VEF Blog

http://www.youtube.com/watch?v=DVV4Q-y432s

interpretació deJo Stafford (1917-2008)

The Things We Did Last Summer / música de  Jule Styne -lletra de Sammy Cahn / gravat el  1946 

 The boat rides we would take
The moonlight on the lake
The way we danced
And hummed our favorite song

The things we did last summer
I'll remember (I'll remember)
All winter long

The midway and the fun
The kewpie dolls we won
The bell you rang
To prove that you were strong

The things we did last summer
I'll remember (I'll remember)
All winter long

The early morning hike
The rented tandem bike
The lunches that we used to pack

We never could explain
That sudden summer rain
The looks we got when we got back

The leaves began to fade
Like promises we made
How could a love that
Seemed so right go wrong

The things we did last summer
I'll remember all winter long.

      E-notícies, 10/07/2012

Fa una colla d'anys, Charles Aznavour va escriure una cançó titulada ' Je ne ferai pas mes adieux.' Crec que m'hauria hagut escoltar-la abans d'acomiadar-me de vostès. He enraonat amb en Xavier Rius, he llegit tants comentaris simpàtics que he canviat d'idea i he decidit continuar l'aventura.

Aquest mes a França, a banda dels cinquanta anys de la independència algeriana, s'ha parlat molt de la Marylin Monroe. La malaguanyada actriu simbolitza la star de Hollywood. Era guapa, ben segur, però molt menys que Gene Tierney, Sara Montiel, Gina Lollobrigida, Jane Russell o Carmen Sevilla.

Com a actriu crec que tampoc excel·l ís. M'han emocionat molt més senyores com Bette Davis, Deborah Kerr, Arletty, Anna Magnani o Danielle Darrieux. Ara, el jovent no coneix la majoria de les artistes que he esmentat i sap qui era la Marylin sense haver vist potser cap de les seues pel·lcules.

Com s'explica aquesta popularitat? La seua mort misteriosa? Les pobres Jayne Mansfield i Sharon Tates ha tingut una mort encara més espectacular. Els seus amors amb els germans Kennedy? Quantes actrius famoses van compartir els llençols dels terribles irlandesos!

El misteri de la Marylin roman intacte. Per esdevenir un estel de Hollywood, cal gaudir d'un fisic agradable, col·leccionar amants famosos, cantar amb una veueta amb gust de llimona i tenir aquest do que els espanyols anomenen ' la sal, el ángel ', els francesos ' le chien ' i els catalans ' l'encant. '

                               E-notícies 4/08/2012

Els parlants d'una llengua neollatina tenim sort perquè, amb un esforç mínim i un poc de curiositat intel·lectual, podem entendre les altres versions modernes de la parla de Ciceró. N'exclouria el francès i el romanès que exigeixen un estudi aprofundit perquè, amb els segles, s'han allunyat bastant de les germanes llatines. Naturalment, em refereixi a la llengua escrita. Els sons, els accents poden constituir, al començament, una real barrera.

Abans de voler llegir un llibre en italià, en occità o en portuguès, crec que és necessària una petita iniciació. Tres mesos d'aprenentatge amb un mètode com Assimil, Berlitz o Teach Yourself em semblen suficients. Sense aquest estudi previ, com endevinar que pazzo vol dir boig, prosciutto pernil i ragazza-squilo call-girl?  Aquests tres mots apareixen en Un amore, novel·la de Dino Buzzati que torni a llegir vint anys després d'una lectura costosa.

Quan llegim un llibre en una llengua que no dominem, crec que consultar el diccionari a cada dificultat és un error. Perdem el fil i el pler de la lectura. Si el passatge presenta massa dificultats, cal saltar-lo i tornar-hi més tard amb un diccionari a la vora. També cal acceptar les seues limitacions i llegir molt a poc a poc com un mainatge petit. Llegir la prosa d'un artista com Buzzati en versió original ofereix grans alegries.

No esteu convençuts? Mit aquí un extracte del llibre amb la seua traducció catalana, castellana i francesa i veureu que, si voleu, podreu llegir directament molts llibres.

' Già in passato, piú di una volta, aveva constato la incredibile potenza dell'amore, capace di riannodare (…) due sottilisimi fili que si erano persi nella confusione della vita, da un capo all'altro del mondo. '

' Ja en el passat, més d'una vegada, havia constatat la increïble potència de l'amor, capaç de lligar (…) dos fils molt subtils que s'havien perdut en la confusió de la vida, d'un cap a l'altre del món.'

