VEF Blog

En altres ocasions he parlat de la seva prosa. Avui em vull referir a la seva mirada cap a Catalunya. Com el persa de Montesquieu, Bezsonoff ens adreça una mirada llunyana que ens fa veure realment com som. A diferència del persa, ell no és foraster: viu a la França de Sarkozy, però més a prop de casa meva que Barcelona. És curiós que el sentim llunyà tan sols perquè viu a l’altra banda d’una frontera que ha deixat de ser operativa: “La frontera que separa Catalunya de Catalunya” (un dels seus acudits malencònics).

            Bezsonoff no és un d’aquells catalanòfils que, vinguts de països anglesos o germànics, se’ns acosten amb l’alegria del descobriment. Malgrat la sonoritat eslava del cognom, malgrat la familiaritat amb Lucien Rebatet, Jean Gabin o Charles Aznavour, Bezsonoff troba la seva catalanitat més pura i autèntica que la dels que vivim al sud dels Pirineus. Si escriviu alguna paraula que el seu padrí no pronunciava, la titllarà de castellanisme. “Estem separats per la mateixa llengua” (un altre acudit malencònic).

            El seu últim llibre, Un país de butxaca (Empúries), parla del Rosselló i del Principat, d’escriptors, coneguts i viatges. Al capítol El camí de Damasc recorda com va descobrir la ciutat de Girona: “Tothom m’havia mentit. El meu país no era pas França, sinó Catalunya. Aquí, en aquesta terra oficialment estrangera, la gent parlava la mateixa llengua que al meu poble i l’arquitectura mil·lenària no diferia de la nostra”. La resta és coneguda: Bezsonoff estudia incansablement el català, s’endinsa en la literatura i la geografia, escriu llibres.

            Després d’Una educació francesa i Els taxistes del tsar, Un país de butxaca tanca la seva trilogia introspectiva: ara que ja sap –que ja sabem- qui és, d’on prové, quin és el seu país, la seva llengua i la seva gent, és el moment de tornar a escriure novel·les d’amor i de guerra, de dones i de ciutats.