VEF Blog

Vendredi 31 janvier 2014 à 17 h 30, à l'Hôtel du Département, à l'invitation de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire,  j'évoquerai la figure de Frédéric Mistral. J'essayerai de montrer l'actualité de son oeuvre et de sa pensée.  

Puc fer la mateixa conferència en català, però ningú no m'ho ha proposat.  

 EL TEMPS 22:01:2014

Joan-Carles Martí i Casanova

Els països del tallamar

Edicions Documenta Balear

PREMI MITROFAN   2013

Epopeia ornitològica

La setmana passada, vaig visitar, com cada any, la fira LiberLiberis de Besalú. Em van meravellar la vitalitat i la diversitat de les nostres petites editorials. Parlaré una altra vegada dels títols que em van atreure l'atenció per a centrar-me en Els països del tallamar de Joan-Carles Martí i Casanova.

L'autor, de procedència elxana, va viure la seua infantesa migpartida entre Marsella i Austràlia abans que els seus pares tornessin a Elx. Ens explica la història de la seua família en una obra acolorida. Un escriny estrany de joies. Poètic. Inclassificable. Bonic i trist com una cançó d'antany on els bons sentiments boten fins a l'ànima en l'oceà meravellós de les nostres pobres llengües humanes.

No es tracta ni d'una novel·la clàssica o moderna, ni d'una epopeia, ni d'un poemari, ni d'una autobiografia, ni d'un assaig. Aquesta obra, singular i dúctil, vola a la cruïlla de molts vents. Aquest és un llibre on regna una llibertat total i no pas un best-seller cerebral i comercial. Pot evocar en occità llenguadocià un amic de Quilhan, citar Dalida i Luis Mariano abans d'analitzar versos de trobadors. L'autor desgrana records amarats d'humor i de nostàlgia confiant-nos el seu amor pels seus tres països i les llengües que s'hi parlen. El jove Martí somia en català elxà, riu en occità provençal, juga en francès marsellès, canta en castellà meridional i llegeix en anglès tropical.

Amb una tendresa infinita, una llengua pinyada, l'autor parteix de l'ultra local per accedir a l'universal. Conta la història de la seua gent com si fos una nissaga d'ocells. El pare es diu Baldrigot, la mare Na Calàndria i el protagonista Gabre. ' El Dr Joan Coromines (…) trobaria «gabre» com a rossellonès antic una « mena d'ocell gallinaci» (pàg 109). Cada cop que apareix un nou personatge, l'autor el descriu com un ocell i descobrim el decorat del cel estant. Com Frederic Mistral o Jacint Verdaguer, Joan-Carles Martí és un poeta panoràmic. No li fa pas por encarar-se amb la immensitat ni amb temes eterns com l'amor dels seus, l'exili, la mort, la bellesa del món. Aquest llibre de lectura obligatòria pels lectors catalans cansats de relats medievals, de Germanies, d'evocacions de la guerra civil espanyola, de relats de docència i de masturbacions frenètiques en estacions suburbials. Si m'escolteu, passareu una estona deliciosa. Com m'ha agradat aquest llibre digne de les millors pàgines de Marcel Pagnol. ' C'est une petite chanson de piété filiale, qui passera peut-être aujourd'hui pour une grande nouveauté. ' (pròleg de La gloire de mon père )

Fins ara, la cultura catalana s'acontentava amb la Dama d'Elx. D'ara endavant tindrem el senyor del Palmerar.

Lletra   Paroles    René Clair 

Música   Georges Van Parys  

Valse du film Les grandes manoeuvres   

 http://www.deezer.com/search/si%20tu%20m'aimais

Nous n'avons plus rien à nous dire
Tout entre nous n'était qu'un jeu
Un dernier baiser va suffire à notre adieu
Les mots d'amour c'était pour rire,
C'était pour rire !

Refrain :
On dit : " toujours " on dit : " jamais "
On dit : " je jure " où " je promets "
La belle avance ! 
Et ces grands serments, vois-tu, ça n'a pas cours 
Dans le jeu des amours sans importance
Je t'écoutais en m'amusant
Mais à présent, mais à présent,
Je voudrais garder le silence
Si tu disais : " toujours ", " jamais "
Si tu m'aimais !

