VEF Blog

La llengua salvadora dels avis

Avui, 18/03/2010  

                                   foto Delcampe 

Jordi Capdevila

Sense dubtes, complexos, ni matisos, sense demanar perdó, amb un llenguatge directe, ric, viu i plenament dialectal del nord, deixant anar veritats pel broc gros i amb tot l’entusiasme i humor possibles, l’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff proclama solemnement als quatre vents la seva identitat catalana.

I el que és més important: argumenta la seva decisió seguint tots els camins de la seva vida que el van portar a fer-se un apòstol de la seva llengua i cultura. No hi falten ni els llibres que el van influir, ni els prohoms que el van convèncer, ni els escriptors catalans i amb altres llengües que l’han seduït literàriament. Tampoc no ignora tots els esforços lingüístics fets per aprendre el castellà, el rus, el romanès i l’occità, idiomes que domina, i que també van contribuir a decantar la seva definitiva opció lingüística i cultural.

“Com el meu país de butxaca em migparteixen dues llengües, dues històries, dues propagandes, dues memòries”, diu Bezsonoff. Una és la francesa, mamada a la infància, a l’escola i amb els pares, i que ja li va escapçar la grandeur que tant l’estarrufa al seu llibre Una educació francesa. L’altra, la catalana. Ell mateix confessa que el va “catalanitzar del tot el servei militar”, un fet que també ha passat a molts catalans del sud.

Però els que coneixem la seva obra i vida sabem que també li té robat el cor la llengua i la història russes, que amb tanta devoció va exaltar en Els taxistes del tsar, on narrava la seva dèria per recuperar la memòria del seu avi patern. Tan és així que els dos idiomes naturals al seu blog a la xarxa són el català i el rus, sense deixar de banda els seus articles en francès i en les altres llengües que domina.

Però a Un país de butxaca deixa molt clar que “sense els meus avis no sabria català. Potser l’hauria après pel meu compte amb llibres i discos. Ara parlaria com un robot, el català del Digui, digui amb un reclam francès. Vaig aprendre la llengua de la meua gent a la cuina sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de setrills d’oli, d’un porró comprat a Andorra i d’un Sagrat Cor d’un pelegrinatge a Lorda”.

I és aquesta parla rica, profunda i genuïna dels seus avis materns, ben amanida amb girs encara més dialectals i adobada amb la seva dèria lectora de la millor literatura catalana de tots els temps, la que usa Bezsonoff per explicar la seva conversió total al catalanisme. Si hi afegim aquella alegria seva per explicar les coses, la seva vida arrauxada, que li agrada tant difondre, i el seu seriós i profund sentit de l’humor, el lector es troba davant un llibre amè, que es llegeix amb la intensitat d’una bona novel·la, amb la passió per conèixer vells mots i expressions encara ben vius de l’idioma i amb la seguretat que el somriure i la rialla seran ben presents al seu rostre en tot el llibre.

I amb una conclusió optimista: el català és una llengua en que es pot fer tot el que li doni la gana a qui li doni la gana. Com a l’autor del llibre. Que no és poca cosa, amb la pressió que pateix al seu mateix entorn.