VEF Blog

Article de Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella,  Núvol,  7/12/2012 

Joan-Daniel Bezsonoff acaba de publicar a L’Avenç ‘Les meues universitats’ i avui a Núvol ho celebrem amb dos magnífics articles de Joan Carles Martí Casanova i Lluís Muntada, escrits des d’Elx i Girona respectivament. Alguns de vosaltres us preguntareu: Qui és Joan-Daniel Bezsonoff? No és un desconegut, certament, però pels que no sou del ram de les lletres el nom potser us sonarà a professor d’esperanto o a astronauta rus. I és cert, Bezsonoff té avantpassats russos però és, amb tot l’exotisme que això malauradament implica avui dia, un escriptor francès que escriu en català.

I dic francès perquè el Bezsonoff (Bezso, pels amics) mateix sempre ha reconegut que és un producte de França, com seran un producte d’Espanya els nostres fills i néts si la reforma educativa del ministre Wert tira endavant. “Sóc francès, però m’estic curant”, li vaig sentir dir un dia a Bezsonoff. La frase és definitiva i explica moltes coses del personatge.

Els espanyols no han sabut civilitzar-nos, però estan convençuts que encara hi són a temps. Els francesos, en canvi, fa anys panys i cadaules (que diria en Bezso) que han entès una regla molt elemental: l’educació és el vehicle més eficaç per igualar i formatejar els ciutadans. Molt més eficaç que els impostos o les carreteres o fins i tot el clima. Els francesos pràcticament han extirpat el català del Rosselló. Els castellans no han sabut civilitzar els catalans i quan ho han intentat s’han trobat amb una oposició encara més obstinada i civilitzada.

Per a Bezsonoff escriure en català és un exercici de desintoxicació. Com a escriptor gaudeix d’una doble distància. A Perpinyà és un autor francès que explica el seu món en català, una llengua que a França no té llustre literari. I quan ve a Barcelona és un escriptor excèntric i divertit que ens recorda amb els seus acudits que algun dia serem tan marginals o residuals respecte al món espanyol com ho és ell al Rosselló respecte al francès. Bezsonoff viu el seus fantasmes en la relació trinagular entre el francès, el català i el provençal. Per a Bezso, l’occitanització del català al Rosselló és progressiva i inevitable.

Bezsonoff està fascinat per les guerres i la devastació que provoquen. Al centre de les seves novel·les sempre hi trobem un individu solitari i descregut, sovint covard, gairebé sempre misogin, que enmig d’una guerra veu com el seu món se’n va en orris i no pot fer res per aturar-ho. L’engranatge de la Història en majúscules esclafa aquest individu en minúscules, que gairebé sempre és un rossellonès que viu amb la neurosi afegida de ser un francès diferent. El pessimisme de Bezsonoff és gairebé genètic, però troba en l’humor un contrapunt que el salva com a escriptor. Bezsonoff no carrega mai les tintes, ni quan fa drama ni quan és irònic. Escriu com escriuria un gat, dient les coses de puntetes, deixant silencis eloqüents entre les frases. Per més èpic que sigui, és més hereu de Flaubert que de Balzac. O per dir-ho amb referents d’ara i aquí, es troba més a prop de Valentí Puig que de Ferran Torrent.

Bezsonoff sempre diu que els gossos són d’esquerres i els gats són de dretes. No sé si és de dretes, però sí que és un conservador. Escèptic davant totes les revolucions, refractari a les utopies que ens fan combregar amb rodes de molí, en Bezso és un conservador perquè té molt a perdre i de fet s’alimenta literàriament d’un món que es va fonent dia a dia. Escriure en català és per a un autor rossellonès un acte tan alliberador com conservador, tan esperançat com ideològicament reaccionari.

La necessitat d’aprehendre aquest món que s’enfonsa el converteix en un escriptor atmosfèric. Bezsonoff és un gran creador d’atmosferes. Les seves novel·les no es roseguen, s’inhalen. També en això s’assembla a Valentí Puig. La documentació que hi ha darrere els seus relats és vastíssima, però sempre procura que no es noti gaire. Per això el seu modus opetandi a l’hora de compondre una novel·la consisteix a escriure compulsivament i després passar el ribot, laminar. Tot allò que finalment ens arriba a les mans quan llegim una obra del Bezsonoff és el resultat d’un procés d’eliminació.

Amb tota aquesta depuració l’estil de Bezsonoff acaba sent bastant lapidari. No hi trobareu gaires nexes causals, ni frases subordinades. Perquè Bezsonoff escriu amb un misto i és en l’aforisme que la seva escriptura brilla finalment en tota la seva fosoforescència. Jo ja he fet la carta als Reis. Els hi demanaré que en Bezso s’obri un compte de Twitter i comenci a tuitejar. Amb ell el Twitter encara serà més divertit.