Adieu, va-t'en, rien ne nous lie...
Quand tu le veux j'ouvre mes bras
Mais si tu pars je t'en supplie,
Ne reviens pas !
Je sais qu'il faut que je t'oublie
Que je t'oublie

Refrain :
On dit : " toujours " on dit " jamais "
On dit : " jure " ou " je promets "
La belle histoire !
Et ces grands serments,
Ces " jamais ", ces " toujours "
Vont fuir dans les détours de la mémoire
Pour toi, ces mots ne sont plus rien
Je le sais bien, je le sais bien...
Mais malgré tout je pourrais croire
A ces " toujours ", à ces " jamais "
Si tu m'aimais !

L'heure a sonné, vois, je suis sage
Nos souvenirs ne sont pas lourds
Ils ne grèvent pas ton bagage
" Jamais...toujours "...
Je t'ai rendu ce pauvre gage
Ce pauvre gage !

Refrain :
On dit : " toujours " on dit : " jamais "
On dit : " je jure " ou " je promets "
La belle avance !
Et ces grands serments, vois-tu, ça n'a pas cours
Dans le jeu des amours sans importance
Je t'écoutais en m'amusant
Mais à présent, mais à présent
Je voudrais garder le silence
Si tu disais : " toujours ", " jamais ! "
Si tu m'aimais !

Thomas De Quincey

Els últims dies d'Immanuel Kant

traduït de l'anglès per Josep Maria Muñoz Lloret

L'Avenç

76 pàgines

Durant molt temps, he considerat Josep Maria Muñoz com un dels millors editors dels Països Catalans, un dels més competents i seriosos. No m'equivocava del tot, però menystenia la seua faceta de traductor. Acabi d'endrapar-me la seua traducció dels Últims dies d'Immanuel Kant. M'ha semblat que estava llegint una obra pensada i escrita directament en català, aquesta llengua literària que s'emprava a Catalunya al temps de la República fins a la fi dels anys 1960. Confessi que la filosofia mai no ha estat el meu fort. Tret d'algunes incursions pels diàlegs de Plató, els llibres de Nietzsche i Descartes, no conec gaire aquest continent del pensament. Malgrat tot, sé que Immanuel Kant en constitueix un dels monuments més importants. Respecti la seua obra, el seu geni, però és hermètica, amb un vocabulari i conceptes difícils. Uns títols tan senzills com Prolegòmens a tota metafísica futura que pugui presentar-se com a ciència, Fonamentació de la metafísica dels costums o Crítica de la raó pura —què voleu que us digui?—ja allunyen els lectors frívols. El llibre de Quincey no és pas un totxo filòsofic sinó un homenatge sentit a un geni, que era un home bo i servicial. Quasi mai no va deixar el terme de Königsberg, l'antiga capital dels reis de Prússia, que ja no existeix, engolida en les boires de la història. Si la república catalana no es transforma en realitat, aviat la nostra pobra Catalunya del Nord podrà reinvidicar el títol de Pompeia rossellonesa, de Prússia Oriental dels Pirineus.

De l'antiga Prússia Oriental, migpartida entre Rússia i Polònia, no queda res enfora dels paisatges, de les pedres i del record d'Immanuel Kant. Els soviets van respectar l'estàtua i la tomba del gran filòsof, sepultat a la catedral de Königsberg. És l'única figura de vuit segles de cultura alemanya en la ciutat que conreen. Si Kant pogués tornar a la seua ciutat, no reconeixeria gairebé res, llevat d'algun carreró oblidat i de les fletxes de la seu. La monografia de Quincey evoca els darrers dies de Kant d'una manera molt humana. He recordat la desesperança de l'ordinador HAL a 2001, una odissea de l'espai quan Bownan desactiva, un per un, tots els seus blocs de memòria. La decrepitud de Kant era molt relativa. ' quan va esdevenir perfectament incapaç de conversar amb cap sentit racional (...)encara era capaç de contestar correctament i clarament (…) sobre qualsevol qüestió de filosofia o de ciència, especialment de geografia, física, química, o història natural. ' ( p.64)

La bona gent de Königsberg envoltava el mestre, el respectava, el venerava com els pagesos de Malhana vetllaven en la tranquil·litat de Frederic Mistral cent anys després. L'autor esmenta amb discreció la decadència intel·lectual i física de Kant sense caure en el ' voyeurisme ' abjecte de tants darrers testimonis.

