VEF Blog

El rei de Königsberg

Thomas De Quincey

Els últims dies d'Immanuel Kant

traduït de l'anglès per Josep Maria Muñoz Lloret

L'Avenç

76 pàgines

Durant molt temps, he considerat Josep Maria Muñoz com un dels millors editors dels Països Catalans, un dels més competents i seriosos. No m'equivocava del tot, però menystenia la seua faceta de traductor. Acabi d'endrapar-me la seua traducció dels Últims dies d'Immanuel Kant. M'ha semblat que estava llegint una obra pensada i escrita directament en català, aquesta llengua literària que s'emprava a Catalunya al temps de la República fins a la fi dels anys 1960. Confessi que la filosofia mai no ha estat el meu fort. Tret d'algunes incursions pels diàlegs de Plató, els llibres de Nietzsche i Descartes, no conec gaire aquest continent del pensament. Malgrat tot, sé que Immanuel Kant en constitueix un dels monuments més importants. Respecti la seua obra, el seu geni, però és hermètica, amb un vocabulari i conceptes difícils. Uns títols tan senzills com Prolegòmens a tota metafísica futura que pugui presentar-se com a ciència, Fonamentació de la metafísica dels costums o Crítica de la raó pura —què voleu que us digui?—ja allunyen els lectors frívols. El llibre de Quincey no és pas un totxo filòsofic sinó un homenatge sentit a un geni, que era un home bo i servicial. Quasi mai no va deixar el terme de Königsberg, l'antiga capital dels reis de Prússia, que ja no existeix, engolida en les boires de la història. Si la república catalana no es transforma en realitat, aviat la nostra pobra Catalunya del Nord podrà reinvidicar el títol de Pompeia rossellonesa, de Prússia Oriental dels Pirineus.

De l'antiga Prússia Oriental, migpartida entre Rússia i Polònia, no queda res enfora dels paisatges, de les pedres i del record d'Immanuel Kant. Els soviets van respectar l'estàtua i la tomba del gran filòsof, sepultat a la catedral de Königsberg. És l'única figura de vuit segles de cultura alemanya en la ciutat que conreen. Si Kant pogués tornar a la seua ciutat, no reconeixeria gairebé res, llevat d'algun carreró oblidat i de les fletxes de la seu. La monografia de Quincey evoca els darrers dies de Kant d'una manera molt humana. He recordat la desesperança de l'ordinador HAL a 2001, una odissea de l'espai quan Bownan desactiva, un per un, tots els seus blocs de memòria. La decrepitud de Kant era molt relativa. ' quan va esdevenir perfectament incapaç de conversar amb cap sentit racional (...)encara era capaç de contestar correctament i clarament (…) sobre qualsevol qüestió de filosofia o de ciència, especialment de geografia, física, química, o història natural. ' ( p.64)

La bona gent de Königsberg envoltava el mestre, el respectava, el venerava com els pagesos de Malhana vetllaven en la tranquil·litat de Frederic Mistral cent anys després. L'autor esmenta amb discreció la decadència intel·lectual i física de Kant sense caure en el ' voyeurisme ' abjecte de tants darrers testimonis.