' Ya en el pasado, más de una vez, había constatado la increible potencia del amor, capaz de volver a atar (…) dos hilos muy sutiles que se habían perdido en la confusión de la vida, de un extremo al otro del mundo.'

' Il avait déjà constaté par le passé, plus d'une fois, l'incroyable puissance de l'amour, capable de renouer (…) deux fils très subtils qui s'étaient perdus dans la confusion de la vie, d'un bout à l'autre du monde. '

Amb aquest article, s'acaba la meua col·laboració amb E-notícies. Aquests dos anys amb vostès m'han agradat força. Uns quants lectors m'han permès de millorar el meu coneixement del castellà popular. Els estic molt agraït. M'ha seduït aquest intercanvi d'opinions contrastades.

A vegades, uns covards s'han aprofitat de l'anonimat per calumniar-me. Com m'agradaria tenir la xarxa d'amics poderosos que surt de llur imaginació.

Sempre he pensat que cal deixar les coses baixes morir pel seu propi verí.

D'altres lectors, en canvi, amb opinions molt allunyades de les meues, m'han tractat amb respecte, educació i empatia. Els saludi i els dic ' fins aviat! ¡ Hasta pronto ! '

No podia acabar aquest darrer article sense saludar el director don Xavier Rius, que m'ha fet confiança. És un gran periodista, un home amb una curiositat intel·lectual i una gran humanitat.

We'll meet again.

http://www.youtube.com/watch?v=wxrWz9XVvls

Ressenyada publicada a la revista El Temps, 25/08/2012

Philip Kerr

Praga mortal

traducció de Xavier Zambrano

La Magrana, col·lecció La Negra

Barcelona, maig 2012

Amb el novel·lista polonès Marek Krajewski —autor de la sèrie de les investigacions Eberhard Mock a Breslau— Philip Kerr explora una província de la novel·la negra: l'Alemanya nazi. Si l'inspector Mock s'ha especialitzat en la geografia dels bordells de Breslau, el comissari Bernie Gunther coneix tots els carrers de Berlín pam a pam. L'autor descriu la capital del Reich amb una versemblança al·lucinant. ' Això no dirà gran cosa a un policia de Mannheim, però a un poli de Berlín li diu molt. Fins el 1932, el número u de Friedrichsgracht era un famós club homosexual que es deia Burger Casino. ' (p 208) Compartim les dificultats quotidianes dels berlinesos. ' Amb tots els tècnics a l'Exèrcit, no quedava ningú que s'ocupés del manteniment dels tramvies i autobusos i, com a conseqüència d'això, línies senceres —com ara el número 1, que baixava per Unter den Linden— estaven fora de servei. ' ( p 14) Chapeau, Mr Kerr!

Amb A German Requiem, la novel·la Praga mortal és, al meu parer, el volum més reeixit de la sèrie. Després d'un començament angoixant i nocturn a Berlín, digne dels millors thrillers clàssics, viatgem fins a Praga. Una Praga mortal (fatal en la versió original) ocupada pels nazis. Heydrich li confia una investigació. Qui ha assassinat el capità —Hauptsturmführer— Albert Kuttner, brillant oficial de les SS traumatitzat per les matances a Estònia? La descripció precisa, els ' efectes de real ' ragen amb naturalitat. La documentació mai no hi apareix feixuga. No se sent en cap moment la fressa dels llibres que girem a la biblioteca, com deia Pierre Benoit a Kœnigsmark.

Amb el quadre de l'època, l'interès de la novel·la prove de la personalitat del narrador, inoblidable creació literària. Bernie Gunther, cosí germànic de Philip

Marlowe, té una presència extraordinària. Fins i tot, sentim el seu accent berlinès. Heydrich (molt més complex i interessant en aquesta novel·la que al llibre galdós de Laurent Binet) el defineix molt bé. ' Crec que el teu problema no som els nazis, sinó que tens problemes amb la idea mateixa d'autoritat. Simplement odies que et diguin el que has de fer. ' (p 356) En Bernie, idealista desenganyat, descriu el món amb un humor negre, der Witz típicament berlinès. ' Fins i tot m'agrada el jazz, en ocasions, sempre que els músics recordin on han deixat la melodia. ' ( p 80) Aquesta obra pertany al tipus de literatura que recomani per a l'estiu. Philip Kerr és prou fi per mesurar les limitacions del seu talent. Un poc com André Messager que componia operetes i dirigia les obres de Wagner a l'òpera bo i sabent que mai no podria igualar els mestres d'antany, Philip Kerr, conscient que mai no serà Balzac o Dickens, escriu llibres divertits, elegants, intel·ligents.

http://mitrophane.vefblog.net/

   L'escriptor nord-català, Joan Daniel Bezsonoff, ha resultat el guanyador aquest 2012 dels premis literaris El Setè Cel de Salt. L'autor, que va rebre el guardó ahir al vespre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt, ha guanyat amb l'obra La melancolia dels oficials, publicada per editorial Empúries el setembre del 2011. Aquest guardó, que s'entrega per setena vegada i que aquest any té una dotació de 3.000 euros, està impulsat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Salt, amb l'objectiu de fomentar la lectura i la creació literària.

