VEF Blog

E-notícies,28/12/2012

    Dos dels meus millors amics són autodidactes. Si mai em llegeixen, es reconeixeran. Un és del Conflent, l'altre de Sitges. Salut companys!

A revetlles de Nadal, vaig anar a la presentació d'un llibre a Sijan , una població llenguadociana a prop de casa nostra. L'autor, Jean-Pierre Gea-Torres, presentava la seua monografia sobre el castell de Lo Lac. ' Sigean, La sombre destinée du château du Lac. '

La petita biblioteca era claferta de gent. Hi vaig retrobar uns exemplars habituals de la humanitat.

El setciències de torn ens féu una petita dissertació sobre la noblesa de toga i la noblesa d'espasa. Després, parlà una nord-americana, perfecta neo-rural que deu elaborar formatges de cabra. Davant meu, al fons de la sala, un vell es contenia amb dificultat. Mirant debades de prendre la paraula, repotegava en occità ' I arribarai pas, i arribarai pas, macarèl...'

Quan per fi, va poder expressar-se, fou un festival d'imbecil·litat vanitosa. Ens explicà que sa mare havia fet de criada a la mansió on havia robat uns mobles. Els anava pintant al llarg del anys per tapar les cagarades de mosques. Ho va repetir amb delectació cinc vegades ' les chiures de mouches...'

A casa, em vaig endrapar la monografia i em va entusiasmar el rigor científic, la varietat i la riquesa de la informació. Aquest senyor, amb un sou modest, té una vida interior real i unes ambicions intel·lectuals lluny de la buidor sideral de tants col·legues meus. Per què l'escola no ha sabut detectar aquestes intel·ligències i les limita a feines subalternes?

Aquest senyor m'ha recordat un antic alumne meu, un dels minyons més brillants que he conegut amb uns coneixements profunds de la història i de la política, una ironia deliciosa. Ja l'han suspès dos cops al batxillerat, examen que ara regalen a tota la gent que té l'edat per obtenir-lo...Something is rotten in the state of Denmark.

JOAN DE SAGARRA                     LA VANGUARDIA    24/12/2012

Me llamo Wesley Jackson. Tengo diecinueve años y mi canción favorita

es Valencia”. Així comença Las aventuras de Wesley Jackson,

de William Saroyan –en els meus temps de joventut es llegia molt Saroyan–,

traduïda de l’anglès per Eduardo de Guzmán i publicada a Barcelona, el 1947, per l’editor José Janes. La novel·la relata la vida militar de Wesley Jackson, soldat ras americà aqui la guerra ensenya que la veritat no existeix sense

l’amor. A la camisa del llibre es recullen unes paraules que George Slocombe va escriure al New York Herald: “Llegir Las aventuras de Wesley Jackson és com llançar-se de cap a un mar de xampany, del qual un surt meravellat, exaltat, moderadament embriagat immoderadament feliç”. Paraules que

comparteixo plenament.

L’arrencada de la novel·la de Saroyan –“Me llamo Wesley Jackson.

Tengo diecinueve años y mi canción favorita es ‘Valencia’”–, m’ha fet pensar, no sé per què, en Joan-Daniel Bezsonoff, un escriptor de Perpinyà (nascut el 1963) que escriu en català i els llibres del qual –des de Les Rambles de Saigon

(1996) fins al més recent, Les meues universitats (2012)–, els he endrapat de bona gana i, en la majoria dels casos, amb una digestió molt agradable. En el cas concret de Les meues universitats, en el qual ens ofereix “la narració coral

dels seus anys de formació durant la khâgne, aquesta preparació humanística

específica per entrar a l’Escola Normal Superior” (a la Rue d’Ulm,a París, on, segons deia Nizan, “es formen els gossos de la burgesia”), si l’autor hagués optat per novel·lar el seu relat, el llibre podria haver arrencat com en la novel·la de Saroyan: “Me llamo Joan-Daniel Bezsonoff. Tengo diecinueve

años y mi canción favorita es ‘Granada’”. Granada…en la veu de Luis Mariano.

