VEF Blog

E-notícies, Sant Jordi 2013

En la seua correspondència, Gustave Flaubert escriu ' Je me méfie des bals masqués de l'imagination. ' Es refereix probablement a aquells moments d'exaltació quan un escriptor està molt content de les línies que acaba d'escriure. En llegir-les l'endemà, s'adona de llur mediocritat. Aquestes línies enlluernadores de la vigília ni serveixen per sargir mitjons.

Cal malfiar-se dels embadaliments estètics i dels judicis precipitats. Quan un col·lega em va deixar Les benignes de Jonathan Littell, confessi amb recança que el llibre va entusiasmar-me. Li vaig dedicar totes les estones lliures de la setmana abans d'acabar aquella lectura apassionant. Què queda d'aquesta antiga admiració? Un xic de vergonya d'haver estat ensarronat i sobretot un gust fastigós de licor. La primera glopada et meravella, la primera copa t'encisa, la segona t'embafa.

Amb altres obres passa el contrari. Recordi que vaig llegir Le hussard sur le toit de Jean Giono. Reconeixia in petto l'alta qualitat literària de la novel·la, però uns quants passatges m'avorrien. Tot el contrari de Littell. Vint anys després, en conservi un record meravellós, unes imatges de postes de sol, uns camps d'espígol que s'esplaien entre dos serrats malgrat la presència constant de la mort.

Sé que el títol cridaner no té estrictament res a veure amb aquest article, però quantes vegades he tingut la mateixa sensació amb els comentaris al peu dels meus articles? Em perdonareu aquesta carallada estudiantil.

BON DIA DE SANT JORDI A TOTHOM!

' Ah , Mistral quina meravella de persona ! Quin bon sentit, quina tolerància agradable i immensa ! És el pagès superior, és a dir, la forma humana del geni. '

Josep Pla, Sobre París i França.

E-notícies,  17/04/2013

Arriba la festa de Sant Jordi i prenc la llibertat de fer-vos uns quants suggeriments.

En català, recomani la lectura de Vida articulada de Josep Maria Espinàs. Algú ho ha de dir. El darrer llibre de Josep Maria Espinàs és una autèntica obra mestra, superior a tots els bluffs que es vendran aquest dia. L'autor ha sabut triar els seus millors articles i, gràcies a ell, retrobem el perfum dels dies esvanits i recordem els amics que ens han deixat.

Tenia una certa reticència davant del llibre de Josep Lluís Carod-Rovira. Em pensava que la política és una mala companya de la literatura. Pel que fa a Una passió italiana, anava equivocat. Aquest calaix de sastre molt personal, adés guia, adés llibre de memòria, adés assaig m'ha seduït. L'autor sap comunicar la seua passió per Itàlia. ' Per un català és impossible de sentir-se estranger a Roma. '

En castellà, he llegit recentment Ardor guerrero on Antonio Muñoz Molina evoca amb talent el seu servei militar. Aquests records marcials m'han divertit i emocionat alhora. Hi he trobat aquesta perla que us comuniqui. ' ¿Era democrático un estado que lo enviaba a uno a la cárcel por manifestarse en favor del derecho más elemental de todos, el de la autodeterminación de los pueblos? ' És veritat que per la majoria dels francesos i dels espanyols els catalans no formem un poble. Per ells som una gent estranya que vivim en dues regions a cavall del Pirineu. Una petita que pertany a França i una gran a Espanya. A veure si l'any que ve aquesta definició ja haurà caducat.

Núvol, 14/04/2013

Una tia de ma mare a Cànoes es deia Berta Brial. En aquell temps, encara hi havia tietes que es deien Berta com a les novel·les de Flaubert. Ma mare se l'estimava força la tieta i no parava de fer-li petons com si pressentís que s'havia de morir molt jove.

La tia, contenta, deia ' aquesta pallaga és un munt de potonejaire. ' Quan un català del Principat o d'altres terres catalanes sent un català del nord que fa servir expressions estranyes, es pensa que són francesades. S'equivoca. Jo diria que 80% de les diferències entre els nostres parlars provenen dels occitanismes o arcaismes que s'han mantingut a casa nostra com flors d'espècies endèmiques.

El mot potó { pronunciem putu, i en plural putus, com diem ' els cas catalas dormen a l'umbra das pis > els cans catalans dormen a l'ombra dels pins } i els seus derivats potonejar, potonejaire, potonejada veïnegen amb l'occità 'pòt ' que vol dir llavi.

L'any passat, es varen organitzar a totes les províncies de l'estat francès que no tenen el francès com a llengua pròpia, unes manifestacions i lipdubs.