Un satisfet Bezsonoff, en recollir el premi, va manifestar sentir-se d'allò més “honorat per compartir el guardó amb autors de la categoria de Lluís Muntada i Miquel Pairolí”. No es va estar de dedicar unes paraules al malaurat escriptor, tot recordant que ha estat un any “nefast” per a la cultura amb la mort d'una colla llarga d'escriptors. En el seu discurs, Bezsonoff també no va deixar de recordar la tristesa que li han causat els focs de l'Alt Empordà, perquè, segons les seves paraules, li han fet recordar “el mal que també provoquen tots aquells que volen matar la llengua catalana”. Pel que fa a la seva obra, la va qualificar com a “una petita pedra que contribueix a la reconstrucció d'una Catalunya plena”.

El jurat, en l'edició d'aquest any, va estar presidit per Vicenç Villatoro, i el van formar Guillem Terribas; Miquel Berga; Albert Rossich; l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el regidor de Cultura, Robert Fàbregas. En anteriors edicions, van guanyar el premi El Setè Cel autors com ara Lluís Muntada (L'elegància del número zero), Vicenç Pagès (Els jugadors de whist), Miquel Pairolí (Cera), Teresa Roig (L'herència de Horst) i Jaume Cabré (Les veus del Pamano).

L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà l'any 1963, va guanyar ahir el premi literari d'El Setè Cel de Cel amb la seva darrera novela escrita en català, La melanocolia dels oficials, publicada l'any 2011 i que parla de la guerra d'Algèria quan a finals dels cinquanta França lluitava per conservar la seva província.
L'acte d'entrega de premis va tenir lloc a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. És la setena vegada que s'entraga aquest guardó, que coincideix amb els actes de la Festa Major, impulsats per l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Salt amb l'objectiu de fomentar la lectura i la creació literària. L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, va lliurar el premi -dotat amb 3.000 euros- a un Bezsonoff agraït i sincer.
El jurat, presidit per Vicenç Villatoro, l'han format Guillem Terribas, Miquel Berga, Albert Rossich, l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el regidor de Cultura, Robert Fàbregas, aquest últim com a secretari sense vot. Han valorat una obra que aposta per un tema desconegut, narrat en primera persona i que manté molts vincles amb el mateix autor.
La història recupera un dels seus personatges, el comandant Daniel Vall -ja havia protagonitzat Les Rambles de Saigon, la seva primera novel·la, del 1995 i també La presonera d'Alger, del 2002.
De fet, el pare de Bezsonoff va ser un metge i militar i va participar a la guerra a Algèria. Precisament, Valls, protagonista de la història, és un oficial francès destinat a Algèria, on l'escriptor Bezsonoff mostra els darrers dies de l'Algèria francesa com a colònia. Amb un estil descriptiu i directe també utilitza mots gairebé oblidats a la Catalunya Nord.
Entre els temes que es relaten, s'hi barregen l'espionatge, la vida militar o la seva vida sentimental.
En la seva anterior novela, "Un país de butxaca" (2010), Bezsonoff va explorar la seva identitat catalana. De fet, va ser la darrera obra de tres volums autobiogràfics. El primer va ser "Els taxistes del Tsar" (2007) i la segona d'aquestes "Una educació francesa" (2009) que va guanyar el Premi Lletra d'Or.
Bezsonoff pren al relleu en aquest "Setè Cel" a Jaume Cabré (Les veus del Pamano), Teresa Roig (L'herència de Horst), Miquel Pairolí (Cera), Vicenç Pagès (Els jugadors de whist) i Lluís Muntada (L'elegància del número zero).

E-notícies, 24/07/2012

El dissabte 21 de juliol celebràvem en un restaurant de Bellestar de la Frontera, a Occitània, el vuitantè aniversari de la meua tia. Al mig del dinar, una fumatera es va aixecar. Un nou incendi s'havia declarat entre Rodès i Bulaternera. Es va salvar per miracle el priorat de Serrabona, joia de l'art romànic. Molts poetes han parlat molt millor que jo d'aquest lloc on els nostres avantpassats van edificar una meravella mineral enmig d'una vegetació torturada i torçuda per tots els vents.