Desitgi un bon any a tots els meus lectors i als visitants del blog.

M'agradaria publicar més textos en aquest blog, però  no tinc la sort de ser un escriptor subvencionat. Sense Mecenes, m'haig de guanyar la vida com tothom i els meus gargots són una lluita esgotadora i constant contra el cansament i el temps. 

EL 2014 serà un any ric. Celebrarem el centè aniversari de la desaparició de Frederic Mistral ( 25 de març) i de la naixença de Luis Mariano (13/08) i si tot va bé tindrem la immensa alegria de veure una part del nostre país independent.

    Desitgi un bon nadal i un feliç any nou a tots els lectors del blog. 

Joyeux Noël et bonne année!

С новым годом!

Bòna annada!

Happy new year!

Geseënde Kersfees en'n gelukkuige nuwe jaar

Un an nou fericit!

Núvol, 23/12/2013

Enguany tots els diaris francòfons han celebrat el centè aniversari de la publicació De du côté de chez Swann. Aquesta proustomania (una malaltia que mai no s'hauria de curar) va esquitxar fins a Catalunya. Amb passió, paciència i abnegació, Valèria Gaillard i Francesch continua proposant al lector nostrat una versió fiable de A la recherche du temps perdu.

Acabi de comprar una obra deliciosa, lleugera com un sorbet de llimona i gustosa com un mojito. Proust digest a l'editorial Via Romana. El títol ja ho diu tot. Es tracta d'un compêndi de citacions de Proust amb un munt de temes. Hi tornem a descobrir un Marcel Proust moralista i humorista alhora.

Aquest treball sensacional malauraudament no ha sortit de la confidencialitat. Per què ? L'autor de la recopilació és Pierre-Antoine Cousteau, germà del famós comandant Jacques-Yves Coustea u, oceanògraf i cineasta. Lucien Rebatet signa el pròleg.

Lucien Rebatet i Pierre-Antoine Cousteau (àlies PAC) són dues figures de la Col·laboració francesa amb els nazis. Llur diari —Je suis partout— s'havia especialitzat en la delació (amb noms, cognoms i adreces) dels jueus. PAC, presoner durant sis anys, va escriure aquest petit recull durant la seua encarceració. Lucien Rebatet es va fer famós el 1942 amb Les décombres, violent pamflet antisemita. És també l'autor de l'extraordinària Une histoire de la musique (traduïda al castellà) i de Les deux étendards que, a títol personal, consideri com una de les cinc millors novel·les escrites en llengua francesa. El president Mitterrand distingia dues categorie de lectors. Els que han llegit Les deux étendards i els altres.

És impossible a hores d'ara reconèixer que un feixista podia tenir talent sense que t'acusin de compartir el seu sinistre ideari? Sense callar els errors i els crims d'un autor, no se'l pot llegir?

A França, fa temps que han optat per la damnatio memoriae. Com les ruïnes salades de Cartagó el Proust Digest i el pròleg brillantíssim de Rebatet no han existit mai.

