VEF Blog

foto http://www.gerard-verhoest.com/vignoble-1907.htm

Vaig agafar el primer tren cap a Avinyó. Havent dinat, hi vaig llogar un carruatge d’estació per anar a Malhana. Al peu de la línia blava de les Aupilhas, Malhana és un petit vilatge, amurat darrere xiprers, amb les cases blanques i grises com monuments romans. Les mosquiteres amb un ampit d’un verd pàl·lid com a casa nostra. Uns vells jugaven a cartes als dos cafès de la plaça. Vaig demanar en un català tintat amb reminiscències felibrenques on era la casa del poeta.

Una casa modesta. Blanca i quadrada. Sota una tanca de llorers, en un petit banc, gatets prenien la fresca, graciosos com un quadre de Fragonard. Quan em van veure, es van escapolir…

—On n’arrive pas à les attraper. —em digué el poeta amb una veu clara— Ma femme va devenir folle parce qu’ils abîment les fleurs du jardin, sans parler de mes chiens qui courent après…

Amb aquells mots senzills, el gran Mistral em va acollir. Jo anava molt impressionat. Sense ell, mai no se m’hauria acudit d’escriure en català. Vaig recordar, en un segon, el primer cant de Mirèio, les evocacions de la fira de Bellcaire al Pouèmo dóu Rose, el seu diccionari que consultava cada setmana. El salvador de la llengua d’oc era aquell bonic vell, tot blanc, l’ull viu i irònic, amb rufes nobles i un gran barret gris.

—Siatz lo jornalista de Narbona ?

—Per vos servir, mestre…

Vaig saludar la senyora Mistral i vam entrar en la biblioteca del mestre, a mà dreta. Un moble magnífic, de fusta de noguer si me’n recordi bé, amagava la paret. Al front hi era gravada, en una làmina de cobre, una estrofa de Calendal. Li vaig demanar amb deler quins llibres s’enduria en una illa deserta. Què pensava de la poesia moderna ? Tenia prevista una traducció catalana de les Memòri e raconte que havia publicat un any enrere ?

—Sabe pas, mossur…Una poëtessa malhorquina, Maria Antònia Salvà, me mandèt una traduccion catalana dis Isclo d’or l’an passat…

Li vaig confiar que preparava una novel·la l’acció de la qual transcorria a Narbona al temps dels gal·loromans. Li vaig demanar consells. El poeta va respondre amb aquesta frase terbolinant d’idees.

—De consèus ? Mai, vos ne’n donarai pas. Quand luchatz per una causa e que sabètz qu’es bona ; quand i avètz ben pensat, recebre consèus es demenir sa personalitat…

Al cap d’una mitja horeta, li vaig dir :

—Mestre, som vingut aquí per vos comunicar un missatge del doctor Ferrol, el batlle de Narbona…Cal que vingueu diumenge a Montpeller.

Es va refredar el poeta acollidor.

—Politiquige pas…La politica es lo camin d’enluòc….

— Mestre, és pas una qüestió de politiquejar…És ara o mai ! El migdia vol pas crebar !

—Avètz un parlar curiós per un narbonés…

—Som de perpinyà.

—A Perpinhan, bèu païs ! Mon paure paire i èra en garnison en 1793…Participèt au sèti de Figuieras…Ieu, i passèere quand anère en Catalonha…Vautri, catalans, avètz la chança d’aver un grand poèta. Vos a refach la lenga…

—Com vós aquí, mestre. Mes per salvar la llengua, cal salvar la terra. Parleu i tota la terra d’oc vos seguirà…

—Avètz rason mai siáu tròp vièlh…

—Mestre, deixeu-me vos dir que podeu pas deixar caure aixís els pagesos.

El poeta es va envermellir.

—Li païsans, disètz. En cinquanta ans, de qu’an fach per m’ajudar ? Son patriotisme miegjornau es ligat au cartabèu…Que li vinatièrs me demandan pas de rabeissar la causa que sostene !

Me’n volia acomiadar quan em va convidar a fer una copa. La Maria, la vella criada, ens va portar un licor de prunells. Ja era tard i el poeta em va acompanyar fins al portal.

El gran Mistral no va anar a Montpeller, però ens va enviar aquell telegrama.

‘ Li patriòtas de Provença acampats uei en Avinhon, ai fèstas dau Palais di Papas mandan a si compatriòtas, li vinhairons de Lenguadòc lo confòrt calorent de sa fraternitat e de sa plena comunion dins si demandas mai que justas. ‘

El vell mag, covard sublim, s’havia tancat, dins d’un mirador amb vidres de cristall opac.