VEF Blog

Granada tierra sonada

JOAN DE SAGARRA                     LA VANGUARDIA    24/12/2012

Me llamo Wesley Jackson. Tengo diecinueve años y mi canción favorita

es Valencia”. Així comença Las aventuras de Wesley Jackson,

de William Saroyan –en els meus temps de joventut es llegia molt Saroyan–,

traduïda de l’anglès per Eduardo de Guzmán i publicada a Barcelona, el 1947, per l’editor José Janes. La novel·la relata la vida militar de Wesley Jackson, soldat ras americà aqui la guerra ensenya que la veritat no existeix sense

l’amor. A la camisa del llibre es recullen unes paraules que George Slocombe va escriure al New York Herald: “Llegir Las aventuras de Wesley Jackson és com llançar-se de cap a un mar de xampany, del qual un surt meravellat, exaltat, moderadament embriagat immoderadament feliç”. Paraules que

comparteixo plenament.

L’arrencada de la novel·la de Saroyan –“Me llamo Wesley Jackson.

Tengo diecinueve años y mi canción favorita es ‘Valencia’”–, m’ha fet pensar, no sé per què, en Joan-Daniel Bezsonoff, un escriptor de Perpinyà (nascut el 1963) que escriu en català i els llibres del qual –des de Les Rambles de Saigon

(1996) fins al més recent, Les meues universitats (2012)–, els he endrapat de bona gana i, en la majoria dels casos, amb una digestió molt agradable. En el cas concret de Les meues universitats, en el qual ens ofereix “la narració coral

dels seus anys de formació durant la khâgne, aquesta preparació humanística

específica per entrar a l’Escola Normal Superior” (a la Rue d’Ulm,a París, on, segons deia Nizan, “es formen els gossos de la burgesia”), si l’autor hagués optat per novel·lar el seu relat, el llibre podria haver arrencat com en la novel·la de Saroyan: “Me llamo Joan-Daniel Bezsonoff. Tengo diecinueve

años y mi canción favorita es ‘Granada’”. Granada…en la veu de Luis Mariano.

“No critiqueu Luis Mariano. És el meu pare, el meu avi”, li confessava

Bezsonoff a Lluís Bonada (El Temps, 23 d’octubre).

I afegia: “A més,penso que tothom té dret a la seva part de cursileria. Quan el

sento encara se’m posa la pell de gallina. Si escolteu la seva versió

de ‘Granada’, serà el vostre camí de Damasc”.

Curiós personatge aquest Joan-Daniel-Bezsonoff. Un tipus que afirma que “una persona pot dir que coneix íntimament una ciutat quan és capaç de citar totes les seues sales de cinema”. Que descriu el cul de l’actriu italiana Nathalie Antoniolli amb aquestes paraules: “Un tros de catxalot als mercats

del paradís…Quin pompill!”. I que parla de la llengua catalana que se li apareixia “com una vella casa de muntanya on ja havia viscut,

en temps oblidats, i ordenava una per una les cambres polsegoses.

Encenia l’electricitat dels pronoms, canviava els llençols de les conjugacions, pintava de blau les ventalles del vocabulari…”.

Bezsonoff no va aprovar la khâgne. Afortunadament, pensa ell. “Si

aprovaves anaves a París; hauria sucumbit alsencants de la vida parisenca

i m’hauria afrancesat del tot. Mai no m’hauria convertit en

un escriptor català”.

És curiós, el meu amic Joan Borrell (Tuïr, 1938-París, 1992), també conegut

com Jean Borreil (L’indret blau. Edicions del Mall, 1983. La raison

nomade. Payot, 1993), Joan Puig i Joan Volker, va descobrir que era

català aParís. Es van conèixer Borrell i Bezsonoff? Segur que, en cas

de ser així, es van beure a galet més d’una ampolla de vodka. “Granada,

tierra soñada…” |