VEF Blog

   Si m'arribi a Narbona amb el tren, salli de l'estació rabent. No és que sigui lletja. És més aviat coqueta, i l'associï amb el record del meu avi. Un estiu que tenia set o vuit anys, el padrí havia demanat L'Indépendant de Perpinyà. M'havia sorprès que n'hi hagués altres edicions...

A l'estació de Narbona, sigui quina sigui la temporada, hi toquen el cerç i la tramuntana.

Vaig Avenue Pierre Semard avall. Llevat de Perpinyà, a França, les antigues avingudes de l'estació han estat rebatejades Pierre Sémard. Si a les ciutats de França i Occitània els passa igual que a Pompeia segur que algun arqueòleg del futur dictaminarà que, en la llengua dels desgraciats habitants, la pedra de Sémard era l'altar de la divinitat tutelar, el tauroboli post cristià de Mercuri. Aneu a saber...

A Narbona, l'avinguda de l'estació ronqueja. No té com a Perpinyà l'horitzó gòtic de les Dames de France o, com a Valença, l'espadat de Crussol, darrera dent d'un ca foll. Les cases són grises, baixes. Les coses serioses comencen amb els plàtans i els avets de l'Square de Thérèse et Léon Blum. Davant d'una escola del temps de la tercera república, una d'aquelles escoles sòlides, rabassudes com n'hi havia a Haiphong vora el riu Tam Bach.

Square Thérèse et Léon Blum...Un jardí per homenatjar dues persones.

Quina mesquineria!

Passi davant del bar Le Brennus. Vae victis! Què en queda dels gals? Què en queda dels occitans? Els pobles vençuts no tenen història?

A l'altura de la Carrièra del masèl, l'actual Rue Francis-Marcero ex Rue de la Sous-Préfecture, s'endevina la muntanya de la Clapa. Una muntanya infant, com aqueixes escales de la ninesa que s'empetiteixen amb la maduresa.

Una rellotgeria amb nom de corsari: Au Trésor du Hollandais.

Travessi la plaça davant l'estació enològica. A qui volen fer creure que aquestes columnes de formigó són romanes?

Baixi per la Rue d'Isly, cosina llunyana de l'artèria d'Alger on l'exèrcit francès va matar pel març del 1962 francesos desarmats.

Les plaques no són pas blaves amb lletres blanques sinó blanques amb lletres negres. Cap interès! No enriquiran la col·lecció de les plaques que robi les nits de borratxera. M'agraden més que els vells diaris, altres testimonis del temps que passa. Gràcies a la meua passió, vaig suportar la meua estada a Méru, als confins de Picardia, veritable museu de les plaques franceses.

A la placeta groga de pols, a la cantonada de la Rue d'Isly i de l'Avenue Kennedy, uns vells juguen a botxes sota els plàtans. Parlen francès, és clar.

Els estoigs on desen les botxes, un cop el partit acabat, pengen sota el vent d'una mena de penjarobes.

Torni al Boulevard du général De Gaulle, l'antic Boulevard de la Révolution. No conec cap carrer tan elegant a Perpinyà.

Una botiga d'elegància canina! La meitat de la humanitat creba de fam i els nostres gossos tenen el llur Figaro.

Trobi les cases de més en més boniques. Les façanes passen per tota la gama de les colors: verd de pistatxo, groc palla, ocre, blanc de closca d'ou, llimona, botó d'or. El número 27, casa tota blanca amb mosaics blaus; el 29, la casa dels advocats, amb una mena de vas romà al terrat.

Els plàtans ramblegen en la verdor de les ramificacions. Estic somniant? Una boca de metro a Narbona? No! L'escala modernista duu a lavabos subterranis per a senyores...

Unes velles publicitats de L'Indépendant. Hem colonitzat la ciutat. Una agència immobiliària al Boulevard du docteur Ferroul es diu Boixaneda. Una gran joieria pertany a un tal Quintana. El primer diumenge després de la mort del padrí, havia sentit, al Quai Vallière, moltes converses en català del Principat.

