VEF Blog

Tenia vint anys i estava enamorat de la Ruth, una estudiant alemanya rossa i occitanista, bonica com un sonet d’Aubanel. Confessi que sóc de la vella generació i m’agraden les dones. Sense aquesta particularitat genètica m’hauria enamorat de Robèrt Lafont. El vaig sentir a la facultat de Niça el 1986 pronunciant una conferència sobre ‘ l’espaci occitan’. Vaig retrobar-lo en un col·loqui a Bedarius quinze anys més tard amb Miquel Pujadó i la Maria Mercè Roca . Quan el vaig voler felicitar per tenir el plaer de conversar en provençal, em va respondre en català. Un fabrià de laboratori sense cap accent francès.

Mai no he conegut un cervell tan brillant, tan rutilant, una màquina de produir idees i imatges boniques i definitives com ell. Aquella nit de Bedarius, en les muntanyes del Llenguadoc meridional, vora un riu impersonal, amb un cel estrelat com a les pel·lícules de Bette Davis, vaig oir el mestre que dissertava sobre la història de Bedarius, les llengües i la literatura. Tants anys després, encara recordi

una fórmula seua ‘ Ho dec tot al meu avi que era carter.

Era un ‘ homme de lettres.’ I el seu nét ‘ un homme de l’être ‘

Mai no tornaré a sentir la paraula màgica d’en Lafont. Se n’ha anat al Paradís on et deixen parlar totes les llengües. Hi juga a botxes amb Frederic Mistral i tots dos es barallen sobre les o i les a a la fi dels mots.