foto Delcampe

He anat dues vegades a Perigús. Recordi una ciutat color de crema, amb una catedral vora un riu insignificant. Una ciutat tan trista com Lió sense Roine ni muntanya al voltant. La primera vegada que hi vaig passar, tenia vuit o nou anys. Tornàvem a Massy. Vam sopar a casa de l'oncle Llàtzer, el cunyat de la padrina. Veig una cuina gegant on el cosí David juga amb un ca negre. Vaig dormir a la la Coquilha a ca la tieta Josette. Vivia en un casal envoltat d'un jardí ple d'arbres. Hi vaig llegir, meravellat, Les set boles de cristall i El tresor de Rackham el Roig. Com m'agradaria sentir de nou aquells entusiasmes infantils!

Vaig tornar a Peirigús deu anys més tard. L'occità que s'hi parla, el llemosí tan celebrat pels poetes de la Renaixença que no l'havien oït mai, sembla més llunyà que l'italià. L'oncle Llàtzer, que rentava i planxava la roba dels occitans, havia conservat el català del 1945 preservat de tots els gal·licismes de la vida moderna. Acumulava els vells mots en la memòria com un col·lecionista els seus tresors amb l'embadaliment d'un mainatge que descobreix les aventures de Tintín.

             Louise de Vilmorin

<cite></cite>

Aquesta tarda m'han portat a casa uns exemplars de Les amnèsies de Déu a la col·lecció laButxaca. 

més barata que l'edició original. 

 Visitareu Besiers

Vichy

Königsberg                                   

Londres

i Casablanca... 

 Quan era petit, uns adults ens vigilaven mentre jugàvem al pati de Carlhian-Ripper. A l'escola Paul Painlevé de Massy, els mestres vetllaven per la disciplina. Si un mainatge no es portava bé, un mestre l'obligava a quedar-se dret sense moure's contra un pilar de la naia. Au piquet! Un dia em van castigar i vaig obtenir el meu alliberament del senyor Rousseau cantussejant una cançó que ens havia ensenyat un any enrere. No en recordi ni el títol, ni la música, ni la lletra. Res. Només sé que parlava d'un minyó amb una escarapel·la que regalava una rosa a una minyona.

A l'institut Stanislas de Canes, ens vigilaven prefectes. El senyor Michel Terramonzi, soci del club de Bastia, l'havíem motejat Terravolta perquè, en aquell temps, John Travolta triomfava a Grease. Com tothom m'havia mig enamorat de l'Olivia Newton-John. El vigilant més temut era el senyor Mouline, veterà de totes les guerres colonials de França. Tenia el crani com una iguana, la cara claferta de cicatrius. Cada rufa, cada ferida evocava una batalla de la Indoxina o d'Algèria. Cao Bằng, Hòa bình, Điện Biên Phủ, les operacions Jumelles i Pierre Précieuse.

La brama corria entre els alumnes que aquell colòs havia degollat sense guants ni armes moros i vietnamites. Una patuleia de merdusots cridaners com nosaltres no l'espantava.

Durant l'esbarjo de migdia m'agradava enraonar amb el senyor Courin, un estudiant en història, menut com una moneda de cinc cèntims, més fràgil que tots els paravents de la Xina. Esperava la titulació. Parlàvem sovint de política. Com jo es pensava que, després de la victòria de l'esquerra a les eleccions municipals, el president Giscard d'Estaing perdria les properes legislatives i hauria de demanar a François Mitterrand de formar un govern. Encara no existia el concepte de ' cohabitation.'

El senyor Porcedu, àlies Port-Salut com el formatge, retirava a Crist en la imatgeria popular del segle XIX. Alt, prim, amb una petita barba i els ulls blaus com el cel de totes les colònies perdudes. Quan penetrava al refectori , tots els alumnes entonaven un al·leluia. Era molt divertit, francament...

A la institució Le Lys, em vaig relacionar amb la senyora Lagier Aquella belga bruna, alta, culta, sempre portava un impermeable blau. L'estil de Napoleó jove. El Napoleó romàntic del pont d'Arcole. Dominava el neerlandès i em va traduir els versos que no entenia en 'Marieke' la cançó de Jacques Brel. Em va explicar que aquelles expressions Brel les havia escrit en neerlandès estandard —Algemeen Beschaafd Nederlands— i no en la variant flamenca de Gand. La senyora Lagier ens parlava amb un humor nostàlgic de la seua terra. Els anys han passat i la nostra amistat s'ha perdut pels camins de la vida, morta en algun canal gris del pla país.