L'endemà, després d'una llarga midgdiada, quan vaig veure l'horrible caputxó gris i blanquinós que s'elevava a dalt de l'Albera confessi que quasibé vaig plorar. El senyor Roca, un veí, em va dir, amb una gran tristor, ' Tot l'Empordà és rostinyat. '

Visc a quaranta minuts de Figueres on tinc parents. El meu avi Montalat procedia de Sant Llorenç de la Muga. Conec totes les esglésies, totes les rutotes entre les vinyes i els alzinars, els bons restaurants, els bars frescos i sorollosos, les mirandes damunt la nostra mar. He passat tantes estones delicioses amb l'Horaci vora el pantà de Boadella, m'he creuat amb tants pastres i llurs ramats de fedes, he comprat tants llibres a les llibreries empordaneses.

Pensi en els amics afligits, els cosins tristos, la gent que ho ha tot perdut. Tots aquells incendis infernals em recorden la mala gent que vol assassinar la llengua catalana.

E-notícies, 23/07/2012

Suposi que la majoria dels lectors d'aquesta revista saben que Rosselló no és un només el nom d'un carrer important de Barcelona i un cognom molt corrent a Mallorca. El Rosselló és també una comarca catalana, actualment sota administració francesa. Històricament i geogràfica, el Rosselló és la plana de Perpinyà. Solen considerar que els seus límits són el Tec (fins al Voló, la Marenda i l'Albera formen part del Rosselló i no del Vallespir) el coll Ternera, les Corberes. Sovint s'han designat les terres catalanes al nord de l'Albera sota el nom de Rosselló. Des de fa uns trenta anys, la denominació Catalunya Nord (amb variants possibles com la Catalunya del Nord, la Catalunya Nord) es va imposant. La ràdio més escoltada a casa nostra és ' Radio Catalogne Nord.'

M'he assabentat recentment que sa Majestat don Joan Carles I, rei d'Espanya, era, entre molt més títols, comte del Rosselló. He llegit en la premsa que algunes persones han escrit al Consell General del departament del Pirineu Oriental per reclamar la supresió d'aquest títol.

No sóc ni historiador ni genealogista. Igual que el negre de Surinam. Ara, em sembla evident que no s'han adreçat als millors interlocutors. França és una república que no reconeix cap títol de noblesa. La llei de la República autoritza els ' titres de courtoisie' heretats de l'antic règim, però es desinteressa d'aquest tema.

No entraré pas en la querelles dinàstiques que desorientarien els lectors. Només diré que els orleanistes podran dirigir-se a Henri d'Orléans, comte de París.

Els legitimistes, en canvi, hauran d'escriure a Lluís XX de França, àlies don Luis Alfonso Gonzalo Víctor Manuel Marco de Borbón y Martínez-Bordiú, comte d'Anjou. Aneu a saber. Potser que el bon home treurà al seu cosí Joan Carles el títol de comte de Rosselló. El rei d'Espanya ja deu tenir prou problemes amb els seus parents don Sixto Enrique de Borbón-Parma y Bourbon i don Carlos Javier de Borbón-Parma y Orange-Nassau.

Pari, perquè ja he perdut el fil.

Santo-Estello de Sant-Iriès Coungrès dóu Felibrige 2012

Nouminacioun

Prouclamacioun à la Taulejado de la Coupo
Sant-Iriès – 28 de mai 2012

Lou Counsistòri dóu Felibrige, acampa en vilo de Sant-Irièis lou 26 de mai 2012 souto la presidènci dóu Capoulié En Jaque Mouttet,

a elegi felibre majourau

titulàri de la Cigalo de la Remembranço tengudo çai-en-rèire pèr li Majourau Edmound Lefèvre, Frederi Mistral nebout e Andriéu Compan,
lou felibre mantenèire Jan-Louis CASERIO, de Mentan

titulàri de la Cigalo de la Liberta tengudo çai-en-rèire pèr li Majourau Auguste Fourès, Antonin Perbosc, Jùli Cubaynes, Jan Monestier e Pèire Borie-Duclaud,
lou felibre mantenèire Valeri Bigault, d’Eimet

Lou Counsistòri a fa MÈSTRE D’OBRO DÓU FELIBRIGE li felibre e felibresso

Pèr la Mantenènço d’Aquitàni :
Jaumelino Nicot de Coulounieix-Chamiers
Nouvè Rebeyrol de Sant-Medard de Mussidan

Pèr la Mantenènço de Lengadò-Roussihoun :
Francé d’Abrigeon de Paris
Danié Viargues d’Orly

