La llengua catalana

poema de Justí Pepratx que molts podrien meditar...

foto http://www.gerard-verhoest.com/vignoble-1907.htm

Vaig agafar el primer tren cap a Avinyó. Havent dinat, hi vaig llogar un carruatge d’estació per anar a Malhana. Al peu de la línia blava de les Aupilhas, Malhana és un petit vilatge, amurat darrere xiprers, amb les cases blanques i grises com monuments romans. Les mosquiteres amb un ampit d’un verd pàl·lid com a casa nostra. Uns vells jugaven a cartes als dos cafès de la plaça. Vaig demanar en un català tintat amb reminiscències felibrenques on era la casa del poeta.

Una casa modesta. Blanca i quadrada. Sota una tanca de llorers, en un petit banc, gatets prenien la fresca, graciosos com un quadre de Fragonard. Quan em van veure, es van escapolir…

—On n’arrive pas à les attraper. —em digué el poeta amb una veu clara— Ma femme va devenir folle parce qu’ils abîment les fleurs du jardin, sans parler de mes chiens qui courent après…

Amb aquells mots senzills, el gran Mistral em va acollir. Jo anava molt impressionat. Sense ell, mai no se m’hauria acudit d’escriure en català. Vaig recordar, en un segon, el primer cant de Mirèio, les evocacions de la fira de Bellcaire al Pouèmo dóu Rose, el seu diccionari que consultava cada setmana. El salvador de la llengua d’oc era aquell bonic vell, tot blanc, l’ull viu i irònic, amb rufes nobles i un gran barret gris.

—Siatz lo jornalista de Narbona ?

—Per vos servir, mestre…

Vaig saludar la senyora Mistral i vam entrar en la biblioteca del mestre, a mà dreta. Un moble magnífic, de fusta de noguer si me’n recordi bé, amagava la paret. Al front hi era gravada, en una làmina de cobre, una estrofa de Calendal. Li vaig demanar amb deler quins llibres s’enduria en una illa deserta. Què pensava de la poesia moderna ? Tenia prevista una traducció catalana de les Memòri e raconte que havia publicat un any enrere ?

—Sabe pas, mossur…Una poëtessa malhorquina, Maria Antònia Salvà, me mandèt una traduccion catalana dis Isclo d’or l’an passat…

Li vaig confiar que preparava una novel·la l’acció de la qual transcorria a Narbona al temps dels gal·loromans. Li vaig demanar consells. El poeta va respondre amb aquesta frase terbolinant d’idees.

—De consèus ? Mai, vos ne’n donarai pas. Quand luchatz per una causa e que sabètz qu’es bona ; quand i avètz ben pensat, recebre consèus es demenir sa personalitat…

Al cap d’una mitja horeta, li vaig dir :

—Mestre, som vingut aquí per vos comunicar un missatge del doctor Ferrol, el batlle de Narbona…Cal que vingueu diumenge a Montpeller.

Es va refredar el poeta acollidor.

—Politiquige pas…La politica es lo camin d’enluòc….

— Mestre, és pas una qüestió de politiquejar…És ara o mai ! El migdia vol pas crebar !

—Avètz un parlar curiós per un narbonés…

—Som de perpinyà.

—A Perpinhan, bèu païs ! Mon paure paire i èra en garnison en 1793…Participèt au sèti de Figuieras…Ieu, i passèere quand anère en Catalonha…Vautri, catalans, avètz la chança d’aver un grand poèta. Vos a refach la lenga…

—Com vós aquí, mestre. Mes per salvar la llengua, cal salvar la terra. Parleu i tota la terra d’oc vos seguirà…

—Avètz rason mai siáu tròp vièlh…

—Mestre, deixeu-me vos dir que podeu pas deixar caure aixís els pagesos.

El poeta es va envermellir.

—Li païsans, disètz. En cinquanta ans, de qu’an fach per m’ajudar ? Son patriotisme miegjornau es ligat au cartabèu…Que li vinatièrs me demandan pas de rabeissar la causa que sostene !

Me’n volia acomiadar quan em va convidar a fer una copa. La Maria, la vella criada, ens va portar un licor de prunells. Ja era tard i el poeta em va acompanyar fins al portal.

El gran Mistral no va anar a Montpeller, però ens va enviar aquell telegrama.