EL TEMPS    11/12/2013 

Honoré de Balzac

El gabinet dels antics

traduït del francès per Anna Casassas Figueras

Llibres del 1984

Barcelona, 2013

El lector que em fa l'honor de seguir les meues ressenyes en aquesta revista potser recorda que, quan arriba l'estiu, tinc costum de llegir una obra d'Honoré de Balzac. Poques vegades decep. Enguany, tocava El gabinet dels antics ja interessant pel seu títol. No és, ni de bon tros, el millor volum de La comèdia humana, ( als neòfits recomani la lectura de Les il·lusions perdudes, Eugénie Grandet i El pare Goriot), però surt de la casa Balzac amb totes les garanties de qualitat que això suposa. El narrador, el periodista Émile Blondet, ens conta la decadència de la família de d'Esgrignon, emparentada amb el rei de França i arruïnada per la revolució. Aquesta família i els seus amics no han evolucionat intel·lectualment i conserven les idees retrògrades d'antany, algunes de les quals es podrien recuperar com ' qu'allons-nous devenir quand nous aurons des enfants fous, ou trop mauvais sujets, nous ne pourrons donc plus les enfermer? ( ' Què serà de nosaltres quan tindrem fills bojos, o males peces ? Què no els podrem tancar?')

Aquesta ideologia reaccionària els val el malnom de 'gabinet dels antics ' aquesta vella noblesa provinciana oblidada pels Borbons restaurats pels exèrcits aliats. Honoré de Balzac pinta amb una tendra ironia aquestes desferres d'un món perdut.

Mutadis mutandis, aquest relat recorda la pintura ferotge de Josep Maria de Sagarra a Vida Privada. Honoré de Balzac no amaga res dels seus ridículs, de les seues pretensions grotesques, però, contrariàment al nostre Sagarra, el narrador com l'autor no poden estar-se d'admirar-los. Aquesta fascinació per la noblesa travessarà tot el segle XIX francès fins a Marcel Proust i continuarà, malgrat les dues guerres mundials, en les novel·les de Pierre Benoit i Michel de Saint-Pierre. Au plaisir de Dieu de Jean d'Ormesson en constitueix una de les últimes manifestacions.

   Per Balzac i els seus seguidors, un aristocrata pertany a un estirp superior, un casta intocable. L'obstinació del notari Chesnel, que juga amb totes les possibilitats del codi penal francès, per a salvar el jove Victurien d'Esgrignon, cretí distingit i viciós sense caràcter, acaba cansant el lector. Tanta energia, tanta passió esmerçada per defensar un noble tarat ha despertat la indignació dels meus vints anys tan llunyans. Com a única i última recompensa serà enterrat a la capella dels seus amos, ca fidel usque ad mortem. Francament, l'enèrgic du Croisier, humiliat pels d'Esgrignon, m'ha semblat un personatge molt més interessant i ric, però no en vull dir més per tal de no revelar massa detalls d'aquesta història. Tant se val, malgrat els seus fums conservadors, Honoré de Balzac resta un dels millors coneixedors de l'ànima humana i dels mecanismes secrets de la societat.

Tants anys després, puc confessar un secret. La meua vocació de novel·lista va néixer possiblement al col·legi de Verneuil-sur-Seine gràcies a una biografia juvenil de Thomas Edward Laurence. Un llibre molt ben fet, a l'estil de les monografies de Florenci Salesas.

http://florencisalesaspla.blogspot.fr/

Ja tenia el títol —Les trois sommations—i un personatge quan vaig descobrir que Lawrence havia descrit i teoritzat la seua experiència a Seven Pillars of Wisdom. Em vaig resoldre a deixar cotiu el meu projecte.

Ara que s'acaba de morir Peter O'Toole, he recordat aquesta novel·la avortada

Evocant la memòria del gran artista, tothom esmentarà Lawrence of Arabia. O'Toole ens ha deixat una interpretació molt professional, però jo el prefereixi en el personatge del general Tanz, oficial SS sàdic, assassí de prostitutes a The Night of the Generals d'Anatole Litvak.La seua mirada, la seua dicció, el seu caminar espanten. Peter O'Toole hauria encarnat un Jack l'Esbudellador perfecte.

Més enllà d'aquests papers espectaculars, O'Toole va saber parodiar-se a My favorite year de Richard Benjamin, una comèdia deliciosa on imita Errol Flynn amb passatges delirants.

Us saludi Sir. Deuen esperar-vos en algun jardí secret d'un cottage celestial, amb una ampolla de whisky i una traducció del Quixot.

Una doble notícia. Vicenç Pagès avui fa 50 anys i guanya el premi Sant Jordi. Felicitats Horaci !