“No critiqueu Luis Mariano. És el meu pare, el meu avi”, li confessava

Bezsonoff a Lluís Bonada (El Temps, 23 d’octubre).

I afegia: “A més,penso que tothom té dret a la seva part de cursileria. Quan el

sento encara se’m posa la pell de gallina. Si escolteu la seva versió

de ‘Granada’, serà el vostre camí de Damasc”.

Curiós personatge aquest Joan-Daniel-Bezsonoff. Un tipus que afirma que “una persona pot dir que coneix íntimament una ciutat quan és capaç de citar totes les seues sales de cinema”. Que descriu el cul de l’actriu italiana Nathalie Antoniolli amb aquestes paraules: “Un tros de catxalot als mercats

del paradís…Quin pompill!”. I que parla de la llengua catalana que se li apareixia “com una vella casa de muntanya on ja havia viscut,

en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses.

Encenia l’electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari…”.

Bezsonoff no va aprovar la khâgne. Afortunadament, pensa ell. “Si

aprovaves anaves a París; hauria sucumbit alsencants de la vida parisenca

i m’hauria afrancesat del tot. Mai no m’hauria convertit en

un escriptor català”.

És curiós, el meu amic Joan Borrell (Tuïr, 1938-París, 1992), també conegut

com Jean Borreil (L’indret blau. Edicions del Mall, 1983. La raison

nomade. Payot, 1993), Joan Puig i Joan Volker, va descobrir que era

català aParís. Es van conèixer Borrell i Bezsonoff? Segur que, en cas

de ser així, es van beure a galet més d’una ampolla de vodka. “Granada,

tierra soñada…” |

El jurat del premi Mitrofan constituït per 

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

 Anatole Vidal, industrial

Joris van Rensburg, diplomàtic

Bronstein, comissari

acaba de designar Viatge pel meu país de Joan Garí com a millor llibre de l'any i guanyador del III premi Mitrofan.   

http://www.deezer.com/fr/search/Luis%20mariano%20minuit

  E-notícies, 19/12/2012

A revetlles de Nadal, vaig amunt i avall de les botigues de Perpinyà i dels supermercats a la recerca de regals per a la meua gent. Dissabte a la galeria comercial del centre Leclerc Perpinyà Nord, vaig descobrir casualment una exposició de fotografies sobre la carrera del malaguanyat Jordi Barre.

Vaig trobar l'exposició, organitzada per l'editorial Balzac i Leclerc, molt interessant i ben feta amb fotografies sovint oblidades i dibuixos deliciosos de Jordi Dunyach. Un repàs excel·lent i elegant, fins i tot, de la vida del mestre.

Hi ha, però, un aspecte molt desplaent. Tots els texts d'explicació són redactats en la nostra bonica llengua oficial. En canvi, totes les cançons citades en català vénen traduïdes al francès. Cherchez l'erreur...Els conceptors de l'exposició ni s'ho han plantejat. El francès és la llengua seriosa, la llengua de debò, mentre el català no passa d'una romanalla absurda...

Des del 1963, tota la discografia de Jordi (nascut Georges i autorebatejat Jordi) Barre és en català. Durant cinquanta anys, va lluitar per la nostra cultura i va servir-la amb talent musicant poemes de Joan Maragall, Joan Cayrol, Joan Tocabens i Joan Amade. Suggereixi que d'ara endavant el títol més emblemàtic d'en Jordi pateixi una lleu modificació. ' Nosaltres aquí no volem parlar català. ' Serà més franc i més fidel a la realitat.

http://metbarran.canalblog.com/archives/2012/12/11/25797788.html

Quel dommage que vous entraviez que dalle à la langue catalane, il vous échappera donc l'avalanche d'articles laudatifs qui tombent sur "Les meues universitats" (L'Avenç) du romancier ascendant Joan-Daniel Bezsonoff. Chronique sur chronique, de la belle étoffe pour la coupe d'un bel habit de lumières!

