VEF Blog

Vicent Montesinos

 http://blocs.mesvilaweb.cat/vicentmontesinos

Primera novel·la en la que apareixen els personatges de coronel Daniel Valls i el que sembla ser el seu alter-ego canalla, el cors Maurice Leccia. Ambientada en la desfeta francesa a l'Indoxina, que després continuarà a Argèlia. Valls, a part de fer la guerra contra els Viets, tambè intenta fer l'amor (tant físic com espiritual), però no sempre amb èxit, cosa que el seu alter-ego li critica sempre, des d'un punt de vista molt masclista (un dels mots defectes d'en Leccia). A més, quan creu que una dòna li pot durar, la perd.....
A la novel·la La presonera d'Alger tornen a eixir el mateixos personatge, En Valls, ha madurat més, és més tranquil...sexualment. En Leccia, no, aquest continua igual.
Bé, no sé si Joan-Daniel compartirà la meva opinió sobre aquests personatges seus, però supose que em farà arribar les seves discrepàncies.
A la novel·la tambè es veu la diversitat nacional francesa, catalans, corsos, provençals, bretons i alsacians, a més de les colònies. Pocs francesos estrictes hi surten.

- Ésa es natural condición de mujeres desdeñar a quien las quiere y amar a quien las aborrece.
- Que dius?
- Res..Una citació de Don Quixot...Saps aquesta llibre de Cervantes.
-El paio que atacava molins als temps dels romans?
- Exacte...
Se'n va anar per fi. Vaig poder continuar el meu estudi. En Dean Martin tenia una veu més bonica però li mancava el talent d'en Sinatra, el seu poder d'emocionar...Ràpid! Apuntem-ho al diari íntim perquè la humanitat beneficiï d'aquest descobriment

http://florencisalesaspla.blogspot.com/2011/09/la-melancolia-dels-oficials-de-joan.html

Aquí teniu l'enllaç d'una crítica molt elaborada, massa elogiosa potser, del meu llibre. Gràcies Florenci! Els teus dibuixos enriqueixen el meu text... 

                  E-notícies, 19/09/2011

Quan la unitat francesa es va forjar al segle XIX amb la lenta extinció de les llengües diferents de la llengua oficial, anomenada nacional, els governs francesos sucessius, tant els republicans com els monàrquics, van recórrer a la història. Ja se sap que el més famos llibre d'història a les escoles començava així. ' Autrefois notre pays s'appelait la Gaule et ses habitants les Gaulois. ' que la tradició popular va resumir per la fórmula famosa ' nos ancêtres les Gaulois ' frase grotesca quan el mestre s'adreçava a descendents d'esclaus negres a la Martinica, a fills de pagesos annamites o pastors berbers... Napoleó III, cap d'estat molt menys nociu que el seu oncle digui el que digui Victor Hugo, s'apassionava per l'arqueologia. Va decretar, literalment que la batalla d'Alésia —a la fi de la qual Vercingetòrix es va lliurar a Cèsar— tingué lloc al poble d'Alise-Sainte-Reine. No hi han trobat vestigis celtes sinó ruïnes romanes, o gal·loromanes...Més de disset poblacions reinviquen l'honor de ser el bressol de la civilització gal·loromana. El candidat més seriós apareix com Chaux-des-Crotenay. Als anys 1960, André Berthier, un arqueòleg francès que havia efectuat recerques a les antigues ciutats romanes d'Algèria, referint-se a les descripcions de Cèsar a De bello gallico, va establir com un retrat robot dels llocs de la batalla. Amb mapes de l'exèrcit va trobar el lloc idoni. Tot hi correspon. La muntanya...

Fins i tot, hi han trobat una muralla gal·la. Els defensors d'Alise-Sainte-Reine diuen que es tracta d'una paret agrícola. Curiós per una paret de 17 metres d'alçada, no trobeu?.

Les fotografies aèries han revelat també l'existència de valls romans cada 25 metres com ho precisava Cèsar...

Les autoritats franceses han denegat fins ara el permís per efectuar noves excavacions arqueològiques a Chaux-des-Crotenay. El president de la regió Borgonya, el molt influent François Patriat, no vol perdre la paternitat d'Alesia i no admet la possibilitat que s'hagin invertit millions debades pel futur parc temàtic. Així anem. A l'autoproclamada pàtria dels drets humans com a la resta del món, els diners són més importants que la història.