‘ Li patriòtas de Provença acampats uei en Avinhon, ai fèstas dau Palais di Papas mandan a si compatriòtas, li vinhairons de Lenguadòc lo confòrt calorent de sa fraternitat e de sa plena comunion dins si demandas mai que justas. ‘

El vell mag, covard sublim, s’havia tancat, dins d’un mirador amb vidres de cristall opac.

Ressenya publicada a la revista El Temps

La Costa Brava

Josep Pla

La Butxaca

Barcelona, 2009

334 pàgines

 Una nit d’estiu a Sant Cugat del Vallès, vaig enraonar amb amics lletraferits fins a l’alba per establir un cànon de la prosa catalana al segle XX. Mercè Rodoreda i Josep Pla van guanyar per golejada. Què original, fa ? Acabi de llegir La Costa Brava i, com sempre, l’estil de Pla m’ha enlluernat. Si algun científic pogués descobrir l’ADN del geni planià, en trobaria molts elements en aquest llibre. La Costa Brava ‘ no aspira a ésser únicament un manual de la costa per a solitaris, sinó un llibre per a tothom ‘ (p.56) Per a mi, Pla és una veu, una mirada desenganyada sobre el món, una por permanent que li aixequin la camisa amagada per provocacions xucoses.

Josep Pla palesa una erudició quasi sempre discreta, a vegades carregosa. " Diu el bisbe Bernat de Pau, que ho va ser de Girona el segle XV, en el seu llibre Quoesitorium de diversis annis " (p. 47) L’humor, una exhibició permanent de falsa modestia i sobretot un estil meravellós caracteritzen Pla. No li fan por les repeticions però, a cada moment, un adjectiu inesperat i tanmateix evident, definitiu —diria— il·lumina un passatge. ‘ Ah, si Sant Feliu, en la seva part alta, al fons dels seus carrerons en costa, presentava el perfil d’uns xiprers esvelts, fins, abstrets! ‘ (p. 55) Què voleu afegir després d’un diamant com aquest detall? Un altre exemple? ‘ Hi ha una tal puresa immòbil en l’aire, una qualitat de cristall en l’aigua, una diafanitat al cel, una cal·ligrafia tan escricte en les coses, una tal suavitat del ventijol sobre la pell. ‘ Llegint Pla, tenim la il·lusió que la felicitat cal·ligrafia estones màgiques en el cel. En aquesta citació hi cap un bri de l’ànima de Pla. Una imatge sorprenent i natural alhora, una metàfora superba i senzilla. Marcel Proust ho sabia ‘ C’est la métaphore qui donne l’éternité au style. ‘

Josep Pla també sap interessar-nos amollant observacions culinàries o consideracions literàries d’una gran profunditat. Víctor Català ‘ és una il·lustre filla d’aquesta població, la qual ha descrit, tant en el seu aspecte terrestre com marítim, amb una fidelitat que, sense deixar de reconèixer el seu mèrit intrínsec, resulta, per al meu gust, excessivament fotogràfica. ‘ ( p.211)

Si el nostre país hagués de desaparèixer en un cataclisme i en degués quedar un sol testimoniatge per a la eternitat, crec que aquesta obra podria constituir una maqueta acceptable. Creieu-me! Un sol consell: llegiu Pla, Pla i encara Pla…

   Si m'arribi a Narbona amb el tren, salli de l'estació rabent. No és que sigui lletja. És més aviat coqueta, i l'associï amb el record del meu avi. Un estiu que tenia set o vuit anys, el padrí havia demanat L'Indépendant de Perpinyà. M'havia sorprès que n'hi hagués altres edicions...

A l'estació de Narbona, sigui quina sigui la temporada, hi toquen el cerç i la tramuntana.

Vaig Avenue Pierre Semard avall. Llevat de Perpinyà, a França, les antigues avingudes de l'estació han estat rebatejades Pierre Sémard. Si a les ciutats de França i Occitània els passa igual que a Pompeia segur que algun arqueòleg del futur dictaminarà que, en la llengua dels desgraciats habitants, la pedra de Sémard era l'altar de la divinitat tutelar, el tauroboli post cristià de Mercuri. Aneu a saber...