El Premi Lletra d'Or és ben peculiar, i ben independent, car sol passar que les obres premiades no apareguin en cap de les travesses dels altres premis a obra publicada que es concedeixen. Algunes de les darreres obres guardonades ho demostren: Empar Moliner ('T'estimo si he begut', 2005), Josep Maria Espinàs ('A peu per Mallorca', 2006), Lluïsa Cunillé ('Après moi, le déluge', 2008). I enguany ha tornat a passar: s'han guardonat les proses que Joan-Daniel Bezsonoff ha aplegat en 'Una educació francesa' (l'Avenç).

Dijous es va fer el sopar de lliurament del premi al restaurant Lido de Barcelona. Res de diners, sinó una petita insígnia d'or amb la lletra 'phi' (fi), dissenyada per Manuel Capdvila, la tercera generació de joiers.

Aire de lògia secreta

Segons com es miri, el jurat del Premi Lletra d'Or té un no sé què de lògia secreta: són nou membres menors de cinquanta anys, sense relació aparent, que durant més de cinc dècades al fer els cinquanta anys han passat el relleu a qui han volgut (jove i bon lector, això sí). Els mateixos membres del jurat constaten avui que, en general, les dones han passat el relleu a altres dones i també s'han anat perpetuant les professions. És doncs un jurat mai envellit i heterodox, que es troba un parell de vegades l'any per discutir quina de les obres originals en català de l'any anterior considera que és la millor.

Les bases del premi no s'han escrit mai, però la tradició diu que a l'editor del llibre premiat li tocar pagar un bon sopar en el transcurs del qual un joier de la família Capdevila ha de posar la Lletra d'Or a la solapa del guanyador. Dijous passat es va fer el sopar, pagat per l'editor Josep Maria Muñoz. Bezsonoff va baixar de Perpinyà per rebre la 'phi'; fer dentetes al seu estimat amic, el també escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís; i aprofitar per llegir dues noves proses d'aquest volum ara rebatejat 'Reeducació francesa', un 'work in progress' que no s'acaba mai i que anirà engruixint cada nova edició que se'n faci, si l'editor hi consenteix (aquest fet ja s'ha produït amb la segona edició).

Tot esperant Joan-Lluís Lluís

D'entrada, Bezsonoff, content, feliç, ben vestit deixa anar burleta: 'La mala notícia d'aquesta nit és que vindrà Joan-Lluís Lluís; la bona, que arribarà tard.' S'han començat a servir els entrants (pernil de jabugo amb pa amb tomàquet, croquetes de l'àvia Maria, calamars de platja a l'andalusa, timbal d'albergínies i escalivada gratinat amb formatge de cabra) i l'ambient es va atemperant, mentre les converses es fragmenten amb algun moment d'interès col·lectiu, com quan l'editor Josep Maria Muñoz explica que, una de les primeres feines que va fer la Teresa Gimpera va ser buscar suscriptors per a la revista L'Avenç. Ho conta Oriol Regàs en les seves memòries, perquè als anys setanta va ser un dels principals benefactors de la revista.

Després arriba el segon plat: tonyina o xai al forn (s'imposa la tonyina). I tot fent temps esperant que arribi Joan-Lluís Lluís, Bezsonoff llegeix la carta que el president de la Generalitat, José Montilla, li ha enviat felicitant-lo pel premi. Sembla que és la primera vegada que ho fa. És cosa de les eleccions, aventura un membre del jurat. El president sembla segons com que parli de 'Un país de butxaca', un altre llibre de Bezsonoff també publicat l'any passat, i no pas de 'Una educació francesa'. Amb tot això, Joan-Lluís Lluís truca que ja és a prop, que es troba al Passeig de Sant Joan amb Rosselló (on sinó?).

Un cop arribat l'autor de 'Xocolata desfeta', comença la part més cerimoniosa del sopar: Manuel Capdevila travessa la camisa lila de Bezsonoff amb la lletra 'phi'; el crític Lluís Muntada fa lectura d'un text assagístic sobre l'autor i l'obra; i després arriben les paraules, lectures i algun cant de Bezsonoff.

Una educació sentimental

Lluís Muntada glossa la figura de l'escriptor i de l'obra, 'Una educacio francesa', recordant que el llibre neix d'uns primers articles publicats a la revista L'Avenç, fet que recupera una pràctica antiga, una baula perduda de la literatura. Que el llibre enriqueix la nostra literatura perquè ens apropa a formes de vida d'altres parlants en llengua catalana, que és una manera d'anellar els diversos cercles de la cultura catalana.

