna un cors corsíssim. L'Alain Mondoloni, alt, prim, molt morè i tímid parlava lentament amb una canterella molt marcada. Es delia per la bellesa de les actrius italianes com Carmen Russo, Gina Lollobrigida i Serena Grandi. Ignorava les altres. De gustibus et de mulieribus non disputandum est.

El cambrot d'en Mondoloni pudia mentre un formatge cors s'estava podrint en l'àmpit de la finestra, atacat per tropes de cucs...Cada matí, el cors es delectava amb les seues llesques de pa untades...

A l'estiu del 1986 vaig viatjar a l'Alguer. Vaig agafar un vaixell a Niça cap a Còrsega. No em vaig pas marejar però vaig trobar la travessia llarguíssima. En passar davant de les illes Sanguinari, vaig recordar els relats del padrí. I tant que feia flaire l'illa! Una olor on s'aiguabarrejaven totes les sentors de Còrsega. Les flors salvatges vora les cales, els jardins plens de torongers, les sabonetes de les minyonetes que se'n van al primer ball, l'olor de les crostes de pa en les velles cuines fresques de la muntanya, el vinet rosat que canta en els veirots.

No em vaig entretenir a Aiacciu. Vaig demanar el camí de l'estació d'autobusos a un vell. Em va respondre en cors, amb un somriure irònic. Per riure un poc, li vaig respondre en català.

Vista des de l'autocar, l'illa em va semblar magnífica, molt itàlica,molt menys francesa que qualsevol carrer de Ginebra o d'una ciutat valona.

Al pitjor moment de la meua vida, vaig conèixer en Patrick Delavaloire, un cors de Valença al liceu Lalande de Bourg-en-Bresse. Al seu pis de l'avinguda Maurice Faure, escoltàvem discos de Petru Guelfucci tot menjant llonganissa del país que fabricava son oncle.

Em va reconciliar amb la vida gràcies al seu humor melangiós, el vi rosat dels costers del Roine i les seues expressions corses plenes de saviesa. ' Arresta a tua gomedia! '

Un dels grans plaers de l'existència és visitar el capità de fragata André Polverelli a la seua vil·la de Vilafranca, als afores de Niça. M'agrada tornar-hi de tant en tant per a escalfar-m'hi al caliu de l'amistat.