Havia anat al mercat. Davant del monument als morts, sollat per un pollastre grotesc, vells refugiats de la guerra civil parlaven del temps. Enmig de discos d'en Tino Rossi, de sabates de pagesos, de carteres, d'alls i cebes, havia trobat per la Maria un joguet extraordinari. Un gosset que caminava, avançava, reculava, bordava i feia tombarelles.

M'arribi a la sots-prefectura. Una porqueria encara més lletja que el palau de justícia davant.

Les portes de fusta del Kursaal, centre de la vida narbonesa antany, es corquen. Una ruina, com la casa a l'entrada de la Carrièra Littré, amb el seu bow-window, els seus vitralls. Naturalment, el jardí n'és invisible igual que aquell a la cantonada de les Rrues de la Mosaïque i Paul-Louis Courier. Costum del barri, sembla...

Una maqueta de vil·la a vendre i, davant, ajagut, un captaire que mira de viure, a l'altura dels turmells i dels escarpins vermells o negres de les morenetes amb ulls blaus que van bulevard avall.

M'aturi davant de l'Hôtel du Languedoc, l'ex Grand Hôtel, com ho recorda la inscripció esculpida. Quin hotel! No hi manca una torreta cantonera.

L'edifici de la Mutuelle Occitane amb la façana en la Rue Courier, nua, tràgicament pelada per una quimioteràpia arquitectònica. A l'altra vorera, una botiga d'instruments de música sota el patronatge de l'honorable senyor Yamaha. Balleu, minyones, el vals d'en Susuki...

El Lido. La revetlla de nadal que feia tanta fred, m'hi havia pres un cafè, llurcant la mestressa, una bagassa de cinquanta anys escotada fins a la figa, deliciosa.

Per fi, la Passejada de las Barcas. Al lluny, una torre de les Dames de France.

Tot Narbona és aquí sota els plàtans. Vells es beuen el fil sobre les cadires verdes de plàstic dels quioscos mentre el jovent prefereix una cervesa al Mac Donald, davant l'agència de la Société Générale, groga. El groc Maria-Teresa dels palaus austriacs.

Darrera del mercat 1900, bessó del gran mercat de Saigon, el campanar de l'antiga església de La Morguiá, el monestir en vella llengua d'oc. No sé pas per què pensi en Valença cada cop que torni vora la Robina. La flaire, l'arquitectura a la Haussmann, la verdor bruta de l'aigua?

Mentre passaven les gavarres, havia vist, incrèdul, els esforços vans d'una bonica vietnamita que volia besar un minyó ros. L'estiu començava. Asseguda en un banc del Quai Vallière, de cara als casals burgesos del tombant del segle al Quai Victor Hugo, la minyona creuava les cames sense parar. Portava sabates de rangers, un vestit de jean's molt escotat. El pioc no li feia cas, massa ocupat a fumar. De ràbia, la vietnamita li va arrencar una cigarreta i la va gitar al canal.

És tot el que resta del port de l'Antiguitat, de la primera ciutat romana fora d'Itàlia: un canal malalt.

Narbona s'ha ensorrat, en el sentit figurat com en el propi.

Joves gitanes que dansen bo i travessant la Carrièra entre doas-vilas. Parlen català.

Admiri l'edifici de les Dames de France, una pastisseria claferta de nata de Chantilly. Davant, un xic més sobri, l'antic arquebisbat, la torrassa de Gilles Aycelin i la torre de Sant Marçal. Al mig, Viollet-le-Duc va edificar la casa de la vila.

M'enfili la Rue Jean-Jaurès fins als desmais de la biblioteca i els atlants de l'Hôtel de la Dorade.

Encara recordi l'aparició matinera d'una fada bruna a la finestra de la biblioteca. Era un matí d'hivern. Em vaig endinsar, ple d'enyor, en la rue Fabre, l'antiga Carrièra de la comandariá de Sant Joan. Mai més no he tornat a trobar-la.

La tramuntana lacerava els plàtans de la passejada i del Baloard de Mistral. El palau estalinista de les Arts i del Treball oscil·lava. Vaig arribar a l'estació i vaig prendre el primer tren cap a Perpinyà.