Del llibre Muntada en destaca la prosa d'estil net i ric, l'altitud literària. Diu que aquestes pulsions autobiogràfiques són una festa dels sentits. Que el llibre ens mostra un periple vital i l'educació sentimental de l'autor, a través dels diferents territoris on ha viscut. I en destaca per exemple Massy. Muntada també diu que 'Una educació francesa' és la caixa negra de llibres anteriors de Bezsonoff com 'Les amnèsies de déu' i 'Els taxistes del tsar'.

Bezsonoff fa cara de dir 'caram' i va fent que sí amb el cap. I Lluís Muntada continua dient que Bezsonoff és conscient de pertànyer a una generació sense èpica i que a manca d'èpica juga a favor de la lírica (Bezsonoff, Lluís i Muntada formen part de la mateixa generació). 'Delicadesa i cop de puny, tot en un sol gest', diu.

Abans del cafè, la copa i la cigarreta (ningú encén cap puro), es pot tastar el 'postres de gin tònic a la nostra manera' o bé el 'semifred de torró amb xocolata amarga desfeta'. La conversa deriva en la campanya que Bezsonoff i Lluís han engegat al Facebook per salvar la Llibreria Catalana de Perpinyà, i sobre la recuperació de la cultura occitana, on no s'acaben de posar d'acord els dos escriptors. Com que els temes fan decaure l'ànim dels membres del jurat, Joan-Daniel Bezsonoff s'anima a entonar una cançó de Nat King Cole i unes tonades de Luís Mariano, mentre mostra el carnet del club de fans que té d'aquest darrer cantant.

I 'phi'.

                                                 Lluís Muntada i jo

Esteve Carrera, El Punt, 2/06/2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/176893-una-plana-del-facebook-per-salvar-la-llibreria-catalana-de-perpinya-recull-mes-de-1200-adhesions-en-dos-dies.html

Una plana del Facebook per salvar la Llibreria Catalana de Perpinyà recull més de 1.200 adhesions en dos dies

Els escriptors Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís en són els impulsors

Si voleu que encara hi hagi una llibreria en llengua nostra a Catalunya Nord, compreu-li llibres per a evitar que tanqui aquest lloc tan important per a la catalanitat. Hi podeu comprar i encarregar tots els llibres sobre Catalunya Nord i tots els llibres editats a França si voleu practicar francès. Ajudeu la Llibreria Catalana!» Aquest és el text de presentació de la plana Salvem la Llibreria Catalana de Perpinyà, que ha creat Joan-Daniel Bezsonoff.

La plana del Facebook va ser creada el dilluns 31 de maig a la tarda, i aquest dimecres ja s'hi havien apuntat més de 1.200 persones donant-hi suport.

«És una llibreria especial, és l'única que tenim a Catalunya Nord d'aquest tipus, és un símbol, i crec que s'ha de fer alguna cosa per ajudar en Joan Miquel Touron que porta aquesta llibreria», explica Joan-Daniel Bezsonoff. «Si tots hi comprem un llibre de tant en tant, no tindrà cap més problema per pagar el lloguer», afegeix l'escriptor, que per donar exemple acaba d'encarregar-li el diccionari rus de l'editorial Assimil. Joan-Daniel Bezsonoff també recorda que es poden encarregar llibres a la Llibreria Catalana de Perpinyà per internet i des del sud de l'Albera.

Un altre autor nord-català, Joan-Lluís Lluís, també ha respost a la iniciativa de Joan-Daniel Bezsonoff i és un dels vocals de la plana. Confia que aquesta iniciativa pot fer prendre consciència als nord-catalans de la necessitat de fer les seves compres en aquesta llibreria. «Sabem que hi ha professors nord-catalans que van a comprar els llibres que necessiten a Girona», explica Joan-Lluís Lluís.

QUIM GIBERT
http://www.radiocatalunya.ca/editorial/la-maquina-de-les-identitats-la-tenen-a-madrid/imprimir/

                                                         foto d'en Florenci Salesas 

Una de les idees que històricament ha engrescat més l'ànim humà ha estat tractar-se amb els poderosos, els il·lustrats, els déus. Francesc Torralba, filòsof, diu que el desig de ser com déus i de participar de la seva condició immortal està expressat en els mites fundacionals de la tradició occidental. Torralba assenyala que els herois grecs «volen ser com déus, participar de la seva naturalesa: heus aquí l'aspiració humana més fonda» (dins el llibre Planta cara a la mort). En aquest sentit, els evangelis relaten el moment en què Saule va quedar enlluernat tot cavalcant rumb a Damasc. I de tan encegat, va caure del cavall. L'instant epifànic el va trasbalsar de tal manera que va experimentar una conversió, un canvi profund. Saule passarà a dir-se Pau i emprendrà un itinerari vital diferent, en el decurs del qual la seva sensibilitat espiritual i humana serà una altra. Pau esdevindrà un home nou arran d'aquesta aparició divina.