U

E-notícies,14/12/2012

Abans de la fi del món, prevista pels savis maies, em volia acomiadar de tots vostès. Actualment, a França, un dels temes de conversa preferits de la gent és l'exili fiscal de Gérard Depardieu. L'actor —l'inoblidable Cyrano a la versió de Rappeneau i creador de tants personatges— s'acaba d'instal·lar a Néchin, població de Bèlgica a un quilòmetre de la ratlla amb França.

Jean-Marc Ayrault, primer ministre francès condemnat el 1997 a 6 mesos en suspensió de condemna i a una multa de 30 000 francs per favoritisme, —recordem-ho— ha titllat l'exili de Depardieu de ' minable ' (lamentable, galdós). Tota la ' gauche caviar ' hereva de ' la gauche divine 'd'antany ha criticat la decisió de l'actor quan no ha dit piu arran de l'exili fiscal de Yannick Noah i de tantes altres personalitats d'esquerra.

Mai no em faré ric amb els meus llibres ni la meua feina de professor, però no em molesta pas que un gran artista com Depardieu que no ha violat la legislació fiscal del seu país decideixi d'establir-se en una altra terra francòfona, fart de deixar 70% dels seus ingressos a la hisenda francesa. Aquest també és un espoli fiscal...Fins i tot, un diputat parla de treure-li la nacionalitat francesa com si hagués comès crims contra la humanitat.

Quan callaran aquestes granyotes? Quan deixaran de jutjar la gent? El 1990, Michel Rocard, primer ministre del president Mitterrtand, va declarar que França no podia acollir tota la misèria del món. Em demani si el petit regne de Bèlgica i la microscòpica Suïssa encara podran acollir tota la riquesa del món. Aviat no els quedaran prou arques...

Article publicat a la revista Mirmanda, número 7, desembre 2012

 http://mirmanda.blogspot.fr/2012/12/nou-numero-de-mirmanda-7-els-pieds.html

Abans de tot, voldria precisar dos punts. En català del Rosselló dels Pieds-Noirs en diem ' potes negres.' Stricto sensu, la paraula ' Pieds-Noirs ' designa els francesos d'Algèria cristians i jueus. Dels musulmans en diuen 'harkis. 'A vegades, per extensió, també anomenen els francesos de Tunísia i del Marroc ' Pieds noirs. ' Per mi, els francesos d'Algèria no són una comunitat qualsevol, els antics habitants d'una província francesa perduda sinó un grup de persones que he conegut, apreciat i sovint estimat. Pensi amb emoció en Marius Amidieu de Lavarande, Georges Laroche d'Orà, Alexis Porcedo de Fort-de-l'Eau, Yvon Ferrandís de Guyotville. A hores d'ara, els francesos consideren llurs compatriotes d'Algèria com l'encarnació de la França dretana d'antany. Pétainistes, feixistes, racistes, simpatitzants de l'OAS, seguidors de Jean-Marie Le Pen, bramaires constitueixen els atributs d'aquest minoria maleïda.

Naturalment, la realitat és molt més complexa. Com totes les comunitats humanes, els francesos d'Algèria no formen pas un conjunt monolític.

Els algerins (naturals d'Alger, algérois en francès) procedien sovint de la metropoli, descendents de refugiats de la Comuna o d'alsacians que el 1870 no volgueren esdevenir súbdits del kàiser o fins i tot de colons que arribaren al començament de la conquesta. Marcel Amidieu, el meu padastre, m'ha repetit sovint ' Il y avait des Amidieu en Algérie depuis 1830. 'Igual que els prussians expulsats de llur terra el 1945, els Pieds-Noirs solen tenir la fal·lera de la genealogia, un dels darrers lligams amb la pàtria perduda. Els algerins s'enorgullien de llur capital, de la bellesa de la badia i dels esplendors de l'arquitectura colonial. Fins a la fi, Alger fou un laboratori dels diferents estils francesos.