Adiós a Argelia

Julià Guillamón, La Vanguardia 14/09/2011

Hace casi diez años que Joan Daniel Bezsonoff empezó a publicar sus novelas de guerra en Barcelona. Su literatura causó sorpresa por la novedad y fue acogida con gran simpatía. En el año 2003 La guerra dels cornuts ganó el Just M Casero, un premio especializado en nuevos autores. Y en el 2005 ya tenía el Crexells, el premio de novela más importante a obra publicada. Desde entonces Bezsonoff ha ido editando, a un ritmo de uno al año, unos cuadernos que reconstruyen su pasado personal y familiar: los antepasados rusos, la educación francesa y la pasión catalana. Estos libros, entre el ensayo y las memorias, son lo mejor que ha escrito. Ahora vuelve a la novela con un proyecto que se remonta a 1994, un relato de los últimos días de la Argelia francesa. La cita inicial, del cineasta Jean-Pierre Melville, dice mucho: unos de los pocos momentos en los cuales se puede encontrar la virtud en la vida de un hombre es el ejército, junto a los oficiales superiores que son los auténticos monjes de hoy en día. De acuerdo con esta idea, Bezsonoff describe al comandante Daniel Valls como un personaje singular: un hombre de acción apasionado de las lenguas, gran lector de periódicos, cuando llega a una ciudad lo primero que hace es buscar la librería. A pesar de que trabaja en los servicios secretos, y de vez en cuando tiene que fulminar a unos tipos del FLN, no es violento. Siente la llamada de la sangre: en una escaramuza, en el barranco de Uadi Baïnet, utiliza llanzallamas y deja fritos a unos cuantos terroristas, despanzurrados, con los intestinos colgando. Pero regresa al campamento, con sus hombres, ' malcontents de tots i malcontents de nosaltres. ' Unas pocas líneas más allá ya lo encontramos leyendo el diccionario Fabra. La melancolia dels oficials pone sobre la mesa las cosas buenas y las no tan buenas de los libros de Bezsonoff. La fórmula que utiliza, de novela condensada en poco mas de cien páginas, es moderna, atractiva y de buena lectura, pero a veces da la sensación que mas de una novela se trata de un borrador o resumen. No hay tiempo para desarrollar bien los sentimientos , las emociones y el impacto de las cosas. La narración esta construida como una acumulación o un encadenamiento. Ahora secuestran a Valls, ahora infiltran a un agente junto a un traficante de armas, ahora el agente se se enamora de la hija del traficante: todas estas historias flotan en el relato, poco trabadas. ¿Qué es lo que permite que la novela Bezsonoff se aguante? El mundo de Bezsonoff, la novedad de lo que explica, los detalles de la vida de las colonias o de la Francia provincial, la lengua que se ha construido a medida de este mundo propio. ' Un vol de granades incendiàries ', escribe. ' Ensumava els seus cabells i jugava amb la sivella dels sostenidors. ' ' Tot el cos de la noia tremolava com si hagués caigut en un ortigar. ' La novela reconstruye el clima variopinto y explosivo de Argel i Tanger, París y Lyon, la proclamación de la V República y el ascenso de De Gaulle al poder en el 1958. Con el punto de vista del comandante Valls, héroe meláncolico, que se lamenta de tantas muertes inútiles. La narración termina con un discurso del general: la suerte está echada. Coincidiendo con esta tercera novela argelina, Barril & Barral publica Los taxistas del zar, el primer libro de Bezsonoff que se traduce al español, sobre los orígenes de la familia del padre. Los taxistas del zar son los rusos blancos exiliados que, en los primeros años en Francia, hacían el taxi. Vale la pena.

 Ha aparegut finalment en públic l'últim llibre de l'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m'han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d'El Punt Avui Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit.
En les circumstàncies que dic hauríem d'incloure-hi la recent desaparició d'una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l'escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l'11 de Setembre.
Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l'Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n'apunto l'enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids).
Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l'actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i "compromís cívic". És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s'acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou.
D'altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m'ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l'illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d'aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les "nostres" últimes possessions colonials, els catalans, els d'aquí i els d'allà; amb quina mena d'implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d'espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies.
____