A Narbona, l'avinguda de l'estació ronqueja. No té com a Perpinyà l'horitzó gòtic de les Dames de France o, com a Valença, l'espadat de Crussol, darrera dent d'un ca foll. Les cases són grises, baixes. Les coses serioses comencen amb els plàtans i els avets de l'Square de Thérèse et Léon Blum. Davant d'una escola del temps de la tercera república, una d'aquelles escoles sòlides, rabassudes com n'hi havia a Haiphong vora el riu Tam Bach.

Square Thérèse et Léon Blum...Un jardí per homenatjar dues persones.

Quina mesquineria!

Passi davant del bar Le Brennus. Vae victis! Què en queda dels gals? Què en queda dels occitans? Els pobles vençuts no tenen història?

A l'altura de la Carrièra del masèl, l'actual Rue Francis-Marcero ex Rue de la Sous-Préfecture, s'endevina la muntanya de la Clapa. Una muntanya infant, com aqueixes escales de la ninesa que s'empetiteixen amb la maduresa.

Una rellotgeria amb nom de corsari: Au Trésor du Hollandais.

Travessi la plaça davant l'estació enològica. A qui volen fer creure que aquestes columnes de formigó són romanes?

Baixi per la Rue d'Isly, cosina llunyana de l'artèria d'Alger on l'exèrcit francès va matar pel març del 1962 francesos desarmats.

Les plaques no són pas blaves amb lletres blanques sinó blanques amb lletres negres. Cap interès! No enriquiran la col·lecció de les plaques que robi les nits de borratxera. M'agraden més que els vells diaris, altres testimonis del temps que passa. Gràcies a la meua passió, vaig suportar la meua estada a Méru, als confins de Picardia, veritable museu de les plaques franceses.

A la placeta groga de pols, a la cantonada de la Rue d'Isly i de l'Avenue Kennedy, uns vells juguen a botxes sota els plàtans. Parlen francès, és clar.

Els estoigs on desen les botxes, un cop el partit acabat, pengen sota el vent d'una mena de penjarobes.

Torni al Boulevard du général De Gaulle, l'antic Boulevard de la Révolution. No conec cap carrer tan elegant a Perpinyà.

Una botiga d'elegància canina! La meitat de la humanitat creba de fam i els nostres gossos tenen el llur Figaro.

Trobi les cases de més en més boniques. Les façanes passen per tota la gama de les colors: verd de pistatxo, groc palla, ocre, blanc de closca d'ou, llimona, botó d'or. El número 27, casa tota blanca amb mosaics blaus; el 29, la casa dels advocats, amb una mena de vas romà al terrat.

Els plàtans ramblegen en la verdor de les ramificacions. Estic somniant? Una boca de metro a Narbona? No! L'escala modernista duu a lavabos subterranis per a senyores...

Unes velles publicitats de L'Indépendant. Hem colonitzat la ciutat. Una agència immobiliària al Boulevard du docteur Ferroul es diu Boixaneda. Una gran joieria pertany a un tal Quintana. El primer diumenge després de la mort del padrí, havia sentit, al Quai Vallière, moltes converses en català del Principat.

Havia anat al mercat. Davant del monument als morts, sollat per un pollastre grotesc, vells refugiats de la guerra civil parlaven del temps. Enmig de discos d'en Tino Rossi, de sabates de pagesos, de carteres, d'alls i cebes, havia trobat per la Maria un joguet extraordinari. Un gosset que caminava, avançava, reculava, bordava i feia tombarelles.

M'arribi a la sots-prefectura. Una porqueria encara més lletja que el palau de justícia davant.

Les portes de fusta del Kursaal, centre de la vida narbonesa antany, es corquen. Una ruina, com la casa a l'entrada de la Carrièra Littré, amb el seu bow-window, els seus vitralls. Naturalment, el jardí n'és invisible igual que aquell a la cantonada de les Rrues de la Mosaïque i Paul-Louis Courier. Costum del barri, sembla...

Una maqueta de vil·la a vendre i, davant, ajagut, un captaire que mira de viure, a l'altura dels turmells i dels escarpins vermells o negres de les morenetes amb ulls blaus que van bulevard avall.

M'aturi davant de l'Hôtel du Languedoc, l'ex Grand Hôtel, com ho recorda la inscripció esculpida. Quin hotel! No hi manca una torreta cantonera.