Entrant en l'espai lingüístic català, l'Alguer fou assolat per les pestes d'inicis del XVII. La mortaldat que se'n va derivar explica que bona part dels algueresos d'avui no siguin descendents dels catalans medievals que van repoblar aquest port mediterrani. Així i tot, el català fou la llengua de l'administració durant segles, fet pel qual gaudia d'un enorme prestigi a Sardenya. Per tant, els sards que es van establir a l'Alguer després de l'epidèmia, originaris de Sàsser i altres punts del nord de l'illa, de seguida van adoptar la nostra llengua. Progressar socialment comportava usar el català, atès que era el viarany més recte per acostar-te als cercles distingits i de poder de la ciutat. La dèria d'estar entre les forces vives, de relacionar-se amb les millors famílies, és d'allò més humà. Et fa sentir bé, segur, potent. Així doncs, pels sards nouvinguts a l'Alguer el català fou la llengua d'integració, la llengua il·lustrada, la llengua en majúscules.

Quelcom similar va experimentar Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), socialitzat en francès com la majoria de rossellonesos, quan es va retrobar amb la seva cultura, els seus referents nacionals, els seus déus. Va ser a Girona, tot visitant per primer cop la ciutat, que d'una fuetada, que diria Josep Pla, va poder verificar que la catalana és plenament la seva identitat, que el seu país no és França sinó Catalunya: «el meu camí de Damasc va ser descobrir la Girona monumental. En aquell moment em vaig sentir català. I quan després vaig veure la Barcelona dels setanta, una ciutat tan impressionant, se'm va esborrar la idea que la cosa catalana era anar amb esclops» (El Temps, 17-7-07). També detalla que l'estada, el 1985, a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, va ser cabdal: hi va entrar com a Jean-Daniel i en va sortir com a Joan-Daniel i amb la idea d'escriure en català. I no li ha anat malament.

Quan una identitat lingüística va de mal borràs, com ara la nostra, és complicat desvetllar seduccions. Això explica per què se'ns ha tornat enrevessat forjar un vincle sa i estalvi entre Catalunya i els catalans, tant els de soca-rel com els nouvinguts. És a dir, hi ha factors extralingüístics que distorsionen aquest procés tan natural d'arrelament entre els éssers vius. I és que segons el filòleg Joan Ramon Resina, la maquina de les identitats la tenen a Madrid, fet pel qual ens aboquen a haver-nos d'apropiar de la màquina de fer catalans: «fabricar-nos realment i efectivament una identitat estatal pròpia» (Avui, 3-4-10).

Quan els medievals aixecaven catedrals, aleshores d'alçades vertiginoses, ho feien per estar més a la vora de déu, per actuar d'acord amb les seves conviccions. No sé si es viu millor tocant el cel, però que els catalans puguem disposar d'un Estat com els altres pobles del planeta sempre serà un goig diví.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències.

Ressenya publicada en El Temps, 26/05/2010

Fem un trio, el fascinant món de la ploma

Manuel Joan i Arinyó

Premi de narrativa 'Ciutat de Sagunt ' 2009

Onada edicions

Benicarló, novembre del 2009

Durant tres dies, la meua companya m'ha repetit:

—Per què rius?

La resposta és senzilla. Estava llegint Fem un trio, el darrer llibre de

Manuel Joan i Arinyó, el novel·lista de Cullera. En aquesta obra deliciosa, l'autor repassa la seua trajectòria literària. ' Si els explique tot açò —sense cap pretensió estètica ni històrica— és perquè la meua vida, que és tant com dir la història de la literatura —almenys de portes endins de ma casa— '(p.56)

La principal qualitat d'aquest llibre és l'alacritas scribendi, l'humor constant que amara tot el relat. ' que dirigia Damià Huguet des de Campos (Mallorca); ho dic per als qui fluixegen en Geografia. ' ( p.81)

En Joan i Arinyó ens presenta una galeria de monstres entranyables, de 'freakies' —que diuen ara—, d'escriptors de categoria entre els més grans de la literatura catalana contemporània com Pere Quart, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. De Joan Fuster diu ' No voldria dir cap bestiesa, però crec que al món hi deu haver hagut pocs intel·lectuals de la seua volada que, comell, tingueren sempre la porta de casa oberta perquè els joves desficiosos acudírem a contar-li les nostres neures polítiques i literàries. ' (p.34)

