VEF Blog

Història d'un degenerat

EL TEMPS    11/12/2013 

Honoré de Balzac

El gabinet dels antics

traduït del francès per Anna Casassas Figueras

Llibres del 1984

Barcelona, 2013

El lector que em fa l'honor de seguir les meues ressenyes en aquesta revista potser recorda que, quan arriba l'estiu, tinc costum de llegir una obra d'Honoré de Balzac. Poques vegades decep. Enguany, tocava El gabinet dels antics ja interessant pel seu títol. No és, ni de bon tros, el millor volum de La comèdia humana, ( als neòfits recomani la lectura de Les il·lusions perdudes, Eugénie Grandet i El pare Goriot), però surt de la casa Balzac amb totes les garanties de qualitat que això suposa. El narrador, el periodista Émile Blondet, ens conta la decadència de la família de d'Esgrignon, emparentada amb el rei de França i arruïnada per la revolució. Aquesta família i els seus amics no han evolucionat intel·lectualment i conserven les idees retrògrades d'antany, algunes de les quals es podrien recuperar com ' qu'allons-nous devenir quand nous aurons des enfants fous, ou trop mauvais sujets, nous ne pourrons donc plus les enfermer? ( ' Què serà de nosaltres quan tindrem fills bojos, o males peces ? Què no els podrem tancar?')

Aquesta ideologia reaccionària els val el malnom de 'gabinet dels antics ' aquesta vella noblesa provinciana oblidada pels Borbons restaurats pels exèrcits aliats. Honoré de Balzac pinta amb una tendra ironia aquestes desferres d'un món perdut.

Mutadis mutandis, aquest relat recorda la pintura ferotge de Josep Maria de Sagarra a Vida Privada. Honoré de Balzac no amaga res dels seus ridículs, de les seues pretensions grotesques, però, contrariàment al nostre Sagarra, el narrador com l'autor no poden estar-se d'admirar-los. Aquesta fascinació per la noblesa travessarà tot el segle XIX francès fins a Marcel Proust i continuarà, malgrat les dues guerres mundials, en les novel·les de Pierre Benoit i Michel de Saint-Pierre. Au plaisir de Dieu de Jean d'Ormesson en constitueix una de les últimes manifestacions.

   Per Balzac i els seus seguidors, un aristocrata pertany a un estirp superior, un casta intocable. L'obstinació del notari Chesnel, que juga amb totes les possibilitats del codi penal francès, per a salvar el jove Victurien d'Esgrignon, cretí distingit i viciós sense caràcter, acaba cansant el lector. Tanta energia, tanta passió esmerçada per defensar un noble tarat ha despertat la indignació dels meus vints anys tan llunyans. Com a única i última recompensa serà enterrat a la capella dels seus amos, ca fidel usque ad mortem. Francament, l'enèrgic du Croisier, humiliat pels d'Esgrignon, m'ha semblat un personatge molt més interessant i ric, però no en vull dir més per tal de no revelar massa detalls d'aquesta història. Tant se val, malgrat els seus fums conservadors, Honoré de Balzac resta un dels millors coneixedors de l'ànima humana i dels mecanismes secrets de la societat.