La iniciativa tingué un tal èxit que enguany s'ha decidit celebrar la llengua catalana amb una 'potonejada' pels carrers centrics de Perpinyà. Hi havia animacions a la plaça Aragó on els vells moros i els francesos d'Algèria enyoren l'Square Bresson d'Alger, al Castellet i a la plaça de la República que els perpinyanesos de soca-rel anomenen plaça del Mercat.

La manifestació descentralitzada a molts rodals, amb sardanes davant del vell teatre, vendes de productes del terrer al peu de la Casa Pairal em va semblar menys colossal que l'any passat, però unes 7000 persones portaven el tatuatge dels participants a la mà. Aquest amor proclamat per la llengua de Ramon Muntaner m'ha animat com els primers raigs de sol després de l'interminable hivern que acabàvem de travessar. Estaria bé, però, anar més enllà de les bones intencions per salvar la nostra llengua de la seua lenta agonia. La proclamació ràpida d'una república catalana al sud de l'Albera ens ajudaria molt en aquesta tasca a més de donar-nos la certesa de conèixer el dia més bonic de la nostra vida.

Ressenya publicada al TEMPS

Josep-Lluís Carod-Rovira

La passió italiana

Editorial 3 i 4

València, desembre 2012

Premi Octubre 2012

    Per un cop que vaig a Roma, el Papa dimiteix. Ha entès que la Ciutat Eterna era massa petita per nosaltres dos? Després d'una setmana a Roma, torni amb la melangia d'un enamorat abandonat, trist com el periodista Joe Bradley quan la princesa Anna se'n va per sempre. Per tal de consolar-me, he llegit La passió italiana de Josep-Lluís Carod-Rovira, guanyadora del darrer Premi d'Octubre. Amb aquesta incursió en la 1iteratura, Carod-Rovira ens proposa un objecte inèdit, una barri-barreja exquisita, variació moderna de les Memòries d'un turista de Stendhal. Com Henri Beyle, Josep Pla, Maurice Barrès i tants altres artistes, l'autor s'ha enamorat d'Itàlia. El seu llibre constitueix un passeig sentimental, un calaix de sastre deliciós com una copeta de Limoncello un vespre d'estiu. ' Josep Pla segurament el més amarat d'Itàlia dels nostres escriptors, es considerava un simple aspirant a italià i era del parer que els catalans havíem de considerar Itàlia com la nostra segona pàtria. ' ( p 29) Idea capital que Carod-Rovira reitera ' Per un català és impossible de sentir-se estranger a Roma. ' ( p 42) Seguint el seu caprici, l'autor ens explica els seus anys de presó, les amistats que s'hi van consolidar i unes quantes consideracions culturals sobre el país. Visitem l'Alguer, Roma, Sicília amb aquest guia apassionat i apassionant, animat per una erudició natural, mai pedant. M'hauria agradat que insistís un bri més sobre la proximitat entre les llengües catalana i italiana. Com un cicerone de luxe, Josep-Lluís Carod-Rovira, ens dóna l'adreça de les seues llibreries favorites i dels bons restaurants. A París com a Roma. Igual que Els tres mosqueters, La passió italiana és un llibre que obre la gana. Confessi que m'ha enllardat quan disserta sobre les varietats de pasta. Quan Carod evoca Roma, excel·leix. Què me'n diueu d'aquest passatge sobre les colors de Roma? ' Els colors de Roma són l'ocre, el safrà, el siena, tots colors terrosos que, de vegades, diríeu que gosen decantar-se, amb timidesa, cap a tonalitats lleugerament rogenques, però d'un vermell contingut, que no acaba de decidir-se a ser-ho plenament. ' ( p 41)

Si no fos tan gandul, m'aixecaria i aplaudiria. Bravo maestro, bravissimo! Faré dos petits retrets abans de concloure. Fam. La te solitària de Gatopardo m'ha ferit l'ull (p 109) i m'ha recat que el llibre no sigui més llarg. Si Josep-Lluís Carod-Rovira no fos tan útil a hores d'ara, m'agradaria que ens parlés de Florència, Venècia, Trieste i dels llacs encantats en un proprer llibre. Carod-Rovira sap que Roma no és una ciutat italiana sinó una ciutat romana on el passat imperial us aclapara a qualsevol cantonada. ' Je sais ce qui s'est passé ici. ' per plagiar De Gaulle.

Llegint Sobre París i França de Josep Pla, he trobat aquestes línies.

' L'escola és l'element bàsic del país. És sorprenent de constatar en els escriptors de França, en les memòries i reminiscències d'aquests autors —la literatura és inevitablement autobiogràfica— la presència del liceu en què estudiaren, dels seus professors, de l'ambient cultural dels seus anys d'adolescència. ' p 286 Obres Completes, Destino, IV

E-notícies, 8/04/2013

Llegint la premsa de Barcelona o París, em sembla sovint que els periodistes parlen de temes que no dominen. Quants entre ells coneixen realment Marsella?

