VEF Blog

 L'Indépendant, 9/07/2019

   El dijous 1 d'abril del 2010 fou un dia esplèndid a Canet. Vaig dinar amb l'Imma i l'Alvar, uns amics de Sant Esteve de Palautordera, en un restaurant vora mar. No feia ni fred ni calor. Una temperatura perfecta. Una airina deliciosa bufava pels carrers blancs. A l'escullera, els cavallets infantils giraven al ritme de valsos de Johann Strauss, Franz Lehár i de velles cançons mig oblidades. Una patuleia reclamava barbes de sucre als pares. Havent dinat, vaig ensenyar als meus amics les belleses del poble: les seves velles cases de pescaires, les vil·les noucentistes, els jardins plens de flors i de secrets. Era un dia meravellós. La vigília havia mort la senyora Franco, elegida al govern de Canet d’ençà de l’any 1971, batllessa, diputada de la República, i no passava res. Res. Tot i que no tenia cap simpatia per aquella senyora, em va xocar aquell silenci, aquella indiferència per una senyora que havia dirigit el municipi durant tants anys. La gent anava i venia pel carrer, riallera o preocupada com sempre. Els vells prenien la fresca, els enamorats es petonejaven als bancs, els esportistes corrien pel passeig, els gavians i les gavines es barallaven per un crostó de pa. Res no havia canviat. La vida continuava, plàcida. Vaig recordar la pobra Arlette. Vaig pensar que som ben poca coseta. Una engruna de pa deixada per una gavina en una platja...

BEZSONOFF se voit offrir un... Triplé

C'est l'une des meilleures plumes catalanes de sa génération. Lu et primé de part et d'autre des Pyrénées, traduit à l'occasion. Avec une bibliographie étoffée, où les titres peuvent d'autant plus étonner par leur simplicité que leurs contenus qui ne sont pas simples filets d'eau nous embarquent dans de l'histoire, de l'autobiographie et de la fiction. Joan-Daniel Bezsonoff a aujourd'hui 56 ans et une oeuvre déjà fort étoffée. Il vient récemment de se voir "récompensé" (bellement pour un auteur par la réédition stylée en un seul volume, donc trésor de bibliothèque, de trois de ses titres les plus connus "Una educació francesa", "Les meues universitats"et "El fill del Coronel". Bezsonoff n'ignore pas qu'en grec histoire veut dire "investigation, recherche", cela pour souligner que notre écrivain -ses trois titres le prouvent- ne fait pas de l'histoire romancée, mais dote ses récits d'un socle ou d'une ossature historique fouillée, documentée, vérifiée. Il y a du rat d'archives chez notre... chroniqueur. C'est sur cette infrastructure que son imagination prend ses aises et que sa langue fluide comme un film ou une chanson est en fête: humour, sexe et fantaisies. Cette édition contient... un inédit, comme la cerise sur le gâteau sorti des presses et en vitrine des librairies, et dont on nous parle comme d'un amour fou. Il  est titré "La Javanesa". Bezsonoff intrépide, solide et efficace.

Jaume Queralt 

Joan-Daniel Bezsonoff

Les set vides d’un gat rus

EL LLIBRE

Les set vides d'un gat rus és una edició especial de la celebrada trilogia de memòries de joventut de Joan-Daniel Bezsonoff, que culminà el 2017 amb la publicació d’El fill del coronel, el relat del seu servei militar a París. Aquesta tercera entrega venia precedida de Les meues universitats (2012) on evocava la seva etapa de formació a Niça entre els divuit i els vint anys, i tancava un projecte que començà el 2009 amb Una educació francesa (2009), guardonada amb Premi Lletra d'Or. Enguany, L'Avenç ofereix una edició especial en aquest únic volum que recupera íntegres els tres títols i que l'autor tanca amb un botó d'or, La Javanesa, un relat inèdit on explica la seva pròpia història d'amour fou a finals dels 80.

«L’any 1988-1989 fou ric en esdeveniments. L’exèrcit xinès va massacrar els estudiants de la plaça Tian’Anmen. Van morir Salvador Dalí, Guy Williams (àlies el Zorro), SS l’aiatol·là Khomeini, els actors Charles Vanel i Bernard Blier, Josep Viladomat i Massanas, la novel·lista Daphné du Maurier, el mestre Paul Misraki. El Reial Madrid va guanyar la lliga i la Copa del Rei. Robin Williams va triomfar a Good morning Vietnam ! Un terratrèmol va devastar Armènia. Salman Rushdie va publicar Els versos satànics. Neguib Mahfouz va obtenir el Premi Nobel de Literatura i vaig conèixer…na Chantal.»