Mantenènço de Limousin :
Marìo-Glaudo Valière de Pèiro-Bufiero

pèr la Mantenènço de Prouvènço :
Miquèu Bellon du Plessis Robinson
Franço Bertrand de la Moto dóu Caire
Jan Bessat de Sant-Martin de Crau
Sèrgi Bonfanti de la Seino
Gui LOQUÈS d’Opio

Lou Counsistòri a tambèn atribuï uno LETRO DE FELICITACIOUN,

lou 26 de nouvèmbre 2011 en Vilo d’Auriha
à la Nacioun Gardiano

lou 26 de mai 2012 en vilo de Sant-Iriès
i mantenèiris e mantenèire :

Pèr la Mantenènço de Prouvènço :
Jaumeto Bataille de Tres
Gerard Baudin de Marsiho
Joël Peyrol de Grignan
Andriéu Pèire Fulconis de Sant-Martin de Castihoun
Luciano Gonella de Grasso

emai à
Couleto Charles de Maiano
l’establimen pèr lis endeca « Terro flourido » d’Avignoun
Jan-Pèire Belmon
Séuvan Chabaud pèr soun oubrage sus Louis Bellaud de la Bellaudière
la Mounedo de Paris pèr l’edicioun d’uno medaio à l’efigìo de Frederi Mistral dins uno couleicioun toucant i regioun de Franço.

e enfin a atribuï uno Letro de Felicitacioun à la Coumuno de Sant-Iriès pèr l’ourganisacioun de la Santo-Estello

Lou Counsèu Generau dóu Felibrige, acampa en vilo de Sant-Iriès lou 28 de mai 2012 souto la presidènci dóu Capoulié En Jaque Mouttet,

a elegi Assessour dóu Felibrige

pèr la Mantenènço d’Aquitàni, lou Majourau Michèu Samouillan
pèr la Mantenènço de Gascougno Naut-Lengadò, lou Majourau Jòrgi Passerat

a elegi Sòci dóu Felibrige
Angeles Ciprès-Palacin
Jan-Danié Bezsonoff

a enfin fa Escolo felibrenco :
Lous Reveilhés de Santo-Fortunado, de la Mantenènço de Limousin

                                                  E-notícies, 16/07/2012

Fa pocs dies, els francesos, estupefactes, van presenciar una guerra entre dues dones molt properes al nou president de la república.

Ségolène Royal, mare de quatre fills de François Hollande i companya seua durant 25 anys, fou la madona dels sondejos. Li deien la Zapatera. Sembla que hagi conegut el mateix destí que el seu mentor. Malgrat la seua impreparació manifesta per l'elecció presidencial del 2007, les seues faltes de francès, el seu mal coneixement del funcionament de l'estat (francament sorprenent per una antiga estudiant de l'Ecole Nationale l'Administration), la seua mediocritat intel·lectuaol, va obtenir 47 % dels vots.

Mai la Ségolène no va acceptar la seua derrota contra Sarkozy i mai no va entendre que ella era només una criatura dels sondejos. Cinc anys més tard, els electors socialistes, escaldats, van ser només 7% a confiar en ella. La nit de la derrota, la Ségolène va plorar davant de les càmeres. Una escena realment grotesca.

Els socialistes havien designat com a candidat el seu antic company que l'ha deixat per Valérie Triweiler, periodista a la revista Paris Match. Va haver de patir, per tant, una doble humiliació, política i personal alhora.

Durant tota la campanya del 2012, la Ségolène va donar suport al seu ex sense amagar la seua intenció d'esdevenir presidenta de la cambra dels diputats. En lloc de presentar-se al seu feu, va obtenir del partit la investidura a La Rochelle, ciutat més important que la seua. El dissident socialista Falorni (sic) no va acceptar de retirar-se i els socialistes es van retrobar amb dos candidats. Malgrat que la Ségolène li va passar davant de poc a la primera volta, Falorni no es va acovardir i va sortir guanyador a la segona volta.

Ara comença el vodevil. Valérie Triweiler, l'actual amant presidencial, va enviar un twit de solidaritat amb Falorni, el qual va obtenir 10% de més que la Ségolène gràcies als vots de la dreta. La Ségolène, plorant de ràbia, ha parlat de traïció. Sembla oblidar que, sense una part significativa dels vots del Front National, Hollande mai no hauria estat elegit. Pel que fa a l'amant del president, ara li diuen Tweetweiler.

Malgrat aquest reguitzell de disgustos, la Ségolène no renuncia al seu destí nacional. Coneix massa secrets, massa detalls íntims sobre el president per acceptar de jubilar-se.