I de Vicent Andrés Estellés ' No hi havia a València un altre home com Estellés,perquè homes com Estellés en són parits ben pocs: un cada cent com a molt! Tan autèntic, que es fera tant d'estimar...' (p.106)

Pot xocar la sensibilitat del lector la descripció d'una micció nocturna del mestre en un carreró de Sueca, però aquestes evocacions de les nostres petiteses humanes no són mai ofensives. Finalment, els donen una espessor a tots aqueixos homenots. Manuel Joan i Arinyó, bo i proclamant la seua admiració per a Quim Monzó, no dubta en confiar les seues reserves. ' La magnitud de la tragèdia, novel·la molt mediocre de Quim Monzó. (…) amb la lectura de Mil cretins m'ha tornat a caure l'ànima als peus. (Estic segur que no sóc l'únic que opina així. Ara bé, tothom se'n guardarà prou de posar-ho per escrit i només ho manifestaran sota secret de confessió. ' (p. 92)

Si no li agradessin tant les dones, podríem dir que és el nostre Oscar Wilde. Contràriament a l'escriptor irlandès, un floret de minyones travessen les pàgines. ' ulls blaus, llarga cabellera rossa, dinou anys i moltes altres qualitats que no vénen al cas ' (p.56) L'autor sap recordar amb tendresa i emoció els amics perduts, però defuig la melangia per cortesia. No vol avorrir ni entristir el lectors amb evocacions massa sentimentals.

En aquest festival d'enginy, d'acudits brillants i d'estirabots delirants, no manquen fotografies divertides de l'autor en el temps en què portava una barba ridícula. Ja ho he escrit i ho ratifiqui avui. Si bé les novel·les de Joan i Arinyó no em convencen sempre perquè contenen massa facilitats, la seua veta memorialistica m'apareix com una delícia, una aventura humana plena de senyoretes boniques i d'escriptors de talent. S'estima les muses i les muses l'estimen.

Música: Paul Marinier

Lletra: Lucien Boyer

Vos recomani la interpretació de Jean-Claude Pascal

 http://www.youtube.com/watch?v=-wCcLsnyjr8

Ma chère, l'autre jour en passant dans la rue
Où jadis nous logions au sixième sur la cour
J'ai vu "chambre à louer" et l'idée m'est venue
D'aller revoir un moment notre ancien nid d'amour!
Ces jours lointains passés à vos genoux,
Peut-être encore vous en souvenez-vous?

Ah! ce qu'on s'aimait, ce qu'on s'aimait tous les deux
Du mois de janvier jusqu'à la fin décembre!
Nul ne saura ce qu'on a été heureux
Tout près du ciel dans notre petite chambre!
Ah! ce qu'on s'aimait, ce qu'on s'aimait tous les deux
Dans la mansarde où tu fus ma maîtresse,
Mais qu'il est loin le rêve bleu
De ma jeunesse!

Vous faisiez des chapeaux, moi je faisais de la peinture
On ne pouvait pas s'offrir un joli mobilier
Seulement y avait des fleurs tout le long de la toiture
Au printemps notre jardin embaumait tout le quartier!
Les petits moineaux venaient dîner avec nous
On se bécotait pour les rendre jaloux!

Ah! ce qu'on s'aimait, ce qu'on s'aimait tous les deux
Dès que le soleil voulait bien nous le permettre
Afin de montrer comme on était heureux
On s'enlaçait, le dimanche à la fenêtre!
Ah! ce qu'on s'aimait, ce qu'on s'aimait tous les deux
Nos voisins même, au bruit de nos caresses
Étaient jaloux, tant pis pour eux,
De notre jeunesse!

Tu vas rire de moi, j'ai reloué la chambrette
Je l'ai parée ainsi qu'elle était autrefois
Si tu veux revenir ta place est toute prête
Tout est comme jadis, il n'y manque que toi!
Nos coeurs blessés se comprendront bien mieux
Et, dans vingt ans, lorsque nos serons vieux...

Ah! ce qu'on s'aimera, ce qu'on s'aimera tous les deux
Tes cheveux gris te rendront plus jolie
Et puis vois-tu, ce qui nous rendra heureux
C'est le souvenir des anciennes folies!
Ah! ce qu'on s'aimera, ce qu'on s'aimera tous les deux
Nous remplacerons l'amour par la tendresse
Et nous revivrons au coin du feu
Toute notre jeunesse!