L’AUTOR

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és novel·lista. Les seves obres, sovint amb un rerefons històric, han obtingut un reconeixement creixent de la crítica i dels lectors. Amb La guerra dels cornuts (2004) va obtenir els premi Casero 2003 i el premi Mediterranée 2004, mentre que Les amnèsies de Déu (2005) va ser guardonada amb el premi Crexells, amb el premi Maria Àngels Anglada i amb el premi Salambó. A Els taxistes del tsar (2007) reportava la seva particular indagació sobre el seu avi rus. Durant el 2008 va publicar el relat mensual a L’Avenç, que va constituir la base del primer llibre d’aquesta trilogia
—Una educació francesa (Premi Lletra d’Or 2009)—, que L’Avenç recupera íntegra en Les set vides d’un gat rus, una edició especial d’un sol volum que inclou un nou relat.

ELS LLIBRES DE L’AVENÇ Sèrie Literatures

Contacte: Núria Iceta – niceta@lavenc.cat- 93 245 79 21

Distribució RBA Llibres

  Je viens de voir «  Les plus belles années d’une vie » et je suis très déçu. Voici un film que j’aurais aimé aimer. Lelouch n’a rien perdu de son art de filmer, d ‘offrir des images splendides accompagnées d’aphorismes et de quelques mots d’esprit. Malheureusement, ces retrouvailles distillent un ennui certain et une tristesse infinie. Anouk Aimée reste étonnamment belle malgré les années mais le pauvre Trintignant est méconnaissable dans son fauteuil roulant. Cette pitoyable histoire d’un Roméo sénile et rhumatisant m’a rendu très mélancolique. Même Nicole Croisille s’égosille à la recherche des notes perdues. Croyez-moi. Si vous avez aimé « Un homme et une femme » évitez ce pensum crépusculaire.  

Cela devait finir par arriver. Un jour le général Aubanel mourut. Gaston l’apprit dans les pires circonstances possibles. Il avait pris l’habitude de couper les sonneries de son téléphone portable quand il travaillait. Sa Peugeot 307 grise était connectée à son mobile via Bluetooth. Bien qu’il critiquât sans cesse son époque, Gaston se tenait au courant des nouveautés. Il venait de passer les grilles de la préfecture du Var, où il travaillait depuis vingt-cinq ans, quand l’écran de veille de la voiture lui demanda s’il voulait qu’on lui lût le dernier message reçu sur sa messagerie. Machinalement, Gaston grommela qu’il acceptait. Il entendit alors une nouvelle épouvantable. Une voix de robot, une voix métallique avec un accent asiatique, une voix de Vietnamien déshumanisé par la technologie. «  Papa est mort. » Gaston crut qu’il rêvait. Il s’arrêta sur le zébra de la maison des quartiers sur le boulevard du 112^ème régiment d’Infanterie. Il attendit un long moment avant de pouvoir appeler sa mère. Une tristesse bétonnée lui était tombée dessus. Un grand brouillard de tristesse l’enveloppait. Il savait que le vieux n’allait pas fort mais il lui donnait encore quelques mois de survie. Le cœur l’avait lâché. Il avait donc un cœur ? 

Quarante après, j’ai relu La châtelaine de Liban de Pierre Benoit. J’en conservais le souvenir d’un roman jumeau de l’Atlantide. Dans les deux romans, un officier, muté dans une colonie française de langue arabe, s’éprend d’une jeune femme mystérieuse, reine d’un château au milieu du désert. Pris par leur passion sexuelle, « enfigats » comme l’on dit en catalan, ils renoncent à toutes leurs valeurs, à l’honneur, à leur patrie pour vivre leur amour jusqu’au bout.

J’ai retrouvé avec plaisir l’atmosphère des romans pétrobénédictins, gorgés de militaires sentimentaux, de références culturelles, de femmes fatales mais cette relecture m’a déçu.

Hormis le personnage d’Athelstane Orlof, femme moderne, panthère vénéneuse pleine de contradictions, les autres personnages m’ont paru bien fades, surtout Michelle la fiancée délaissée. Le major Hobson tire son épingle du jeu mais n’arrive pas à marquer les esprits comme M Mechref, le méhari du narrateur.

Il s’agit donc d’un roman de PB qu’on peut lire une fois par curiosité, comme une porte d’entrée dans l’univers de l’auteur mais il ne faut pas demander à cet ouvrage plus qu’il ne peut donner.