Els francesos dels departament d'Orà provenien d'Espanya i els del departament de Constantina d'Itàlia i Malta. Volien ser més francesos que els francesos de França

(' les patos ' ) i s'allistaven a l'exèrcit quan França els cridava.

No sé si s'ha fet algun estudi sobre la insubmissió als departaments d'Algèria, però estic segur que el percentatge deu ser molt més baix que la mitjana nacional. Hélène Brazier, natural de Blida —la ciutat de les roses— m'explicava amb els seu humor melangiós ' Nous les Français d'Algérie, nous sommes devenus les Pieds-Noirs à force d'aller au charbon...'

Em sembla que els potes-negres vivien més al carrer que a casa. Tenien una vida col·lectiva amb alegries senzilles i festes regulars. Menjaven arròs, mona quan arribava la Setmana Santa, mantecados, sobrassada... Amb la família, la cosa més important del món era el futbol. Fins i tot Albert Camus, el gran Camus Premi Nobel de literatura, seguia apassionadament les proeses dels futbolistes.

Del seu passat ibèric, els potes negres conservaven les llengües. La majoria parlava un castellà meridional, andalús o murcià, força afrancesat i ple de negligències, i una minoria important el català en les seues modalitats valenciana i mallorquina. Manuel Alenda, originari de Sidi-Bel-Abbès, fa servir el castellà per explicar acudits. El castellà i l'àrab que domina amb la mateixa soltesa serveixen per bromejar. Un acudit fa gràcia en castellà o en àrab, en francès no. Per enriolar la gent, el francès necessita un raig mediterrani. En Manu (li diuen Manu amb la u francesa i no Manolo) explica molts acudits sobre Quevedo. Ni deu saber que va escriure El Buscón i Los sueños. Per ell Quevedo no és un escriptor del Segle d'Or espanyol sinó un personatge fabulós com Torrente o Balibalo.

Uns quants Pieds Noirs no havien oblidat el valencià i el mallorquí. Dsesignaven així la llengua avial ignorant el seu nom científic. He conegut una vella valenciana d'Orà que parlava una llengua més pura que la majoria dels catalans actuals. Deia ' lo bolanger ' a la francesa i 'lo vilatge' com els rossellonesos. Com me reca no haver gosat enregistrar-la!

Si hagués de resumir els Potes Negres amb un sol mot, seria ' nostàlgia ' o més aviat ' nostalgeria. ' Estimaven apassionadament llur terra però, si tots els refugiats saben que el país perdut encara existeix (els russos blancs i tot esperaven la la fi del comunisme per tornar a veure la Santa Rússia) els Potes Negres porten la mateixa creu que els prussians i els silesians. Llur país ja no existeix. La república algeriana no és l'Algèria francesa. Els darrers francesos que s'hi han quedat són un grapat. Tot ha canviat. El nom francès de les ciutats, quasi tots els noms dels carrers (mentre que a Marroc i a Tunísia molts carrers conserven llur nom, sens cap rigor científic diria un 40%) les botigues i sobretot la gent. Què és un país sinó la seua gent? Tot llur món ha desaparegut. Quan es troben en reunions de Potes Negres l'evoquen amb un pler amarg abans de passar al present. Recentment m'he trobat amb una parella de Bona (Bône en francès, actualment Annaba). Quan ma mare els ha parlat del restaurant La Potinière, al Cours Bertagna, on li agradava anar el 1963, el senyor, amb un somriure trist, va fer un gest llarg de la mà. Cabien tants sentiments en aquest gest. La

tristor, la nostàlgia, la voluntat d'oblidar i l'obligació de viure en el present per ser feliços.