L'edifici de la Mutuelle Occitane amb la façana en la Rue Courier, nua, tràgicament pelada per una quimioteràpia arquitectònica. A l'altra vorera, una botiga d'instruments de música sota el patronatge de l'honorable senyor Yamaha. Balleu, minyones, el vals d'en Susuki...

El Lido. La revetlla de nadal que feia tanta fred, m'hi havia pres un cafè, llurcant la mestressa, una bagassa de cinquanta anys escotada fins a la figa, deliciosa.

Per fi, la Passejada de las Barcas. Al lluny, una torre de les Dames de France.

Tot Narbona és aquí sota els plàtans. Vells es beuen el fil sobre les cadires verdes de plàstic dels quioscos mentre el jovent prefereix una cervesa al Mac Donald, davant l'agència de la Société Générale, groga. El groc Maria-Teresa dels palaus austriacs.

Darrera del mercat 1900, bessó del gran mercat de Saigon, el campanar de l'antiga església de La Morguiá, el monestir en vella llengua d'oc. No sé pas per què pensi en Valença cada cop que torni vora la Robina. La flaire, l'arquitectura a la Haussmann, la verdor bruta de l'aigua?

Mentre passaven les gavarres, havia vist, incrèdul, els esforços vans d'una bonica vietnamita que volia besar un minyó ros. L'estiu començava. Asseguda en un banc del Quai Vallière, de cara als casals burgesos del tombant del segle al Quai Victor Hugo, la minyona creuava les cames sense parar. Portava sabates de rangers, un vestit de jean's molt escotat. El pioc no li feia cas, massa ocupat a fumar. De ràbia, la vietnamita li va arrencar una cigarreta i la va gitar al canal.

És tot el que resta del port de l'Antiguitat, de la primera ciutat romana fora d'Itàlia: un canal malalt.

Narbona s'ha ensorrat, en el sentit figurat com en el propi.

Joves gitanes que dansen bo i travessant la Carrièra entre doas-vilas. Parlen català.

Admiri l'edifici de les Dames de France, una pastisseria claferta de nata de Chantilly. Davant, un xic més sobri, l'antic arquebisbat, la torrassa de Gilles Aycelin i la torre de Sant Marçal. Al mig, Viollet-le-Duc va edificar la casa de la vila.

M'enfili la Rue Jean-Jaurès fins als desmais de la biblioteca i els atlants de l'Hôtel de la Dorade.

Encara recordi l'aparició matinera d'una fada bruna a la finestra de la biblioteca. Era un matí d'hivern. Em vaig endinsar, ple d'enyor, en la rue Fabre, l'antiga Carrièra de la comandariá de Sant Joan. Mai més no he tornat a trobar-la.

La tramuntana lacerava els plàtans de la passejada i del Baloard de Mistral. El palau estalinista de les Arts i del Treball oscil·lava. Vaig arribar a l'estació i vaig prendre el primer tren cap a Perpinyà.

Tenia vint anys i estava enamorat de la Ruth, una estudiant alemanya rossa i occitanista, bonica com un sonet d’Aubanel. Confessi que sóc de la vella generació i m’agraden les dones. Sense aquesta particularitat genètica m’hauria enamorat de Robèrt Lafont. El vaig sentir a la facultat de Niça el 1986 pronunciant una conferència sobre ‘ l’espaci occitan’. Vaig retrobar-lo en un col·loqui a Bedarius quinze anys més tard amb Miquel Pujadó i la Maria Mercè Roca . Quan el vaig voler felicitar per tenir el plaer de conversar en provençal, em va respondre en català. Un fabrià de laboratori sense cap accent francès.

Mai no he conegut un cervell tan brillant, tan rutilant, una màquina de produir idees i imatges boniques i definitives com ell. Aquella nit de Bedarius, en les muntanyes del Llenguadoc meridional, vora un riu impersonal, amb un cel estrelat com a les pel·lícules de Bette Davis, vaig oir el mestre que dissertava sobre la història de Bedarius, les llengües i la literatura. Tants anys després, encara recordi

una fórmula seua ‘ Ho dec tot al meu avi que era carter.

Era un ‘ homme de lettres.’ I el seu nét ‘ un homme de l’être ‘

Mai no tornaré a sentir la paraula màgica d’en Lafont. Se n’ha anat al Paradís on et deixen parlar totes les llengües. Hi juga a botxes amb Frederic Mistral i tots dos es barallen sobre les o i les a a la fi dels mots.