13/20 (il faut bien s’amuser)

Albin Michel, 1924, réédition de 1950.

J’y ai ai relevé ces citations.

« A Safita, un jour qu’on venait de mettre à jour une crypte, j’ai tenu entre mes mains le tibia d’un de ce extraordinaires chevaliers de la Croix. J’aurais voulu le jeter sur une des tables de conférences internationales, autour desquelles on conteste nos titres à être ici aujourd’hui. »  (pages 128, 129)            

« Quand on a commencé, il faut s’obstiner. Ce n’est qu’à ce prix qu’au bout de certaines folies, se trouve parfois la réussite. Le jeu en est l’exemple. Atout, atout, atout, encore atout. Oui, mais si la dernière carte qui reste en main de l’adversaire est un atout supérieur ?...Eh bien, alors, on paie, et tout est dit. » page 135

« Assez souvent, les romanciers vivent aux crochets de la réalité pour que, de temps en temps, celle-ci leur rende un peu la pareille. » page 206 

L’Indépendant, diumenge 16 de març del 2019

    Els anys passen i encara escolti els discos de Luis Mariano, possiblement un dels millors cantants i dels pitjors actors del món. L’opereta més famosa de Mariano és sens dubte ‘’ Le Chanteur de Mexico .’’ La seua adaptació cinematogràfica amb Bourvil i Annie Cordy ha restat famosa. Qui recorda, però, que la jove d’en Luis al Châtelet no era l’Annie Cordy sinó la Lilo, àlies Liselotte Johanna Lewin ? Aquella cantant, oblidada a casa nostra, encara té molts admiradors als Estats Units. Hi va crear la comèdia musical ‘’ Cancan ‘’ amb les inoblidables ‘’ I love Paris ‘’ i ‘’ C’est magnifique ‘’ interpretada després per Luis Mariano, Frank Sinatra, Dario Moreno, Ella Fitzgerald, Lucienne Delyle. Michel Bigas, intel·lectual perpinyanès acaba de publicar una monografia polida i molt ben feta sobre la Lilo, cosina germana del primer marit de sa mare. Un bell objecte amb un bé de Déu de fotografies. El lector, enamorat de la cançó francesa dels anys 1950-1960, trobarà en aquesta biografia, moltes informacions interessants. Quina època meravellosa en què es van il·lustrar tants artistes mig oblidats com Renée Lebas, Marie José, Georges Ulmer, François Deguelt, Jacqueline François, Jean-Claude Pascal. La comparació amb els cantants d’avui faria somriure si no feia plorar.

  Durant molts anys no em vaig poder endinsar en el món de Marcel Proust. A setze anys em vaig empatanegar en els aiguamolls de ‘’ Du côté de chez Swann  ‘’  sense anar més enllà de la pàgina 20.

El meu primer viatge a Combray tingué lloc a la tardor del 1982, l’any que vaig ingressar a la classe de ‘’ hypokhâgne ‘’ del liceu Masséna a Niça. La senyora Bertrand ens vam demanar de llegir ‘’ Un amour de Swann ‘’ la millor entrada a la Recherche al meu entendre.

Em va interessar aquella història d’amor i de gelosia on reconeixia les meves passejades juvenils sota les finestres de l’Alexandra a la vorera de la Rue Pastorelli. ‘’ Dans la foulée ‘’ vaig llegir ‘’ À l’ombre des jeunes filles en fleurs.‘’

Durant un mes en vaig parlar tothora amb els meus companys. Ens mofàvem del doctor Cottard, odiàvem el senyor de Norpois, ens empipava l’estupidesa solemne de la senyora Verdurin. El passatge que em va impressionar més és l’episodi angoixant dels arbres quan Marcel mira d’entrar en contacte amb els arbres, com si tinguessin el secret de la vida.

‘’ Je vis les arbres s'éloigner en agitant leurs bras désespérés, semblant me dire : ce que tu n'apprends pas de nous aujourd'hui tu ne le sauras jamais. Si tu nous laisses retomber au fond de ce chemin d'où nous cherchions à nous hisser jusqu'à toi, toute une partie de toi-même que nous t'apportions tombera pour jamais au néant. ‘’

Els anys van passar i em vaig allunyar de Proust abans de tornar-hi al gener del 1991, un dels pitjors anys de la meva vida il·luminat, però, pel naixement de la meva neboda Marie i el meu redescobriment de Proust. Havia resumit la meva existència per aquest tríptic :  ‘’ Hiroshima sentimental, Nagazaki professional, Stalingrad literari. ‘’  

No sé per què vaig comprar tots els volums de la Recherche en la col·lecció Bouquins en l’excel·lent edició de Jean-Yves Tadié. Em vaig capbussar en aquella lectura com si participés en una expedicio al Kamtxatka. Llegia ‘’ Albertine disparue ‘’ a la recerca d’indicis que em permetrien entendre perquè la Nadine m’havia deixat. Pobre Yijing del desamor.