Somrient, simpàtic, infinitament simpàtic, cridaner, repotegaire, el Pied Noir encara no ha entès que va passar el 1962. L'any terrible, l'any de l'expulsió de la terra tan amada. Fins al darrer moment, la immensa majoria dels francesos d'allí va pensar que es quedaria a Algèria fins a la mort. L'Alexis Porcedo em va confiar que va entendre que s'havia acabat el 22 de març del 1962 quan uns soldats francesos van ametrallar a la Rue d'Isly una multitud de francesos que manifestaven sense armes. Després dels acords d'Evian, l'Alexis, home intel·ligent, creia que França mai no els abandonaria. Conec un exemple emocionant d'aquesta ceguesa intel·lectual. Marcel Ferrà (quin nom més francè, oi?) treballava als PTT amb la seua dona, lluny del país. Enyoraven tant Orà que van demanar i obtenir llur trasllat pel setembre del 1961. Alegres, van tornar a Orà motu propio deu mesos abans de la fi.

No vull criticar els Pieds-Noirs, recalcalcar llurs defectes. Tanta gent ja els ha calumniat.

La història els ha vençut, els ha concassat en les escombraries de la història. Alger, la segona ciutat de França, s'ha engolit en algues estrangeres.

Bibliografia

Albert Camus, Le premier homme (existeix una traducció catalana) aquest llibre pòstum és un cant d'amor al seu país

Jean-Noël Pancrazi, Madame Arnoul, Gallimard, 1995 L'autor, hi explica la seua infantesa a Batna els anys 1950. El millor llibre que conec sobre l'Algèria francesa. Una obra mestra.

Guy Pervillé, Pour une histoire de la guerre d'Algérie, Editions Picard, 2002

Jeannine Verdès-Leroux, Les Français d'Algérie, Fayard, 2001

amb diversos autors L'Algérie et la France, Collection Bouquins, Robert Laffont, 2009

Bernat Puigtobella,  Núvol,  7/12/2012 

Joan-Daniel Bezsonoff acaba de publicar a L’Avenç ‘Les meues universitats’ i avui a Núvol ho celebrem amb dos magnífics articles de Joan Carles Martí Casanova i Lluís Muntada, escrits des d’Elx i Girona respectivament. Alguns de vosaltres us preguntareu: Qui és Joan-Daniel Bezsonoff? No és un desconegut, certament, però pels que no sou del ram de les lletres el nom potser us sonarà a professor d’esperanto o a astronauta rus. I és cert, Bezsonoff té avantpassats russos però és, amb tot l’exotisme que això malauradament implica avui dia, un escriptor francès que escriu en català.

I dic francès perquè el Bezsonoff (Bezso, pels amics) mateix sempre ha reconegut que és un producte de França, com seran un producte d’Espanya els nostres fills i néts si la reforma educativa del ministre Wert tira endavant. “Sóc francès, però m’estic curant”, li vaig sentir dir un dia a Bezsonoff. La frase és definitiva i explica moltes coses del personatge.

Els espanyols no han sabut civilitzar-nos, però estan convençuts que encara hi són a temps. Els francesos, en canvi, fa anys panys i cadaules (que diria en Bezso) que han entès una regla molt elemental: l’educació és el vehicle més eficaç per igualar i formatejar els ciutadans. Molt més eficaç que els impostos o les carreteres o fins i tot el clima. Els francesos pràcticament han extirpat el català del Rosselló. Els castellans no han sabut civilitzar els catalans i quan ho han intentat s’han trobat amb una oposició encara més obstinada i civilitzada.

Per a Bezsonoff escriure en català és un exercici de desintoxicació. Com a escriptor gaudeix d’una doble distància. A Perpinyà és un autor francès que explica el seu món en català, una llengua que a França no té llustre literari. I quan ve a Barcelona és un escriptor excèntric i divertit que ens recorda amb els seus acudits que algun dia serem tan marginals o residuals respecte al món espanyol com ho és ell al Rosselló respecte al francès. Bezsonoff viu el seus fantasmes en la relació trinagular entre el francès, el català i el provençal. Per a Bezso, l’occitanització del català al Rosselló és progressiva i inevitable.