El Temps, 14/09/2011 

Judit Pujadó i Xavier Cortadellas

Tombes i lletres

Edicions Sidillà

La Bisbal d'Empordà, 2011

Sempre ens hem d'alegrar de la creació d'una editorial, sobretot en temps de crisi. Judit Pujadó i Xavier Cortadellas fan de pares a l'editorial Sidillà amb el fotògraf Eduard Punset de padrí. Tots trets acaben de publicar Tombes i lletres, homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres. Es tracta d'un llibre apassionant i molt estrany a l'encop. A través d'aquest homenatge ' à nos chers disparus ' es perfila tot un cànon de la literatura catalana dels autors morts i una antologia dels escriptors vius, tret del malaguanyat Miquel Pairolí que acaba de deixar-nos i havia signat el text dedicat a Josep Pla. Sempre he sostingut que es pot saber si algú és un escriptor o no llegint dues pàgines seues. Amb poques paraules, Vicenç Pagès ha sabut evocar alhora l'obra de Víctor Català i una visita al cementiri vell de l'Escala. ' El dia que hi vaig anar, la tramuntana havia tombat els testos, que reposaven a terra en un equilibri incert— com baldufes. ' ( p 55) Més que del cementiri de Prada on reposa el mestre Fabra, Antoni Puigverd conta un viatge al Rosselló i al Conflent. Una conversa que manté amb un vell de Bulaternera ens recorda la relativitat de la fama. ' —Ara pujo a Serrabona, però tornaré enrere, que vaig a Prada a visitar la tomba de Pompeu Fabra. —Sé pas de qui parleu. ' (p 15) Puigverd sap enraonar amb la gent, fer-la present al seu relat tot escrivint una peça musical i poètica d'un alt nivell. La tribuna de marbre rosa de Serrabona li sembla ' la metàfora de l'obra de Fabra, una meravellosa obra filològica per a una llengua descarnada, que no ha pogut recuperar mai l'idealitzat esplendor medieval. ' ( p 16) Isabel-Clara Simó ens dóna un text inspirat sobre Estellés. Llàstima que l'estil compti tan poc per ella. Trobar set vegades el verb ser en cinc ratlles acaba cansant...M'ha recat perquè la idea expressada pot suscitar la reflexió. ' Catalunya és benedictina, és a dir, sàvia i prepotent, mentre el País Valencià és franciscà, és a dir, modest i adust. ' ( p 151) Tot caminant per les avingudes dels cementiris, descobrim noves perspectives sobre obres mig oblidades. Ferran Saéz Mateu ens ajuda a conèixer millor la vella Mequinensa que ' no està ni ha estat mai sota les aigües de cap pantà. El poble fou enderrocat, no inundat. ' (p 169)

Una altra víctima de la imbecil·litat franquista. Més enllà d'aquest turisme mortuori sorprenent, aquest llibre, amb les fotos sensibles de Pujadó i Punset, m'apareix com un convit cap a la lectura dels nostres clàssics. La mort té aquest punt comú amb l'amor. Facilita les metàfores...El jove Mistral ja ho deia a Mireia. ' Veicí lou gran secret que l'ome óublido: la vido es la mort. '

             E-notícies, 14/09/2011

Fa uns quants anys sa Graciosa Majestat va encunyar l'expressió ' annus horribilis. ' No es pot definir millor que en llatí l'any que travessem. Ens han deixat per anar-se'n a jugar al Gran Casino personalitats importants de la cultura catalana com Joan Solà, Vicent Iborra, Jordi Barre, Elisa Revilla, Lluís Marquet i ara Jordi Pere Cerdà. El lleó de la muntanya ja no rugirà. En Jordi Pere Cerdà, (el seu nom real era Antoine Cayrol) tenia una presència física inoblidable. Unes mans de gegant com la seua poesia còsmica, i quina cara! Una cara a la Michel Simon, un germanastre de Charles Laughton amb una veuassa sobrenatural. Comunista francès de llengua catalana, carnisser que s'havia convertit en llibreter, amb una cultura vastíssima que no devia res a les modes de la universitat francesa —com els grans autoditactes que tant envegi— l'home no tenia pas por de les paradoxes. Entre la seua obra variada i desigual, el temps sabrà esbrinar el que cal conservar. Us confessaré que la seua prosa no m'agrada cap bri. El seu teatre entusiasma molts amics meus. Ara, la seua poesia, mineral i sonora, on s'endevinen les ombres de tants poetes occitans com Frederic Mistral, Bernart Manciet, Miqueu de Camelat amb qui tenia tants punts comuns (el Pirineu i la poesia de la salvatgeria) assolia uns accents tel·lúrics.