Vaig passar sis mesos voludant-me en la prosa màgica de Proust. Gràcies a ell, es va esvanir el meu neguit.

Em fa un xic de vergonya escriure aquestes ximpleries que llegiran els millors especialistes de Proust que n’han explorat totes les províncies, fins i tot les més llunyanes.

Tants anys després, encara recordo el francès de la Françoise, l’elegància de Swann, l’atmosfera de Balbec on retrobava els meus estius infantils a Mers-les-Bains, estació balneària a la ratlla de Normandia i Picardia. Em va indignar el cinisme dels Guermantes la nit de la mort de Swann.

Els anys han passat però sé que algun dia tornaré a Combray.  

L’Indépendant, diumenge 17/02/2019

Festes                                    

•  
  •   Al moment que escric aquestes línies s’apropa Nadal. Avui vull parlar-vos de Tots Sants encara que siguem ben a temps…   
  • Cada cop que arriba el dia de Tots Sants, m’agafa una enrabiada. Tota una patuleia de mainatges, disfressats de bruixots, fantasmes i pirates, envaeix la parreguera reclamant bombons sense saber que celebren una festa anglosaxona.
  •  
  • Per la meva part, la vaig descobrir veient ‘ Un món perfecte ‘, un film admirable de Clint Eastwood. Aquest parèntesi per dir que no tinc res en contra dels americans que van alliberar-nos el 1944.
  • Crec que el primer cop que m’hi vaig fixar és al 2000 per Tots Sants. Vaig fer un viatge a la vall del Roine.  Tornant de Tournon-sur-Rhône per l’antiga Nacional 86, em va sorprendre que hi hagués tants mainatges vestits de negre pels carrers i per les places de les poblacions que travessava.
  •  
  • Allò que m’empipa més amb aquesta americanada és el xantatge emocional que provoca. Com una persona amb un cor es pot refusar a donar caramels a la mainada ? No li podem fer cap lliçó política o etnològica sobre el sentit d’aquesta festa imposada per motius comercials i totalment estrangera a la nostra terra. També ens han volgut encolomar la festa de les padrines, de les secretàries i tutti quanti…Tot el calendari es transformarà a la llarga en un reguitzell de festes americanes. Prou ! En el nostre patrimoni, tant en el català com en el francès, tenim un bé de Déu d’ocasions d’alegrar-nos. Els Reis, Sant Joan, Pasqua, Pasqüetes, Nadal, la festa major del nostre vilatge, la castanyada de Tots Sants. Per què hauríem d’oblidar les nostres festes tradicionals per adoptar americanades ? Sovint em sembla que la nostra llengua és l’anglès i els nostre país els Estats Units…

L’Indépendant, 6 de gener del 2019

 Fa cinc anys es va morir el meu millor amic. No parlava ni català, ni francès, ni cap llengua humana. Era només un vell gat gris, com n'hi ha milions a Europa.

Va arribar un vespre a casa meua, afamat. Li vaig donar

Quan plegava, sempre m'esperava a la parraguera amb la regularitat d'un cucut suis. Només em deixava cap al gener per empaitar les gates de l'endret. Gairebé tots els gatets del Nils li retiraven. Era malalt d’un any ençà. Quina porqueria això de la sida dels gats! Ja quasi no menjava . 

L'antic acrobata que s'enfilava a dalt del campanar de la vella església dels templers feia bots  patètics. Quasibé no es movia mai de casa. Li agradava dormir al peu de l'acàcia a la parraguera.
La darrera nit va tustar la porta com una persona. Es va rentar abans de dormir en el seu coixí. L'endemà, el vaig trobar tant feble que el vaig portar a cal vetererinari. Quan van obrir la gabieta, ja s'havia mort.  

Ja sé que és una anècdota sense importància en un món clafert de guerres i de desgràcies. Els moixos, per això, ens ensenyen la tolerància, la paciència. M'alegra que no hi hagi gats policies i tants lladres entre ells. Els gats són uns petits gentlemen que travessen la vida amb discreció abans d'anar-se'n a jugar cap als estels, al país des les ratolines.