Bezsonoff està fascinat per les guerres i la devastació que provoquen. Al centre de les seves novel·les sempre hi trobem un individu solitari i descregut, sovint covard, gairebé sempre misogin, que enmig d’una guerra veu com el seu món se’n va en orris i no pot fer res per aturar-ho. L’engranatge de la Història en majúscules esclafa aquest individu en minúscules, que gairebé sempre és un rossellonès que viu amb la neurosi afegida de ser un francès diferent. El pessimisme de Bezsonoff és gairebé genètic, però troba en l’humor un contrapunt que el salva com a escriptor. Bezsonoff no carrega mai les tintes, ni quan fa drama ni quan és irònic. Escriu com escriuria un gat, dient les coses de puntetes, deixant silencis eloqüents entre les frases. Per més èpic que sigui, és més hereu de Flaubert que de Balzac. O per dir-ho amb referents d’ara i aquí, es troba més a prop de Valentí Puig que de Ferran Torrent.

Bezsonoff sempre diu que els gossos són d’esquerres i els gats són de dretes. No sé si és de dretes, però sí que és un conservador. Escèptic davant totes les revolucions, refractari a les utopies que ens fan combregar amb rodes de molí, en Bezso és un conservador perquè té molt a perdre i de fet s’alimenta literàriament d’un món que es va fonent dia a dia. Escriure en català és per a un autor rossellonès un acte tan alliberador com conservador, tan esperançat com ideològicament reaccionari.

La necessitat d’aprehendre aquest món que s’enfonsa el converteix en un escriptor atmosfèric. Bezsonoff és un gran creador d’atmosferes. Les seves novel·les no es roseguen, s’inhalen. També en això s’assembla a Valentí Puig. La documentació que hi ha darrere els seus relats és vastíssima, però sempre procura que no es noti gaire. Per això el seu modus opetandi a l’hora de compondre una novel·la consisteix a escriure compulsivament i després passar el ribot, laminar. Tot allò que finalment ens arriba a les mans quan llegim una obra del Bezsonoff és el resultat d’un procés d’eliminació.

Amb tota aquesta depuració l’estil de Bezsonoff acaba sent bastant lapidari. No hi trobareu gaires nexes causals, ni frases subordinades. Perquè Bezsonoff escriu amb un misto i és en l’aforisme que la seva escriptura brilla finalment en tota la seva fosoforescència. Jo ja he fet la carta als Reis. Els hi demanaré que en Bezso s’obri un compte de Twitter i comenci a tuitejar. Amb ell el Twitter encara serà més divertit.

Ignori el nom dels autors d'aquesta joia...

 http://www.deezer.com/fr/track/4631124#/search/claveau%20fou%20de%20vous

Fou de vous
Je suis fou de vous
Je n´ai plus qu´une envie dans la vie
C´est vous, chérie!
Fou de vous
Je suis fou de vous
De vos yeux si doux, de votre goût
De tout, de tout

Ce que vous en pensez
Je n´en sais rien
Je vous l´avoue
C´est peut-être insensé
Je le sais bien
Mais je m´en fous, fou

Fou de vous
Je suis fou de vous
Et ma joie
C´est de le crier sur les toits

Le jour où je vous aperçus
Dans une glace, à votre insu
Vous remettiez un peu de poudre
Vous étiez belle à en mourir
Si belle aux yeux de mon désir
Ce fut pour moi le coup de foudre
Et depuis ce moment
Sans être votre amant

[Reprise des deux premiers couplets]

Fou de vous
Je suis fou de vous
Et ma joie
C´est de le crier sur les toits
Toi! Toi! Fou de toi!