' No sé perquè la Cerdanya al setembre em fa pensar en un gra de raïm verdal.  '

Com el millor Jacint Verdaguer, el Mistral del Poema del Roine, Cerdà tenia les seues entrades a la internacional dels poetes. Esperi que Virgili l'acollirà, amb un ramell a la mà, al Paradís en que no creia.

Carles Ribera,  http://blogs.elpunt.cat/carlesribera/

He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff, un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius. Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on “hi apareixien endiumenjats els mots de cada dia”.

Una història, doncs, que transcorre en els últims dies de l’Algèria colonial com una reflexió profundament francesa sobre l’emancipació dolorosa d’aquest territori; una reflexió feta, això no obstant, des la perifèria i la perspectiva catalana de l’hexàgon. L’autor, a través de la mirada del seu comandant Valls, descriu d’una manera directa, sense implicació valorativa aparent però amb la contundència del retrat descriptiu, la brutalitat d’una dominació imperialista absurda i grandiloqüent, com són, en general, totes les dominacions colonials. Un trajecte argumental que transcorre en paral·lel dels avatars sentimentals del propi protagonista principal i, especialment, del fosc agent Maurice Leccia, el personatge polièdric, tèrbol i profundament humà que surt més ben aconseguit de tots els que desfilen per una trama intensa i breu que podria haver donat per a molt més tan sols desenvolupant alguns dels fills argumentals que Bezsonoff enfila però no cus.

‘La melancolia dels oficials’ és, doncs, una novel·la breu (potser massa, insisteixo, per les possibilitats que ofereix l’argument), interessant i amena que, a totes les virtuts citades, encara n’aporta una altra que fa del seu autor un dels imprescindibles de la narrativa catalana actual. Llegir Bezsonoff és assistir a una orgia lèxica amb el devessall de girs i modismes d’un català agavatxat que alhora rescata vells mots oblidats o relegats al sud de l’Albera. Un català que “llurca les passants” quan mira les dones pel carrer; que no pot “franquejar sense fremir les portes”; que sent ‘cabord’ davant les sensacions desagradables; que agredeix ‘clavant un parell de mostejades’. Una petita delícia que cal assaborir sens falta. Si la literatura espanyola s’oxigena amb els sud-americans, a Catalunya els nostres sud-americans els tenim al nord, separats no pas per un oceà sinó, només, per una ratlla marcada sobre un mapa. És cert que no són gaires, Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís i pocs més, però no els podem deixar perdre perquè hauríem de mirar d’aconseguir que fessin escola.

-E-notícies, 12/09/2011

No sé si recordeu que, al temps de la segona guerra del Golf el 2003, uns bromistes havien proposat el nom de Jacques Chirac com a candidat al premi Nobel de la Pau. De passada, diré que se'l mereixia tant com el president Obama i segurament més. El cap d'estat nord-americà no va saber dissimular la seua sorpresa molesta quan li van donar aquest guardó prestigiós el 2009.

En tot cas, l'expresident Chirac es mereix el premi Nobel de Medicina o Fisiologia. Pel que sembla, ha vençut la malaltia d'Alzheimer i ha retrobat la memòria. Recordeu que la setmana passada els jutges van considerar que la seua salut no li permetia acudir al tribunal. Ara, després de l'entrevista d'ahir (11/09/2011) al Journal du Dimanche, l'expresident Chirac acaba d'atacar per difamació Robert Bourgi. Aquest funcionari afirma que Jacques Chirac i Dominique de Villepin van rebre diners d'amagat de molts dictadors africans. Encara no se sap la part de veritat en totes aquestes acusacions, però no m'estic de constatar que Jacques Chirac és un ciutadà estrany. D'una banda no el poden atacar per culpa de la seua pretesa mala memòria, de l'altra ell denuncia els seus antics col·laboradors...Que els polítics i els periodistes francesos no es queixin de l'abstenció elevada i dels bons resultats de la Marine Le Pen. Tota aquesta gent no sembla adonar-se'n que som a Pompeia el 23 d'agost de l'any 79 ...

INCROYABLE MAIS VRAI!!    En Touron ja té el llibre a la venda. Si el voleu comprar, ja ho sabeu...
La foto, on reconeixereu el tros magníficament dibuixat per en Florenci Salesas a la coberta, representa el començament de la Rue Michelet amb la posta al fons i la universitat a mà esquerra.