Presenten la ciutat com un Xicago mediterrani, un annex de Nàpols, ple de racistes i de gàngsters.

Abans de tot, Marsella és un dels rodals més bonics del món. De la ciutat mil·lenàri queden pocs monuments. Els seus edificis més interessants només es remunten al segle XIX amb la Rue de la République, l'església de la Major, el palau de Longchamp i el seu jardí sense oblidar Nostra Dama de la Guàrdia. La bellesa de Marsella prové de la mar i de les muntanyes que l'envolten. La mar us segueix per tota la ciutat amb el seu blau intens a l'estiu, la ferum i els crits dels gavians.

Marsella és l'única ciutat de la república francesa que viu d'esquena a París. Allí, els intel·lectuals, els catedràtics, els lletraferits conserven l'accent local mentre que tants provincians miren de perdre la cantarella natal per triomfar vora Sena. Els habitants de Marsella, sigui quin sigui l'orígen, són tots marsellesos de debò. Tothom a Marsella se sent ciutadà de Focea i soci de l'Olympique de Marseille. Allez l'OM! Provençals, italians, corsos, francesos d'Algèria, negres, jueus de Tunísia, moros, armenis, indo-xinesos, tots els pobles es barregen a Marsella i els fills dels nouvinguts parlen amb l'accent de Fernandel. Els marsellesos comparteixen les platges, les illes, les cales, el sol, l'alegria de la ciutat.

Als barris del nord hi venen una neu mortal. Regularment, moren camells, assassinats. Marsella, com la mar, elimina les taques, les digereix. No passa res. Les gavines volen damunt els pujols de l'Estaca, les noies colrades caminen pels carrers i els vells pescaires continuen anant a la seua. Saben que els parisencs mai no coneixeran l'alegria senzilla de menjar un gelat a la plaça de Lenche mentre els gats mandregen a les terrasses sota el cel de Marsella.

     .

Dins lou tèms avani di titre e di grand noum,

Au trelus de la court, li gènti castelano

E si noble galant, tant comte que baroun,

Eron fièr d'acampa li favour soubeirano.

De fes lou rèi se mesprenié. Dins lou mouloun

Di courtisan, pèr espincha li courtisano,

Au comte li disié marqués. Dirias-ti noun?

Noun s'enganon li rèi ; ' Aquéu de Maiano

Encaro mens, segur. Pèr ièu, voulènt li crèire,

Farai coume fasien dóu tèms de nòsti rèire :

' Gramaci pèr l'ounour : m'a fa lou plus grand gau ! '

E aro, se lou rèi à chausi me dounavo

Felibre vo marqués : ' Marqués la bello cavo !

Ame miéus èstre fa felibre pèr Mistrau. '

Enric Danoy

Aquell quinquagenari havia complert mil oficis abans de publicar novel·les negres. Com podia desagradar-me un home que s'anomenava Rosselló i Magí com la capella de Sant Magí a Montboló? Em va regalar el seu Parany suís que , si bé no en en recordi res, almenys no em va avorrir. Vaig tenir el mal gust de deixar-li el manuscrit de El primer cop. Se'l va llegir o, si més no, m'ho vaig creure. Fins i tot em donà consells que no em serviren de res perquè passaren molts anys abans que els entengués.

—Nen, el teu llibre no està malament, però, digui el que digui la senyora Rodoreda, una novel·la no són només paraules. Les paraules constitueixen les pedres de la casa. El llibre no pot ser només un recull de frases boniques. Una novel·la, per plagiar Jean Gabin, és primer una història, segonament una història i tercerament una història. Una novel·la la fan personatges i un clima. Si vols escriure llibres sense personatges, sense història amb un estil verbós no escriuràs cap novel·la. Només podràs parir un d'aquests experiments avorrits que agraden tant als francesos i als crítics, un bluff pretensiós i va ple de consideracions sobre la pintura, la vida, la mort i la pèrdua. Hi ha gent que s'avorreix tant que et vol avorrir amb llibres buits. Tens traça. Tens imatges originals, però no és suficient. En una novel·la, els passadissos, els túnels m'apareixen com els moments més importants del llibre, les seves transicions. Una novel·la, Daniel, em fa pensar en la travessia a peu d'una ciutat. Has de passar per tots els carrers petits dels suburbis per accedir al centre. I si's plau no imitis a ningú. Escriu el que t'agrada. Parla de temes que t'interessen. Fuig de les modes. Escriu i, si no vens cap llibre, vés a passejar. La vida és meravellosa, plena de països desconeguts on parlen llengües màgiques i on t'esperen dones complicades. Viatja, llegeix i escriu només si tens coses a dir i no oblidis mai que un dia només Déu entendrà les nostres pobres parles humanes...